Ariel (satèl·lit)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'objecte astronòmicAriel
Ariel (moon).jpg
Ariel en escala de grisos, fotos preses pel Voyager 2 el 1986. S'hi veuen molts graben, incloent el sistema de canyons Kachina Chasmata que travessa la part superior de la imatge. Modifica el valor a Wikidata
Tipussatèl·lit natural i satèl·lit d'Urà Modifica el valor a Wikidata
Descobert perWilliam Lassell Modifica el valor a Wikidata
Data descobriment24 octubre 1851 Modifica el valor a Wikidata
EpònimAriel Modifica el valor a Wikidata
Cos pareUrà Modifica el valor a Wikidata
Dades orbitals
Semieix major a191.020 km Modifica el valor a Wikidata
Excentricitat e0,0012 Modifica el valor a Wikidata
Període orbital P2,52 d Modifica el valor a Wikidata
Velocitat orbital mitjana5,51 km/s
Inclinació i0,26 ° Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Radi578,9 km[1] Modifica el valor a Wikidata
Magnitud aparent (V)14,4 Modifica el valor a Wikidata
Massa1,353 Yg[2] Modifica el valor a Wikidata
Densitat mitjana1,592 g/cm³[3] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat d'escapament0,559 km/s
Albedo0,39 [1] Modifica el valor a Wikidata
Temperatura de superfície
mitjana  màxim
60 K  84 K Modifica el valor a Wikidata
Format per

Ariel és el satèl·lit més brillant d'Urà i el quart quant a mida. Va ser descobert per William Lassell el 24 d'octubre de 1851.[4]

Nom[modifica]

Els satèl·lits d'Urà reben els seus noms de personatges de ficció creats per William Shakespeare o Alexander Pope. Ariel és el nom d'un esperit de l'aire i reina de les sílfides en el poema The Rape of the Lock d'Alexander Pope. Aquest nom va ser suggerit per John Herschel (fill de William Herschel) el 1852, a petició de William Lassell.[5]També s'anomena Urà I.

Característiques físiques[modifica]

Ariel és un objecte quasi-esfèric de 1.158 km de diàmetre, tan sols una mica més petit que Umbriel. Igual que els altres grans satèl·lits d'Urà, Ariel està compost per aigua gelada (50%), silicats (30%) i metà congelat (20%). La seva superfície està sembrada de petits cràters d'entre 5 i 10 km de diàmetre però no posseeix grans conques d'impacte.

El tret més distintiu d'Ariel són les llargues i profundes valls que la travessen com si fossin cicatrius; enormes canyons com els del planeta Mart. Aquestes valls haurien sorgit durant una època en què la superfície d'Ariel es va expandir i contraure repetides vegades i això va provocar extenses falles a l'escorça. En les fotografies de la Voyager 2, que s'hi va acostar el 1986, s'aprecia com el fons d'aquestes valls és suau, com si temps enrere hi hagués fluït algun líquid. Sabem que no pot haver estat aigua, ja que a la temperatura d'Ariel no hi pot haver aigua líquida sinó només gel. Però és possible que hagi estat amoníac, metà o monòxid de carboni.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «NASA FACTS» (en anglès). NASA.
  2. URL de la referència: https://dx.doi.org/10.1086%2F116211.
  3. «NASA FACTS» (en anglès). NASA.
  4. Lassell, W. «On the interior satellites of Uranus». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 12, 1851, pàg. 15–17. Bibcode: 1851MNRAS..12...15L. DOI: 10.1093/mnras/12.1.15.
  5. Lassell, W. «Beobachtungen der Uranus-Satelliten» (en alemany). Astronomische Nachrichten, vol. 34, 1852, pàg. 325. Bibcode: 1852AN.....34..325..
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ariel