Antiintel·lectualisme

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'antiintel·lectualisme és una posició filosòfica que critica la intel·ligència pura com eina suprema de coneixement, i vol rehabilitar el paper de la sensibilitat, la imaginació o la intuïció sigui al context polític, religiós, artístic o científic.[1]

És una posició pròpia del pessimisme i de l'escepticisme filosòfic. El pragmatisme és una forma d'antiintel·lectualisme al sentit que dóna prioritat al coneixement de les conseqüències pràctiques dels actes que en una suposada comprensió fonamental de les coses.[2] Tot i tenir arrels més llunyans, el moviment comença al segle xix, com una crítica a savis i filòsofs acadèmics, els escrits dels quals els anti-intel·lectualistes consideraven estèrils, massa allunyats de la cultura de masses i socialment irrelevants.[3] Emil Cioran, Francesc Matheu, Georges Duhamel, Schopenhauer, Otto Weininger, Peter Wessel Zapffe i Réjean Ducharme són exponents d'aquest moviment en la seva forma filosòfica.

Si una crítica contra certs intel·lectuals per les seves teories de vegades lluny de la realitat pot justificar-se, en les seves conseqüències extremes l'antiintel·lectualisme pot conduir a moviments populistes agressius amb símptomes com atacs mortals contra intel·lectuals i la crema del símbol per excel·lència de la intel·ligència, les biblioteques, fenomen freqüent en dictadures i teocràcies. Quan científics des de la fi de l'edat mitjana van començar a posar en dubte l'ensenyament secular de l'església la inquisició va servir-se entre d'altres de l'antiintel·lectualisme popular per lluitar contra le pèrdua del seu poder. S'arriba a un antiintel·lectualisme demagògic, una mena d'elogi de la ignorància.[4]

Durant la Guerra Civil Espanyola el general insurrecte José Millán-Astray y Terreros (1879-1954) és conegut per haver cridat a la universitat de Salamanca «Muera la inteligencia, viva la muerte» al qual l'intel·lectual Miguel de Unamuno y Jugo (1864-1936) va respondre: «Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis.»[5] Les biblioteques incendiades pels nazisme, com la de Magnus Hirschfeld (1868-1935), les escoles destruïdes i els mestres assassinats pels talibans,[6] el moviment nihilista dels Khmers rojos per qui portar ulleres i tenir llibres a casa era una raó suficient per ser executat i el blaverisme[4][7] són uns altres exemples d'excessos d'antiintel·lectualisme.[8] Als Estats Units, el simplisme antiintel·lectualista de l'ala dreta del Partit Republicà[9] té tradició. Des de Joseph Mccarthy fins a Sarah Palin i Donald Trump, «l'arrogància del coneixement» ha estat sospitosa per a una part dels Estats Units al món polític,[10] artístic i acadèmic.[11] Al País Valencià el blaverisme es caracteritza per un populisme antiintel·lectualista: divideix la societat entre el «poble» i les «elits catalanistes».[12]

L'antiintel·lectualisme també és la clau de volta de moltes religions i sectes: el pensar autònom s'hi considera com una amenaça contra la veritat revelada.[13] En descorratjar la reflexió personal s'obté una eina de control social del pensament dels seus membres. Sovint una secta preconitza que posseeix un coneixement que només els iniciats poden comprendre, i que queda inaccessible a la intel·ligència normal.[14] Dubtar de la veritat coneguda, el que forma la basi de la ciència, també a l'església catòlica és un dels sis pecats contra l'esperit sant, per als quals no hi ha cap perdó. El catecisme defineix aquest pecat com «impugnació de la veritat coneguda per pecar amb més llibertat».[15]

És una de les característiques del moviment ultramuntanista i antimodernista. Queda una font perpètua de conflicte amb catòlics més liberals[16] i és considerat com una de les causes de la demorança de la recerca universitària i científica al segle XIX a Espanya.[17] Al Syllabus Errorum, un addendum a la encíclica Quanta Cura, l'església va publicar un inventori de les vuitanta idees que el papa Pius IX el 1864 va vilipendiar com els majors errors de pensament dels temps moderns. Hi figuren la llibertat acadèmica i la recerca científica que no admet cap impacte directe de forces transcendents en la creació.[18]

Referències[modifica]

  1. «Anti-intellectualisme: Définition» (en francès). Centre national de Ressources Textuelles et lexicales (CNRTL). [Consulta: 8 setembre 2016].
  2. «pragmatisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Casacuberta, Margarida «Francesc Matheu i la tradició de l'antiintel·lectualisme a Catalunya». Congrés "La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània. Universitat de Girona, 2005.
  4. 4,0 4,1 Pradilla Cardona, Miquel Àngel «La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista». Zeitschrift für Katalanistik, 15, 2005, pàg. 149. ISSN: 0932-2221.
  5. «Muera la inteligencia, viva la muerte» (en castellà). Analítica, 26 octubre del 2014.
  6. Khan, Ismail «L’educació, altre cop en el punt de mira dels talibans pakistanesos». Arar, 21 gener del 2016 [Consulta: 9 setembre 2016].
  7. Casas, Ferran «El blaverisme és xenòfob, anti-intelectual, nacionalista espanyol i, al seu inici, vinculat a la cosmovisió franquista». Antifeixistes. Tota la informació sobre l'extrema dreta al País Valencià, 18 gener del 2010 [Consulta: 9 setembre del 2016].
  8. Battaglia, V. «Le Cambodge des Khmers Rouges» (en francès), abril del 2005.
  9. Krugman, Paul; Rubió i Rodon, Marc (trad.) «La ignorància és un valor». Ara, 15 febrer del 2017, pàg. 26. «La intolerància no va ser l’única força fosca que va actuar en les eleccions; també hi va incidir l’antiintel·lectualisme»
  10. «La tradició antiintel·lectual». La Vanguardia, 29 febrer del 2012.
  11. Féral, Josette «L’art com a brúixola». (Pausa.) Quadern de teatre contemporani, 17-08-2015, pàg. 36.
  12. Flor i Moreno, Vicent. L'anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del “blaverisme”. València: Servei de publicacions de la Universitat de València, 2009, p. 347 ss., 439, 506. 
  13. Köhler, Holm-Detlev «Amb Bauman se'n va l'últim intel·lectual». Diari de Girona, 15 gener del 2017.
  14. «Sekten en religie - Sekten» (en neerlandès). Stichting Promise. [Consulta: 9 setembre 2016].
  15. de la Duenya y de Cisneros, Francisco Antoni. Breu resumen de la doctrina christiana per lo us, y ensenyansa uniforme del Bisbat d ́Urgell. Urgell: Imprenta de la Real y Pontificia Universitat, 1799, p. 18. 
  16. de Coninck, Pieter. Een les uit Pruisen: Nederland en de Kulturkampf, 1870-1880 (en neerlandès). Hilversum: Uitgeverij Verloren, 2005, p. 84-85. ISBN 9789065508591. 
  17. Rocas, Xavier; Solé, Teresa (red.) «Amor i desamor a Isabel II i les trepes bisbalenques d’exaltació a la reina.». Arxiu comarcal del Baix Empordà. Consorci de les Gavarres [La Bisbal de l’Empordà], 2009, pàg. 2.
  18. «The Syllabus of Errors condemned by Pius IX» (en anglès). Papal Encyclicals On Line, 1864. [Consulta: setembre del 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Casacuberta, Margarida. «Francesc Matheu i la tradició de l'antiintel·lectualisme a Catalunya». A: La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània,. Lleida: Punctum, 2007, p. 233-243. 
  • Hofstadter, Richard. Anti-intellectualism in American Life (en anglès). Nova York: Knopf, 1963, p. 434.