Anglès antic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«anglosaxó» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Anglosaxons».
Anglès antic
Ænglisc, Anglisc, Englisc
Parlat a: L'Anglaterra actual (excepte els extrems sud-occidental i nord-occidental), parts de l'Escòcia actual al sud del riu Forth i zones orientals de Gal·les.
Regió:
Parlants: Llengua morta (†)
Classificació genètica: Indoeuropea

 Germànica
  Germànica occidental
   Ingvaeònic
    Llengües anglofrisones      Llengües àngliques       Anglès antic

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-2 ang
ISO 639-3 ang
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

L'anglès antic (anomenat també anglosaxó,[1] Ænglisc, Anglisc, Englisc en la seva pròpia denominació) és una forma primerenca de l'anglès que es parlava en bona part del que avui és Anglaterra i al sud de Escòcia entre els anys 425 i 1125 aproximadament. Era una llengua flexiva amb molta llibertat en la seva sintaxi, al contrari que l'anglès actual. Els escrits que han arribat fins als nostres dies representen sobretot el registre literari de l'anglosaxó. Pertany a la branca del germànic occidental i està estretament emparentat amb el frisó antic i, d'una manera una mica més distant, amb el saxó antic, a més de presentar influències del nòrdic antic, a causa sobretot de la convivència -no sempre pacífica- en el que avui és la Gran Bretanya, d'angles, juts i saxons, per un banda, i noruecs i danesos, de l'altra, durant molt de temps.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Durant els aproximadament 700 anys compresos en aquest període, des de les migracions anglosaxones que van donar lloc al naixement d'Anglaterra en el segle V fins un cert temps després de la conquesta normanda de 1066, quan va patir una transició molt important, l'idioma va assimilar alguns aspectes d'aquells altres amb els que va entrar en contacte, com les llengües celtes i els dos dialectes del nòrdic antic parlats pels víkings, que dominaven grans extensions de terres al nord i est d'Anglaterra, conegudes com a Danelaw.

Orígens germànics[modifica | modifica el codi]

El factor més important en la formació de l'anglès antic va ser la seva herència germànica en el vocabulari, sintaxi i morfologia, que compartia amb les llengües emparentades a l'Europa continental. Alguns d'aquests trets eren específics del germànic occidental, família lingüística a la qual pertany l'anglès antic, mentre que altres característiques es remunten al protogermànic del qual descendeixen totes les llengües germàniques.

Igual que les altres llengües germàniques del període, l'anglès antic presenta una flexió nominal completa, amb cinc casos gramaticals (nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu i restes poc freqüents del instrumental) i formes de dual per referir-se a parelles (encara que només en els pronoms personals), a més del singular i del plural. També diferència entre gèneres, sense que hi hagi una relació necessària amb el sexe: per exemple, sēo sunne (el Sol) es femení,, mentre que se mōna (la Lluna) és masculí (cf. alemany die Sonne y der Mond).

Influència del llatí[modifica | modifica el codi]

Bona part de la població alfabetitzada (monjos, clergues, etc.) tenia coneixements de llatí, la lingua franca de l'erudició i de la diplomàcia a l'Europa de l'època. En ocasions és possible donar una data aproximada per a l'entrada de paraules llatines en l'anglès antic basant-se en els canvis lingüístics que aquestes han experimentat. Prenent com a referència això, es reconeixen almenys tres períodes importants d'influència llatina. El primer va ocórrer abans que els saxons arribessin a l'illa de Gran Bretanya des del continent. El segon va començar amb la conversió dels anglosaxons al cristianisme, amb la consegüent arribada de religiosos que parlaven i escrivien en llatí. El tercer període, en què es va produir la major influència amb diferència, es va donar després de la invasió normanda de 1066 que va portar a l'adopció d'un enorme nombre de paraules del francès normand, la majoria d'elles derivades del francès antic i, en última instància, del llatí, però amb un important grup de paraules d'origen nòrdic.

Influència del nòrdic antic[modifica | modifica el codi]

Extensió aproximada del nòrdic antic i de les llengües emparentades a principis del segle X:

La segona font més important de préstecs en anglès antic van ser les llengües escandinaves introduïdes durant les invasions víkingues dels segles IX i X. A més de nombrosos topònims, es troben paraules del vocabulari bàsic i termes relacionats amb els aspectes administratius del Danelaw. Els víkings parlaven nòrdic antic, una llengua estretament emparentada amb l'anglès antic; aquesta proximitat va portar a una barreja de dialectes que podria haver accelerat la pèrdua de les terminacions de cas en anglès antic. Una aparent confirmació d'aquesta teoria és el fet que la simplificació de les terminacions de cas es va donar primer en el nord i en últim lloc al sud-oest, la regió menys afectada per la influència víking. En qualsevol cas, la influència del nòrdic antic va ser profunda i gràcies a ella tenim paraules tan bàsiques com sky («cel»), leg («cama»), el pronom they ' (« ells / elles »), la forma verbal are (« som / sou / són ») i centenars d'exemples més.

Influència celta[modifica | modifica el codi]

De forma tradicional, es diu que la influència de les llengües celtes en l'anglès ha estat petita, com indica el petit nombre de manlleus d'origen celta que han penetrat en la llengua, especialment al comparar-lo amb el nombre de préstecs llatins i escandinaus. No obstant això, s'han assenyalat alguns possibles trets celtes en la sintaxi en el període posterior a l'anglès antic.[2]

Dialectes[modifica | modifica el codi]

Igual que en anglès modern, en anglès antic hi havia una gran variació lingüística, de manera que especificar un únic sistema fonològic, per exemple, seria enganyós, ja que cada variant regional tenia el seu. Hi ha també variació diacrònica, de manera que la llengua de Wessex a l'època d'Æthelwold de Winchester (saxó occidental tardà) presenta diferències considerables respecte a la llengua de la cort d'Alfred el Gran (saxó occidental primerenc). Tot i aquesta nomenclatura, cal destacar que el saxó occidental tardà no descendeix directament del saxó occidental d'hora.

Els quatre dialecte s principals de l'anglès antic són el merci, el northumbri (coneguts de forma col·lectiva com a dialectes ànglics), el dialecte de Kent i el saxó occidental .[3] Cadascun d'aquests dialectes s'associa a un regne independent. Tota Northúmbria i la major part de Mèrcia van caure en mans víkingues durant el segle IX, mentre que el regne de Kent i la part de Mèrcia que va poder ser defensada dels atacs van ser absorbits pel regne de Wessex.

Després del procés d'unificació dels diferents regnes anglosaxons, que va tenir lloc a 878 sota Alfred el Gran, es fa palès un marcat declivi de la importància dels dialectes regionals en la llengua escrita. La majoria dels documents que ens han arribat del període anglosaxó estan escrits en el dialecte de Wessex, el regne d'Alfred. És probable que la consolidació del poder fos acompanyada per una estandardització de la llengua del govern per fer més fàcil l'administració del regne, de manera que els documents es van redactar en el dialecte saxó occidental. Durant aquesta època, el rei Alfred va reunir nombrosos escribes d'origen merci per posar per escrit nombrosos textos.

Primera pàgina del manuscrit de Beowulf.

A causa d'aquesta centralització del poder i a les invasions dels víkings, gairebé no hi ha testimonis escrits que il·lustrin el desenvolupament de la resta de dialectes després de la unificació. L'anglès britànic estàndard modern o Received Pronunciation no és descendent directe del saxó occidental tardà, sinó d'algun dialecte merci, ja sigui oriental o sud-oriental.

Ortografia[modifica | modifica el codi]

L'alfabet rúnic que s'emprava per escriure en anglès antic abans de la introducció de l'alfabet llatí.

Al principi, l'anglès antic s'escrivia amb runes (futhorc) però va passar a emprar la cal·ligrafia semiuncial de l'alfabet llatí, introduïda per missioners cristians irlandesos. Al seu torn, aquesta va ser reemplaçada per la cal·ligrafia insular, una versió cursiva de l'escriptura semiuncial que es va emprar fins a finals del segle XII, quan fou substituïda per la minúscula carolíngia.

La lletra yogh es va prendre de l'irlandès. la lletra ðætð > (anomenada eth o edh en anglès modern) és una modificació del llatí < d >, mentre que les lletres rúniques thorn i wynn es van prendre del futhorc. Existia a més un símbol per a la conjunció and , similar al número set (<  >,una nota tironiana), un altre per al pronom relatiu þæt , un thorn amb una barra transversal en l'asta ascendent(< OE thaet.png >). De forma esporàdica es troben macrons sobre les vocals per assenyalar que són llargues i abreviatures que indiquen que segueix una m o una n.

Convencions de les edicions modernes. Tradicionalment, les edicions modernes dels manuscrits originals en anglès antic introdueixen una sèrie de canvis, com l'ús de puntuació (en general gairebé inexistent en els manuscrits) o la substitució dels símbols pels seus valors plens. S'empren els símbols <e, f, g, r, s> encara que tenien una forma molt diferent a la cal·ligrafia insular; per exemple, la lletra insular que se substitueix per la < s > moderna era semblant a la S llarga cursiva. La lletra insular <ȝ> 5 se substitueix normalment per <g>, lletra d'origen carolingi. A més, les edicions modernes sovint diferencien entre <c> i <ȝ> velars i palatals mitjançant l'ús de punts diacrítics sobre les palatals: <ċ>, <ġ>. La lletra wynn <ƿ> sol reemplaçar-se per <w>. La <æ> del dialecte de Kent se substitueix habitualment per <ę>.Les edicions modernes solen utilitzar macrons per indicar vocals llargues etimològiques, tot i que per norma general no estan presents en els manuscrits originals.

Comparació amb altres formes històriques de la llengua anglesa[modifica | modifica el codi]

Sovint, i de forma errònia, es fa servir la denominació anglès antic per a referir-se a qualsevol estat de la llengua anterior a l'anglès modern. No s'ha d'aplicar al primer anglès modern de l'època de Shakespeare i de la Bíblia del rei Jaume, ni a l'anglès mitjà, l'idioma de Chaucer. La cronologia que s'ofereix a continuació serveix per posar la història de la llengua anglesa en context, però cal tenir en compte que les dates són només aproximades, ja que el canvi lingüístic és gradual i no pot marcar-se amb tanta claredat com els esdeveniments històrics.

450-1100 'Anglès antic' (anglosaxó) - La llengua de Beowulf.

1100-1500 Anglès mitjà - La llengua de Chaucer.

1500-1650 Primer anglès modern (o anglès del Renaixement) - La llengua de Shakespeare.

1650-actualment Anglès modern - La llengua tal com es parla en l'actualitat.

Exemples[modifica | modifica el codi]

El Pare Nostre[modifica | modifica el codi]

Aquest text del Pare Nostre es presenta en la forma estandarditzada del dialecte saxó occidental. S'inclou una versió en anglès modern (datada en 1928 i recollida al Llibre d'oració comú) per facilitar-ne la comparació.

Línia Original Anglès modern
[1] Fæder ure þu þe eart on heofonum, Our Father, who art in heaven,
[2] Si þin nama gehalgod. Hallowed be thy name.
[3] To becume þin rice, Thy kingdom (ric, cf. alemany Reich) come,
[4] gewurþe ðin willa, on eorðan swa swa on heofonum. Thy will be done, on earth as it is in heaven.
[5] Urne gedæghwamlican hlaf syle us todæg, Give us this day our daily bread,
[6] and forgyf us ure gyltas, swa swa we forgyfað urum gyltendum. and forgive us our trespasses, as we forgive those who trespass against us.
[7] And ne gelæd þu us on costnunge, ac alys us of yfele. And lead us not into temptation, but deliver us from evil.
[8] Soþlice. Amen.

Notes: La forma "thy" només es fan servir en poesia, a les oracions i a la Bíblia. En anglès modern, la forma usual és "your". La forma "art" en l'actualitat ha quedat substituïda per "are".

Carta de Canut[modifica | modifica el codi]

Aquest document és una proclamació del rei Canut el Gran al seu earl Thorkell l'Alt i al poble anglès escrita en 1020. En ser prosa, representa millor que l'exemple anterior l'estructura normal del anglès antic.

Original Anglès modern[4]
¶ Cnut cyning gret his arcebiscopas and his leod-biscopas and Þurcyl eorl and ealle his eorlas and ealne his þeodscype, twelfhynde and twyhynde, gehadode and læwede, on Englalande freondlice. ¶ King Cnut greets his archbishops and his local bishops, and Earl Thorkell and all his earls, and all his people, whether men of a twelve hundred or a two hundred wergild, ecclesiastic and lay, in England, with friendship.
And ic cyðe eow, þæt ic wylle beon hold hlaford and unswicende to godes gerihtum and to rihtre woroldlage. And I tell you that I will be a noble lord and an unflinching defender of God’s right and of just worldly law.
¶ Ic nam me to gemynde þa gewritu and þa word, þe se arcebiscop Lyfing me fram þam papan brohte of Rome, þæt ic scolde æghwær godes lof upp aræran and unriht alecgan and full frið wyrcean be ðære mihte, þe me god syllan wolde. ¶ I have recalled to my mind those letters and messages which Archbishop Lyfing brought me from the pope in Rome: that I should everywhere raise up God’s praise and suppress wrong and establish absolute peace, by that power which it has pleased God to give me.
¶ Nu ne wandode ic na minum sceattum, þa hwile þe eow unfrið on handa stod: nu ic mid godes fultume þæt totwæmde mid minum scattum. ¶ Since I did not spare my pennies as long as hostility was ready at hand, I have now with God’s support put an end to it with my pennies.
Þa cydde man me, þæt us mara hearm to fundode, þonne us wel licode: and þa for ic me sylf mid þam mannum þe me mid foron into Denmearcon, þe eow mæst hearm of com: and þæt hæbbe mid godes fultume forene forfangen, þæt eow næfre heonon forð þanon nan unfrið to ne cymð, þa hwile þe ge me rihtlice healdað and min lif byð. Then I was warned that even greater danger was approaching us than we liked at all; then I went myself with those men who accompanied me to Denmark, from where the greatest harm had come to you, and with God’s support I have taken measures so that never henceforth shall danger reach you from there as long as you honour me rightly and my life lasts.

Traducció

Canut, rei, saluda els seus arquebisbes i els bisbes locals, i l'earl Thorkell i tots els seus comtes, i tot el seu poble, ja siguin homes de mil dos-cents o dos-cents wergilds, eclesiàstics i laics, a Anglaterra, amb amistat.

I jo us dic que seré un senyor noble i un defensor indestructible de la llei de Déu i de la llei simplement mundana.

He recordat a la meva ment aquelles cartes i missatges que l'arquebisbe Lyfing em va portar del Papa a Roma: que alci a tot arreu la pregària de de Déu i reprimeixi el mal i estableixi la pau absoluta, per aquest poder que Déu ha volgut donar-me.

Atès que no vaig estalviar els meus penics, sempre que l'hostilitat estava a l'abast de la mà, no li tinc ara, amb l'ajut de Déu, posat un final amb els meus penics.

Llavors em van advertir que un perill encara més gran s'acostava a nosaltres del que ens agradava en absolut; llavors vaig anar jo mateix amb aquests homes que m'acompanyaven a Dinamarca, des d'on el major dany havia vingut a vosaltres, i amb el suport de Déu he pres mesures perquè mai a partir d'ara el perill us pugui arribar des d'allà tot el temps que m'honreu correctament i la meva vida duri.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El terme anglosaxó es va emprar a partir del segle XVI per a referir-se a tots els aspectes de la història anglesa primerenca, incloent l'idioma, la cultura i la població. Tot i que segueix sent el terme recomanat per als dos últims trets, l'idioma va començar a denominar-se anglès antic a partir del segle XIX, ja que va ser quan es va començar a estudiar detalladament la llengua pròpiament dita i els experts van reconèixer el desenvolupament continu de la llengua anglesa des del període anglosaxó fins a l'anglès mitjà i fins al dia d'avui. No obstant això, molts autors segueixen emprant el terme anglosaxó per referir-se a l'idioma.
    Crystal, David. The Cambridge Encyclopedia of the English Language. Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-53033-4. 
  2. http://www.rotary-munich.de/2005-2006/theo-vennemann.pdfPDF (441 KiB)
  3. Campbell, A.. Old English Grammar. Oxford: Oxford University Press, 1959, p. 4. ISBN 0-19-811943-7. 
  4. «Cnut's 1020 letter» (en anglès). University College de Londres. [Consulta: 9 març 2015].