Antimaquinisme a Espanya

Tot i que la destrucció de maquinària per part dels treballadors durant els primers anys del segle xix és coneguda amb el terme luddisme, és necessari tenir present que aquest terme només pot ser utilitzat en context concret d'Anglaterra. Fora del país anglosaxó, encara que la violència contra les màquines també es va generalitzar compartint algunes de les causes (com la fam dels obrers, l'atur provocat per la maquinària i el sentiment generalitzat del perill que constituïa per a la forma de vida obrera tradicional), les característiques i el context van ser diferents, el que fa que a la resta dels països sigui més correcte parlar d'antimaquinisme que de luddisme. És el cas, per exemple, de l'antimaquinisme ocorregut a Espanya.

Tot i que l'antimaquinisme espanyol no va tenir l'amplitud i l'auge del luddisme anglès, també va haver-hi atemptats i nombroses amenaces contra l'ús de maquinària a les fàbriques des del principi del segle xix. De fet, alguns d'ells van succeir abans de l'aparició del luddisme i fins i tot abans que es pugui parlar pròpiament de societats industrials. Cal entendre l'antimaquinisme, per tant, no com un moviment purament industrial, sinó com un conjunt d'accions col·lectives de caràcter solidari que poden sorgir de situacions molt diverses.

L'antimaquinisme a Espanya

A Catalunya

A Catalunya, l'antimaquinisme va ser molt actiu fins més o menys la meitat del segle xix. Cal entendre, però, que no estem davant un moviment condensat en un període curt de temps, a diferència, per exemple, del luddisme anglès, que es pot emmarcar de manera prou encertada en la segona dècada del segle XIX. L'antimaquinisme català és un moviment heterogeni, que trobem tant al camp com a la ciutat, i que va produint incidents de diferent calat durant uns cinquanta anys, en els que les condicions polítiques, socials i fins i tot les cosmovisions van canviar de manera molt acusada. És precisament per això per què no es pot entendre aquest moviment com quelcom continu, sinó com una sèrie d'esdeveniments sense gaires coincidències més enllà del mètode de protesta.

El primer incident d'aquestes característiques del qual es té constància a Catalunya és a un incendi provocat a Terrassa al 1802, contra la fusteria dels germans Ubach, membres de la menestralia enriquida, que creaven màquines de filar de caràcter preindustrial i de transcencència essencialment local. Aquestes màquines amenaçaven amb trencar el fràgil equilibri social de la Terrassa premoderna, en el que els mètodes de producció eren de naturalesa artesanal, pel que la població va actuar destruint aquesta amenaça. Per tant, cal entendre aquest moviment com una resposta de solidaritat col·lectiva sorgida d'una mentalitat tradicional enfocada contra individus considerats egoistes, que buscaven enriquir-se a costa de destruir llocs de treball en aquesta població. Això queda palés en la investigació que va portar a terme la Reial Audiencia de Catalunya, que va veure's entorpida per la negativa de la població a senyalar un culpable, tant col·lectiu com individual. Les consequències d'aquest incident són motiu de debat, ja que malgrat Benaul Berenguer considera que no va tenir cap efecte, Tuñón de Lara afirma que l'introducció de telers mecànics a la vila es va retrasar onze anys respecte Sabadell, malgrat no se sap si va ser per aquest motiu o per un altre.

El 1820, milers de treballadors van irrompre a fàbriques tèxtils amb l'objectiu de trobar gènere estranger. En el seu procés, van trencar portes i telers de fabricants que s'oposaven a les seves peticions. El seguent incident d'aquest tipus es va produir a la vila catalana de Camprodon. La data en el que es van produir els fets és motiu de debat, però és segur que es produeix entre 1823 i 1824. En aquesta vila, un grup d'homes i dones van entrar a la fàbrica tèxtil de Miquela Lacot i van destruir màquines de filar i cardar, acte pel que quatre dels assaltants van ser sotmesos a un consell de guerra, acusats d'haver destruït maquinària de fabricació d'origen anglès, però el cas no va arribar a escalar perquè l'ama de la fabrica els va perdonar, tot demanant al rei que protegís els centres fabrils d'incidents com aquests. Precisament a aquest fet fà menció la reial ordre publicada al 1824, que establia que les autoritats havien de fer una doble funció a partir d'aquell moment, en primer lloc protegir els establiments fabrils davant "los tristes resultados que padecieron las fábricas de Alcoy, Segovia y otras, por iguales causas de anteponer los jornaleros su interés y subsistencia a la autoridad pública", i per altra banda, donava als donava als ajuntaments i les rectories la ordre d'instruir al poble en el "bien que trae el uso de las maquinas".

Al llarg de 1827 i 1832 es van produir un augment considerable de les inversions industrials a Catalunya. A aquest darrer any, es va introduir el primer teler mecànic a la fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cía. Aquesta fàbrica, coneguda popularment com El Vapor, fou destruïda a finals de juliol del 1835, en un context més ampli de crisi econòmica i política a Catalunya i de bullangues de caràcter anticlerical a la ciutat de Barcelona, produides per les notícies d'una massacre del bàndol carlí a membres de la milícia urbana a Reus. Tampoc va ajudar, indubtablement, la tremenda impopularitat del Capità General de Catalunya, Manuel Llauder. En aquest context tan delicat, la nit del 25 de juliol una multitud va rodejar la fàbrica Bonaplata i, en ser disparada des l'interior d'aquesta per un contingent de treballadors capitanejats pel fill de Josep Bonaplata, assalta la fàbrica i li cala foc. En aquest enfrontament van morir entre cinc i quinze persones, sense comptar la repressió que va seguir l'esdeveniment, que fou molt dura: quatre assaltants foren afusellats l'endemà i molts altres foren condemnats a llargues penes de presó. La composició d'aquesta multitud que assalta la fàbrica és un altre punt d'ampli debat historiogràfic, amb afirmacions que aquest va ser provocat pels propis treballadors d'aquesta fàbrica, per la patuleia barcelonina o fins i tot es va afirmar que va ser una acció portada a terme per mariners i gitanos, tot i que aquesta ultima és probablement un intent de treure-li la culpa a la societat barcelonina en el seu conjunt.

Als anys següents les accions antimaquinistes també van ser freqüents. El juny de 1836, un grup d'obrers va intentar atacar i destruir els tallers i la seva maquinària a Sabadell. El 1848, la fàbrica de Subirats, Vila y Cía fou incendiada a Igualada. Deu anys més tard, es va produir a la capital catalana una de les mobilitzacions animaquinistes de major repercussió, en produir-se la destrucció d'una gran quantitat de màquines de filar (selfactines), les quals havien anat deixant progressivament sense treball als obrers des de la seva introducció el 1844. No només va haver-hi atacs contra maquinàries, sinó que també es van produir vagues i atacs armats a empresaris, arribant a intervenir-hi l'exèrcit, que va desplegar artilleria al centre de la ciutat.

El moviment es va estendre per altres poblacions catalanes, com Mataró, Valls, Santpedor, Maresa, Navarcles, Sallent o Sant Andreu del Palomar. Finalment es va arribar a un acord, pel qual els treballadors acceptaven l'ús de les filadores mecàniques a canvi d'un increment dels salaris. Fins i tot dos anys més tard, el 1856 van aparèixer en diversos centres industrials catalans diferents pasquins que incitava a destruir les fàbriques de vapor. Es van arribar a produir alguns atacs, com l'incendi en una de filatura de Les Masies de Roda.

A l'Aragó

El 1614, molts abans de les accions luddites pròpiament dites als anys 1820, la casa d'un Teixidor de panys a Saragossa fou incendiada a la nit, cremant-se un telar i una peça de pany.

A la Comunitat Valenciana

El 1818, en introduir-se les primeres màquines de cardar i filar a la localitat d'Alcoi, van haver de ser escoltades, ja que hi existien rumors d'un possible assalt i destrucció d'aquestes. Tres anys més tard, els rumors van esdevenir una realitat. Després d'una reunió pública i a plena llum del dia, uns 1.200 homes dels municipis veïns que treballaven en règim de putting-out, van destruir la maquinària, situada a l'exterior d'Alcoi. Van retirar-se només després de la promesa de l'ajuntament que les que es trobaven a l'interior serien desmuntades. El nombre de màquines fetes malbé van ser més de 15. Davant aquesta situació, l'alcalde de la localitat Valenciana va sol·licitar suport militar. Així, un regiment de cavalleria i un altre d'infanteria, procedents de Xàtiva i Alacant respectivament, van entrar a la ciutat. Els fets van tenir una gran repercussió: entre vuit-cents i mil treballadors van ser encausats i 79 d'ells acabaren condemnats. L'esdeveniment va ser, a més, debatut en nombroses ocasions les Corts.

En els anys següents van continuar havent-hi enfrontaments entre treballadors tèxtils contraris a la utilització de les màquines i els favorables a la seva implantació. Tanmateix, no es va repetir un fet semblant al de 1821 fins al 1823, quan mig miler d'homes van entrar a la ciutat amb l'objectiu de repetir les actuacions prèvies. L'intent, que esdevingué un enfrontament amb les tropes, va acabar amb nombrosos ferits i cinc detinguts.

Tot i repetir-se fets similars en els anys següents, mai van arribar a ser de la mateixa intensitat.

A Castella-la-Manxa

El 1735, després que a Toledo s'ordenés una llibertat de pes en els teixits, els treballadors, conscients que aquesta mesura reduiria els salaris, van decidir tallar les peces fetes als seus telers. Això va provocar que tota la fàbrica de teixits de la ciutat es paralitzés. També s'hi van provocar incendis en 1809 en el complex industrial de Sargadelos.

A Madrid

El 1675, 1736 i 1750 es van produir diversos incendis nocturns que van acabar amb la maquinària en la serradora hidràulica de tallar fusta situada a Aranjuez.  El 1722, l'acció d'uns treballadors van rebentar el forn de la fàbrica de vidre de Nou Baztan ficant-li salnitre.

A Andalusia

El 1885 es va produir un aixecament de les dones treballadores a la fàbrica de tabac de Sevilla, fundada al segle xvii. Aquestes, davant els rumors sobre la imminent arribada de maquinària a la fàbrica, van abandonar la feina i es van dirigir al carrer, tot cridant: "¡Abajo las maquinas que nos roban el pan!". A causa de les pèrdues ocasionades per l'abandonament del seu lloc de treball, l'empresa va haver de cedir. De totes maneres, però, va dur a terme un pla d'estratègia indirecta de mecanització: no contractant noves treballadores durant bastants anys, de manera que, l'envelliment de la plantilla, la seva disminució numèrica i la promesa que les noves operaries en el futur serien instruïdes en l'ús de la maquinària, obligués a les treballadores a cedir, fet que es va donar diversos anys següents, ja al començament del segle xx.

A Castella i Lleó

Es van produir diferents incendis a la fàbrica segoviana de Ortiz de Paz al 1817, 1820, 1823 i finalment, el 1827, la qual va provocar el seu tancament definitiu. Tot i que no se sap quins van ser els culpables, es creu que va ser obra d'alguns treballadors aliens a la fàbrica, que treballaven en uns tallers cada cop més antiquats i amb uns salaris cada cop més reduïts amb relació a la fàbrica de Ortiz de Paz. 

A mitjans del segle xix es va produir la destrucció i incendi de maquinària a Béjar i diverses localitats de Castella la Vella. Aquest darrer cas resulta veritablement curiós per tres raons: la importància de la participació femenina, la gran quantitat de fàbriques que van ser cremades per la multitud a Palència, Medina de Rioseco, Benavente, etc., y, per últim, la severitat de la repressió, amb més de 20 fusilats.

A Galicia

El 1785 uns pescadors gallecs, després que els comerciants catalans haguessin desorganitzat les seves arts tradicionals de pesca, van decidir atacar les seves embarcacions i xarxes.

Des de 1812 i fins a 1830 es van anar produint diferents atacs en les ries gallegues a les xarxes, magatzems i fàbriques de salaons catalanes. Van a haver-hi, fins i tot, enfrontaments amb armes com fusells i canyons de petit calibre.