Aquità
 L'estela funerària de Lerga conté noms aquitans  | |
| Tipus | llengua històrica, llengua antiga i llengua morta |
|---|---|
| Ús | |
| Autòcton de | Aquitània i aquitans |
| Estat | Gàl·lia Aquitània i Imperi Romà |
 | |
Extensió del protobasc al s. I segons Luis Núñez Astrain | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües bascòniques | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Codis | |
| ISO 639-3 | xaq |
| Glottolog | cap valor |
| IETF | xaq |
L'aquità[1][2] era la llengua paleohispànica que parlaven els antics aquitans, un poble preindoeuropeu que vivia a l'edat antiga entre els Pirineus, la Garona i l'Atlàntic.[3] També s'han trobat proves epigràfiques d'aquesta llengua al sud dels Pirineus, en terra de vascons (a les actuals Navarra i Castella).[4] Es tracta d'una forma primerenca de basc, motiu pel qual se l'anomena també basc arcaic.[5]
No s'ha conservat cap text escrit en aquità, només diverses inscripcions epigràfiques que contenen aproximadament 200 noms personals i 60 teònims en inscripcions llatines del període imperial romà, principalment dels segles i i iii dC i algunes possiblement dels segles iv-v.[3] Aquests noms són fàcilment interpretables a partir del protobasc.[5]
Classificació
[modifica]L'aquità només està testimoniat en forma de noms propis i, consegüentment, manca informació per a determinar-ne el significat exacte. Tot amb tot, el basc actual permet de deduir-lo fàcilment. Per exemple, les paraules aquitanes andere, umme i sahar s'interpreten com a 'dona, senyora', 'nen, fill' i 'vell', respectivament, en comparació amb les basques andere, ume i zahar.[4] La gran semblança de l'aquità amb el basc fa que els estudiosos l'anomenin sovint «basc arcaic» i l'incloguin dins les diverses fases que ha tingut aquesta segona llengua al llarg de la seva evolució:
Si s'accepta, doncs, la connexió amb el protobasc, la llengua aquitana no en tindria cap altra de relacionada coneguda al món (cf. secció Origen). És considerada, per tant, una llengua aïllada.
Relació amb el basc
[modifica]Hi ha consens entre els estudiosos a considerar que l'aquità era una llengua paleoeuropea genèticament relacionada amb el basc, tot i que hi ha debat sobre la naturalesa exacta d'aquesta relació. En general, la comunitat científica accepta que el basc és, o bé el descendent directe de l'antic aquità, o bé una altra llengua pertanyent a la mateixa família.[6] En aquest sentit, alguns estudiosos postulen una família de llengües bascòniques, la qual podria estar formada només pel basc, en diverses fases d'evolució, o bé pel basc i l'aquità, per separat.
Entre els defensors de la identificació absoluta amb el basc hi ha Larry Trask, qui argumenta que l'aquità n'era un avantpassat gairebé directe, mentre que altres lingüistes, entre els quals Lyle Campbell, suggereixen que en podria haver estat més aviat un parent proper.[n 1] Segons José Ignacio Hualde, com que l'aquità es parlava en una àrea molt extensa (s'han trobat alguns noms d'origen aquità fins al sud de la província de Sòria), probablement presentava diversos dialectes; el basc podria haver evolucionat d'un d'aquests dialectes, tot i que no és clar quins noms aquitans pertanyen a l'avantpassat directe del basc i quins provenen d'un dialecte germà relacionat. Hualde es refereix a l'avantpassat comú reconstruït del protobasc i els altres dialectes aquitans com a «protobasc-aquità».[7]
Les diferents hipòtesis de Trask, Hualde i Campbell es poden sintetitzar en els següents esquemes:
|
Protobasc com a equivalent de l'aquità
|
Protobasc com a dialecte aquità
|
Protobasc i aquità com a llengües germanes
|
Relació amb altres llengües
[modifica]Investigacions recents mostren que, retrocedint més en el temps, hom pot trobar rastres d'una expansió lingüística de tipus bascoide molt més extensa del que s'accepta generalment: tota Occitània, una gran part dels Països Catalans, Aragó, Sardenya, el nord d'Itàlia,[8] etc.
Entre les possibles relacions proposades per a l'aquità hi ha el paleosard, alguns dels termes del qual són idèntics al basc: aritz 'roure', ospile 'lloc fresc', gorru 'vermell' (basc: gorri), berri, etc.
Alguns investigadors han assenyalat també l'afinitat de la llengua aquitana amb la ibèrica.[9] Entre les equivalències més acceptades, destaquen les semblances d'alguns del formants antroponímics aquitans amb els ibèrics:
BELEX/beles, LAVR/laur, SAHAR/sakar, ILUN/ildun, BIHOS/bios, ADIN/adin, TALSCO/talsko, BAESER/baiser, CO/ko, TAR/tar, etc.
Tot i que la relació del basc (i, per tant, de l'aquità) amb l'ibèric és discutida,[n 2] nombrosos estudiosos l'han tinguda en consideració. Joan Coromines parla sovint de la «família ibero-basco-aquitana».[17] Julio Caro Baroja diu que l'aquità, el basc actual i l'idioma dels antics ilergets, ceretans i fins i tot mediterranis de més al sud semblen tenir cert parentiu.[18]
La llengua aquitana només es documenta per mitjà d'inscripcions llatines. Aquest fet en condiciona l'estudi de la distribució, atès que com més romanitzada era una zona, és més probable que hi aparegui una inscripció llatina. Així doncs, paradoxalment, en aquelles zones menys romanitzades, on la llengua indígena podria haver-se desenvolupat sense interferències, l'absència d'inscripcions llatines pot fer la impressió que la llengua indígena hi era absent. Tot i així, hi ha investigadors que plantegen la hipòtesi que la manca o escassesa de testimonis aquitans en els territoris on actualment es parla basc al sud dels Pirineus, podria ser conseqüència d'una teòrica «basconització tardana», és a dir, d'una migració en època tardana en direcció nord-sud i est-oest. En favor d'aquesta hipòtesi hi juga la presència d'antroponímia i toponímia indoeuropea, especialment a la zona cantàbrica al sud dels Pirineus, mentre que en contra es pot argumentar que l'arqueologia no ha detectat cap rastre d'aquesta hipotètica migració.
D'altra banda, la llengua aquitana va entrar en contacte amb el gal als voltants de Tolosa i la Garona, i amb el celtibèric més al sud-oest, al voltant de l'Ebre. Ambdues llengües haurien penetrat al territori de parla aquitana i deixat empremta en noms personals i de lloc.[19]
Origen
[modifica]L'origen de la llengua aquitana és desconegut. Si hom considera que l'aquità està més o menys relacionat amb l'avantpassat de la llengua basca, hi ha moltes teories al respecte, les quals es poden sintetitzar en dues: o bé la llengua es va originar al territori on es parlava, o bé hi va ser duta per pobles externs. En general, els estudiosos s'inclinen per la primera i consideren que el poble protobasc simplement descendia dels habitants prehistòrics de la zona (o bé n'era només una part).[5] Aquests pobles s'hi haurien establert de ben antic: per a José Miguel de Barandiarán, el protobasc ja es devia parlar a la zona al final del Paleolític superior. Barandiarán es basa en el fet que aitz, aitzur i aizkora signifiquen, respectivament, 'pedra', 'aixada' i 'destral'. Només els pobles no familiaritzats amb el metall emprarien la mateixa arrel per a 'pedra' i 'destral'. Tanmateix, cal tenir en compte que les eines de pedra també es van fer servir en el període Neolític.[20]
Entre les hipòtesis de l'origen extern s'han proposat les següents:[21]
- L'aquità estaria relacionat amb les llengües caucàsiques.[22] També se l'inclou, al costat de l'etrusc i altres llengües extintes, dins una hipotètica superfamília dené-caucàsica, la qual no és acceptada per la majoria dels lingüistes.
- L'aquità hauria arribat del nord de l'Àfrica. Aquesta teoria es relaciona amb la del bascoiberisme, que veu l'ibèric com una llengua relacionada amb el basc (una teoria popularitzada per Wilhelm von Humboldt). Així, els bascos i els ibers estarien relacionats amb els berbers i altres grups africans, cosa que sembla igualment infundada.
Totes aquestes teories estan en suspens per manca de proves, amb l'excepció de la hipòtesi bascoibèrica, l'única que continua sent àmpliament discutida en cercles lingüístics,[23] ja que ambdues llengües tenen prou similituds com per a establir-hi un cert tipus de relació. Tanmateix, el basc modern no ha ajudat a comprendre els textos ibèrics, que romanen força obscurs.
Extensió geogràfica
[modifica]
Hi ha testimonis d'una connexió entre el sud-oest de França i els bascos actuals que es remunten a temps molt antics. Durant la conquesta romana de la Gàl·lia, Juli Cèsar va deixar escrit que el poble que habitava el territori comprès entre la Garona i els Pirineus –allò que aleshores es coneixia com a Aquitània– era molt diferent dels altres gals, tant pel que fa als costums com a la llengua. El fet que durant l'edat mitjana, aquest territori s'anomenés Gascunya, un nom derivat de Wasconia i relacionat amb el mot per a 'basc' (*eusk), no es pot explicar pels moviments limitats de vascons al 587, que han estat sobreinterpretats. Nombrosos signes indiquen que l'aquità es parlava als Pirineus, almenys fins a la Vall d'Aran. Els topònims locals que acaben en -os, -osse, -ons, -ost (cf. Bossòst) i -once es consideren d'origen aquità.[25]
A partir de les proves lingüístiques existents, Joaquín Gorrochategui conclou que la llengua aquitana es parlava a l'antiguitat, si més no a l'època de l'Imperi Romà, al llarg d'una àmplia regió que s'estenia des de Biscaia a l'oest fins a la Vall d'Aran a l'est, i des de la conca aquitana al nord fins a l'Ebre al sud.[24] Aquesta regió arribava, si hom equipara l'aquità al basc antic, a bona part del Pirineu català.[26]
La situació al sud-oest dels Pirineus és molt menys clara perquè la informació històrica és limitada. No s'han conservat textos dels antics vàrduls, caristis i autrígons, tampoc dels càntabres, i la filiació d'aquests pobles és discutida. Els vascons, que ocupaven l'actual Navarra, se solen equiparar amb els bascos actuals (el seu nom és una de les proves més evidents). El 1960 es va descobrir una estela amb noms aquitans a Lerga, prop de Sangüesa, que podria reforçar la idea que els bascos i els aquitans estaven estretament relacionats.
Característiques
[modifica]Testimonis
[modifica]De l'existència de la llengua aquitana en donen testimoni bàsicament els antropònims i teònims indígenes que apareixen en unes dues-centes inscripcions llatines dels s. I a III dC. Aquestes inscripcions estan fetes sobre pedra i són fonamentalment de caràcter votiu, funerari i honorífic, però també n'hi ha un grup significatiu fet sobre plaques votives d'argent procedents d'un derelicte enfonsat al Rin, prop de Hagenbach (Renània-Palatinat), probablement producte de saquejos de santuaris aquitans. Tot seguit es reprodueixen dos textos conservats en dues d'aquestes plaques:
| « |
|
» |
| « |
|
» |
La major part de les inscripcions aquitanes procedeixen, però, del nord dels Pirineus, especialment del vessant esquerre del curs alt de la Garona (també a la Vall d'Aran):
- Antropònims:
BELEXEIA, LAVRCO, BORSEI, ANDERESENI, NESCATO, CISSONBONNIS, SEMBECCONI, GEREXO, BIHOSSI, TALSCONIS, HALSCOTARRIS, etc.
- Teònims:
BAIGORIXO, ILVNNO, ARIXONI, ARTAHE, ILVRBERRIXO, ASTOILVNO, HARAVSONI, LEHERENNO, etc.
En menor mesura, les inscripcions bascoaquitanes també han aparegut al sud dels Pirineus, en el territori que les fonts clàssiques assignen als vascons, fonamentalment a la zona occidental de la província de Saragossa i a Navarra:
- Antropònims:
VMMESAHAR, EDERETTA, SERHVHORIS, DVSANHARIS, ABISVNHAR, etc.
- Teònims:
LARRAHE, LOXAE / LOSAE, LACVBEGI, SELATSE / STELAITSE, HELASSE, ERRENSAE.
Lèxic
[modifica]La majoria dels elements onomàstics aquitans són clarament identificables des d'una perspectiva basca, i coincideixen estretament amb les formes reconstruïdes pel lingüista Koldo Mitxelena per al protobasc:
| Aquità | Proto-Basc | Basc | Significat en basc |
|---|---|---|---|
| adin | *adiN | adin | edat, judici |
| andere, er(h)e | *andere | andre | dama, dona |
| andos(s), andox | *andos | senyor | |
| arix | *aris | aritz | roure |
| artahe, artehe | *artehe | arte | alzina |
| atta | *aTa | aita | pare |
| bai | ibai | riu | |
| belex | ?*beLe | bele | corb |
| bels | *bels | beltz | negre |
| berri | berri | nou | |
| bihox, bihos | *bihos | bihotz | cor |
| bon, -pon | *boN | on | bo |
| bors | *bors | bost | cinc |
| cis(s)on, gison | *gisoN | gizon | home |
| -c(c)o | *-Ko | -ko | sufix genitiu locatiu |
| corri, gorri | *goRi | gorri | vermell |
| ede | eder | bell | |
| hals- | *hals | haltza | vern |
| han(n)a | ?*aNane | anaia | germà |
| har-, -ar | *aR | ar | mascle |
| hars- | *hars | hartz | ós |
| heraus- | *heraus | herauts | senglar |
| il(l)un, ilur | *iLun | il(h)un | fosc |
| lavr | lau(r) | quatre | |
| leher | *leheR | leher | pi |
| nescato | *neska | neska, neskato | noia, dona jove |
| ombe, umme | *unbe | ume | nen, fill |
| oxson, osson | *otso | otso | llop |
| sahar | *sahaR | zahar | vell |
| sembe | *senbe | seme | fill |
| seni | *seni | sein | noi |
| -tar | -tar | sufix de gentilici | |
| -ten | *-teN | -ten | sufix diminutiu (fossilitzat) |
| -t(t)o | *-To | -t(t)o | sufix diminutiu |
| -x(s)o | *-tso | -txo, -txu | sufix diminutiu |
L'ús d'aquestes paraules i elements en noms en el basc medieval està força ben documentat i demostra que hi va haver una continuïtat històrica a nivell lingüístic entre l'època preromana i l'edat mitjana. Tanmateix, alguns noms aquitans no tenen un equivalent modern.
Equivalents en ibèric
[modifica]Diversos noms aquitans, en particular noms de déus, són d'origen ibèric, i la recerca suggereix una arrel anterior comuna a ambdues llengües.[16] Hom pot comparar alguns teònims aquitans amb bases antroponímiques ibèriques:
| Aquità | Ibèric |
|---|---|
| Illurberriko | iltur-ber'i |
| Harbelex | ar's-beles' |
| Baeserte | baiser |
| Belexcon-is | beles'-kon |
| Ennebox | en(a)-bos' |
L'aquità com a substrat
[modifica]
L'aquità va actuar com a substrat de diverses llengües romàniques, especialment del gascó[5][27] però també del llenguadocià, l'aragonès, el català i el castellà. El lingüista Gerhard Rohlfs va estudiar les relacions entre algunes llengües romàniques de la península Ibèrica (català, aragonès, castellà i portuguès) amb el gascó pirinenc i el basc[28] i va concloure que el gascó té un lèxic, una gramàtica i una sintaxi que només es poden explicar mitjançant un substrat basco-aquità. Aquest substrat es va barrejar amb el llatí vulgar que es parlava al territori de l'Aquitània protohistòrica després de la conquesta romana de la Gàl·lia, donant lloc a una forma intermèdia anomenada «aquitano-romànica», que va evolucionar en protogascó.
Alguns lingüistes occitans, com ara Pèire Bèc i Domergue Sumien, han proposat una classificació subdialectal de l'occità en què situen el gascó, juntament amb el llenguadocià meridional i el català, dins una subfamília anomenada «aquitano-pirinenca».
El basc modern ha permès d'identificar diverses paraules d'origen aquità en gascó.[29] Tanmateix, diverses paraules gascones de clar origen aquità no es troben en el basc modern. El llenguadocià meridional té certes característiques idèntiques al gascó, que es podrien explicar també per la influència aquitana. Els següents exemples il·lustren la presència del substrat basco-aquità en aquestes llengües:
| Basc | Gascó | Llenguadocià | Català |
|---|---|---|---|
| apo (de zapo, terme preromà) | harri, sapo | babi, sabaud | gripau, sàput |
| anabi, ahabi | avajon | abajon | nabiu |
| lakasta, akain | lagast | lagast | llagasta, paparra |
| mugurdi, arrel *gurd- ? | jordon, gordoassa | fragosta | gerd |
| sarrio | sarri | isard | isard |
Notes
[modifica]- ↑ Vegeu, per exemple:
- Trask 1997, p. 411: «probably all Basque scholars now accept that Basque descended more or less directly from Aquitanian»
- Campbell 2010, p. 18: «Although these attestations are sufficiently detailed to confirm that modern Basque and Aquitanian are related, they also show sufficient differences from Basque to suggest the possibility not of a direct ancestor, but as a relative, that possibly Aquitanian and Basque are sister languages representing two branches of the original proto-language.»
- Hualde 2021, p. 21: «The Aquitanian(-Vasconic) names show an evident relation to Basque, but what the exact nature of this relation is remains uncertain. The language of the Aquitanian names/5/be either the direct ancestor of [Proto-Basque] or a close relative.»
- Gorrochategui 2022, p. 106: «Research in the second half of the twentieth century (Michelena 1954; Caro Baroja 1954; Gorrochategui 1984) has demonstrated convincingly that Aquitanian was genetically related to the Basque language, in a much stronger and clearer way than with any other language».
- ↑ El bascoiberisme ha intentat infructuosament demostrar que ibèric i basc són, o bé la mateixa o bé diferents estadis evolutius de la mateixa llengua. Aquesta teoria no té actualment seguiment científic, especialment després que Antonio Tovar i Koldo Mitxelena la desmuntessin entre les dècades del 1950 i 1970, tot i acceptar que ambdues llengües tenien alguna mena de relació.[10][11] Tanmateix, de la dècada del 1990 ençà han aparegut diversos autors que proposen mètodes de traducció de textos ibèrics a partir del basc, com ara Juan Luis Román del Cerro[12] o Bienvenido Mascaray.[13] La comunitat científica, però, no pren en consideració aquestes propostes.[14] A tot estirar, la tendència que sembla imposar-se entre diversos estudiosos a data del 2026 és l'assumpció que basc i ibèric són llengües emparentades genèticament, és a dir, pertanyents a la mateixa família lingüística.[15][16]
Referències
[modifica]- ↑ Gorrochategui, Joaquín «Lengua aquitana y lengua gala en la Aquitania etnográfica» (en castellà). Symbolae Ludovico Mitxelena septuagenario oblatae, vol. 1, 1985, p. 614-628.
- ↑ Loubens, Emile. Histoire de l'ancienne province de Gascogne, Bigorre et Bearn (en francès). vol. 1. París: Aimé André, 1939, p. 11.
- 1 2 Gorrochategui, 2022, p. 105.
- 1 2 Hualde, 2021, p. 21.
- 1 2 3 4 Núñez Astrain, Luis. El euskera arcaico : extensión y parentescos (en castellà). Tafalla: Editorial Txalaparta, novembre 2003. ISBN 9788481363005. OCLC 54773940.
- ↑ Badia i Capdevila, Ignasi. «basc». A: Diccionari de les llengües d'Europa. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 14/5/2002, p. 56 (Diccionaris de l'Enciclopèdia). ISBN 8441209006.
- 1 2 Hualde, 2021, p. 21, 31–32.
- ↑ Dieterlen, Florent; Bengtson, John «Confirmation de l’ancienne extension des Basques par l’étude des dialectes de l’Europe de l’Ouest romane.» (en francès). Journal of Language Relationship, vol. 14, 1, 2016, p. 1-27.
- ↑ Ballester, Xaverio «La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica» (PDF) (en castellà). Palaeohispanica, 1, 2001, p. 21–33.
- ↑ Tovar, Antonio «Sobre el planteamiento del problema vasco ibérico» (PDF) (en castellà). Archivum. Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Oviedo, Tom 4, 1954, p. 220-231. ISSN: 0570-7218.
- ↑ Mitxelena, Koldo «Comentarios en torno a la lengua ibérica» (en castellà). Zephyrus. Ediciones Universidad de Salamanca, núm. 12, 1961, p. 5-24. ISSN: 0514-7336.
- ↑ Anton Borrell, Francesc Manel «Des de la nit dels temps». El Temps, 280, 30-10-1989, p. 86-88.
- ↑ Huguet, Ángel «Bienvenido Mascaray Sin: "Tengo fe absoluta en que he conseguido el método interpretativo correcto"». Diario del Alto Aragón, 03-05-2022 [Consulta: 17 març 2026].
- ↑ Artetxe, Karmele. «Apuntes sobre el vascoiberismo actual. Resumen del ensayo realizado para el curso Jakitez 1998/1999» (en castellà). euskonews.eus, 1999. [Consulta: 24 març 2026].
- ↑ Goyoaga, Ander «Expertos consideran que el hallazgo ahonda en la interpretación de que la lengua vasca pudo estar emparentada con el ibérico, desaparecido hace casi dos mil años» (en castellà). La Vanguardia, 26-02-2025.
- 1 2 Goyoaga Bilbao, Ander. «El íbero y el euskera, ¿primos hermanos?» (en castellà). lavanguardia.com. La Vanguardia, 14-12-2025. [Consulta: 2 abril 2026].
- ↑ Coromines, Joan. «NÚRIA». A: Onomasticon Cataloniae. vol. V. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997, p. 485-486. ISBN 84-7256-331-6.
- ↑ Caro Baroja, Julio. Sobre la lengua vasca. IX. San Sebastià: Txertoa, 1982 (Estudios Vascos). ISBN 9788471480521. «El aquitano, el vasco actual y el idioma de los antiguos ilergetes, cerretanos y hasta mediterráneos de más al sur parecen tener cierto parentesco que no se puede explicar por influencias célticas»
- ↑ Gorrochategui, Joaquín. «The Basque language and its neighbors in Antiquity». A: Hualde, José Ignacio et al. (ed.). Towards a History of the Basque Language (en anglès). John Benjamins Publishing, 1995, p. 57. ISBN 978-90-272-3634-0.
- ↑ Barandiarán, José Miguel de. Selected Writings of Jose Miguel De Barandiaran: Basque Prehistory and Ethnography: 3 (Center for Basque Studies) (en anglès). Reno: University of Nevada, Basque Studies Program, 2007 (Basque Classics Series). ISBN 978-1877802690.
- ↑ Videgain, Charles. La langue basque ou euskara : incertitudes et faits avérés (pdf) (en francès). Clio, 2003, p. 2.
- ↑ Galina, Morochkina. La langue et la civilisation française à travers des siècles (en francès). Нова Книга, 2011.
- ↑ Rodríguez Ramos, Jesús «La hipótesis del vascoiberismo desde el punto de vista de la epigrafía íbera» (en castellà). Fontes Linguae Vasconum, 90, 2002, p. 197-219.
- 1 2 Gorrochategui, 1995, p. 57.
- ↑ Salaberri, Patxi «De toponimia vasco-pirenaica: sobre el sufijo -otz, -oz(e)» (en castellà). Nouvelle revue d'onomastique. Universitat Pública de Navarra, 53, 2011, p. 33-63.
- ↑ Coromines, Joan «La survivance du basque jusqu'au bas moyen âge (Phénomènes de bilinguisme dans les Pyrénées Centrales)» (en francès). VI. Internationaler Kongress für Namenforschung. München, 24-28 August 1958. Kongressberichte. Bayerischen Akademie der Wissenschaften [Munic], vol. I, 1960, p. 105-146.
- ↑ Fernández Palacios, Fernando «Actualización en onomástica vasco-aquitana» (PDF) (en castellà). Paleohispànica, 9, 2009, p. 533-534. ISSN: 1578-5386.
- ↑ Rohlfs, Gerhard. Le Gascon : Études de philologie pyrénéenne (en francès). 2a ed. (1a ed. 1935). Tübingen; Pau: Verlag Max Niemeyer ; Marrimpouey Jeune, 1977, p. 60-115 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie). ISBN 9783484520257. OCLC 3345494.
- ↑ Allières, Jacques. The Basques (en anglès). Reno: Center for Basque Studies, 2016, p. XI. ISBN 9781935709435.
Bibliografia
[modifica]- Campbell, Lyle «Language Isolates and Their History» (en anglès). Annual Meeting of the Berkeley Linguistics Society:, 16–31, 2010. DOI: 10.3765/bls.v36i1.3900. ISSN: 2377-1666.
- Gorrochategui, Joaquín. Onomástica indígena de Aquitania (en castellà). Bilbao: Universidad del País Vasco, 1984. ISBN 978-84-7585-021-2.
- Gorrochategui, Joaquín. «La onomastica aquitana y su relación con la ibérica». A: Untermann, Jürgen; Villar, Francisco. Lengua y Cultura en la Hispania Preromana (en castellà). Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 1993, p. 609–634. ISBN 978-84-7481-736-0.
- Gorrochategui, Joaquín. «The Relationship between Aquitanian and Basque: Achievements and Challenges of the Comparative Method in a Context of Poor Documentation». A: Chacon, Thiago Costa (ed.). Language Change and Linguistic Diversity: Studies in Honour of Lyle Campbell (en anglès). Edimburg: Edinburgh University Press, 2022, p. 105–129. DOI 10.1515/9781474488143-010. ISBN 978-1-4744-8814-3.
- Hoz, Javier de. «El poblamiento antiguo de los Pirineos desde el punto de vista lingüístico». A: Bertranpetit, Jaume; Vives, Elisenda. Muntanyes i Població. El passat dels Pirineus des d'una perspectiva multidisciplinària (en castellà). Andorra la Vella: Govern d'Andorra, 1995, p. 271–297.
- Hualde, José Ignacio «On the comparative method, internal reconstruction, and other analytical tools for the reconstruction of the evolution of the Basque language: An assessment» (en anglès). Anuario del Seminario de Filología Vasca "Julio de Urquijo", (1–2), 2021, p. 19–52. hdl: 10810/59003. DOI: 10.1387/asju.23021. ISSN: 2444-2992.
- Hualde, José Ignacio; Lakarra, Joseba Andoni; Trask, Larry. Towards a History of the Basque Language (en anglès). Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, 1995, p. 365. ISBN 978-9027285676.
- Michelena, Luís «De onomástica aquitana» (en castellà). Pirineos, 10, 1954, p. 409–458.
- Morvan, Michel. Les origines linguistiques du basque (en francès). Bordeus: Presses Universitaires de Bordeaux, 1996. ISBN 978-2867811932.
- Trask, Larry. The History of Basque (en anglès). Londres; Nova York: Routledge, 1997. ISBN 978-1-136-16763-8.
- Velaza, Javier. «Epigrafía y dominios lingüísticos en territorio de los vascones». A: Beltrán Lloris, Francisco. Roma y el nacimiento de la cultura epigráfica en occidente (en castellà). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1995, p. 209–218. ISBN 978-84-7820-264-3.
- Vennemann, Theo. Aziz Hanna, Patrizia Noel. Europa Vasconica, Europa Semitica (en alemany i anglès). Berlín; Nova York: De Gruyter Mouton, 2003, p. 977 (Trends in Linguistics: Studies and Monographs). ISBN 978-3110170542.
Vegeu també
[modifica]
Llengua basca | |||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Part de {{Cultura del País Basc}} | |||||||||||||||
| Variants |
|  | |||||||||||||
| Història |
| ||||||||||||||
| Lingüística |
| ||||||||||||||
1La llista de noms inclosa és una simple mostra representativa. | |||||||||||||||
Antics aquitans | ||
|---|---|---|
Part de {{Pobles de la Gàl·lia}} | ||
| Grups |
|  |
| Relacionats | ||
| Llengua | ||
| Història | ||
| Llengües principals | |
|---|---|
| Llengües regionals | Arameu · Copte · Hebreu · Llengües cèltiques (britònic, celtibèric, gàl·lic, gàlata) · Llengües germàniques (gòtic) · Púnic · Siríac |
| Llengües minoritàries | |