Andreu Gimeno i Tolaguera

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAndreu Gimeno i Tolaguera
Andreu Gimeno a Hilversum (1973)
Andreu Gimeno a Hilversum (1973)
Biografia
Naixement Andreu Gimeno Tolaguera
3 d'agost de 1937 (1937-08-03) (81 anys)
Barcelona, Catalunya
Residència Barcelona, Catalunya
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Alçària 1,85 m
Pes 89 kg
Lateralitat Dretà
Activitat
Ocupació Tennista
Període d'activitat 1960 – 1973
Esport Tennis
Mà de joc dretà
Modalitat Partit de tennis Feather-core-thumbs-up.svgFeather-core-thumbs-down.svg Simple gold cup.svg Rècord personal
Tennis individual 210–108 5 9 (1972)
Tennis dobles 94–60 3
Hall of fame HOF (2009)
ATP Info ATP
Trajectòria
Durada Equip Competició
1958-1973 Equip de Copa Davis d'Espanya
Individuals
Grand Slams
Open d'Austràlia F (1969)
Roland Garros G (1972)
Wimbledon SF (1970)
US Open 4R (1969, 1972)
Dobles
Grand Slams
Open d'Austràlia 2R (1969)
Roland Garros QF (1968, 1972)
Wimbledon 3R (1968, 1972)
US Open F (1968)
Premi rebut
Modifica dades a Wikidata

Andreu Gimeno Tolaguera, conegut també al món del tennis com Andrés Gimeno (Barcelona, 3 d'agost de 1937) és un exjugador de tennis professional català, que va passar a la història en guanyar el Torneig de Roland Garros de 1972, convertint-se en l'home més veterà en conquerir aquest torneig, amb 34 anys, registre que encara manté. L'any 2009 fou admès a l'International Tennis Hall of Fame.[1]

Biografia[modifica]

Prové d'una família aficionada al tennis, va ser animat a practicar aquest esport pel seu pare qui fou un dels primers entrenadors professionals espanyols.

Gimeno va aconseguir fama mundial per primera vegada el 1960 en assolir la final de dobles de l'Open de França (en aquell temps amateur) al costat del seu compatriota José Luis Arilla. A la final van caure davant els australians Roy Emerson i Neale Fraser. Aquest mateix any, Gimeno s'alçaria amb el torneig del Club Queen's a Londres sobre herba i poc temps després va esdevenir professional. Com a amateur també va aconseguir alçar-se amb els torneigs de Barcelona i Montecarlo.

L'any 1967 va conquerir el títol de dobles de l'únic torneig professional jugat a Wimbledon abans de l'aparició de l'Era Open. Aquest any va formar parella amb el llegendari Pancho Gonzáles. També arribaria a la final d'un dels més prestigiosos tornejos professionals de l'època a Wembley en què va perdre davant l'australià Rod Laver.

A l'Era Open, va arribar a la final de l'Open d'Austràlia, sobre herba, l'any 1969 encara que va perdre la final davant de Rod Laver, i va aconseguir 5 títols en 10 finals. El més important va ser sens dubte el Torneig de Roland Garros de 1972, on es va convertir a l'home més veterà de la història en guanyar l'Open francès. A la final va derrotar al local Patrick Proisy per 4-6, 6-3, 6-1, 6-1. Va tenir dues aparicions més en semifinals de Grand Slam: el 1968 va perdre davant l'australià Ken Rosewall a l'Open de França en 5 sets mentre que el 1970, després de vèncer Arthur Ashe a vuitens de final, va perdre en sets consecutius davant de John Newcombe.

Es va retirar el 1973, i el 1974 va crear el Club de Tennis Andrés Gimeno a Castelldefels (Barcelona), un complex amb 24 pistes de tennis i excel·lents instal·lacions. Durant els anys 70 va entrenar jugadors per a la Federació Espanyola (mai no va arribar a ésser capità de Copa Davis per Espanya) i en els anys 1980 ho va ser per la Federació Suïssa. Ha estat comentarista de tennis de l'emissora de televisió espanyola TVE durant dues dècades. També ha escrit un llibre titulat Máster en Tenis.

El 2009, el seu nom va ser introduït en el Saló Internacional de la Fama del tennis amb el qual Espanya té 5 jugadors en aquest selecte grup.

Actualment treballa com a comentarista a Energy dels partits del Torneig de Roland Garros 2012.

Torneigs de Grand Slam[modifica]

Individual: 2 (1−1)[modifica]

Resultat Núm. Any Torneig Oponent en la final Marcador
Finalista 1. 1969 Open d'Austràlia AUS Rod Laver 3−6, 4−6, 5−7
Guanyador 1. 1972 Roland Garros FRA Patrick Proisy 4−6, 6−, 6−1, 6−1

Dobles: 2 (0−2)[modifica]

Resultat Núm. Any Torneig Parella Oponents en la final Marcador
Finalista 1. 1969 Torneig de Roland Garros ESP José Luis Arilla AUS Roy Emerson
AUS Neale Fraser
2−6, 10−8, 5−7, 4−6
Finalista 2. 1968 US Open EUA Arthur Ashe EUA Bob Lutz
EUA Stan Smith
9−11, 1−6, 5−7

Títols de l'Era Open[modifica]

Individual: 10 (5−5)[modifica]

Llegenda
Grand Slam (1−1)
Tennis Masters Cup (0−0)
ATP Tour (4−4)
Resultat Núm. Data Torneig Superfície Oponent en la final Marcador
Finalista 1. 1969 AUS Open d'Austràlia, Austràlia AUS Rod Laver 3−6, 4−6, 5−7
Finalista 2. 1970 MAR Casablanca, Marroc AUS John Newcombe
Guanyador 1. 17 de maig de 1971 Alemanya Hamburg, Alemanya Terra batuda HUN Peter Szoke 6−3, 6−2, 6−2
Guanyador 2. 14 de febrer de 1972 EUA Los Angeles, Estats Units Dura FRA Pierre Barthes 6−3, 2−6, 6−3
Guanyador 3. 22 de maig de 1972 FRA Roland Garros, França Terra batuda FRA Patrick Proisy 4−6, 6−3, 6−1, 6−1
Guanyador 4. 19 de juny de 1972 UK Eastbourne, Regne Unit Herba FRA Pierre Barthes 7−5, 6−3
Guanyador 5. 10 de juliol de 1972 SUI Gstaad, Suïssa Terra batuda ITA Adriano Panatta 7−5, 9−8, 6−4
Finalista 3. 1972 BEL Brussel·les, Bèlgica ESP Manuel Orantes
Finalista 4. 1972 FRA París, França EUA Stan Smith
Finalista 5. 1973 NED Hilversum, Països Baixos NED Tom Okker

Homenatge[modifica]

El 22 d'octubre de 2011 un grup dels millors tennistes espanyols en actiu i retirats van celebrar una jornada pública d'homenatge a Andreu Gimeno, al Palau Blaugrana de Barcelona.[2]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Seles leads '09 Hall of Fame class» (en anglès). ESPN, 15-01-2009. [Consulta: 24 novembre 2012].
  2. La crisis llega a un mito de la raqueta

Enllaços externs[modifica]