Ariel (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ariel
the dark face of Ariel, cut by valleys and marked by craters, appears half in sunlight and half in shadow
Ariel en escala de grisos, fotos preses pel Voyager 2 el 1986. S'hi veuen molts graben, incloent el sistema de canyons Kachina Chasmata que travessa la part superior de la imatge.
Descobriment
Descobert per William Lassell
Data de descobriment 24 d'octubre de 1851
Semieix major 191.020 km
Radi orbital mitjà 190.900 km
Excentricitat 0,0012
Període orbital 2,520 d
Velocitat orbital mitjana 5,51 km/s[nota 1]
Inclinació 0,260 ° (respecte l'equador d'Urà)
Satèl·lit de Urà
Característiques físiques
Dimensions 1162,2 × 1155,8 × 1155,4 km[2]
Radi mitjà 578,9±0,6 km (0,0908 Terres)[2]
Àrea de superfície 4.211.300 km²[nota 2]
Volum 812.600.000 km3[nota 3]
Massa 1,353±0,120×1021
 kg
(2.26×10−4 Terres)[3]
Densitat mitjana 1,592±0,15 g/cm3[4]
Gravetat a la
superfície equatorial
0,269 m/s2[nota 4]
Velocitat d'escapament 0,559 km/s[nota 5]
Període de rotació síncrona
Albedo
  • 0.53 (geomètrica)
  • 0.23 (Bond)[5]
Temp. de superfície
   solstici[7][8]
miním mitjana màxim
? ≈ 60 K 84 ± 1 K
Magnitud aparent 14.4 (R-band)[6]

Ariel és el satèl·lit més brillant d'Urà i el quart quant a mida. Va ser descobert per William Lassell el 24 d'octubre de 1851.

Nom[modifica | modifica el codi]

Els satèl·lits d'Urà reben els seus noms de personatges de ficció creats per William Shakespeare o Alexander Pope. Ariel és el nom d'un esperit de l'aire i reina de les sílfides en el poema The Rape of the Lock d'Alexander Pope. Aquest nom va ser suggerit per John Herschel (fill de William Herschel) el 1852, a petició de William Lassell. També s'anomena Urà I.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Ariel és un objecte quasi-esfèric de 1.158 km de diàmetre, tan sols una mica més petit que Umbriel. Igual que els altres grans satèl·lits d'Urà, Ariel està compost per aigua gelada (50%), silicats (30%) i metà congelat (20%). La seva superfície està sembrada de petits cràters d'entre 5 i 10 km de diàmetre però no posseeix grans conques d'impacte.

El tret més distintiu d'Ariel són les llargues i profundes valls que la travessen com si fossin cicatrius; enormes canyons com els del planeta Mart. Aquestes valls haurien sorgit durant una època en què la superfície d'Ariel es va expandir i contraure repetides vegades i això va provocar extenses falles a l'escorça. En les fotografies de la Voyager 2, que s'hi va acostar el 1986, s'aprecia com el fons d'aquestes valls és suau, com si temps enrere hi hagués fluït algun líquid. Sabem que no pot haver estat aigua, ja que a la temperatura d'Ariel no hi pot haver aigua líquida sinó només gel. Però és possible que hagi estat amoníac, metà o monòxid de carboni.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Calculat a partir d'altres paràmetres.
  2. Àrea de superfície derivada a partir del radi r : .
  3. Volum v derivat a partir del radi r : .
  4. Gravetat a la superfície derivada a partir de la massa m, la constant Gravitacional G i el radi r : .
  5. Velocitat d'escapament derivada a partir de la massa m, la constant Gravitacional G i el radi r : 2Gm/r.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Planetary Satellite Mean Orbital Parameters». Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology.
  2. 2,0 2,1 Thomas, P. C.. «Radii, shapes, and topography of the satellites of Uranus from limb coordinates». Icarus, vol. 73, 3, 1988, pàg. 427–441. Bibcode: 1988Icar...73..427T. DOI: 10.1016/0019-1035(88)90054-1.
  3. Jacobson, R. A.; Campbell, J. K.; Taylor, A. H.; Synnott, S. P.. «The masses of Uranus and its major satellites from Voyager tracking data and earth-based Uranian satellite data». The Astronomical Journal, vol. 103, 6, June 1992, pàg. 2068–2078. Bibcode: 1992AJ....103.2068J. DOI: 10.1086/116211.
  4. «Ariel: Facts and Figures». NASA Solar System Exploration, 2014. [Consulta: 13 novembre 2014].
  5. Karkoschka, Erich. «Comprehensive Photometry of the Rings and 16 Satellites of Uranus with the Hubble Space Telescope». Icarus, vol. 151, 1, 2001, pàg. 51–68. Bibcode: 2001Icar..151...51K. DOI: 10.1006/icar.2001.6596.
  6. Arlot, J.; Sicardy, B.. «Predictions and observations of events and configurations occurring during the Uranian equinox» (pdf). Planetary and Space Science, vol. 56, 14, 2008, pàg. 1778–1784. Bibcode: 2008P&SS...56.1778A. DOI: 10.1016/j.pss.2008.02.034.
  7. Grundy, W. M.; Young, L. A.; Spencer, J. R.; Johnson, R. E.. «Distributions of H2O and CO2 ices on Ariel, Umbriel, Titania, and Oberon from IRTF/SpeX observations». Icarus, vol. 184, 2, October 2006, pàg. 543–555. arXiv: 0704.1525. Bibcode: 2006Icar..184..543G. DOI: 10.1016/j.icarus.2006.04.016.
  8. Hanel, R.; Conrath, B.; Flasar, F. M.; Kunde, V.. «Infrared Observations of the Uranian System». Science, vol. 233, 4759, 4 July 1986, pàg. 70–74. Bibcode: 1986Sci...233...70H. DOI: 10.1126/science.233.4759.70. PMID: 17812891.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ariel (satèl·lit) Modifica l'enllaç a Wikidata