Ars magna

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreArs magna
Ars Generalis Ultima
Ramon Llull - Ars Magna Fig 1-4.png
Fitxa tècnica
Autor Ramon Llull
Llengua llatí
Publicació Lió i Pisa, dècada del 1300
Detalls de l'obra
Tema filosofia, religió, misticisme i lògica
Gènere tesi
Sèrie
Part de Llista d'obres de Ramon Llull
Modifica dades a Wikidata

L'Ars Magna Generalis (ca. 1274) és la versió més llarga de l'Ars lul·lià. N'hi ha d'altres versions més breus: Ars compendiosa inveniendi veritatem, Ars Brevis, Art demostratiu, etc. L'Ars Magna inventà un llenguatge formal basat en la lògica combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant a la filosofia i religió sense la barrera de les llengües. Va formar una part important del seu desig de convertir als musulmans al cristianisme. És el primer intent de crear una llengua universal i va influenciar a Leibniz qui va expandir el sistema i anomenar-lo la combinatòria.

Funcionament[modifica | modifica el codi]

Segons Hames, l'Ars és un intent de "trencar les fronteres intel·lectuals entre jueus, cristians i musulmans" i "establir una terminologia acceptable per a tots" (43). Llull mateix escriu que és un sistema complet en Lo Desconhort:

Encara us dic que port una Art general
Que novament és dada per do espiritual,
Per que hom pot saber tota re natural
Segons que enteniment ateny lo sensual.
A dret e a medicina e a tot saber val,
E a teologia, la qual m'és mais coral;
A soure questions nulla art tant no val,
E a destruir errors per raó natural. (VIII, 85-92).

Al contrari dels escolàstics, Llull "descoratja...la creació de mètodes distintes o vocabulari, així rebutjant un tret que havia definit virtualment tot el saber escolàstic des del segle XII".[1] El sistema de Llull, doncs, havia de ser completament original per a evitar apropaments tradicionals a la teologia, l'hermenèutica i els textos en general, és a dir, va descartar tots el textos sagrats per a basar-se sols en l'argumentació racional.

L'Art funciona mitjançant la combinació d'aspectes (de Déu) per a arribar a veritats assegurades. Aquests aspectes tenen una lletra de referència (de B a K) que es combinen a partir d'unes figures de cercles i escales. Un cas d'exemple:[2] BCD "La bondat [B] és gran [C] i eterna [D]." Tot i que això pot parèixer senzill, es pot formar quatre sil·logismes d'aquesta frase: l'afirmativa i la negativa universals (Tot que és bon i gran és etern o Tot que no és bon ni gran no és etern) i l'afirmativa i negativa particulars (Quelcom bon i gran és etern, etc.).

Atributs divins[modifica | modifica el codi]

Elsatributs divins estan representats per una lletra, de la B a la K.[3] Cada atribut es correspon amb un principi, una pregunta essencial, una entitat, una virtut i un vici. En aquest llistat s'enumeren els atributs amb les seves correspondències:

L'Ars magna[modifica | modifica el codi]

La màquina[modifica | modifica el codi]

Un dels principals propòsits de l'activitat literària de Llull va ser indicar els errors dels racionalistes com Averrois i mostrar la veritat tal com l'entenien els cristians d'una manera tan clara i meridiana que fins i tot els musulmans més fanàtics poguessin apreciar-la sense possibilitat d'error.

Així doncs, Llull es va dedicar a dissenyar i construir una màquina lògica. De naturalesa mecànica, en aquesta màquina les teories, els subjectes i els predicats teològics estaven organitzats en figures geomètriques considerades «perfectes» (per exemple, cercles, quadrats i triangles). Operant uns dials i palanques, girant manovelles i fent donar voltes a un volant, les proposicions i tesis es movien al llarg d'unes guies i s'aturaven davant la posició positiva (certesa) o negativa (error) segons el que correspongués. Per Llull, la màquina podia provar per si mateixa la falsedat o certesa d'un postulat.

El religiós va batejar el seu instrument amb el nom d'Ars generalis ultima («Última art general») o Ars magna («Gran art»), tot i que avui a vegades es coneix amb el nom d'Ars magna et ultima. Aquest enginy va ser tan important per ell que va dedicar la major part de la seva ingent obra a descriure'l i explicar-lo, La realitat teòrica subjacent en aquell artefacte era una fusió o identificació de la teologia amb la filosofia, orientada a explicar les veritats de totes dues disciplines com si fossin una de sola. Era, per tant, el naixement de la teosofia.

El raonament[modifica | modifica el codi]

Els estudiosos cristians del segle xiii van celebrar la troballa de Llull, tot i que aviat van detectar els problemes del seu raonament. Tot i que és cert que normalment les dues disciplines estan d'acord —perquè el que és cert en filosofia no pot ser fals per al teòleg—, les dues arriben a la veritat per camins diversos: la teologia es recolza en la raó i la revelació divina, mentre que el filòsof està sol davant del problema, l'únic que té és la seva pròpia raó. Els àrabs van anar un pas més enllà: criticaven l'Ars magna perquè, segons ells, el que és fals en filosofia «pot ser veritat perfectament en teologia», perquè per Déu res no és impossible i Ell pot passar sense cap problema per sobre de les limitacions de la ciència. Aquest concepte es coneix com a «veritat de doble nivell».

En el seu afany de refutar els musulmans, Llull va exagerar el concepte en el sentit oposat: va opinar que la doble veritat era impossible perquè de fet la teologia i la filosofia eren la mateixa cosa. D'aquesta manera, Llull equiparava i identificava la fe i la raó. La persona descreguda no era capaç de raonar, i l'home de fe aplicava una raó perfecta. D'aquesta manera va creure haver resolt, gràcies a les proves de significats lògics i per descomptat al seu mecanisme, una de les controvèrsies més grans de la història del coneixement.

El problema d'aquests postulats era que arrasaven la diferència entre les veritats naturals i les sobrenaturals. Com que Llull era essencialment un filòsof místic, per ell la raó no es pot enfrontar amb veritats més altes; per fer-ho, cal recórrer sempre a la fe. D'aquesta manera, afirmava que la fe il·luminava la raó, per exemple, per entendre el misteri de la Santíssima Trinitat: hi ha un sol Déu veritable representat en tres persones, que malgrat tot no són ni poden ser «tres déus». Llull creia que per mitjà de mecanismes similars podria arribar a provar el motiu de tots els misteris i les raons de tots els articles de fe.

Si la raó exigeix a la fe que l'auxiliï, també la segona necessita la primera, perquè la fe per si sola podria conduir a error. Llull creia que l'home dotat de fe però no de raciocini era com un cec: pot trobar certes coses gràcies al tacte, però no totes ni sempre.

Les conseqüències[modifica | modifica el codi]

La tècnica lul·liana va ser difosa a la Corona d'Aragó pels seus seguidors, els lul·lians, que van fer arribar els seus ensenyaments a universitats com les de Barcelona i València. Però la jerarquia catòlica no va veure amb bons ulls que s'estengués aquesta doctrina, perquè de seguida va entendre el perill de difuminar la diferència entre la veritat natural i la sobrenatural. Dos papes van condemnar formalment el lul·lisme: Gregori IX el 1736 i Pau VI més tard. Com a conseqüència d'això el beat Llull no ha estat canonitzat mai, tot i que el procés s'ha reactivat en els últims temps.

Enllaços[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Johnston, Mark. The Evangelical Rhetoric of Ramon Llull. New York: Oxford UP, 1995.
  2. Colomer i Pous, Eusebi. El pensament als Països Catalans Durant l'edat mitjana i el renaixement. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997
  3. Eco, Umberto, En busca de la lengua perfecta, Mondadori, 1996