Anglosfera

L'Anglosfera, segons James Bennett (The Anglosphere Challenge)

  Anglosfera nuclear

  Segona corona (anglès oficial, únic o amb altres, però parlat només per una minoria)

  Tercera corona (països d'altres civilitzacions que tenen l'anglès com a llengua oficial)

  Quarta corona (països on l'anglès és àmpliament usat, tot i no ser llengua oficial)

L' Anglosfera, també anomenada Món anglo-americà, és una esfera d'influència occidental integrada per països de parla anglesa. El nucli central d'aquesta esfera d'influència comprèn cinc països desenvolupats que mantenen lligams estrets entre ells en els àmbits social, cultural, polític, econòmic i militar: Austràlia, Canadà, els Estats Units, Nova Zelanda i el Regne Unit. Tot i que hi ha definicions força esteses que inclouen països no occidentals i en vies de desenvolupament que havien format part de l'Imperi Britànic i que conserven la influència anglesa i el Dret anglosaxó tot i la independència, l'Anglosfera és una agrupació diferent que no es pot confondre amb un simple sinònim de l'Anglofonia, és a dir els països on la llengua anglesa és oficial o àmpliament emprada.

Els països de l'Anglosfera són aliats en matèria de seguretat, per exemple amb aliances com l'anomenada Five Eyes ("Cinc Ulls"). Tots els països centrals de l'Anglosfera són o bé membres de l'OTAN o bé considerats pels Estats Units com a Aliats Importants de l'OTAN.

Definicions

Cartell del 1898 que il·lustra l'apropament entre els Estats Units i el Regne Unit, que aleshores incloïa les colònies del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Al fons es llegeix: "Una unió en interès de la Humanitat, la civilització, la llibertat i la pau per sempre". A la base es llegeixen les paraules "recursos, integritat, valor, llengua anglesa, interessos similars, èxit colonial, cavallerositat i invencibilitat", que envolten quatre imatges de victòries navals sobre l'Imperi espanyol.

L'Anglosfera és l'esfera d'influència angloamericana. El terme fou emprat per primer cop per l'escriptor de ciència-ficció Neal Stephenson en el seu llibre The Diamond Age ("L'edat dels diamants"), publicat el 1995. El periodista John Lloyd adoptà el terme el 2000 i el definí incloent-hi països angloparlants com el Regne Unit, els Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Irlanda, Sud-àfrica i les Antilles Britàniques. James C. Bennett defineix l'Anglosfera com "totes les nacions angloparlants basades en el Dret britànic", argumentant que les excolònies britàniques que conserven el Dret anglosaxó i la llengua anglesa són significativament millors que les que havien estat colonitzades per altres potències europees. El Diccionari Webster defineix l'Anglosfera com "els diversos països on predominen la llengua i els valors culturals anglesos". Semblantment, estudis recents descriuen l'Anglosfera com una regió discontínua unida pel concepte d'una comunitat imaginada transnacional, alimentada per una llengua, una història i uns valors culturals compartits. Tanmateix, no se sol considerar que l'Anglosfera inclogui tots els països on l'anglès és llengua oficial, de manera que no és sinònim de l'Anglofonia.

L'Anglosfera nuclear

La definició més generalitzada inclou Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, el Regne Unit i els Estats Units en una agrupació de països desenvolupats que anomenem l'Anglosfera nuclear. El terme Anglosfera també podria incloure Irlanda i els països de les Antilles Britàniques, tot i que sol ometre tots aquests països que també conserven el Dret anglosaxó i la llengua anglesa com a propis.

Els cinc països que constitueixen el nucli de l'Anglosfera són tots països desenvolupats que mantenen llaços culturals i diplomàtics molt estrets entre ells. Per exemple, són aliats en diversos tractats militars i de seguretat, com ara l'AUKUS o el Five Eyes, entre altres.

Aquests cinc països han tingut tradicionalment molt bones relacions també bilateralment entre alguns d'ells, de manera que es pot considerar el bloc de cooperació més exitós de tot el món.

Pel que fa a la forma de govern, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit comparteixen el rei Carles III com a cap d'estat, formen part de la Commonwealth el seu sistema polític és el Sistema de Westminster. En canvi, els Estats Units és una república presidencial. La majoria d'aquests cinc països tenen l'escrutini uninominal majoritari per a les eleccions, tot i que Austràlia i Nova Zelanda han aplicat algunes reformes en aquest sistema electoral, i el Regne Unit, d'altra banda, aplica sistemes diferents en alguns dels seus processos electorals. En resum, majoritàriament es sotmeten a un sistema bipartidista.

Cultura i economia

A causa dels seus lligams històrics, els països de l'Anglosfera comparteixen molts trets culturals que segueixen ben vius. A la majoria dels països de l'Anglosfera (i a tots els membres nuclears, en tot cas) es respecte l'imperi de la llei d'acord amb el Dret anglosaxó més que el Dret continental, i hi predomina la democràcia, concretament la democràcia parlamentària per damunt d'altres sistemes polítics. A més, la propietat privada es troba protegida en tots els casos per la llei o per la Constitució.

El mercat lliure té molta força en els cinc països nucluars de l'Anglosfera, ja que tots cinc comparteixen el model anglosaxó de capitalisme, que aparegué a la dècada de 1970, basat en l'Escola d'Economia de Chicago, però amb els seus orígens a l'Anglaterra del segle XIX. El sentit compartit de globalització permet a ciutats com Nova York, Londres, Los Angeles, Sydney i Toronto tenir un impacte considerable sobre els mercats internacionals i sobre l'economia global. També la cultura popular global està essent fortament influenciada pels Estats Units i pel Regne Unit.

Partidaris i crítics

Els partidaris del concepte d'Anglosfera solen ser polítics de Dreta, com per exemple l'historiador Andrew Roberts, del Partit Conservador britànic, mentre que el seus crítics són sempre de Centreesquerra, com ara Michael Ignatieff, també historiador, del Partit Liberal del Canadà.

Partidaris

Ja el 1897, Albert Venn Dicey proposà una "interciutadania" anglosaxona durant una conferència al "All Souls College" d'Oxford.

L'empresari americà James C. Bennett, defensor de la idea que hi ha quelcom d'especial en les tradicions culturals i legals (Dret anglosaxó) de les nacions angloparlants, escrigué en el seu llibre de 2004 The Anglosphere Challenge ("El desafiament de l'Anglosfera"):

«

L'Anglosfera, en tant que civilització en xarxa sense una forma política corresponent, ha de tenir per força fronteres imprecises. Geogràficament, les connexions més denses de l'Anglosfera es troben als Estats Units i al Regne Unit. El Canadà anglòfon, Austràlia, Nova Zelanda, Irlanda i la Sud-àfrica anglòfona (que constitueix una molt petita minoria en aquell país) també són poblacions significatives. El Carib anglòfon, l'Oceania anglòfona i les poblacions educades anglòfones a l'Àfrica i a l'Índia constitueixen altres connexions importants.

»

Bennett argumenta que la seva idea de l'Anglosfera s'enfronta amb dos reptes. El primer és trobar maneres de fer front als ràpids avenços tecnològics, i el segon són els desafiaments geopolítics que es produïran, en opinió seva, pel creixent distanciament entre la prosperitat anglòfona i la conflictivitat econòmica arreu.

L'historiador britànic Andrew Roberts defensa que l'Anglosfera ha tingut un paper central a la Primera Guerra Mundial, a la Segona Guerra Mundial i a la Guerra Freda. I segueix amb l'afirmació que la unitat de l'anglofonia és necessària per vèncer l'Islamisme.

Segons el diari The Guardian el 2003, l'historiador Robert Conquest defensava el Brexit per separar el Regne Unit de la Unió Europea a favor de crear "una associació més lliure de les nacions anglòfones, anomenada "Anglosfera".

Els punts a favor d'aquesta idea tendeixen a augmentar abrumadorament entre els països integrants de l'Anglosfera nuclear coneguts com el CANZUK, és a dir: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Regne Unit, tots ells integrants de la Commonwealth i que mantenen el rei Carles III del Regne Unit com a cap d'estat. En plena onada d'implementació del Brexit, com a conseqüència del Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la Unió Europea de 2016, diversos polítics i organitzacions expressaren el seu suport a la institució d'una àrea de lliure comerç i mercat comú entre els països CANZUK.

Crítics

El 2000, Michael Ignatieff escrigué, tot dialogant amb Robert Conquest a la revista New York Review of Books, que aquest terme ignora l'evolució que han tingut les diferències existents en els àmbits legal i cultural entre els Estats Units i el Regne Unit, així com de quina manera s'han apropat les normatives del Regne Unit i d'Europa mentre han estat units quan el Regne Unit era membre de l'Unió Europea, mercès al procés d'Harmonització de la legislació. En relació a l'opinió de Conquest sobre l'Anglosfera, Ignatieff escriu: "Sembla creure que la Gran Bretanya hauria de marxar d'Europa i alhora rebutjar qualsevol tipus de cooperació futura, que podria comprometre els èxits reals d'Europa. Vol deixar la Gran Bretanya dins de la seva parcel·la amb una unió dels pobles anglòfons, i jo crec que això és una il·lusió romàntica".

El 2016, Nick Cohen escrigué en un article titulat: "És una fantasia euroescèptica que l' 'Anglosfera' vol el Brexit" per al diari The Spectator: "L' 'Anglosfera' tan sols és la manera políticament correcta del que soliem anomenar en els temps foscos 'el Commonwealth blanc'." Aquest autor va repetir la seva opinió crítica en un altre article a The Guardian el 2018. Semblants opinions crítiques foren expressades per altres autors, com l'acadèmic canadenc Srđan Vučetić.

El 2018, en plena ressaca del referèndum del Brexit, dos professors britànics of ciències polítiques, Michael Kenny i Nick Pearce, publicaren una monografia acadèmica crítica titulada: Ombres de l'Imperi: L'Anglosfera a la política britànica (ISBN 978-1509516612) on qüestionaven:

«

La tragèdia de les diverses orientacions nacionals que van emergir a la política britànica després de l'Imperi —ja sigui la proeuropea, l'angloamericana, l'anglosfèrica o alguna combinació d'aquestes— és que cap d'elles ha estat l'encertada, coherent i popular resposta a la qüestió més important que es plantejava el país: Com podria trobar la Gran Bretanya el seu camí en l'ample món modern?

»

Els mateixos autors van afirmar en un altre article (2018):

«

Mentrestant, els altres països anglòfons nuclears als quals es refereix l'Anglosfera no mostren cap inclinació seriosa a unir-se al Regne Unit per formar noves aliances polítiques i econòmiques. Ells continuaran treballant, pel que sembla, sense que hi hagi institucions regionals ni internacionals i mantenint-se indiferents a –o simplement perplexos per– les crides a alguna mena d'aliança formal anglosfèrica.

»

Referències

Bibliografia

• Bell, Duncan «The Anglosphere: new enthusiasm for an old dream». Prospect, 19-01-2017.
• Bellocchio, Luca. Anglosfera. Forma e forza del nuovo Pan-Anglismo. Genova, Il Melangolo, 2006. ISBN 978-88-7018-601-7. 
• Bennett, James C. «Dreaming Europe in a Wide-Awake World». The National Interest, 78, 2004, pàg. 119–129. ISSN: 0884-9382. JSTOR: 42897514.
• Bennett, James C. The Anglosphere Challenge: Why the English-Speaking Nations Will Lead the Way in the Twenty-First Century. Rowman & Littlefield, 2004. ISBN 978-0742533325. 
• Bennett, James C. The Third Anglosphere Century: The English-Speaking World in an Era of Transition (en anglès). The Heritage Foundation, 2007. ISBN 978-0891952770. 
• Brown, Andrew «Scourge and poet». The Guardian, 15-02-2003.
• Conquest, Robert; Reply by Ignatieff, Michael «The 'Anglosphere'». The New York Review of Books, vol. 47, 8, 23-03-2000.
• Davies, Andrew; Dobell, Graeme; Jennings, Peter; Norgrove, Sarah; Smith, Andrew; Stuart, Nic; White, Hugh (2013). Keep calm and carry on: Reflections on the Anglosphere. Australian Strategic Policy Institute. 
• Hannan, Daniel «The Anglosphere is alive and well, but I wonder whether it needs a better name». , 02-03-2014.
• Kenny, Michael; Pearce, Nick «The rise of the Anglosphere: how the right dreamed up a new conservative world order». New Statesman, 2015.
• Kenny, Michael; Pearce, Nick. Shadows of Empire: The Anglosphere in British Politics. Polity, 2018. ISBN 978-1-509-51660-5. 
• Legrand, Tim «Transgovernmental Policy Networks in the Anglosphere». Public Administration, vol. 93, 4, 01-12-2015, pàg. 973–991. DOI: 10.1111/padm.12198.
• Legrand, Tim «Elite, exclusive and elusive: transgovernmental policy networks and iterative policy transfer in the Anglosphere». Policy Studies, vol. 37, 5, 22-06-2016, pàg. 440–455. DOI: 10.1080/01442872.2016.1188912.
• Lloyd, John «The Anglosphere Project». New Statesman, 2000.
• Parulekar, Shashi; Kotkin, Joel «The State of the Anglosphere». City Journal, 2012.
• Pomerantsev, Peter «The idealistic pull of the 'Anglosphere'». Politico Europe, 13-07-2016.
• Reynolds, Glenn «Explaining the 'Anglosphere'». , 28-10-2004.
• Roberts, Andrew. A History of the English-Speaking Peoples Since 1900. Weidenfeld & Nicolson, 2006. ISBN 978-0297850762. 
• Robertson, Peter E. «The Real Military Balance: International Comparisons of Defense Spending» (en anglès). Review of Income and Wealth, vol. 68, 3, 2022, pàg. 797–818. DOI: 10.1111/roiw.12536. ISSN: 1475-4991.
• Vucetic, Srdjan. The Anglosphere: A Genealogy of a Racialized Identity in International Relations. Stanford University Press, 2011. ISBN 978-0-8047-7224-2. 
• Wellings, Ben; Baxendale, Helen. «The power of the Anglosphere in Eurosceptical thought», 10-12-2015. Arxivat de l'original el 1 August 2018. [Consulta: 2 agost 2018].
• Wellings, Ben «The Anglosphere in the Brexit Referendum». Revue française de civilisation britannique, vol. XXII, 2, 2017. DOI: 10.4000/rfcb.1354.

Enllaços externs

• James C. Bennett (2002) An Anglosphere Primer, presented to the Foreign Policy Research Institute
• BBC Radio 4: Archive on 4 (2017-12-16): Return of the Anglosphere
• From Insularity to Exteriority: How the Anglosphere is Shaping Global Governance – Centre for International Policy Studies