Antoni Oriol i Anguera

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAntoni Oriol i Anguera
Biografia
Naixement27 març 1906 Modifica el valor a Wikidata
Linyola (Pla d'Urgell) Modifica el valor a Wikidata
Mort1996 Modifica el valor a Wikidata (89/90 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMedicina Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómetge, esperantista Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Antoni Oriol i Anguera (Linyola, 27 de març de 1906 - Ciutat de Mèxic, abril de 1996) fou un metge català, exiliat després de la guerra civil a l'Argentina i Mèxic.

Formació[modifica]

Fill d'un metge i una mestra d'escola, el 1920 s'instal·là a Barcelona amb la seva família. El 1925 es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona. Durant els anys d'estudiant va fer amistat amb els germans Josep Badia i Capell i Miquel Badia i Capell, i amb Joan Cornudella i Barberà. Després d'exercir durant un any a Riudecanyes en substitució del seu germà, decidí dedicar-se a la investigació.[1]

Després de casar-se a Ur (Alta Cerdanya) el 1926, el 1927 es doctorà a la Universitat de Madrid. El 1928 treballà com a ajudant de fisiologia a la càtedra d'August Pi i Sunyer a la Universitat de Saragossa. El 1929 va obtenir una beca per tal d'ampliar estudis a les universitats d'Estrasburg, París i Brussel·les.

El 1933 tornà a Catalunya i de 1934 a 1938 fou professor titular a la càtedra de bioquímica de l'Escola d'Enginyers Agrònoms de Barcelona. El mateix any fou nomenat director de l'Institut dels Sòls de Catalunya i Secretari General de la Societat d'Història Natural, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 1936 professor de bioquímica de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Durant la guerra civil espanyola va participar en les activitats d'Estat Català i col·laborà amb la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya editant llibres. El 1937 fou President de l'Institut Internacional de la Ciència EDAF. També va rebre a París la medalla d'honor Madame Curie per la seva investigació contra el càncer. El 1938 fou nomenat conseller del Consell Superior d'Educació Nacional i Subsecretari del Ministeri de Salut Pública.[1]

Exilis i retorns[modifica]

El febrer de 1939 es va exiliar a França, on va treballar al Laboratori Municipal de Tolosa de Llenguadoc i fou professor de la Universitat de Tolosa amb Emile Soula fins que fou nomenat catedràtic de fisiologia a la Universitat de París. Quan el Tercer Reich va ocupar França i la Gestapo va detenir el president de la Generalitat Lluís Companys, aquest li encarregà la vigilància i cura del seu fill que era a un sanatori de París. Convençut per Gregorio Marañón, el 1940 va tornar a Espanya amb el farmacèutic Antoni Esteve i Subirana, però res més baixar del cotxe fou arrestat. Fou depurat pel seu passat polític, no se li va permetre ensenyar a la Universitat. El 1942 fou alliberat i els seus béns embargats. Durant uns anys va treballar als Laboratoris Esteve i va ajudar a fugir a Amèrica al científic jueu Paul Sekelj. També va donar classes a l'Institut Neurològic i a l'Hospital de Sant Pau. De 1944 a 1947 també col·laborà amb la revista Ariel i el grup cultural 'Miramar.

Finalment el març de 1949 s'exilià cap a l'Argentina, on fou nomenat catedràtic de Fisiologia Humana a la Universitat de Córdoba, Argentina. El 1957 guanya per oposició la càtedra a la Universitat de Madrid, però és vetat per les autoritats franquistes. Aleshores, per instàncies d'Albert Folch i Pi, marxa a Mèxic, on fou nomenat professor de fisiologia de l'Instituto Policlínico Nacional de Mèxic. A Mèxic també fou cap del Servicio de Investigación de Fisiología y Farmacología de l'Escuela Superior de Medicina Rural, ones dedicà a la investigació i a l’antropologia. També col·laborà a la Revista de Catalunya i va donar conferències a l'Orfeó Català de Mèxic.[2] Partidari de la llengua auxiliar internacional esperanto, a Mèxic va col·laborar activament amb el moviment esperantista mexicà.[3]

Des del 1966 fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, i durant els anys setanta va signar diversos manifests a favor de la llengua catalana. Des de 1980 es dedicà a donar cursos de postgrau als estudiants de doctorat de medicina.[4]

Partidari de la llengua auxiliar internacional esperanto, a Mèxic va col·laborar activament amb el moviment esperantista mexicà.[3]

Miscel·lània[modifica]

El 1937 Joan Cornudella li va dedicar la seva novel·la L'últim romàntic.

Obres[modifica]

  • Física de la psique (1930)
  • Físico-Química Fisiológica (1932)
  • Monogàmia i Poligàmia (1933)
  • Guía práctica de la fisiología (1935)
  • El menjar en temps de guerra(1936),
  • Ciutadà: què has de fer davant la guerra aèria (1937)
  • Fisiologia de los gases asfixiantes (1938)
  • La lluita per la vida (1938)
  • Què és la ciència del sòl (1938)
  • Conceptes 1939. Assaigs.
  • Verdad y mentira de Salvador Dalí (1945)
  • Redescubrimiento del hombre (1945)
  • Història de la tuberculosi (1946, escrit amb Josep Oriol i Anguera)
  • Fisioquímica para biólogos (1953)
  • José de San Martín y Matorras (1954)
  • Misterio del hombre (1960)
  • Tres horas con el arte maya (1967, amb Matos Moctezuma)
  • Col·lagen i col·lagenosi (1969, amb Josep Laporte)
  • Para entender a Marcuse (1970)
  • Como envejecemos y porqué morimos (1974)
  • Para entender a Picasso, abordaje antropológico del ‘genio’ (1974)
  • De la muerte de la filosofía y de Dios (1974)
  • Antropología del miedo, Para entender a Freud (1975)
  • Guernica al desnudo (1979)
  • El mexicano (1983)

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Esteve Mestre Roigé «El Doctor Antoni Oriol i Anguera» (PDF). Quaderns El Pregoner d'Urgell.
  2. ↑ Riera i Llorca, Vicenç. Els exiliats catalans a Mèxic. Barcelona: Editorial Curial, 1994, p. 301. 
  3. ↑ 3,0 3,1 Nájera Sepúlveda, María Isabel. Esperanto y comunicación humana (en castellà). 2a. Cuernavaca, Mexico: Universidad Nacional Autónoma de México, Centro Regional de Investigaciones Multidisciplinarias, 2014, p. 180-181. ISBN 978-607-02-5693-6. 
  4. ↑ «Antoni Oriol i Anguera». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antoni_Oriol_i_Anguera&oldid=31553132»