Antoni Ballester i Nolla

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAntoni Ballester i Nolla
Dades biogràfiques
Naixement 16 de maig de 1920
Mont-roig del Camp
Mort 15 de febrer de 2017 (96 anys)
Barcelona
Modifica dades a Wikidata

Antoni Ballester i Nolla (Mont-roig del Camp, Baix Camp, 16 de maig de 1920- Barcelona, 15 de febrer del 2017)[1] va ser un químic i oceanògraf català.[2]

Va ser fill de Ricard Ballester i Pallerola, nascut a Reus i mestre de l'escola de Mont-roig del Camp, i de Teresa Nolla Sabater, filla de Mont-roig del Camp i mestressa de casa.

Llicenciat en químiques i doctor cum laude en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona, a la dècada de 1950 fou director de l'Instituto de Ciencias del Mar de Isla Margarita (Veneçuela), actualment Estación de Investigaciones Marinas de Margarita (EDIMAR), on creà el laboratori oceanogràfic de la Fundació La Salle. Fou president del Comitè d'Oceanografia Química del CIESM de Mònaco. Convidat pel Reial Institut de Ciències Naturals de Bèlgica, l'any 1966 participà en una investigació antàrtica, esdevenint un dels pioners de la presència catalana a l'Antàrtida. En aquest viatge posà en marxa el seu sistema per a analitzar i enregistrar de manera contínua les dades referents a la composició química, temperatura i salinitat de les aigües marines utilitzant sensors remots (posteriorment aquests sensors s'aplicaren a tots els vaixells oceanogràfics del món).[3]

Convidat pel govern argentí, l'any 1984 tornà a l'Antàrtida en expedició oceanogràfica a bord de l'Almirante Irízar juntament amb dos científics més del CSIC, Josefina Castellví i Piulachs i Marta Estrada i Miyares.

L'any 1986 participà en una nova expedició antàrtica organitzada per científics polonesos juntament amb Josefina Castellví i Piulachs, Agustí Julià i Joan Rovira.

Després de moltes reivindicacions va aconseguir que Espanya tingués una base científica a l'Antàrtida dedicada a la investigació: la "Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I", situada a l'Illa Livingston i inaugurada a principis de l'any 1988.[4] Això va fer possible l'entrada d'Espanya en el Tractat Antàrtic (1988) i en el “Scientific Committe on Antartic Research” –SCAR- (1991). Poc després d'haver instal·lat la base a l'Antàrtida, Antoni Ballester es va haver de retirar completament de l'activitat científica. Cap al maig del 1988, el professor Ballester va anar a Polònia per agrair la col·laboració que havia rebut i preparar la campanya següent, i a aquell país va patir un accident vascular cerebral que l'obligà a minvar en gran mesura l'activitat física i intel·lectual.[5]

Referències[modifica]

  1. «En memòria de l'oceanògraf químic Antoni Ballester (1920-2017)». [Consulta: 15 febrer 2017].
  2. González Ledesma «La Antàrtida es un gran salto al vacío». La Vanguardia, 06-03-1988, p. 37 [Consulta: 15 maig 2014].
  3. SOLÉ, Anselm «Homenatge al professor Antoni Ballester i Nolla». Ressò mont-rogenc, Núm. 68, 1998, pàg. P. 24-25 [Consulta: 24 maig 2014].
  4. Guerrero, Teresa «La abuela científica regresa a la Antártida». El Mundo, 06-12-2013 [Consulta: 15 maig 2014].
  5. Elcacho, Joaquim «Josefina Castellví: “La meva vida es divideix en dues parts: abans i després de l'Antàrtida”». BMM, núm. 69, primavera estiu 2007 [Consulta: 15 maig 2014].

Bibliografia[modifica]