Antonio Ros de Olano

Antonio Ros de Olano

Antonio Ros de Olano. José Gutiérrez de la Vega. 1849. (Museo del Prado).
Biografia
Naixement	9 desembre 1808 Caracas (Veneçuela)
Mort	24 juliol 1886 (77 anys) Madrid
Sepultura	cementiri de San Justo
Senador vitalici d'Espanya
30 abril 1877 – 24 juliol 1886
Senador del Regne
15 abril 1872 – 11 febrer 1873 Circumscripció electoral: Segòvia
Capità general de Castella la Nova
29 setembre 1868 – maig 1869
Diputat a les Corts del Regnat d'Isabel II
13 novembre 1854 – 2 setembre 1856 Circumscripció electoral: Girona
Senador vitalici d'Espanya
30 octubre 1849 – octubre 1868
Ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques
31 agost 1847 – 3 novembre 1847 ← Nicomedes Pastor Díaz – Luis José Sartorius y Tapia →
Diputat a les Corts del Regnat d'Isabel II
5 gener 1847 – 10 febrer 1848 Circumscripció electoral: Districte electoral de Puigcerdà
Diputat a les Corts del Regnat d'Isabel II
19 octubre 1843 – 31 octubre 1846 Circumscripció electoral: Múrcia
Diputat a les Corts del Regnat d'Isabel II
20 novembre 1838 – 1r juny 1839 Circumscripció electoral: Màlaga
Dades personals
Formació	Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació	escriptor, polític, militar, poeta
Moviment	Romanticisme
Carrera militar
Grau militar	general
Conflicte	Primera Guerra del Marroc acció de Guad-el-Jelú batalla de Tetuan batalla de Wad-Ras
Obra
Obres destacables El doctor Lañuela
Família
Cònjuge	María del Carmen Quintana y Romo
Premis
(1875)  Gran Creu de l'Orde de Sant Hermenegild (1866)  Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc (1856)  Gran Creu de l'Orde de Carles III (1854)  Gran Creu Llorejada de Sant Ferran
Signatura

Antonio José Teodoro Ros de Olano y Perpiñá (Caracas, 9 de novembre de 1808 - Madrid, 24 de juliol de 1886) fou un escriptor romàntic i militar espanyol.

Antonio José Teodoro Ros de Olano y Perpiñá retratat a Los Poetas contemporáneos per Antonio María Esquivel 1846 - Museu del Prado, Madrid

Fill d'un militar català, va servir a les ordres d'Espoz y Mina en la Primera Guerra Carlista. Moderat, va contribuir a la caiguda d'Espartero el 1843. Assolí el grau de general el 1844. Fou propulsor de l'ensenyament primari i creador de les Escoles Normals com a ministre d'Instrucció Pública el 1847. Amic de Leopoldo O'Donnell, va intervenir en les revoltes dels anys 1854 i 1856. Va ser un dels creadors de la Unió Liberal. En 1856 la reina Isabel II el va honrar amb el títol nobiliari de comte de l'Almina. Va participar com a general en la Guerra d'Àfrica (1859-1860), destacant-se en l'acció de Guad-el-Jelú, la qual cosa li va valer el títol de Marquès de Guad-el-Jelú i Vescomte de Ros. Fou partidari de la Revolució de 1868 (La Gloriosa), encara que després va acceptar la Restauració seguint al seu cap polític Sagasta. Va ser inventor del barret o lligadura militar que va prendre el seu nom, el ros.

Va ser íntim amic de Espronceda i altres romàntics. Va freqüentar El Parnasillo, formant part de l'anomenada Partida del Trueno, i després l'Ateneo de Madrid i el Liceo. Redactà a El Siglo i El Pensamiento. Va escriure el pròleg a El diablo mundo d'Espronceda, qualificat per Marcelino Menéndez Pelayo de "mistagògic i apocalíptic", però que li va donar molta fama pel seu encès romanticisme. Va col·laborar amb Espronceda en la comèdia Ni el tío ni el sobrino, que després repudià. Va recollir la seva creació poètica a Poesías (1886) que revelen influència d'Espronceda i Enrique Gil y Carrasco. A vegades són truculentes com a "El pensado" i altres íntimes, com a "Cinco sonetos" i "En la soledad". Va compondre també unes Leyendas de África (1863) i Episodios militares (1884). Contribuí a la narrativa amb dos relats, El diablo las carga (1840) i El doctor Lañuela (1863), que des de Juan Valera y Alcalá Galiano i Menéndez Pelayo han estat titllats d'extravagants i incomprensibles, malgrat alguns moments brillants i lúcids. També va deixar en nombroses revistes nombrosos contes, als quals va donar el títol general de Cuentos estrambóticos, que s'insereixen en el gènere fantàstic. Ha estat comparat amb Francisco de Quevedo pel seu llenguatge difícil, personalista, ple de girs i imatges desconcertants. Potser se'l podria aproximar també a Edgar Allan Poe.

Va estar casat amb María del Carmen Quintana y Romo, Dama de l'Orde de Maria Lluïssa, filla del general Félix Quintana, i neboda del cardenal Romo, Prevalgut d'Espanya. Van tenir tres fills, María Antonia (Dama de companyia de la Reina Maria Victòria), Gonzalo i Isabel. Morta la seva primera esposa, el general va contraure segones noces amb Isabel Sarthou y Calvo, amb qui va tenir una filla, Isabel Constanza. Fou fillastre seu el polític valencià Rafael Sarthou Calvo.

Bibliografia

• Ricardo Navas Ruiz, El Romanticismo español. Madrid: Cátedra, 1982 (3.ª ed.).
• Azorín, Antonio Ros. ABC, 18-Ene-1947 (en Varios hombres y alguna mujer. Barcelona, 1962).
• Antonio Ros de Olano, Relatos. Ed. Jaume Pont. Crítica, Clásicos y Modernos. Barcelona, 2008.

Enllaços externs

• Obres digitalitzades d'Antonio Ros de Olano a la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya