Anglès antic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«anglosaxó» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Anglosaxons».
Anglès antic
Parlat a: L'Anglaterra actual (excepte els extrems sud-occidental i nord-occidental), parts de l'Escòcia actual al sud del riu Forth i zones orientals de Gal·les.
Regió:
Parlants: Llengua morta (†)
Classificació genètica: Indoeuropea

 Germànica
  Germànica occidental
   Anglo-Frisó
    Anglès antic

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-2 ang
ISO 639-3 ang
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

L'anglès antic o anglosaxó (Englisc) és una forma primerenca de l'anglès que es parlava en bona part del que avui és Anglaterra entre els anys 425 i 1125 aproximadament. Era una llengua flexiva, amb molta llibertat en l'ordre de les paraules, al contrari de l'anglès actual. Guardava una gran semblança amb altres llengües germàniques, especialment amb el frisó antic i el saxó antic, perquè encara no havia rebut la influència del francès que, a partir del segle XII, provocaria el canvi de l'anglès antic al mitjà. Amb els normands en el poder, l'anglès antic va perdre el prestigi que va tenir anteriorment, la qual cosa va provocar que es desmembrés en multitud de dialectes, dialectes coneguts amb el nom d'anglès mitjà. L'alfabet de l'anglès antic era el futhorc, una varietat de l'alfabet futhark germànic, però va ser substituït per l'alfabet llatí amb alguns símbols rúnics com el símbol thorn þ i altres com æ, ð o œ.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anglès antic