Ares

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Ares (desambiguació)».
Ares

Ares Canope Villa Adriana.jpg


Estàtua d'Ares a la villa d'Adrià
Déu de la Guerra
Residència Mont Olimp
Símbol Llança, martell, gos, carro o senglar
Pares Zeus i Hera
Germans Eris, Hebe, Hefest, Enió, Ilitia
Fills Eros, Ànteros, Fobos, Deimos, Flègies, Harmonia, Adrestia
Equivalent romà Mart

En la mitologia grega, Ares (Αρης) és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d'Hera. Els romans el van identificar amb Mart.

El seu origen no és hel·lè sinó que prové de la salvatge regió de Tràcia. Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atena, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.

En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p.ex. Afrodita), nimfes (Harmonia) i mortals (p.ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos, Fobos, Ànteros i les Amazones.

Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós e incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (l'horror).

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'ha relacionat el nom d'aquest déu amb la paraula grega ἀρή (arē), la versió en dialecte jònic del terme dòric ἀρά (ara), que té les accepcions «maleir, destrucció, ruïna».[1][2] Walter Burkert opina que la paraula tenia antigament un significat més abstracte relacionat amb «el gruix de la batalla».[3] R. S. P. Beekes ha suggerit també un origen arcaic, anterior a l'idioma grec.[4]

De fet, les primeres formes escrites identificades amb aquest nom s'han trobat en micènic, poble que feia servir el sistema d'escriptura lineal B i equival a la forma sil·làbica a-re.[5][6]

La paraula Areios, derivada d'Ares, és un epítet que de vegades acompanya el nom d'altres déus per indicar que estan implicats en una guerra: Zeus Areios, Atena Areia, Afrodita Areia. En el poema èpic Ilíada, la paraula ares és emprada com a nom comú i sinònim de "batalla".[3]

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Per entendre el caràcter d'Ares, els mitòlegs proposen comparar-lo amb Atena. Ares representava la brutalitat de la guerra, en oposició a Atena una altra deessa grega invocada en temps de guerra però representant l'estratègia. Ares estimava la guerra en si mateixa, Atena perquè aportava llibertat o independència. Aquest aspecte es pot veure també en comparació amb Eris i Zeus. Mentre que Eris invoca els homes a la batalla i Zeus la dirigeix, Ares simplement està al mig gaudint de la violència.

Ares tenia dues funcions, per una banda era invocat per imbuir de coratge i ferocitat als guerrers ja en ple combat, i per altra era invocat per desitjar la destrucció sense pietat dels enemics enviant plagues i epidèmies.[7]

Generalment se'l representava amb atributs de guerrer: casc, escut, llança. De vegades feia venir del santuari de les Amazones a la costa de la mar Negra, una bandada d'ocells, les plomes dels quals es clavaven com a dards, eren els anomenats Ornithes Areioi.[8][9]

El caràcter agressiu d'Ares feia que en les llegendes mitològiques no fos gaire benvolgut pels altres déus de l'Olimp. A la Ilíada Ares és ferit per Diomedes, el qual compta amb els suport d'Atena, i els seus brams expressant dolor són comparables als de mil guerrers ferits alhora.[10]També Heracles va lluitar contra ell a causa del seu fill Cicne i el va vèncer.[11]

Culte[modifica | modifica el codi]

Ares Ludovisi, una còpia romana (c. 320 aC) de l'estàtua grega original. Els grecs preferien representar aquest déu nu, tenint com a únic acompanyament alguns símbols del guerrer: el casc, l'escut.

A Grècia hi havia diversos temples on se li oferien sacrificis. El caràcter guerrer d'Ares va portar a pensar que era procedent de Tràcia o bé tenia la seva residència allà. De fet, a Escítia (Tràcia) era on estava el seu temple principal.[12][13][14]En aquest temple en lloc d'una estàtua hi havia una espasa i se li sacrificaven cavalls o bestiar o fins i tot persones.[7] També era venerat a la Còlquida on es deia que hi havia una illa consagrada a ell (el nom de l'illa variava segons les versions: Aretias, Aria, o Chalceritis).[15][16][17]A Atenes tenia un temple, a prop de l'àgora, que contenia una estàtua feta per Alcamenes.[18]Aquest temple va ser traslladat als afores en temps d'August i rebatejat amb el nom de Mars Ultor, ja que els romans el van identificar amb el déu Mart.[19] També era venerat a Tegea,[20] a Olímpia,[21]a Tebes.[22]A Esparta hi havia una estàtua dins el seu temple que el representava encadenat, potser representant que els ciutadans desitjaven que el seu esperit guerrer no els abandonés mai.[23]També els espartans, com els tracis, li oferien sacrificis humans.[24]

En la majoria de les ciutats on hi havia un temple dedicat a Ares, acostumava a estar als afores com a advertiment als forasters que veneraven aquest déu i, en conseqüència, n'estaven protegits.

Mites[modifica | modifica el codi]

Naixement[modifica | modifica el codi]

A les llegendes més antigues es diu únicament que era fill de Zeus i Hera.[25][26]Posteriorment va circular una altra versió segons la qual Hera va concebre Ares després d'haver tocat una determinada flor, història que sembla una imitació de la llegenda sobre el naixement d'Hefest.[27]

Amants i descendència[modifica | modifica el codi]

Va ser amant de diverses dones, nimfes i deesses, la preferida fou Afrodita, la qual se sentia atreta per la seva masculinitat i bellesa preferint-lo al seu marit Hefest. Només Persèfone no va cedir a les seves tàctiques seductores. Segons una tradició tardana es va casar amb Eos, motiu pel qual fou víctima de l'ira d'Afrodita.

També va ser el pare d'un drac, Ares va sembrar unes dents i en va sorgir una bèstia que atacava la gent. Per defensar-se Cadmus va haver de matar el drac i deprés per congraciar-se amb Ares es va casar amb la seva filla Harmonia, llavors Cadmus va fundar la ciutat de Tebes.[3]

Amants Fills
Afrodita Fobos, Deimos, Harmonia, Eros, Ànteros, Himeros, Potos
Aerope, filla de Cefeu Aeropos
Aglauros Alcipe
Deianira Altea (segons les versions)[28]
Astíoque Ascàlaf, Ialmen[29][30]
Atalanta Partenopeu(segons versions)[31]
Caldene Solimos
Cal·líope Migdon, Hedonos,[32]
Pirenne Diomedes
Demonice Evenos, Molos, Pilos, Testi[33]
Khryse Flègies
Eos[34] -
Eumènides el drac de Tebes
Otrera Hipòlita, Antiope, Melanipe,Pentesilea[35]
Protogeneia Oxylus[36]

Acompanyants[modifica | modifica el codi]

Acostumava a anar acompanyat en les batalles de les seves germanes Eris (la discòrdia) i Enió (la destructora)[37] i dels seus fills Deimos (el terror) i Fobos (el pànic).[38]Enyalius, era el seu fill preferit, resultat de la seva unió amb amb Enió, i de vegades eren adorats com un sol déu.[39]

També podia anar acompanyat de Kydoimos, el qual donava confusió al ple de la batalla; Makhai, l'esperit de la massacre; Hysminai, l'assassinat; Alala, la personificació del crit de guerra.

Fora del combat,la seva germana Hebe li preparava banys.[40]Segons Pausànias, els habitants de Therapnes (Esparta) reconeixien a Thero com a la seva dida.[41]

Areòpag[modifica | modifica el codi]

Hi ha un mite que explica l'origen del nom Areòpag, un turó de la ciutat d'Atenes. Ares va matar un fill de Posidó dit Halirrothios en venjança per haver violat una de les seves filles. Posidó va demanar que fos jutjat pels déus de l'Olimp i ells es van reunir en aquest turó per fer-ho i finalment el van exculpar. Els atenencs en memòria d'aquest esdeveniment van posar al lloc el nom d'Ἄρειος Πάγος (areios pagos, «roca d'Ares»).[42]

Ares i els gegants[modifica | modifica el codi]

Un antic mite, narrat per la deessa Dione a la "Ilíada", diu que els Aloïdes, dos germans gegants van encadenar Ares i el van ficar dins d'una gerra de Bronze. Allà i va estar tretze mesos fins que la madrastra dels Aloïdes ho va fer saber a Hèracles, qui el va alliberar mentre Afrodita distreia els dos gegants amb un engany.[43]

Atena aconsella a Diomedes que ataqui a Ares en la guerra de Troia

Guerra de Troia[modifica | modifica el codi]

Al començament de la guerra de Troia, Ares promet a Atena lluitar al bàndol dels aqueus, però després Afrodita el va persuadir de lluitar a favor dels troians. Quan Diomedes el va reconèixer entre els combatents, va ordenar als seus homes la retirada. Atena es va queixar al seu pare, Zeus ja que la lluita era massa desigual tenint a Ares en la guerra. Zeus va accedir a que el fessin fora, llavors Atena va dir a Diomedes que tornés a l'atac i no tingués por d'enfrontar-se a Ares. Quan Ares va ser amenaçat per la llança de Diomedes, va acceptar la decisió de Zeus i va marxar a l'Olimp, però va estar a punt de tornar quan va sentir que el seu fill Ascalaphus havia mort en combat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Harper, Douglas, Online Etymology Dictionary, article «Ares»
  2. Georg Autenrieth, 'A Homeric Dictionary article «ἀρή»
  3. 3,0 3,1 3,2 Burkert, 1985, p. 169.
  4. Beekes, 2009, p. 129-130.
  5. Gulizio, 2001, p. 32–38.
  6. Penney, Morpugo, "Paleolexion", a-re
  7. 7,0 7,1 Smith, 1874, p. 276.
  8. Apol·loni Rodi "Les Argonàutiques" II,382, 1031
  9. Gai Juli Higí "Fabulae" 30
  10. Homer Ilíada, V. 855
  11. Hesíode Escut d'Hèracles, 461
  12. Homer "Oda" VIII,361
  13. Ovidi "Ars amatoria" II, 585
  14. Estaci "Tebaida" VII,42
  15. Apol·loni Rodi "Argonàutiques" II, 1047
  16. Plini el Vell "Naturalis Historia" VI, 12
  17. Pomponi Mela, "De situ orbis" II, 7 § 15
  18. Pausànias "Descripció de Grècia" I, 8 § 5
  19. Burkert, 1985, p. 170.
  20. Pausànias "Descripció de Grècia" VIII, 44 § 6, 48 § 3
  21. Pausànias "Descripció de Grècia" V, 15 § 4
  22. Apol·lodor de Cirene "Mitologia" III 4 § 1
  23. Pausànias "Descripció de Grècia" III, 15 § 5
  24. Apol·lodor de Cirene "Mitologia" § 1056
  25. Homer "Ilíada" V 893
  26. Hesíode "Teogonia" 921
  27. Ovidi "Fasti" V 255
  28. Gai Juli Higí, "Fabulae" 129, 171, 174
  29. Homer, "Ilíada", 2. 511
  30. Pausànias, "Descripció de Grècia" 9. 37. 7
  31. Pseudo-Apollodor, "Bibliotheca", 3. 9. 2
  32. Horaci "Carmines" II, 7.27
  33. Apol·lodor, "Biblioteca", 1.7.7
  34. Pseudo-Apollodorus, "Biblioteca", 1. 4. 4
  35. Gai Juli Higí, "Fabulae" 30,112
  36. Apol·lodor, "Biblioteca", 1.7.7
  37. Quint Esmirneu "Guerra de Troia" 8.424
  38. Homer "Ilíada" IV.436; XIII.299;Hesíode "Escut d'Hèracles" 191, 460
  39. Eustaci de Tessalònica "Comentaris a la Ilíada" 944
  40. "Ilíada", V. 722
  41. Pausànias, "Descripció de Grècia" 3. 19. 7 - 8
  42. Berens, 2007, p. 113.
  43. "Ilíada" 5.385–391; Nonnus "Dionysiaca" 18. 274

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beekes, R. S. P. "Etymological Dictionary of Greek". Brill, 2009. 
  • Berens, E.M. "Myths and Legends of Ancient Greece and Rome", 2007. 
  • Burkert, Walter. "Greek Religion". Harvard University Press, 1985. ISBN 0-674-36280-2. 
  • Gulizio, Joannn. «"A-re in the Linear B Tablets and the Continuity of the Cult of Ares in the Historical Period"». Journal of Prehistoric Religion, 15, 2001.