Arqueologia submarina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Dibuixant un esquema sota l'aigua
El derelicte del E. Russ a Estònia és considerat un monument històric nacional

L'arqueologia submarina o subaquàtica és una branca de l'arqueologia que estudia el passat a partir de les restes materials d'origen humà trobades en mars o llacs, principalment restes de naufragis, però també ports o poblacions que han quedat submergides per causes diverses.

Opció actual[modifica]

Arqueologia marítima: és l'estudi arqueològic de l'home i la seva interacció amb el mar, poden incloure llocs no submergits però relatius a activitats marítimes, com fars, construccions portuàries o estacions baleneres.

Arqueologia marina: comprèn l'estudi arqueològic de restes materials creades per l'home que han estat submergides, com el cas d'una aeronau.

Arqueologia nàutica: és l'estudi arqueològic dels sistemes de navegació (vaixells i els sistemes constructius emprats en els mateixos). Aquest concepte pot incloure llocs terrestres relacionats amb embarcacions o la construcció de les mateixes (incloent els cementiris de vaixells), restes de vaixells que apareguin en el medi terrestre i artillers.

Diferències amb l'arqueologia terrestre[modifica]

El medi:

  • Natural, aigües de mars, oceans, llacs, rius, rierols, pantans,

maresmes, coves.

  • Artificial, embassaments, canals, dics, pous.

Conservació:

  • Millors condicions en l'estat de conservació.
  • Equilibri amb el medi després de transcorregut un temps.
  • Duració temporal després de l'adaptació al medi.

Deteriorament:

  • Processos químics i biològics propis del medi.
  • Canvis en l'estabilitat del material en canviar les condicions del

medi. Equipament de treball:

  • Orientat a salvar la condició del medi.

Període de gestació (1490 aC – 1868 dC)[modifica]

Constitueix el més llarg dels períodes definits per a la història de l'arqueologia subaquàtica. Es caracteritza pel desenvolupament de tota classe d'artefactes per satisfer un dels més antics anhels de l'home: poder desplaçar-se pel fons de les aigües.

Motius:

  • Econòmics: obtenció i aprofitament dels recursos que es desenvolupen en el medi aquàtic per al consum propi o per a la seva comercialització.
  • Militars: medi de defensa o atac davant un rival.
  • Rescat: recuperació dels elements enfonsats de valor comercial.

Formes:

  • Apnea, bussejadors
  • Mitjançant instruments que facilitin la respiració.

Període d'especulació (1868 -1960)[modifica]

L'arribada de l'escafandre el segle xix constitueix un precedent importantíssim per al desenvolupament de l'arqueologia subaquàtica, ja que obre les portes de mars i rius a més persones que, lluny d'utilitzar aquest avenç tecnològic amb finalitats recreatives comencen a descobrir els innombrables secrets històrics que allotgen les aigües.

Els camps d'àmfores i la recuperació d'artefactes subaquàtics[modifica]

La Mediterrània, el 'Mare Nostrum' dels romans, és el bressol de l'arqueologia subaquàtica.

Les primeres restes trobades, fruit d'incorporar l'escafandre a l'antiga i tradicional activitat de la pesca d'esponges a l'Egea (1868), van ser identificats com a camps d'àmfores (carregaments de grans recipients d'emmagatzematge en embarcacions). De la majoria d'aquests jaciments es van recuperar certs objectes per part dels seus descobridors, per reutilitzar-los o vendre'ls.

Altres jaciments, com el d'Anticitera (1900) i el del Mahdia (1907, treballat per Cousteau el 1948), van ser rescatats parcialment pel Servei d'Arqueologia de Grècia (només Anticitera).

Anticitera:

  • Trobat fortuïtament el 1900 i treballat entre 1900 i 1901.
  • Es tractava d'un vaixell comercial, possiblement romà, corresponent al segle I aC carregat amb gran quantitat d'escultures gregues en bronze i marbre, a més de ceràmica de taula, comuna, vidre i altres elements menors. Entre les troballes importants destaca el primer sistema d'engranatges conegut, un aparell emprat per calcular el calendari solar i lunar.
  • Pel carregament es dedueix el seu possible origen d'Àsia Menor, no de Grècia continental.
  • Les restes del vaixell es troben a 60 metres de profunditat i en pendent, la qual cosa va dificultar enormement el busseig i la recuperació d'elements.
  • Constitueix el primer jaciment arqueològic treballat a fi de recuperar els seus béns sense finalitats comercials. A més, constitueix el primer jaciment arqueològic treballat pels grecs sense ajuda exterior.
  • Sota la línia de flotació, el vaixell era d'om, espècie arbòria pròpia de la zona central d'Itàlia. Els vaixells grecs empraven en la seva construcció fusta de pi (de Samos o d'Alep).

L'aparició posteriorment a la segona guerra mundial de centres de busseig en els quals s'usava l'equip d'immersió autònom inventat el 1943 per Jacques Yves Cousteau i Emile Gagnan, van generar una allau de saqueig i destrucció que els organismes oficials dels territoris més afectats (els litorals de Grècia, Itàlia i el sud de França, principalment), es van veure impedits d'evitar. Fruit d'aquesta situació, en aquests altres contexts es desperta l'interès per la recuperació de béns culturals submergits, generalment fruit de la troballa fortuïta de jaciments arqueològics.

Vaixell d'Albenga (1960)

  • Vaixell trobat a la localitat homònima de la Ligúria.
  • Va ser estudiat el 1950 pel professor Nino Lamboglia, membre de govern italià, però sense la participació d'arqueòlegs en el procés d'excavació.
  • Es tracta d'un vaixell romà corresponent al segle I aC amb un carregament d'àmfores (10000 aprox.) que podia haver desplaçat entre 450 i 500 tones.
  • El carregament va ser recuperat sol per bussejadors, sense que hi hagués un control de l'extracció del material des del fons.
  • Lamboglia intent que els bussejadors realitzessin mapes de les estructures preocupant-se principalment del treball que havia de rebre de forma adequada el material recuperat (registre i tractament) i de la publicació final dels resultats.

Vaixell de Grand Congloué (1962):

  • Vaixell romà trobat a Marsella amb un gran carregament d'àmfores de vi, corresponents al segle ii aC. Les feines de recuperació es van realitzar per part de Jacques Y. Cousteau el 1952 i es van estendre durant cinc anys.
  • D'aquest jaciment es van extreure més de 200 Tn de material entre el cap destacar 6000 peces de ceràmica de vernís negre (campaniense) i àmfores entre d'altres.
  • Igual com en el cas d'Albenga, tampoc es considera feina d'arqueòlegs en l'excavació i recuperació del material, tanmateix es va comptar amb la participació des de superfície de l'arqueòleg Fernand Benoit, que orientava els bussejadors de Cousteau en el procés de recuperació del material.
  • La feina en aquest jaciment arqueològic comporta molts problemes d'interpretació pel que sembla es tracta d'un lloc complex amb dos vaixells distanciats 80 o 100 m.

Vaixell de Le Titan (1952):

  • Vaixell romà trobat en l'Ile du Levant amb un carregament d'àmfores intactes (més de 1000 encara que el seu nombre exacte mai no es va saber, ja que no arribà a concloure el projecte) a una profunditat de 27 m.
  • Les feines de recuperació van ser portats pel francès Philippe Tailiez el 1952.
  • Si bé el projecte no va comptar amb la presència d'arqueòlegs, destaca per ser la intervenció més sistemàtica de les realitzades fins a 1952.

Vaixell de Yassi Ada (1958):

  • Vaixell romà d'Orient amb un carregament d'àmfores del segle VII. Trobat per Peter Thockmorton a l'illa homònima, davant la ciutat turca de Bodrum (Helicarnas)
  • Els treballs de recuperació no van comptar amb direcció arqueològica, però Throckmorton inclou en l'equip a Honor Frost, arqueòloga britànica especialitzada en dibuix arqueològic.
  • Les restes van ser finalment conservades al castell de Bodrum.
  • El vaixell es troba a una profunditat de 40 a 50 m.

Període de Consolidació (des de 1960)[modifica]

Els jaciments experimentals: inici de l'arqueologia subaquàtica[modifica]

Vaixell de Kelidonia (1960):

  • Vaixell trobat per Peter Throckmorton a les acaballes dels anys 50 al cap Kelidonia (sud d'Anatòlia).
  • Constitueix el primer jaciment treballat amb metodologia arqueològica, ja que l'equip d'intervenció estava constituït per bussos i arqueòlegs: George Bass i Honor Frost.
  • En el moment de la seua excavació, es tractava del vaixell més antic trobat fins a la data: vaixell fenici del segle xiii aC.
  • El carregament estava constituït per lingots de bronze del tipus "cuir de bou" al costat dels quals se'n van trobar altres de mal formats i es va poder registrar el sistema d'estiba (espècie de llit vegetal per evitar que el frec|fricció del carregament perjudiqués l'estructura del vaixell).

El Vasa, vaixell de línia suec (1628). Feines d'excavació i recuperació es van dur a terme el 1961.

Vaixells vikings de Roskilde (1962) els primers vaixells vikings corresponents al segle xi. Constitueixen els primers intents de recuperar i conservar un bé històric saturat en aigua a fi de tenir informació sobre tècniques constructives i vida a bord. El Vasa es va tractar amb banys de polietilenglicol durant 18 anys i després es va fer un museu molt a prop del lloc del seu naufragi on es troba l'estructura del vaixell i tot el material que s'hi va trobar.

Els vaixells vikings van comptar amb procediments similars i el seu posterior musealització.

Les feines de George Bass a la Mediterrània oriental es converteixen a la pedrera de formació de futurs professionals que posteriorment dirigiran les seves excavacions en altres punts geogràfics.

Es desenvolupen i incorporen noves tècniques pròpies o procedents d'altres disciplines, per a la localització i el registre de jaciments arqueològics sota l'aigua (fotografia, fotogrametria, teledetecció, etc.).

El creixent interès pel patrimoni submergit comença a generar demandes dels cada vegada més nombrosos professionals.

En el II Congrés Internacional d'Arqueologia Submarina celebrat a Albenga, s'estableix per primera vegada la necessitat de complir amb els següents aspectes:

  • Crear un comitè permanent que coordinés la realització d'una carta arqueològica del mediterrani.
  • Dotar a l'arqueologia subaquàtica dels medis tècnics i humans necessaris per al seu desenvolupament.
  • Crear centres on s'experimentessin tractaments per al material saturat en aigua extret de les excavacions.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Renfrew, C. y Bahn, P. (1993), Arqueología. Teorías, Métodos y Práctica., Madrid: Ediciones Akal. ISBN 978-84-460-0234-5.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arqueologia submarina
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arqueologia_submarina&oldid=32258792»