Arquitectura armènia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Església del monestir de Geghard, Armènia, 1215

L'arquitectura armènia és un estil arquitectònic desenvolupat pels habitants de l'Altiplà d'Armènia (a l'est de l'Àsia Menor)[1] i principalment usada pels armenis.[2] Es considera que la fita més important de l'arquitectura armènia són les seves esglésies medievals, que han influït en l'arquitectura de l'església occidental, encara que hi ha diferents opinions a l'hora de concretar en quins aspectes.

Característiques comunes de l'arquitectura armènia[modifica]

L'Església de Sant Hripsime, 618, amb les modificacions posteriors, és la més important

L'arquitectura armènia medieval, i les esglésies armènies en particular, té unes característiques pròpies, que fa que se la consideri el primer estil nacional de construcció d'esglésies[3]

Les característiques comunes inclouen:

  • Cúpules punxegudes, que recorden el con volcànic del Mont Ararat. La cúpula cònica o semicònica segmentada radialment es construeix sobre un tambor cilíndric (generalment poligonal a l'exterior, el més sovint octogonal)[1]
  • L'èmfasi vertical de tota l'estructura fa que sovint l'alçada superi la longitud de l'església.[1]
  • La verticalitat es reforça amb finestres altes i estretes.[1]
  • Sostres de voltes de pedra.
  • Construïda principalment de pedra, generalment tuf o basalt.
  • Sostres de teules de tuf tallades molt fines.
  • Si hi ha frescos i talles generalment estan adornats amb elements vitícoles, com raïms i fulles de ceps entrellaçades.
  • L'ús intensiu d'arcs estructurals d'altura, tant pel tambor que suporta la cúpula, els sostres de volta i les parets verticals.
  • Sostres d'intersecció per donar suport a la cúpula, tant en les basíliques com en les esglésies de planta centralitzada.
  • Decoració escultòrica dels murs exteriors, incloent-hi figures.

Classificació de les esglésies armènies[modifica]

Dins dels límits de les característiques comunes abans esmentades, les esglésies individuals mostren una variació considerable que pot reflectir el temps, el lloc i la creativitat del seu dissenyador. Toros Toramanian distingeix els següents estils clàssics, incloent les variacions del segle xx:[1]

Classificació dels estils de l'arquitectura armènia segons Toros Toramanian[1]
Estil Nomenclatura armènia Exemple
Basílica Bazilik (Բազիլիկ) Ererouk
Basílica amb cúpula Gmbetakir bazilik (Գմբեթակիր բազիլիկ) Tekor Basilica
Creu grega Etchmiadznatip (Էջմիածնատիպ) Etchmiadzin Cathedral
Creu llatina amb forta verticalitat Oughatzig karankiun (Ուղղագիծ քառանկյուն) Saint Gayane Church
Radial Sharavighayin (Շառավիղային) Saint Hripsime
Circular Zvartnotsatip (Զվարթնոցատիպ) Zvartnots

Construcció[modifica]

Interior de la Catedral armènia de Lviv, principalment obra de Jan Henryk De Rosen i Józef Mehoffer.
Motiu de raïms i fulles de les talles de la Catedral del segle VII de Zvartnots.
Aquesta foto de dues persones a l'interior de les ruïnes de la catedral d'Ani serveix per demostrar l'alçada de l'edifici.

L'arquitectura armènia té l'origen en una regió de gran activitat sísmica, per això els edificis tendeixen a ser dissenyats amb poca alçada i parets de molt gruix. Armènia compta amb abundants recursos de pedra, i relativament pocs boscos, de manera que el material de construcció pels edificis importants sempre ha estat la pedra. I els edificis menors i la majoria d'habitatges normalment es construïren amb materials més lleugers, fent que n'hagin sobreviscut molt pocs exemples, com a la capital medieval abandonada d'Ani.

La pedra utilitzada en un edifici normalment s'extreu tota del mateix lloc, per tal de donar a l'estructura un color uniforme. En els casos en què s'utilitzen pedres de colors diferents, sovint és per dissenyar ratlles o un tauler d'escacs.[3] sovint s'aplica pedra en pols del mateix tipus al llarg de les juntes de les lloses de tuf per donar als edificis una aparença uniforme.[3] A diferència dels romans o els sirians, els armenis mai utilitzaren fusta o maó en la construcció de grans estructures.

L'arquitectura armènia usa una mena de formigó[3] per produir edificis resistents. És una barreja de morter de calç, tuf trencat i roques al voltant de la qual forma un nucli contra la qual lloses primes de tuf disposades com maons. Quan la barreja de morter humit s'asseca forma una massa sòlida de tipus formigó segellat juntament amb el tuf al seu voltant i, a causa de les propietats del tuf, es fa més difícil amb el temps. Inicialment, es va utilitzar gairebé cap base en la construcció d'esglésies, blocs de pedra van ser simplement segellats junts, però com arquitectes van veure com els que tenen nuclis de morter van resistir tremolors, la mida del nucli es van expandir. Frescos de marbre o d'una altra pedra sovint es fixen al costat d'aquests edificis, en general en una data posterior.

Història de l'arquitectura armènia[modifica]

El desenvolupament gradual de l'arquitectura armènia.

Armènia pre-cristiana[modifica]

Església Sant Sargis d'Ashtarak.

Durant el tercer mil·lenni aC l'arquitectura armènia prehistòrica ja tenia trets distintius. La característica més comuna d'aquest tipus d'arquitectura era la seva base, que incorpora diverses formes geomètriques. Un exemple d'aquesta arquitectura es pot trobar en Nakichevan de Gyul-Tepe. Aquests edificis feien aproximadament 6.7 metres d'ample i 5 o més d'alçada.

La tradició arquitectònica urbana i altres formes d'art alguns anys abans de Crist es va continuar desenvolupant i més tard es veié parciament influït per l'art grecoromà.[4] L'arquitectura Urartian és conegut pel seu ús de la cort roques intricat, utilitzat com fundacions d'edificis de maons de fang, generalment construïdes d'una manera compacta (com a Erevan).

Els temples Urartian tenien parets de pedra massissa en els nivells més baixos i amb un interior relativament petit, generalment quadrat. Generalment es construïen en el punt més alt d'un lloc. Els nivells més alts estaven fets amb maó de fang, que no ha sobreviscut, i no és del tot clar com va aparèixer. Al final del segle i dC, es construeix el Temple de Garni amb un estil totalment hel·lenístic, és l'únic monument pagà que es conserva complet a Armènia, molts altres varen ser destruïts o convertits en llocs cristians d'adoració sota Tiridates III d'Armènia.[5] Garni inclou elements locals de numerologia sagrada i geometria. El temple té una columna a la relació entre la columna d'un terç (1 és el nombre principal de l'univers i 3 és el més sagrat de tots els nombres, ja que representa la tríada grecoromana Júpiter, Juno i Minerva). A més de ser estèticament bonic, disseny de Garni pot ser vist com una reafirmació de les lleis universals que regeixen el destí de l'home. Els angles, nombre de columnes, i les dimensions van ser creats amb un ull atent; els armenis paganas volien apaivagar als déus i protegir la humanitat de la seva ira. Aquesta geometria sagrada és evident en tot el temple. Per a les persones que el van crear, era l'encarnació perfecta de la seva comunió amb l'univers. Tingueu en compte que si bé la geometria sagrada es fa servir sobretot en els edificis religiosos, els edificis civils també en van adoptar alguns aspectes.[6]

Armènia cristiana[modifica]

Làpides armènies. Llac Van.
Khachkars armènies medievals originàries de Djoulfa, Azerbaidjan. Ara es poden veure a la cateral d'Etchmiadzin, Armènia.

Quan el 301 el cristianisme esdevé religió oficial d'Armènia es desenvolupen nous elements en l'arquitectura armènia, que no obstant això conserva antigues tradicions.[4] La investigació de les esglésies armènies és fonamental per a la comprensió de l'Armènia medieval. Més enllà d'això, les esglésies armènies ens descriuen el panorama general de l'Orient cristià en un moment que els testimonis escrits eren extremadament rars. Així les esglésies formen i conserven la memòria pública, la negociació entre els diversos grups lingüístics, religiosos, polítics i ètnics.[7]

Les primeres esglésies armènies van ser construïdes per l'orde de Sant Gregori l'Il·luminador, i sovint es construïren a la part superior dels temples pagans, imitant alguns aspectes de l'arquitectura pre-cristiana armènia.[6]

Períodes de l'arquitectura armènia[modifica]

L'arquitectura armènia clàssica i medieval es divideix en quatre períodes.[3]

Període formatiu[modifica]

Les primeres esglésies armènies van ser construïts entre els segles IV i VII, des que Armènia es va convertir al cristianisme, i acabant amb la invasió àrab d'Armènia. Les primeres esglésies eren basíliques simples, però algunes amb absis laterals. Al segle v es va generalitzar la construcció de la cúpula al centre. Al segle VII, les esglésies són més elaborades i irradien l'estil Hrip'simé. En el moment de la invasió àrab, la major part del que avui coneixem com l'arquitectura armènia clàssica ja s'havia consolidat.

Renaixament del Bagratid[modifica]

Relleus exteriors de David i Goliat del s. X de la Catedral de la Santa Creu a l'illa d'Akdamar
Cúpula de la Catedral d'Etchmiadzin.

Del segle ix a l'XI, l'arquitectura armènia va experimentar un renaixement sota la dinastia Bagratid amb una gran quantitat d'edificis construïts a la zona del Llac Van, això incloïa dos estils tradicionals i noves innovacions. En aquesta època es van desenvolupar les talles de Khachkars[8] Es van construir moltes ciutats noves i esglésies, incloent una nova capital al Llac Van i una nova catedral a l'illa d'Akdamar. També es va completar la Catedral d'Ani. Va ser aquesta època que es construïren els primers grans monestirs, com Haghpat i Haritchavank. Aquest període s'acabà amb la invasió seljúcida.

Construcció de nous monestirs[modifica]

Del segle xii al XIV sota la dinastia Zakarid hi hagué una gran construcció de monestirs, com el Saghmosavank, l'Akhtala, el Kaymaklı, el Kecharis i el Makaravank. Els monestirs eren instituts d'ensenyament, i gran part de la literatura medieval armènia s'escrigué en aquest període. La invasió de Tamerlà i la destrucció del Regne d'Armènia Menor acabà amb l'evolució arquitectònica d'aquests 250 anys.

Segle XVII[modifica]

L'últim gran període de construcció armeni clàssic fou sota l'Imperi safàvida, en virtut del qual es van construir una sèrie de noves esglésies, generalment en els llocs sagrats ja existents, com Etchmiadzin, així com en les comunitats de la diàspora, tal com Nova Djoulfa.[3]

Segle XX[modifica]

Un dels arquitectes més prolífics del segle xx és Baghdasar Arzoumanian. Amb seu a Erevan, fou l'autor d'una immensa quantitat d'edificis civils i eclesiàstics. També cal tenir en presents els arquitectes: Alexander Tamanyan, Rafael Israyelyan, G. Kochar, E. Tigranyan i S. Safaryan. Els mestres de l'arquitectura armènia d'avui són S. Gurzadyan, S. Kalashyan, L. Khristaforyan i R. Asratyan.

Devastació de l'arquitectura armènia[modifica]

Com a resultat del moviment anti-armeni s'han destruït moltes relíquies del passat armeni, tals com esglésies, cementiris i khachkars. En alguns casos, com a Turquia o Azerbaidjan, ha estat el resultat de diferents campanyes nacionals per eliminar l'herència del poble armeni per tal de frustrar reclamacions per part de l'estat armeni.

També desaparegueren les ruïnes més grans que mai s'havien trobat a l'antiga Julfa, a Nakhtxivan (avui Azerbaidjan). A finals de 2005 es feren públics informes i fotografies d'observadors en territori iranià que mostren soldats àzeris intentant destruir les làpides. I fotografies més recents han posat de manifest que tot el cementiri ha estat eliminat i s'hi ha construït un camp d'entrenament militar.[9]

Arquitectura armènia i la diàspora[modifica]

El tumultuós passat d'Armènia durant l'últim mil·lenni ha generat una extensa diàspora a diversos llocs del món. Les comunitats armènies que intenten mantenir les tradicions de la seva terra natal, influïren en la llengua vernacla arquitectònic dels armenis Quarters de ciutats com Zamość i Lviv. Aquesta influència és més evident en les esglésies contemporànies que ha construït la comunitat armènia, que s'han inspirat en les catedrals històriques d'Ani, Zvartnots i Etchmiadzin. Aquesta tradició continua en l'actualitat com la immigració armènia s'ha allunyat de les àrees tradicionals de l'emigració a Europa i l'Orient Mitjà a Amèrica i Austràlia.

Els khachkars també s'han convertit en un símbol de la identitat armènia i se n'han erigit recentment a ciutats com Breslau, Cracòvia i Elbląg (a Polónia), Novi Sad (a Sèrbia), Beirut (al Líban), així com a Dearborn (Michigan). Molts d'ells foren construïts per part d'aquestes comunitats locals com monuments commemoratius del Genocidi armeni.

Galeria[modifica]

Edificis civils del segle XX a Armènia[modifica]

Referències[modifica]

  • History of Armenian Architecture:Volume 1

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura armènia Modifica l'enllaç a Wikidata