Andrònic III Paleòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Andrònic III
Андроник III Палеолог.jpg
Imatge d'Andrònic III Paleòleg en
una miniatura del segle XIV
Nom original Ανδρόνικος Γʹ Παλαιολόγος (grec)
Emperador bizantí
1325-1328 (diarquia) – 1328-1341
Joan V
Dades biogràfiques
Naixement 25 de març de 1297
Constantinoble
Mort 15 de juny de 1341(1341-06-15) (als 44 anys)
Constantinoble
Dinastia Paleòleg
Cònjuge 1-Irene de Brunswick
2-Joana de Savoia
Fills

Andrònic III Paleòleg (en grec: Ἀνδρονίκος Παλαιόλογος, en llatí: Andronicus III Paleologus) (1296-1341) fou emperador bizantí del 1328 al 1341. Conegut també com Andrònic el Jove, per distingir-lo del seu avi amb qui va acordar una diarquia entre el 1325 i el 1328. Ja emperador, va tenir diverses guerres: amb els otomans va patir una seriosa derrota a la batalla de Pelekanon, que amb el cos dels geníssers havien organitzat assolar Tràcia fins al riu Hemos; també fou derrotat repetidament pels catalans del Ducat d'Atenes. Amb els búlgars, els tàtars de Kiptxak i els serbis va tenir més fortuna.

La guerra civil i la diarquia[modifica | modifica el codi]

Andrònic II Paleòleg el Vell va associar al govern imperial al seu fill Miquel el 1295 (Miquel IX Paleòleg). El príncep tenia dos fills, Andrònic i Manel, que, sense saber-ho, estimaven la mateixa dona, i per un desgraciat error n'Andrònic va matar en Manel. Miquel IX va morir de pena (1320) i l'emperador Andrònic II va mostrar signes de voler desheretar el seu nét i Andrònic el Jove, es va revoltar. El 1321 es va iniciar una guerra civil entre els partidaris d'un i l'altre.[1]

Andrònic el Jove, que, seguint la tradició, el seu pare l'havia associat al govern, va usar aquest poder per guanyar-se el suport de l'aristocràcia terratinent suprimint l'impost a les ciutats de Tràcia. Els seus aliats més propers eren: Joan Cantacuzè, Syrgiannes Paleòleg i Teodor Synadenos. El primer era un noble i amic d'infantesa que, igual com Teodor Synadenos, era militar i terratinent. A aquests tres homes se'ls va unir Aleix Apokaukos, d'origen humil però que s'havia distingit per la seva erudició. Cantacuzè i Syrgiannes van aprofitar el malcontentament de la població per aixecar tropes a Tràcia, les quals van comandar contra l'emperador. Les justificacions per aquesta revolta eren dues: d'una part enderrocar un emperador impopular (els carregava d'impostos, no aconseguia mantenir les fronteres estables i havia introduït uns mercenaris catalans que saquejaven la població) i d'altra part restablir a Andrònic el Jove els seus drets legítims. L'emperador va aconseguir capturar el seu nét però el 1321, va poder fugir i es va unir als seus partidaris a Adrianòpolis. Les seves tropes el van proclamar emperador i van anar en actitud d'amenaça cap a Constantinoble, on l'emperador va acceptar el 6 de juny formar un repartiment del territori, segons el qual dividien el govern de l'imperi en dues parts. Cadascun dels emperadors tindria igualtat de drets.[2][3]

Tanmateix, Syrgiannes Paleòleg va decidir unir-se a l'emperador vell perquè se sentia menystingut per Andrònic el Jove, que mostrava preferència per Joan Cantacuzè. Això va permetre a Andrònic II reprendre la lluita contra el seu nét el desembre del 1321. Aquesta lluita armada va esgotar els recursos d'Andrònic el Jove, que va haver de dependre dels diners de Joan Cantacuzè; d'altra banda, la seva popularitat anava en augment i mostra d'això són els molts voluntaris que se li van unir procedents de Lesbos i Tessalònica. El juliol del 1322 signà amb el seu avi un nou acord, en lloc de l'anterior repartiment, formant una diarquia amb igualtat de poders i de rang en tot el territori imperial.

A la pràctica, però, el govern efectiu el tenia Andrònic el Vell, mentre que el nét s'havia establert a Demòtica i dirigia els seus esforços a la lluita contra els invasors búlgars. Aquests darrers amenaçaven Andrinaòpolis després d'haver pres Filipòpolis. Aprofitant un descans dels búlgars, Andrònic el Jove va penetrar a Bulgària mentre un dels seus generals alliberava Filipòpolis.[4] Poc després, va rebre del seu avi la confirmació que seria el seu successor i el 1325 fou coronat emperador. Malgrat aquesta aparent bona entesa tots dos malfiaven l'un de l'altre.[5]

Invasions i fi de la diarquia[modifica | modifica el codi]

La guerra civil dels bizantins va ser aprofitada pels pobles invasors: els otomans havien construït una flota i ara la seva amenaça no es limitava a l'Àsia Menor sinó també a la mar Egea. En el front europeu, els bizantins van aconseguir fer la pau amb els búlgars a través d'un matrimoni entre el tsar Miquel Xixman i Teodora, germana d'Andrònic el Jove (1324).

El 1326, la citat de Bursa va caure en mans del otomans.[6] La inestabilitat política va afavorir que Joan Paleòleg, cosí d'Andrònic el Jove i governador de Tessalònica, es va revoltar amb el suport dels serbis, però va morir poc després.[7] Aquest interès intervencionista dels serbis es va veure confirmat en altres atacs durant la tardor del 1327. Semblava que la guerra civil estava a punt de tornar-se a reprendre i Andrònic el Jove va demanar ajut al seu cunyat, Miquel Xixman, per lluitar contra els serbis, en cas que aquests volguessin donar suport al seu avi en la guerra civil. En resposta, Andrònic II va arribar a una aliança entre l'Imperi Bizantí i Sèrbia gràcies a un matrimoni entre Stefan Milutin i Simona, filla d'Andrònic el Vell.

Durant la tardor del 1327 avi i nét van tenir una correspondència fent-se retrets, cada cop emprant un to més hostil. Finalment el 23 de maig 1328 Andrònic el Jove va entrar a Constantinoble envoltat de soldats i es va presentar al palau per demanar l'abdicació al seu avi. No hi va haver ús de violència, Andrònic II va acceptar i es va retirar a un monestir. Des de llavors el Jove va governar en solitari amb el nom d'Andrònic III Paleòleg.[8] Malgrat la seva promesa els serbis es van mantenir al marge però al juny els búlgars van enviar un exèrcit i Andrònic III va aconseguir convèncer-los de tornar al seu país.

Política interior[modifica | modifica el codi]

El 1329, Andrònic III va continuar la reforma judicial iniciada pel seu avi. Es va proposar renovar la jerarquia judicial nomenant quatre jutges suprem, dos laics i dos religiosos, als quals va donar el títol de jutges universals dels romans[nota 1] als quals va concedir amplis poders, en particular, per vigilar el compliment de les lleis dins l'administració i acabar amb els funcionaris corruptes. Per desgràcia i sense saber-ho, els quatre jutges que va escollir estaven implicats en assumptes de corrupció: tres d'ells van ser descoberts el 1337 i castigats amb l'exili. Altres jutges van ser nomenats per fer arribar la justícia a totes les províncies de l'imperi. Aquesta institució va durar fins a la fi de l'Imperi Bizantí el 1453.[9]

En l'àmbit religiós, Andrònic III es va mostrar partidari d'una política a favor de la unió dins l'Església Ortodoxa i, per solucionar el brot cismàtic que va sorgir de l'hesicasme entre els anys 1333 i 1339, va convocar a Constantinoble un concili el 10 de juny del 1341, del qual els hesicastes en van sortir vencedors.[10]

Política exterior[modifica | modifica el codi]

La reconquesta dels territoris europeus[modifica | modifica el codi]

El 1328, els búlgars van envair Tràcia però es van trobar amb un exèrcit ben organitzat i el 1330 van preferir signar un acord de pau amb el què s'abstindrien de fer més incursions militars durant el regnat d'Andrònic III.

El 1329, va esclatar a Quios una revolta contra l'estranger Martí Zacaries, encapçalada per Lleó Kalotetos i Andrònic li va enviar una flota de suport. Zacaries for arrestat i enviat a la presó de Constantinoble, mentre que a Lleó se li va confiar el govern de l'illa, la qual va tornar a ser territori imperial.

Entre els anys 1332-1333, Andrònic III va recuperar el control de Tessàlia, amb la mort de Esteve Gabrielopoulos, que se n'havia apoderat aprofitant la mort del darrer dèspota, Joan II Àngel-Comnè.[11]

El 1333, el seu antic company, Syrgiannes, governador de Tessalònica, es va aliar amb Stefan Dušan, rei de Sèrbia, contra Andrònic III. Van envair la regió de Macedònia. Un oficial fidel a Andrònic va assassinar Syrgiannes. Això va permetre la signatura d'un tractat de pau l'agost del 1334, amb el qual l'Imperi Bizantí reconeixia els territoris guanyats pels serbis però recuperava Kastorià.[12]

Entre el 1337-1338, va annexar el Despotat de l'Epir que en aquell moment estava sota regència de la seva parent Anna Paleologuina. L'emperador va exigir la rendició condicional i va enviar Anna i els seus fills a Tesssalònica. El jove Nicèfor Orsini, fill d'Anna i hereu del tron, va anar Tàrent (Sicília), per demanar empar a Caterina de Valois-Courtenay, que retenia els drets sobre el derrocat Imperi Llatí de Constantinoble, la qual era vídua de Felip I de Tàrent. El 1339, Nicèfor va desembarcar a la rodalia de Parga (a l'Epir) on va provar de sublevar la població contra l'emperador. L'any següent Andrònic III i Nicèfor van signar un acord amb el qual Nicèfor adquiria el títol de panhypersebastos i el compromís de matrimoni amb Maria, la filla de Joan Cantacuzè.[13][14]

La lliga antiotomana[modifica | modifica el codi]

La seva política de recuperació de l'antic territori bizantí, es va trobar amb l'oposició dels cavallers de Rodes (que governaven Xipre), els venecians, els genovesos i els catalans instal·lats al Ducat d'Atenes.[15]

El 1327, els venecians van promoure la creació d'una lliga d'estats cristians, incloent l'Imperi Bizantí per fer front a l'avanç dels otomans. L'organització comença el 1334 a Avinyó i el papa Joan XXII van decretar que si els bizantins participaven, per ser ortodoxos, estarien sota les ordres dels altres caps de la lliga, els catòlics; Andrònic no va acceptar.

El 1333, Domenico Cattaneo, senyor genovès de Focea, va atacar Lesbos. En represàlia, Andronic III va muntar una expedició amb l'ajut dels emirs Saruhan i Umar que li va permetre recuperar Lesbos el 1336 i més endavant Focea el 1340.

La manca d'unió entre els bizantins i els altres països cristians van fer de la lliga una eina ineficaç, cosa que va permetre que els otomans reprenguessin les seves activitats de pirateria.

La pèrdua dels territoris asiàtics[modifica | modifica el codi]

Durant el regnat d'Andrònic III, els otomans van conquerir Bursa i la van fer la seva capital (1326). Uns anys més tard, el 1329, el soldà Orkhan va mobilitzar un exèrcit de 8.000 guerrers al llarg del Bòsfor. Andronic III i Joan Cantacuzè van reclutar 2.000 mercenaris per contraatacar, però foren derrotats l'11 de juny a la batalla de Pelekanon[16]. Andrònic va signar un tractat de pau el 1333, segons el qual hauria de lliurar un tribut anual de 12.000 hyperpyrons a canvi de poder conservar els darrers territoris bizantins a Bitínia.


Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andrònic III Paleòleg Modifica l'enllaç a Wikidata

Es va casar dues vegades, la primera el març del 1318 amb Agnès o Irene, filla d'Enric, duc de Brunswick, i van tenir un fill que va morir nen.[17]

Després que aquesta morís, es va casar amb Anna, comtessa de Savoia, amb qui va tenir els següents fills:

  • Maria Irene, nascuda el 1327, que es va casar amb Miquel I Assèn, tsar de Bulgària;
  • Joan, nascut el 1332;
  • Miquel, nascut el 1337;
  • Teodora;
  • Irene, casada el 1355 amb Francesc I Gattiluso, arcont de Lesbos.

Segons l'historiador Nicèfor Gregoràs, Andrònic va tenir una filla il·legítima:

Va tenir una altra filla il·legítima:

  • Bayalun, que es va convertir a l'Islam quan es va casar amb Uzbeg Khan.[19]

Va morir el 1341 i el va succeir el seu fill Joan V Paleòleg, inicialment sota regència de la seva mare Anna.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Encara que hi havia altres imperis que afegien la paraula romà als seus títols, els bizantins es consideraven els autèntics hereus del desaparegut Imperi Romà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treadgold, 1997, p. 755.
  2. Bréhier, 1993, p. 348.
  3. Treadgold, 1997, p. 758.
  4. Joan Cantacuzè, 1828, p. 36, volum I.
  5. Treadgold, 1997, p. 758-759.
  6. Chroniques courtes: Athènes, ed.Lambros, 1832, nº 41, p.351
  7. Nicol, 1993, p. 182.
  8. Nicol, 1993, p. 184.
  9. Treadgold, 1997, p. 761.
  10. Treadgold, 1997, p. 764.
  11. Fine, 1994, p. 252-253.
  12. Fine, 1994, p. 287-288.
  13. Fine, 1994, p. 253-255.
  14. Treadgold, 1997, p. 763.
  15. Treadgold, 1997, p. 762.
  16. Nicol, 1993, p. 171.
  17. Treadgold, 1997, p. 760.
  18. Miller, 1969, p. 46.
  19. Sturdza, 1983, p. 373.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Joan Cantacuzè. Historiae. L. Schopen, 1828. 
  • Bréhier, Louis. Vie et Mort de Byzance (en francès). Albin Michel, 2006. ISBN 2-226-17102-9. 
  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conques. University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4. 
  • Miller, William. Trebizond: The Last Greek Empire. Chicago: Argonaut Publishers, 1969. 
  • Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453 (en anglès). Cambridge University Press, 1993. ISBN 0521439914. 
  • Sturdza, Mihail-Dimitri. Dictionnaire historique et généalogique des grandes familles de Grèce, d'Albanie et de Constantinople, 1983. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.