Antoine Arnauld

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAntoine Arnauld

(1660) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 febrer 1612 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort8 agost 1694 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Brussel·les Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióJansenisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de París
Collège de Sorbonne Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióteòleg, escriptor, professor d'universitat, lògic, assagista, filòsof, matemàtic, poeta, estadístic Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de París Modifica el valor a Wikidata
Influències
Nom de plomaBonneval
Sieur de La Motte
Theologus parisiensis
Docteur en théologie
Le Grand Arnauld
Un Ecclésiastique
Antoine Godefroy
J. Callaghan
Docteur de Sorbonne Modifica el valor a Wikidata
Família
PareAntoine Arnauld Modifica el valor a Wikidata
GermansAgnès Arnauld, Angélique Arnauld, Henri Arnauld (en) Tradueix i Robert Arnauld d'Andilly Modifica el valor a Wikidata

Antoine Arnauld (París, França, 6 de febrer de 1612 - Brussel·les, Bèlgica, 8 d'agost de 1694) fou l'últim dels 20 fills de la nissaga Arnauld, estudià lleis i teologia.

Fou l'últim dels fills de la família, i cuidaren d'ell, des del set anys en què perdé el pare, la seva germana Angèlica Arnauld i el rector de Saint-Cyran. Estudià lleis i es dedica amb ardor a la teologia, les obres de Sant Agustí foren les llegides amb preferència. El 1641 fou ordenat presbiter i rebé el doctorat. El 1643, en què morí Richelieu, ingressà en la Sorbona, gràcia que el 1638 ja havia sol·licitat en va, car aquell cardenal li havia impedit per les seves relacions am Saint-Cyran.

Des de la seva ordenació la seva vida fou una moguda i violenta comtessa de palestra. Els jesuïtes foren el seu cavall de batalla favorit. Contra la Companyia de Jesús publicà el seu llibre Téologie moral des Jesuïtes (1643). Fou jansenista fervent, i durant la seva vida pública literària conduí el moviment del jansenisme. Amb el seu llibre De la fréquente Communion, en el qual pretengué allunyar de l'Eucaristia als fidels amb el pretext de requerir unes condicions de santedat inassequibles, propòsit que aconseguí en diverses parts de França, segons testimoni de Sant Vicenç de Paül, produí en la pietat una verdadera revolució.

Amb motiu d'haver estat denunciat des del púlpit de Notre-Dame pel doctor Habert, de París, el llibre condemnat el 1641, Augustinus de Cornelius Jansen, Arnauld contestà defensant la doctrina jansenista en dos Apologie de M. Jansenius. La lluita es continuà en haver extret el doctor Cornet de l'Augustinus, cinc proposicions per les que sol·licità condemnació. Arnauld contestà amb les seves Considerations sur l'entreprise, per les que intentà provar que el que es condemnava era la doctrina del mateix Sant Agustí.

Jansenista també fou el llibre, publicat a continuació, Apologie pour les Saints Pères de l'Eglise, defenseurs de la grâce de Jésus-Christ contre les erreurs qui leur sont imposées. Per la Butlla d'Innocenci X, Cum Occasione, de 1653, i a petició dels catòlics auxiliats per sant Vicenç de Paül, foren condemnades aquelles cinc proposicions, com a herètiques les quatre primeres, i la cinquena com a falsa i temerària. Una cèlebre controvèrsia s'originà en haver de subscriure els jansenistes la condemnació. Si l'Església, deien ells, és infalible al jutjar de la doctrina d'un llibre, deixa de ser-ho quan passa a atribuir-la a determinat autor o llibre. El 1655, Arnauld va escriure dues Cartes al duc de Liancourt, al que el sacerdot Picoté havia promès absoldre si no s'adheria a la butlla condemnatòria. Indignaren fins a tal punt els professors de teologia de París la tossudesa i la petulància d'Arnauld en afirmar en les Cartes que l'Augustinus no conté les cinc proposicions, així com que la gràcia no ajuda mai més al que pecà, que per un nombre de 130 doctors es signà la seva expulsió de la facultat.

Mentre Pascal amb les seves Cartes provinciales prengué la defensa d'Arnauld, l'Assemblea del Clero (1656) i després Alexandre VII en la seva butlla Ad Sacram, afirmaven que les cinc proposicions estan en l'Augustinus i que foren interpretades en el sentit de l'autor. Una nova butlla d'aquell papa fou necessària perquè amenaçant amb el rigor de les penes canòniques i civils subscrivissin els jansenistes la condemna de les cinc proposicions. A quatre bisbes que si resistiren el jutjaria un consell nomenat per Lluís XIV quan morí Alexandre VII. En nom dels dissidents Arnauld redactà un escrit pel que es deia que el papa atemptava contra la llibertat gal·la en jutjar als bisbes francesos. Amb tot, signaren, si bé per mera fórmula. El papa successor, Climent IX, sobreseia tot procés, en atenció a la submissió, acte que es coneix amb el nom de Pau clementina. Per aquest temps Arnauld va compondre amb col·laboració amb Nicole les obres La perpetuité de la foi de l'Eglise catholique sur l'Eucharistie, que va merèixer les felicitacions de Climen IX i Innocenci XI, i Renversement de la morale de Jésus-Christ par les calvinistes. Malgrat d'això l'autor no deixa de fer secretament propaganda de les idees jansenistes des de Port-Royal.

Quan va creure madur el fruit de la seva campanya fugí, per temor, a Holanda (1679), on va romandre fins a la seva mort.[1] Durant aquest quinze anys d'activitat bel·licosa, escriví la seva Apologie du clergé et des catholiques d'Anglaterre contre le ministre Jurieu 1681, que conté contra aquell adalil protestant atacs que Jurieu contestà amb L'Esprit de M. Arnauld, una diatriba continuada. El 1883, va combatre el P. Malebranche amb el tractat Des vraies et des fausses idées i a Reflexions filosòfiques i teològiques (1685) fins que el segon es cansà de continuar donant espectacles de personalismes. En cinc llibres renovà des de 1690 els antics atacs contra els jesuïtes, amb el qual seguí els que el jansenista Pontchâteau acabava de dirigir a les missions d'aquells pares. Al compondre el sisè llibre La calumnia el sorprengué la mort. El seu cor fou portat a Port-Royal. Nicolas Boileau-Despreaux, Jean Racine i Jean Santeuil li dedicaren epitafis.

Malgrat ser incansable i virulent com polemista i erudit, i subtil lògic com escriptor, no coneixia l'art de la persuasió i agradar. Els seus escrits, en nombre extraordinari, són poc llegits, a excepció, sobretot, de la seva Lògica i la seva Gramàtica general, coneguda també com a Gramàtica de Port Royal.

Obres més importants[modifica]

  • Impiété de la moral des calvinistes?: (1675)
  • Apologie pour les catholiques: (1681)
  • Considérations sur les affaires de l'Eglise: (1683)
  • Difficultés a M. Steayert
  • Reflexions sur l'eloquence des prédicateurs
  • Nouvelles objections contre les Meditations de Descartes
  • Dissertation sur les miracles de l'ancienne loi
  • Les seves obres completes les reuní l'abat de Hautefage a Lausana (1775, 45 volums).

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Santidrián, Pedro R. Diccionario breve de pensadores cristianos (en castellà). Estella: Editorial Verbo Divino, 1991, p. 39. ISBN 9788471517241. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoine Arnauld
  • O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Antoine Arnauld» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès)
  • Nathan, Henry Arnauld, Antoine. Complete Dictionary of Scientific Biography. 2008. Encyclopedia.com. Consulta 29 març 2014.
  • Richard Westfall, Arnauld, Antoine, The Galileo Project