Arquitectura tècnica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona, on s'imparteix el grau en Arquitectura Tècnica i Edificació.

L'arquitectura tècnica és la carrera universitària que a Espanya formava els arquitectes tècnics, coneguts anteriorment com a aparelladors o mestres d'obres. A partir del curs 2009-2010, els estudis d'Arquitectura Tècnica i Edificació es van substituir pel grau d'Enginyeria de l'Edificació.[1] Aquests nous estudis són impartits a l'Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (UPC)[2] i a les Universitats de Girona,[3] Lleida,[4] Illes Balears[5] i Politècnica de València,[6] entre d'altres.

El nom aparellador indica que es tracta de l'agent que coneix els aparells de les fàbriques, tècniques i mitjans per a la seva execució. Durant tota la seva història, fins i tot avui dia, la professió guarda una estreta relació amb la construcció física de l'obra. Distingint plenament de l'arquitecte, encarregat de tasques més humanistes.

El patró dels aparelladors i, per extensió, dels arquitectes tècnics és Sant Joan d'Ortega.

Història[modifica]

Aparelladors i arquitectura tècnica a casa nostra[modifica]

«Aquí yace Guillen de Rohan, maestro de la iglesia de León y apareiador desta capilla»: La cita correspon a un dels sepulcres de les capelles de Santa Clara (Tordesillas) i suposa la primera referència escrita que es conserva sobre la professió d'aparellador.[7] Guillen va morir en la primera meitat del segle XV, confirmant que aquesta professió tècnica és una de les més antigues del nostre país. La funció dels aparelladors era organitzar, supervisar i executar les obres en els aspectes tècnics i econòmics quotidians,[8] i apareix definida amb claredat a la segona meitat del segle XIII,[9] i tingué una gran importància durant la construcció dels grans edificis del renaixement.[8] Guarda una estreta relació amb els mestres d'obres i altres oficis de la construcció. Però durant l'edat moderna el terme es va extingir.[8]

Centúries més tard, el segle XIX, el terme aparellador es va recuperar en els entorns dels arquitectes per tal de distingir aquelles persones que poguessin acreditar uns coneixements concrets al sector de la construcció: Amb aquest objectiu la Reial Acadèmia d'Arts de San Fernando de Madrid concedia el títol d'aparellador des del reial decret de 28 d'agost de 1816.[10] Però els nombrosos contenciosos entre mestres d'obres i arquitectes durant la dècada de 1850 per raó de les competències que pertanyien a cada ofici féu necessari l'aparició d'uns estudis específics i reglats en la matèria:[10] Això s'esdevingué el 24 de gener de 1855 amb l'aprovació del Decret Luján que va regular la formació dels estudis d'aparellador, en record del prestigi que havia assolit aquest ofici segles abans,[8] i anul·lant el títol de mestre d'obres, però sense concretar-ne les competències.[10] No obstant això el govern es féu enrere mitjançant la Llei Moyano del 1857 reimplantant-los altre cop juntament a la categoria dels aparelladors. La coexistència fou difícil i es va haver de legislar de nou el 1864 amb un reglament sobre les atribucions dels tres oficis: arquitectes, aparelladors i mestres d'obres. Però poc després el nou govern sorgit de la revolució de 1868 es desprèn de les escoles de mestres d'obres i aparelladors posant-les sota la competència de les diputacions provincials i condemnant-les a desaparèixer.[10] Finalment, el reial decret de 5 de maig de 1871 va eliminar les diferències legals entre els dos oficis contemplant només els mestres d'obres i ometent qualsevol referència als aparelladors.[10]

Aquesta situació es va mantenir estable fins que a la fi de segle la manca de professionals provocada per la progressiva desaparició de les escoles va facilitar la modernització definitiva del sector. El 20 d'agost de 1895 el govern decreta el restabliment dels estudis d'aparellador i els adjudica a les escoles d'arts i oficis en un entorn tècnic i industrial.[10] El 1935, pel decret de 16 de juliol, s'estableix la intervenció obligatòria de l'aparellador en tota obra d'arquitectura com a director que havia d'executar-les a la pràctica, fet que estabilitza definitivament el sector.[10] El 1957 una Llei d'Ordenació dels Ensenyaments Tècnics pauta els estudis per esdevenir aparellador a les Escoles Tècniques de Grau Mitjà. A partir de la Llei de Reordenació dels Ensenyaments Tècnics del 1964 es rebategen els aparelladors com a arquitectes tècnics,[8] i amb la Llei General d'Educació del 4 d'agost de 1970 passen definitivament a l'àmbit universitari.[10]

El 1930 es va crear l'Associació d'Aparelladors de Catalunya, que després es va transformar en Col·legi, i que entre 1970 i 1982 va publicar la revista CAU (Construcción / Arquitectura / Urbanismo).[8]

L'arquitectura tècnica a Europa[modifica]

En la major part de la resta d'Europa aquests mestres d'Obres van seguir desenvolupant-se i constituint el que ara són els enginyers civils o enginyers d'edificació. L'origen dels aparelladors sempre va ser gremial i centrat en àmbits concrets de la construcció sense arribar a ser mai una formació acadèmica, dit d'una altra manera, l'origen acadèmic de l'Aparellador és la del Mestre d'Obres, ja que va ser substituïda per aquesta, tot i que amb una reducció considerable de les seves competències i atribucions, ja que el Mestre d'Obres projectava i amb el títol d'Aparellador van deixar de fer-ho. L'ús de la denominació Aparellador i no Mestre d'Obres va ser simplement una forma de perpetuar la subordinació als arquitectes, igual que la d'Arquitectura Tècnica, trucant a la titulació universitària dels arquitectes com Arquitectura Superior.

Referències[modifica]

  1. Assessoria Jurídica del CAATEEB «Grau d'Enginyer d'Edificació». CAATEEB: Col·legi d'Aparelladors de Barcelona, abril 2017.
  2. Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona, Arquitectura Tècnica
  3. Enginyeria de l'Edificació a la UdG
  4. Enginyeria de l'Edificació a la UdL
  5. Enginyeria de l'Edificació a la UIB
  6. Enginyeria de l'Edificació a la UPV
  7. Falcón Márquez, Teodoro. El aparejador en la historia de la arquitectura (en castellà). Sevilla: Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos, 1981, p.14-15. ISBN 84-500-4466-9. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 50; entrada "aparellador"
  9. Cómez Ramos, Rafael. Los constructores de la España medieval (en castellà). Universidad de Sevilla, 2006, p.149. ISBN 8447210170. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 Francisco Ramon Jimenez Valenzuela : "Historia de la Profesión de Arquitecto Técnico"; dins del web Hermetécnica; 21 d'octubre de 2010 (vist el 7 de juny de 2010)

Enllaços externs[modifica]