Apocalíptics i integrats

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Apocalíptics i integrats (Apocalittici e integrati)[1] és un assaig escrit per Umberto Eco l'any 1964. Amb aquesta obra, l'autor italià pretén introduir l'observança del treball d'interpretació del lector i obrir el camí a les activitats dels semiòlegs i semiòtics en referència a les comunicacions de massa.

L'assaig gira a l'entorn de dues idees dominants: d'una banda, s'exploren les comunicacions de massa com a element per a transmetre una cultura globalitzada i estandarditzada que provoqui unes emocions concretes i controlades. Segons Eco, tots els productes culturals s'ofereixen en igualtat de condicions, encara que el seu nivell sigui diferent i, a més, la distinció entre el que és simple entreteniment i el que és informació vàlida i útil es fa cada cop més complicada. D'altra banda, els mitjans de comunicació de massa s'adrecen a un públic heterogeni i s'especifiquen cap a un públic objectiu determinat, de manera que es fuig de l'originalitat i la creació de productes originals.

Eco analitza la cultura popular i els mitjans de comunicació des de dues posicions, aportant-hi arguments a favor i en contra: la dels apocalíptics, més conservadors, que veuen la cultura de masses com un element negatiu que ha devaluat la cultura i l'ha reduïda a simple entreteniment; i la dels integrats, oberts a les noves tecnologies, que fan una interpretació positiva de la cultura de masses en tant que s'ha permès que el públic general accedeixi a la cultura.

Altres temes que es tracten en Apocalíptics i integrats són el debat sobre la indústria cultural en la seva fase de naixement i desenvolupament, el treball sobre alternatives culturals o la complexa relació entre la comunicació i la cultura de masses.[2]

Diferents posicionaments[modifica | modifica el codi]

Apocalíptics[modifica | modifica el codi]

Per a ells, els mitjans de comunicació només tenen aspectes negatius; denominen a la cultura de masses com "anticultura". Diuen que els mitjans de comunicació afavoreixen la participació de civils en la vida pública, oferint a tots l'oportunitat de contribuir al sistema, i d'aquesta manera contrarestar el nivell cultural de la societat.[3]

Segons els apocalíptics la cultura de masses ...
• Mata l'originalitat creant un gust mitjà

• Manipula als seus públics de forma inconscient

• Provoca emocions pre construïdes

• Està dominada per les lleis del mercat

• Promou un pensament superficial fet eslògans publicitaris

• Promou la informació en detriment de la història

• És xafardera

• Defensa una visió acrítica i passiva del món

• Crea mites i estereotips

• És paternalista

• Degrada la Cultura i l'Art

Integrats[modifica | modifica el codi]

Són els que el veuen aspectes positius als mitjans de comunicació estan convençuts de les coses bones que arriben a tenir les noves tecnologies i pensen que són part fonamental del futur. Rarament teoritzen, prefereixen actuar, produir i emetre els seus missatges a tots els nivells fent amable l'absorció d'idees i la recepció de la informació per tal d'ampliar el camp cultural.[4]

D'aquesta manera podem dir que estem davant de dos posicions completament antagòniques de cultura.[3]

Segons els integrats la cultura de masses ...
• Permet l'accés a la cultura a categories socials abans excloses

• Pot servir com a agent de formació tot i l'abundància d'informació.

• Satisfà les necessitats d'entreteniment

• Permet la difusió a baix cost d'obres culturals

• Sensibilitzen les audiències en relació al món, obrint nous escenaris.

Opinió de l'autor[modifica | modifica el codi]

Segons Eco, la indústria cultural no és un problema, però si que ho és el consumisme o la interpretació superficial i conformista dels continguts que provenen per exemple de la televisió.

Umberto Eco considera que hi ha equivocacions en les dues postures i proposa un enfocament diferent a aquest conflicte ideològic. Per tant té un posicionament neutra.

D'una banda, els apocalíptics fallen en considerar la cultura de masses com irrellevant només perquè és industrial, sense veure les Aportacions valuoses que moltes vegades pot arribar a generar.

D'altra banda els integrats tenen un descuit greu quan diuen que la multiplicació dels producte culturals és bona en si mateixa i per tant no pot ser criticada.

No és qüestió de qualificar si és nociva o saludable l'existència de la cultura de masses, ja que això ens tornaria forçosament apocalíptics o integrats. Cal acceptar que existeix.

Una de les característiques més importants que troba Umberto Eco en la cultura de masses està en la basada estètica del mal gust. Per Umberto Eco, l'estètica del mal gust deriva de la reacció indignada davant alguna cosa que es considera fora de lloc (com ara segons ell, una corbata verda en un vestit blau) o feta en un ambient poc propici.

Ell englobaria dins d'aquesta estètica del mal gust la coneguda estètica kitsch.

Per ell aquesta estètica es pot descriure tenint en compte 4 factors imprescindibles:

  • Pren procediments de l'avantguarda artística, és a dir, simplifica diferents manifestacions perquè als consumidors ens sembli accessible arribar a l'objectiu. Aquest fet no és més segons Umberto Eco una mentida, ja que el que intenten aconseguir és ampliar les audiències.
  • Aquesta presa de procediments segons Umberto Eco són acceptades per la gent un cop han deixat de ser innovadors és a dir són exposats a les masses quan eviten el risc de rebuig per part dels consumidors.
  • Aquesta estètica del mal gust busca sempre un efecte immediat i fàcil. Això ho fan utilitzant, segons Umberto Eco, imatges i paraules de reconeguda efectivitat.
  • Per últim dir que aquesta estètica del mal gust pretén enganyar al consumidor fent-li creure, que el que veu el consumidor és una cosa genuïna i en realitat es tracta d'una versió vulgar.[5]

Aquests quatre punts, Eco diu, que fa creure al consumidor que ha accedit a la cultura i això li fa desviar el seu propi interès cap a un altre tipus d'inquietuds.

L'estructura del mal gust[modifica | modifica el codi]

Concepte de kitsch[modifica | modifica el codi]

Umberto Eco en el capítol "L'estructura del mal gust" d’“Apocalíptics i Integrats” discuteix els criteris taxonòmics que MacDonald utilitza per referir-se al Kitsch. Precisament en el llibre esmentat, Eco ens ofereix una interessant i rigorosa anàlisi que aborda punts essencials del Kitsch. A més caracteritza el terme a partir de les condicions de producció i la funcionalitat d'aquest.

Eco descriu algunes posicions respecte al concepte de Kitsch, i proposa d'aquesta manera anar caracteritzant-lo. L'altra forma que utilitza per definir-lo i per fonamentar la seva postura és al·ludir a les condicions de producció del Kitsch.

Eco recuperà la dimensió ètica de Broch, i considera al Kitsch com "un mal en el sistema de valors de l'art, una maldat que suposa una general falsificació de la vida". És interessant assenyalar que l'engany Kitsch es produeix en dos nivells, un intern fa als factors lingüístics, on l'obra es proposa constantment com a art però buscant només la provocació de l'efecte, tornant un missatge redundant, i un altre nivell extern, que es localitza en la intenció de l'autor. Al·ludint a la forma precisa en què es produeix el Kitsch, Eco sosté que hi ha determinats estilemes (les marques de l'estil d'un autor) d'un missatge poètic (que es caracteritza per la seva ambigüitat i la conseqüent tensió interpretativa) que són consumits de manera tal que ja no sorprenen. No obstant això, aquests estilemes segueixen remetent a un context poètic. D'aquesta manera l'autor Kitsch se'ls apropia per recobrir la provocació de l'efecte que ell desitja, aconseguint èxit en un públic desitjós d'experiències qualificades però sense haver de fer l'esforç interpretatiu. Per tant el Kitsch elimina de l'obra la seva fonamental tensió interpretativa.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]