Antoni Rubió i Lluch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaAntoni Rubió i Lluch
Antoni Rubió i Lluch (1894).jpg
Antoni Rubió i Lluch a la revista Barcelona cómica del 23.6.1894
Dades biogràfiques
Naixement 24 de juliol de 1856
Valladolid
Mort 9 de juny de 1937(1937-06-09) (als 80 anys)
Barcelona
Alma mater Universitat de Barcelona
Es coneix per
Activitat professional
Ocupació historiador i intel·lectual
Dades familiars
Fills Jordi Rubió i Balaguer
Pares Joaquim Rubió i Ors i Elisenda Lluch
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 24 de juliol de 1856 - Barcelona, 9 de juny de 1937)[1] fou un historiador i intel·lectual català, fill del poeta Joaquim Rubió i Ors.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on tingué com a mestres Manuel Milà i Fontanals, Francesc Xavier Llorens i Barba, i fou company d'estudis de Marcelino Menéndez Pelayo.[2]

El 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona i el 1885 fou nomenat catedràtic de literatura general a la universitat d'Oviedo, però aviat fou traslladat a la de Barcelona. El 1889 fou nomenat membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[3]

Des del 1904 fou un dels impulsors dels Estudis Universitaris Catalans, on hi ensenyà literatura catalana i fomentà en els seus deixebles l'interès per la recerca. El 1906 fou vicepresident del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 presidí els Jocs Florals de Barcelona, i ingressà a l'Institut d'Estudis Catalans, del que poc després en fou nomenat el seu primer president.

Interessat per la cultura grega, traduí al català i al castellà Anacreont i autors contemporanis seus com Dimítrios Vikelas, Geòrgios Viziïnós, Argyris Eftaliotis, Georgios Drosinis i Dionisios Solomós. També reuní nombrosa documentació sobre la presència medieval catalana al Ducat d'Atenes i Neopàtria. Fou defensor de les aspiracions territorials gregues sobre Creta, i el 1897 inspirat per Enric Prat de la Riba i en nom de les institucions de la vida civil catalanes, va escriure un manifest d'adhesió a la causa grega. Com a reconeixement, fou nomenat cònsol honorari de Grècia a Barcelona durant vint anys, rebé la condecoració de Cavaller de l'Ordre del Salvador i formà part, com a membre d'honor, de la principal institució científica i cultural d'aquell país, la Societat Filològica Parnassos.

També fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, corresponent de l'Acadèmia de la Història de Madrid, de l'Academia Española, on tingué com a deixeble Ángel Valbuena Prat, i formà part de diverses corporacions científiques gregues. També fou president del Centre Excursionista de Catalunya. Dins l'Ateneu Barcelonès va ser un soci força actiu en els primers anys del segle XX, impartint conferències sobre literatura catalana.[4]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1887)
  • Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte (1879)
  • El sentimiento del honor en el teatro de Calderón (1882)
  • Novelas griegas. Traducidas directamente del original (1893)
  • Els governs de Matheu de Moncada i Roger de Llúria en la Grècia catalana (1359-1370) (1912)
  • La Grècia catalana des de la mort de Frederic III fins a la invasió navarresa (1377-1379) (1920)
  • Diplomatari de l'Orient català (1301-1409) (1947)
  • Documents per la història de la cultura catalana medieval (1907-21)
  • El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889)
  • Curial i Güelfa (edició i estudi) (1901)
  • Notes sobre la ciència oriental a Catalunya en el XIVèn segle (1909)
  • Estudi sobre l'elaboració de la Crònica de Pere el Ceremoniós (1910)
  • La cultura catalana en el regnat de Pere III (1914)
  • Joan I humanista i el primer període de l'Humanisme català (1918)
  • Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930)
  • "Necrología de D. Ignacio Ramón Miró, leida en la velada literaria celebrada en el colegio de su nombre el 2 de febrero de 1893. por su autor"

Llegat[modifica | modifica el codi]

A Barcelona, Reus[5] i a Sant Boi de Llobregat[6] li van dedicar un carrer. L'any 1955 els jardins de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona van ser anomenats Jardins de Rubió i Lluch en honor seu.[7] La Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans va crear el premi Rubió i Lluch en el seu honor per premiar el «millor treball d'investigació sobre història, llengua, literatura, art i arqueologia de les terres catalanes».[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Redacció LV «Cataluña esta de luto» (en castellà). La Vanguardia, 10-06-2014, pàg. 1 [Consulta: 30 octubre 2014].
  2. «Antoni Rubió i Lluch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Albert Balcells, "Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans.", sèrie Semblances biogràfiques, n°48, Barcelona, IEC, 2008, 52 pàgines, ISBN 978-84-7283-986-1
  4. Coll, Joaquim [et al]. «L'Ateneu Barcelonès en la cruïlla del canvi de segle». A: L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. , pàg. 196
  5. 41° 9′ 27.47″ N, 1° 4′ 52.31″ E / 41.1576306°N,1.0811972°E / 41.1576306; 1.0811972 (C/ Antoni Rubió (Reus))
  6. 41° 20′ 50.71″ N, 2° 1′ 27.83″ E / 41.3474194°N,2.0243972°E / 41.3474194; 2.0243972 (C/ Antoni Rubió (Sant Boi de Ll.))
  7. http://cartaarqueologica.bcn.cat/Docs/124/2010_05_17_16_37_50_Mem%C3%B2ria%20265-04.pdf
  8. «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre 1959, p. 20.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Rubió i Lluch
Vegeu texts en català sobre Antoni Rubió i Lluch a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
'
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XXXI

1889-1937
Succeït per:
Jordi Rubió i Balaguer