Antonio Ros de Olano

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonio Ros de Olano
Antonio Ros de Olano (Museo del Prado).jpg
Antonio Ros de Olano. José Gutiérrez de la Vega. 1849. (Museo del Prado).
Biografia
Naixement 9 de novembre de 1808
Caracas
Mort 24 de juliol de 1886(1886-07-24) (als 77 anys)
Madrid
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques
31 d'agost de 1847 – 3 de novembre de 1847
President Florencio García Goyena
Ramón María Narváez
Dades personals
Nacionalitat Espanya
Educació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Escriptor, advocat, militar
Moviment Romanticisme
Rang militar general
Conflicte Primera Guerra del Marroc, acció de Guad-el-Jelú, batalla de Tetuan i batalla de Wad-Ras
Obra
Obres destacables
El doctor Lañuela
Família
Cònjuge María del Carmen Quintana y Romo
Modifica les dades a Wikidata

Antonio José Teodoro Ros de Olano y Perpiñá (Caracas, 9 de novembre de 1808 - Madrid, 24 de juliol de 1886) fou un escriptor romàntic i militar espanyol.

Antonio José Teodoro Ros de Olano y Perpiñá retratat a Los Poetas contemporáneos per Antonio María Esquivel 1846 - Museu del Prado, Madrid

Fill d'un militar català, va servir a les ordres d'Espoz y Mina en la Primera Guerra Carlista. Moderat, va contribuir a la caiguda d'Espartero en 1843. Assolí el grau de general en 1844. Fou propulsor de l'ensenyament primari i creador de les Escoles Normals com a ministre d'Instrucció Pública en 1847. Amic de Leopoldo O'Donnell, va intervenir en les revoltes de 1854 i 1856. Va ser un dels creadors de la Unió Liberal. En 1856 la reina Isabel II el va honrar amb el títol nobiliari de comte de l'Almina. Va participar com a general en la Guerra d'Àfrica (1859-1860), destacant-se en l'acció de Guad-el-Jelú, la qual cosa li va valer el títol de Marquès de Guad-el-Jelú i Vescomte de Ros. Fou partidari de la Revolució de 1868 (La Gloriosa), encara que després va acceptar la Restauració seguint al seu cap polític Sagasta. Va ser inventor del barret que va prendre el seu nom, el ros.

Va ser íntim amic de Espronceda i altres romàntics. Va freqüentar El Parnasillo, formant part de l'anomenada Partida del Trueno, i després l'Ateneo de Madrid i el Liceo. Redactà a El Siglo i El Pensamiento. Va escriure el pròleg a El diablo mundo d'Espronceda, qualificat per Marcelino Menéndez Pelayo de "mistagògic i apocalíptic", però que li va donar molta fama pel seu encès romanticisme. Va col·laborar amb Espronceda en la comèdia Ni el tío ni el sobrino, que després repudià. Va recollir la seva creació poètica a Poesías (1886) que revelen influència d'Espronceda i Enrique Gil y Carrasco. A vegades són truculentes com a "El pensado" i altres íntimes, com a "Cinco sonetos" i "En la soledad". Va compondre també unes Leyendas de África (1863) i Episodios militares (1884). Contribuí a la narrativa amb dos relats, El diablo las carga (1840) i El doctor Lañuela (1863), que des de Juan Valera y Alcalá Galiano i Menéndez Pelayo han estat titllats d'extravagants i incomprensibles, malgrat alguns moments brillants i lúcids. També va deixar en nombroses revistes nombrosos contes, als quals va donar el títol general de Cuentos estrambóticos,[1] que s'insereixen en el gènere fantàstic. Ha estat comparat amb Francisco de Quevedo pel seu llenguatge difícil, personalista, ple de girs i imatges desconcertants. Potser se'l podria aproximar també a Edgar Allan Poe.

Va estar casat amb María del Carmen Quintana y Romo, Dama de l'Orde de Maria Lluïssa, filla del general Félix Quintana, i neboda del cardenal Romo, Prevalgut d'Espanya. Van tenir tres fills, María Antonia (Dama de companyia de la Reina Maria Victòria),[2] Gonzalo i Isabel.[3] Morta la seva primera esposa, el general va contraure segones noces amb Isabel Sarthou y Calvo,[4] amb qui va tenir una filla, Isabel Constanza. Fou fillastre seu el polític valencià Rafael Sarthou Calvo.

Referències[modifica]

  1. Els Cuentos estrambóticos y otros relatos han estat editats a Barcelona: Laia, 1980, amb introducció d'Eric Cassany.
  2. Carmen Gallardo. La Reina de las Lavanderas. El trágico destino de la reina María Victoria dal Pozzo, la esposa de Amadeo I de Saboya. La Esfera de los Libros, 2012. Pág. 311. ISBN 9788499704647
  3. Boletín Olano
  4. Geneall

Bibliografia[modifica]

  • Ricardo Navas Ruiz, El Romanticismo español. Madrid: Cátedra, 1982 (3.ª ed.).
  • Azorín, Antonio Ros. ABC, 18-Ene-1947 (en Varios hombres y alguna mujer. Barcelona, 1962).
  • Antonio Ros de Olano, Relatos. Ed. Jaume Pont. Crítica, Clásicos y Modernos. Barcelona, 2008.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Ros de Olano Modifica l'enllaç a Wikidata