Anglès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'idioma. Vegeu-ne altres significats a «Anglès (la Selva)».
Anglès
English
Pronunciació: AFI: [ˈɪŋglɪʃ]
Parlat a: Estats Units, Regne Unit, Canadà, Austràlia, i altres països de la Comunitat Britànica de Nacions.
Regió: Europa Occidental (Regne Unit, Irlanda, Nord-Amèrica (Estats Units, el Canadà, i a algunes comunitats i ciutats de Mèxic), alguns països d'Àfrica, alguns països d'Àsia, Oceania (principalment a Austràlia i Nova Zelanda)
Parlants: Llengua materna: 309–400 milions
Segona llengua: 199–1.400 milions[1][2]
Total: 500 milions–1.800 milions[3][2]
Rànquing: 4 (parlants nadius)[4]
Total: 1 o 2 [5]
Classificació genètica: llengua indoeuropea

germànica
occidental
anglès

estatus oficial
Llengua oficial de: Austràlia, Bahames, Barbados, Bermuda, Dominica, Ghana, Gibraltar, Grenada, Guyana, Salomó, Irlanda, Jamaica, Nigèria, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Lucia, Saint Kitts i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Trinitat i Tobago, Zimbabue, el Regne Unit, als estats dels Estats Units i a la Unió Europea
Regulat per: Cap institució
codis de la llengua
ISO 639-1 en
ISO 639-2 eng
ISO 639-3 eng
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

L'anglès o anglés[6] (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en anglès) és la llengua més parlada del món,[7] així com la més utilitzada internacionalment com a segona llengua.[8] Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment pel dialecte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui el veu com un dialecte.

És la primera llengua de la majoria dels habitants de diversos estats sobirans, incloent-hi el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda i diversos països del Carib. És la tercera llengua més parlada al món com a llengua nadiua, després del xinès mandarí i el castellà.[9] Hi ha molta gent que l'aprèn com a segona llengua i és un dels idiomes oficials de la Unió Europea, de molts estats de la Commonwealth i de les Nacions Unides, així com de moltes altres organitzacions internacionals.

L'anglès va sorgir als regnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui en dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència de Gran Bretanya i el Regne Unit entre el segle XVII i mitjans del segle XX, a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del segle XX,[10][11][12][13] s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i la lingua franca de moltes regions.[14][15]

Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al segle V de la mà de colons germànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiu English deriven del nom dels angles[16] i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actual Schleswig-Holstein). Una part important del lèxic anglès es basa en arrels llatines, car el llatí en les seves diverses formes era la lingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea.[17] Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de les invasions víkings dels segles IX i X.

Al segle XI, la conquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules del normandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre les llengües romàniques[18][19] i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. El gran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el segle XV, és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.

A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengües europees, sinó d'arreu del món. L'Oxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.[20][21]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom «anglès» prové en última instància de l'epònim angle, que es refereix a una tribu germànica que es creu que provenia de l'àrea d'Angeln, a Jutlàndia, que actualment pertany al nord d'Alemanya.[22]

Importància[modifica | modifica el codi]

Article principal: Anglosfera

L'anglès modern, que a vegades és descrit com la primera lingua franca global,[23][24] és la llengua dominant o, en alguns casos, fins i tot la llengua internacional obligatòria en els àmbits de la comunicació, la ciència, la tecnologia de la informació, els negocis, la navegació,[25] l'aviació,[26] l'espectacle, la ràdio i la diplomàcia.[27] Va començar a estendre's més enllà de les Illes Britàniques amb l'expansió de l'Imperi Britànic, i a finals del segle XIX ja havia assolit un abast global.[2] Amb la colonització britànica entre els segles XVI i XIX, es va convertir en la llengua dominant dels Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. El creixement de l'economia i la influència cultural dels EUA i la seva condició de superpotència global des de la Segona Guerra Mundial han accelerat significativament la dispersió de l'idioma arreu del planeta.[24] L'anglès va substituir l'alemany com a llengua dominant dels guanyadors de Premis Nobel de la ciència durant la segona meitat del segle XX.[28] L'anglès va igualar i, possiblement, superar el francès com a llengua dominant del món diplomàtic durant la segona meitat del segle XIX.

Tenir un nivell decent d'anglès s'ha convertit en una necessitat en diversos àmbits, ocupacions i professions, com ara la medicina i la informàtica. Com a resultat, més de mil milions de persones tenen com a mínim un nivell d'angles bàsic (vegeu Anglès com a segona llengua o llengua estrangera). És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides.[29]

Una de les conseqüències del creixement de l'anglès és la reducció de la diversitat lingüística nadiua de molts llocs del món. La seva influència continua tenint un paper important en l'atrició lingüística.[30] D'altra banda, la gran varietat interna de l'anglès, juntament amb els criolls i els pidgins podria crear noves llengües a partir de l'anglès amb el pas del temps.[31]

Extensió[modifica | modifica el codi]

L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per als seus territoris.

També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).

És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Swazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabwe.

A més a més és la principal llengua de treball en les relacions internacionals i una de les traduccions obligades dels documents de la Unió Europea. És considerat per molts com la lingua franca moderna, per això han sorgit versions simplificades, com el Basic English, per usar-se només entre persones de llengües diferents. Ha rebut també crítiques per imperialisme lingüístic.

Classificació genètica[modifica | modifica el codi]

L'anglès pertany al subgrup de les llengües àngliques, una família que agrupa els diferents dialectes anglesos i les llengües que n'han derivat, especialment els criolls en països colonitzats pels britànics, on han sorgit nous idiomes que barregen l'anglès amb la parla autòctona. Aquesta inclusió, però, és controvertida, ja que el lèxic sol ser de base anglosaxona però no la gramàtica. Dins les llengües àngliques s'inclou el yola i el fingaliè, antigues llengües parlades a Irlanda.

Les llengües àngliques són, al seu torn, una branca de les llengües anglofrisones, a les quals pertany també el frisó. Aquestes pertanyen al grup ingaevònic de les llengües germàniques occidentals, marcades per innovacion com l'ús del gerundi o canvis fonològics respecte als seus parents orientals i del nord.

Remuntant la classificació, pertany a les llengües germàniques, un dels grups principals de les llengües indoeuropees. Per tant es pot dir que l'anglès és una llengua indoeuropea germànica occidental ingaevònica anglofrisona ànglica.

Història[modifica | modifica el codi]

L'anglès és el tercer idioma amb més parlants nadius (entre 300 i 400 milions de persones) i el segon més parlat del món després del xinès. Uns 200 milions de persones el parlen com a segona llengua.

L'anglès s'ha convertit en llengua franca a causa de l'expansió anglesa (Imperi Britànic) per tot el món i la conversió dels Estats Units d'Amèrica en la potència econòmica i militar del món.

Tot i que hi ha idiomes com ara l'esperanto o interlingua què busquen un ús més neutral de la llengua, l'anglès és el principal idioma de comunicació internacional. Això s'ha produït a causa de la imposició de l'anglès durant les èpoques de conquesta anglesa. Per aquesta mateixa raó, a molts països europeus es parlen llengües derivades del llatí (idioma oficial de l'Imperi Romà).

Avui en dia existeixen propostes per la neutralitat en l'ús d'una llengua auxiliar internacional però en l'àmbit econòmic es perdrien molts diners què cal gastar durant el procés d'aprenentatge. Per això hi ha una negativa a l'adopció d'una llengua internacional diferent de l'anglès per part dels que obtenen profit d'aquest negoci.

Orígens[modifica | modifica el codi]

L'anglès és un idioma que prové dels idiomes parlats per les tribus germàniques què emigraren de l'actual nord d'Alemanya i Dinamarca a Anglaterra. Aquestes tribus són identificades amb el nom de frisis, angles, saxons i juts. La seva llengua es denomina anglès antic o anglosaxó. Segons la Crònica Anglosaxona, aproximadament l'any 449, Vortigern, rei de les Illes Britàniques, va invitar uns angles dirigits per Hengest i Horsa perquè l'ajudessin en contra els pictes.[32] A canvi, els angles posseirien terres al sud-est. Es va buscar més ajuda i van fer cas a la crida els angles, saxons i juts. La crònica diu que després de l'arribada dels colons es van establir en set regnes: Northúmbria, Mèrcia, Ànglia de l'Est, Kent, Essex, Sussex i Wessex. Alguns estudiosos moderns diuen que aquesta història anglosaxona és llegendària i de motivació política.

Anglès antic[modifica | modifica el codi]

Aquests invasors germànics van dominar els habitants de parla celta britònica. Les llengües que parlaven aquests invasors germànics van formar el denominat anglès antic, emparentat amb el frisó.[33] L'anglès antic va tenir una forta influència d'un altre dialecte germànic, el nòrdic antic, parlat pels víkings que es van assentar principalment al nord-est de Gran Bretanya. Les paraules angleses Englisch (anglès) i England (Anglaterra) provenen de paraules referides als angles: englisc i England. L'anglès antic no era un idioma unificat, sinó que es distingeixen quatre dialectes: mercià, northumbrià, kèntic i saxó occidental.[34]

L'anglès antic presenta moltes semblances tipològiques amb les llengües indoeuropees antigues com ara el llatí, el grec i l'alemany. Una de les semblances és la presència de cas morfològic en el nombre i la diferència de gènere gramatical.[35] El sistema verbal era més sintètic que l'anglès modern, què utilitza perífrasi verbal i verbs auxiliars.

Anglès mitjà[modifica | modifica el codi]

L'anglès mitjà del segle XIV i XV presenta importants canvis tipològics respecte a l'anglès antic. L'anglès mitjà està tipològicament més a prop de l'anglès modern i les llengües romàniques que l'anglès antic. La principal diferència entre l'anglès mitjà i l'anglès modern és la pronúncia. Concretament, el gran desplaçament vocàlic va modificar l'inventari de vocals, produint diftongs a partir de vocals llargues i canviant el grau d'obertura de moltes vocals. La influència de la noblesa normanda, arribada a l'illa al voltant d'aquesta època, va deixar també efectes en el lèxic de l'anglès mitjà que es conserva encara avui. Això dóna origen, per exemple, a la distinció entre pig (porc) i pork (carn de porc), sent la primera d'origen germànic i la segona d'origen francès (les classes baixes cridaven pigs convertits en pork per les classes altes).

A partir del segle XVIII la pronúncia de l'anglès va ser molt similar a la de l'anglès modern. A partir d'aquesta època es van començar a produir la major part dels canvis fonètics què són avui la base dels dialectes moderns.

Anglès modern primerenc[modifica | modifica el codi]

L'anglès modern primerenc (Early Modern English) és la forma antiga de l'anglès actual, com una variant de l'idioma anglosaxó i de l'anglès mitjà en particular que es practicava en aquella època.

Es tracta de l'anglès que es parlava principalment durant el Renaixement, i més normalment associat al llenguatge literari de William Shakespeare.

Cronològicament es localitza entre els segles XVI i XVIII en les zones poblades pels anglonormands (aproximadament de 1450 a 1700).

Es considera la fase més evolucionada i propera a l'anglès de l'actualitat, i es va consolidar en gran mesura a causa de l'auge de les lletres britàniques en aquell període històric i a l'aportació donada per les altres llengües estrangeres.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Els sons que l'anglès considera com a fonema són els següents:

Consonants /p/ pit /b/ bit /t/ tin /d/ din /k/ cut /ɡ/ gut /tʃ/ cheap /dʒ/ jeep /f/ fat /v/ vat /θ/ thin /ð/ then /s/ sap /z/ zap /ʃ/ she /ʒ/ measure /x/ loch (Per Nord America /k/) /w/ we /m/ map /l/ left /n/ nap /ɹ/ run (also /r/, /ɻ/) /j/ yes /h/ ham /ŋ/ bang

Vocals /iː/, /ɪ/, /uː/, /ʊ/, /ɛ/, /ɜː/, /ə/, /ɔː/, /æ/, /ʌ/, /ɑː/, /ɒ/

Aquest inventari correspon a la pronúncia estàndar, hi ha força variació entre dialectes, especialment a les vocals

Morfologia[modifica | modifica el codi]

L'anglès és una llengua que té una morfologia relativament senzilla en comparació amb altres llengües. Hi ha variables que tenen flexió en nombre, com els noms, els pronoms, els determinants i els verbs; solament els pronoms i determinades paraules sexuades tenen flexió de gènere gramatical. Els pronoms conserven restes de cas gramatical i varien segons la funció sintàctica que compleixin (així per exemple existeix I per al subjecte però me per als complements).

La conjugació verbal és també simple: els verbs presenten tres formes bàsiques (present, passat i participi) i es conjuguen amb auxiliars. Totes les persones del verb són idèntiques tret de la tercera persona del singular del present, que afegeix una -S (amb excepció del verb "to be", ser o estar, que sí es flexiona completament al present). Existeix una nòmina limitada de verbs irregulars.

Les paraules admeten l'addició de prefixos i sufixos per formar derivats, així com la composició mitjançant la suma de dos mots amb guionet.

Vocabulari[modifica | modifica el codi]

Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha una estimació precisa del nombre de mots de la llengua, però, l'Oxford English Dictionary n'inclou més de 500.000. Altres organitzacions n'estimen més de 800.000.

Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:[36]

Sistema d'escriptura[modifica | modifica el codi]

L'anglès utilitza l'alfabet llatí, que va substituir les runes anglosaxones al voltant del segle IX. L'ortografia de l'anglès és etimològica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que hi ha excepcions.

L'alfabet anglès actual conté 26 lletres llatines: la a, la b, la c, la d, la e, la f, la g, la h, la i, la j, la k, la l, la m, la n, la o, la p, la q, la r, la s, la t, la u, la v, la w, la x, la y i la z (que també tenen formes majúscules: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y i Z). Altres símbols que es fan servir en l'anglès escrit inclouen les lligadures æ and œ (tot i que ja no són d'ús comú). També es fan servir alguns símbols diacrítics, sobretot en préstecs d'altres llengües (com ara l'accent tancat de café i exposé), així com l'ús ocasional de dièresis per indicar que dues vocals formen un hiat (per exemple, a naïve o Zoë).

L'ortografia anglesa funciona a diversos nivells, amb elements d'ortografia francesa, llatina i grega superposats al sistema germànic original. També s'han produït canvis fonètics que no es reflecteixen en l'ortografia, cosa que encara embolica més la troca. Així doncs, a diferència de moltes altres llengües, l'anglès escrit no és un indicador fiable de l'anglès parlat, i viceversa (és a dir, no té una ortografia fonèmica). Aquest estat s'il·lustra en la paraula ghoti, proposada des del segle XIX com a ortografia alternativa de fish en utilitzar de manera irònica les irregularitats de l'ortografia.

Tot i que no sempre hi ha una correspondència lletra-so directa, les normes ortogràfiques que tenen en compte l'estructura sil·làbica, la fonètica i els accents tenen una fiabilitat del 75% o més.[37] Alguns proponents de l'ortografia fonèmica diuen que l'anglès és més d'un 80% fonètic.[38]

Principals dialectes[modifica | modifica el codi]

  • dialectes de l'Anglaterra
  • dialectes americans
  • australià
  • canadenc
  • caribeny
  • escocès
  • anglès gal·lès
  • anglès de l'Índia
  • dialectes de la Irlanda
  • anglès de Terranova
  • novazelandès
  • sud-africà
  • anglès de Nigèria
  • anglès de Singapur (Singlish)
  • anglès de Malàisia (Manglish)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. vegeu: Ethnologue (estimació del 1984); The Triumph of English, The Economist, 20 de desembre del 2001; Ethnologue (estimació del 1999); «20,000 Teaching Jobs» (en anglès). Oxford Seminars. [Consulta: 18-02-2007].;
  2. 2,0 2,1 2,2 «Lecture 7: World-Wide English». EHistLing. [Consulta: 26-03-2007].
  3. Ethnologue (estimació del 1999);
  4. «Ethnologue, 16a edició». M. Paul Lewis, 2009.
  5. Languages of the World (Charts), Comrie (1998), Weber (1997), and the Summer Institute for Linguistics (SIL) 1999 Ethnologue Survey. Disponible a The World's Most Widely Spoken Languages
  6. Anglés en pronúncia occidental i anglès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil
  7. Mydans, Seth (14 maig 2007) "Across cultures, English is the word" New York Times. Consultat el 21 setembre 2011. (en anglès)
  8. The Cambridge History of English and American Literature in 18 Volumes (1907–21). Volume XIV. The Victorian Age, Part Two. - XV Changes in the Language since Shakespeare's Time.
  9. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta ethnologue
  10. Ammon, pàg. 2.245–2.247.
  11. Schneider, pàg. 1.
  12. Mazrui, pàg. 21.
  13. Howatt, pàg. 127–133.
  14. Crystal, pàg. 87–89.
  15. Wardhaugh, pàg. 60.
  16. «anglès – Definition and More from the Free Merriam-Webster Dictionary» (en anglès). Merriam-webster.com, 25 abril 2007. [Consulta: 4 novembre 2012].
  17. Daniel Weissbort (2006). "Translation: theory and practice : a historical reader". pàg. 100. Oxford University Press, 2006. (en anglès)
  18. «Words on the brain: from 1 million years ago?» (en anglès). History of language. [Consulta: 5 setembre 2010].
  19. Baugh, Albert C. i Cable, Thomas. «Latin Influences on Old English» (en anglès). An excerpt from Foreign Influences on Old English, 1978. [Consulta: 5 setembre 2010].
  20. «How many words are there in the English Language?» (en anglès). Oxforddictionaries.com.
  21. «Vista Worldwide Language Statistics» (en anglès). Vistawide.com. [Consulta: 31 octubre 2010].
  22. Les possibles etimologies d'aquestes paraules es discuteixen als articles «Angeln» i «angles».
  23. Smith, Ross «Global English: gift or curse?» (en anglès). anglès Today, 21, 2, 2005, pàg. 56. DOI: 10.1017/S0266078405002075.
  24. 24,0 24,1 David Graddol. «The Future of English?» (PDF) (en anglès). The British Council, 1997. [Consulta: 15 abril 2007].
  25. «IMO Standard Marine Communication Phrases» (en anglès). Organització Marítima Internacional. [Consulta: 2 juny 2011].
  26. «FAQ – Language proficiency requirements for licence holders – In which languages does a licence holder need to demonstrate proficiency?» (en anglès). Organització d'Aviació Civil Internacional – Oficina de Navegació Aèria. [Consulta: 2 juny 2011].
  27. «The triumph of English» (en anglès). The Economist, 20 desembre 2001 [Consulta: 26 març 2007].
  28. Gràfics: English replacing German as language of Science Nobel Prize winners. From J. Schmidhuber (2010), Evolution of National Nobel Prize Shares in the 20th Century a arXiv:1009.2634v1 (en anglès)
  29. «"UN official languages"» (en anglès). Un.org. [Consulta: 20 abril 2013].
  30. Crystal, David. Language Death (en anglès). Cambridge University Press, 2002. DOI 10.2277/0521012716. ISBN 0-521-01271-6. 
  31. Cheshire, Jenny. anglès Around The World: Sociolinguistic Perspectives (en anglès). Cambridge University Press, 1991. DOI 10.2277/0521395658. ISBN 0-521-39565-8. 
  32. Michael Frassetto. Encyclopedia of barbarian Europe: society in transformation. Edició il·lustrada. ABC-CLIO, 2003, pàg. 361. ISBN 9781576072639. 
  33. Rolf Hendrik Bremmer. An Introduction to Old Frisian: history, Grammar, Reader, Glossary. Edició il·lustrada. John Benjamins Publishing, 2009, pàg. 126. ISBN 9789027232557. 
  34. Hans Frede Nielsen. The Continental Backgrounds of English and Its Insular Development Until 1154. Edició il·lustrada. John Benjamins Publishing, 1998, pàg. 92. ISBN 9788778384201. 
  35. Robert E. Diamond. Old English: Grammar and Reader. Edició reimpresa. Wayne State University Press, 1970, pàg. 15. ISBN 9780814315101. 
  36. Finkenstaedt, Thomas; Wolff, Dieter. Ordered profusion; studies in dictionaries and the English lexicon (en anglès). C. Winter, 1973. ISBN 3-533-02253-6. 
  37. Abbott, M.. «Identifying reliable generalisations for spelling words: The importance of multilevel analysis» (en anglès). The Elementary School Journal, 101, 2, 2000, pàg. 233–245. DOI: 10.1086/499666. JSTOR: 1002344.
  38. Moats, L. M. (2001). Speech to print: Language essentials for teachers. Baltimore, MD: Paul H. Brookes Company, ISBN 1-59857-050-1.(en anglès)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anglès
Viquipèdia
Hi ha una edició en anglès de la Viquipèdia