Art ecològic

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Andrea Polli, Particle Falls. Wilma Theater, 2013.

L'art ecològic (en anglès Ecoart o Ecologic Art), que també s'ha anomenat art mediambiental (en anglès, Environmental art) és un terme genèric que fa referència a l'art que té com a objecte o tema principal l'ecologia i el medi ambient natural. Podria incloure pintures de paisatges, per exemple, però en la pràctica se sol utilitzar per a designar accions artístiques, instal·lacions i escultures a partir de la segona meitat del segle XX en un entorn exterior natural. Hbitualment també s'han inclòs en aquesta categoria algunes obres de l'art natura, per exemple, pel fet que tenen com a objecte paisatges i entorns del medi natural.

És un gènere d'art i de pràctica artística que pretén preservar, tenir cura i/o vitalitzar les formes de vida, els recursos i l'ecologia de la Terra, aplicant els principis dels ecosistemes a les espècies vives i els seus hàbitats a tota la litosfera, l'atmosfera, la biosfera i la hidrosfera, incloses localitats salvatges, rurals, suburbanes i urbanes.[1][2] L'art ecològic pot comportar la restauració de sistemes ecològics funcionals, així com intervencions socialistes, activistes i comunitàries implicades socialment.[3] Igualment, també aborda la política, la cultura, l'economia, l'ètica i l'estètica, ja que aquests elements afecten les condicions dels ecosistemes.[4] Així mateix, no és únicament creat per artistes, sinó que la seva pràctica integra d'altres professionals com científics, filòsofs i activistes que sovint col·laboren en projectes de restauració, reparació i sensibilització pública.[5][6][7][8]

Cal no confondre'l amb l'art ambiental (en anglès, environment o ambiance) de l'època del pop art, que creava atmosferes i experiències sensorials.

Antecedents històrics[modifica]

Nicolas Uriburu colorejant el Gran Canal de Venècia, 1968
Joseph Beuys, 7.000 roures. Kassel.

Els precedents històrics artístics inclouen l'art mediambiental, les obres de terra, el land art, l'art sostenible, la pintura de paisatges i la fotografia de paisatge. Si bé els exemples històrics poden arribar a l'època neolítica, segons la història publicada en el llibre Ecovention: current art to transform ecologies, una llista breu d'obres clau començaria amb Grass Mound de Herbert Bayer (Aspen Art Institute, 1955) i seguiria amb l'acció que Joseph Beuys va proposar el 1962, que consistia en netejar el riu Elba d'Hamburg, o amb el manifest de Hans Haacke del 1965 per a un art indeterminat dinàmic, "natural", basat en el temps. També hauria d'incloure la performance de Nicolas Uriburu Green Power, coloration Grand Canal - Venice i la d'Agnes Denes Haiku Poetry Burial, Rice Planting and Tree Chaining/Exercises in Eco-Logic , feta el 1968 al comtat de Sullivan, Nova York.[9][10][11][12]

Després d'aquests antecedents, les primeres manifestacions d'art ecològic es van poder veure a l'exposició Earth Art que es va fer l'any 1969 a Ithaca (Nova York), seguint la línia de la mostra Earthworks que s'havia organitzat l'any anterior, que presentava els primers projectes d'obra-paisatge o art de la terra.[13] Hans Haacke va exposar-hi les seves Grass Grows i aquesta intervenció, junt amb les activitats d'Alan Sonfist, que articulaven la importància dels boscos nadius a les zones urbanes i la seva acció per controlar la qualitat de l'aire a la ciutat de Nova York, van fer del 1969 un any decisiu per a les pràctiques artístiques ecològiques. No cal oblidar el treball Betty Beaumont documentant la neteja del que va ser el pitjor vessament de petroli nord-americà a la costa de Santa Bàrbara, Califòrnia, mentre Mierle Laderman Ukeles escrivia el Manifesto for Maintenance Art. Aquell mateix any la Galeria John Gibson de la ciutat de Nova York va organitzar l'exposició Ecological Art que va incloure l'obra de Will Insley, Claes Oldenburg, Christo, Peter Hutchinson, Dennis Oppenheim, Robert Morris, Robert Smithson, Carl Andre, Jan Dibbets i Richard Long.[14] Aquesta mostra posava l'èmfasi en l'aspecte processual del fet artístic, en tant que el temps era essencial en unes obres en les quals el més important eren els processos de transformació, manipulació i destrucció del medi ambient.[13]

El 1969-1970, Helen Mayer Harrison i Newton Harrison van col·laborar en la cartografia d'espècies en perill d'extinció arreu del món, mentre que l'any 1971 l'artista Bonnie Sherk va fer un dinar públic amb els animals a la casa del lleó del Zoo de San Francisco. Entre 1972 i 1979 Helen i Newton Harrison van fer set projectes dissenyats per les llacunes de Califòrnia i els seus voltants.

Gyorgy Kepes, en el seu assaig Art and Ecological Consciousness inclòs al llibre Arts of the Environment (1972),[15] va presentar l'art ecològic com un gènere diferent de l'art mediambiental. Vint anys més tard, al catàleg de l'exposició Fragile Ecologies: Contemporary Artists' Interpretations and Solutions (1992)[16] la historiadora de l'art Barbara Matilsky diferenciava també l'art ecològic de l'art ambiental pel fet que el primer té fonaments ètics.[17] El 1993, Don Krug, Renee Miller i Barbara Westfall van presentar a la Society for Ecological Restoration d'Irvine, Califòrnia, un taller i exposició específics sobre sistemes i art ecològics. El terme ecovenció es va encunyar el 1999 com a conjunció de les paraules ecologia i intervenció, juntament amb una exposició homònima comissariada per Amy Lipton i Sue Spaid, que representava els projectes d'artistes que utilitzaven estratègies inventives per transformar físicament una ecologia local. En un informe de recerca del 2006 d'un grup d'experts en art i sostenibilitat, Mapping the Terrain of Contemporary EcoArt Practice and Collaboration, l'artista Beth Carruthers va utilitzar el terme Ecoart.[18] La xarxa EcoArt Network d'artistes internacionals fundada l'any 1998 va proposar una definició redactada col·lectivament: "L'art ecològic és una pràctica d'art que abraça una ètica de justícia social tant en el seu contingut com en la seva forma / materials. EcoArt s'ha creat per inspirar-se. cuidar i respectar, estimular el diàleg i afavorir la floració a llarg termini dels entorns socials i naturals en els quals vivim. Es manifesta com a art socialment implicat, activista, restaurador o intervencionista basat en la comunitat."[19][20]

Un dels primers artistes que van considerar les seves creacions com a art ecològic va ser Joseph Beuys, que defensava que era impossible una activitat artística sense una consciència sobre l'estat de l'entorn local i global. Va començar a desenvolupar el projecte Difesa della Natura, que reivindicava la reforestació i l'agricultura biològica, a la documenta de Kassel de 1982, amb la seva obra 7000 roures. Va col·locar 7.000 blocs de basalt davant del museu Fridericianum, on es feia la biennal, i en un dels extrems hi va plantar ell mateix un roure. Amb aquesta acció, Beuys proposava que les pedres només es moguessin si es plantava a la seva nova ubicació un roure al costat. Va ser una veritable reforestació urbana que va necessitar cinc anys per completar-se, quan l'artista ja havia mort.[21]

Teories[modifica]

L'any 2004 el llibre Ecological aesthetics: art in environmental design: theory and practice va presentar una anàlisi de diverses tendències i enfocaments de l'arquitectura, la ciència i la teoria del paisatge que informaven sobre les iniciatives d'investigació i de transformació del paisatge que s'havien fet durant les dècades anteriors.[22]

Uns anys més tard, el llibre Toward Global (Environ)Mental Change - Transformative Art and Cultures of Sustainability (2012) proposava que la crisi global de la insostenibilitat és una interrupció del maquinari de la civilització, així com una crisi del programari de la ment humana.[23]

La pàgina Green Arts Web,[24] compilada pel bibliotecari principal de la Universitat Carnegie Mellon, Mo Dawley, recull un compendi de lectures bàsiques sobre art ambiental contemporani, art ecològic i teoria (segle XX fins avui) que inclou, entre altres subcategories,[25] pràctiques d'ecologia profunda,[26][27][28] ecofeminisme,[29][30][23] ecopsicologia,[25] ètica terrestre i bioregionalisme,[26] sentit del lloc,[31][27][28] i els sistemes de pensament.[29][32]

Principis[modifica]

Els artistes que es considera que treballen en aquest camp subscriuen un o més dels principis següents:[33]

  • Centrar-se en la xarxa d'interrelacions del nostre entorn, és a dir, en els aspectes físics, biològics, culturals, polítics i històrics dels sistemes ecològics.[34][35]
  • Crear treballs que utilitzin materials naturals o que interactuin amb forces ambientals com el vent, l'aigua o la llum solar.[36]
  • Reclamar, restaurar i solucionar entorns malmesos.[37]
  • Informar la ciutadania sobre les dinàmiques ecològiques i els problemes mediambientals.[38][39]
  • Revisar les relacions ecològiques, proposant creativament noves possibilitats de convivència, sostenibilitat i curació.[40]

Enfocaments[modifica]

L'art ecològic inclou enfocaments diversos. D'una banda, les obres d'art poden ser representacionals si revelen la informació i les condicions a través de la creació d'imatges i d'objectes amb la intenció d'estimular el diàleg.[41] Altres vegades són projectes de reparació, en tant que recuperen o restauren entorns contaminats i trastornats. Aquests artistes sovint treballen amb científics ambientals, arquitectes del paisatge i urbanistes.[42][43] Pel fet que en ocasions hagi implicat, informat, dinamitzat i activat el canvi de conductes i/o polítiques públiques l'ha convertit també en un art activista i de protesta.[44][6][45] D'altra banda, quan se centra en el fet social en resulten obres dedicades a l'entorn humà, basades en el temps, que involucren a les comunitats en el seguiment dels seus paisatges i tenen un paper participatiu en pràctiques i estils de vida sostenibles.[46]

Igualment, pot ser un art ecopoètic i iniciar una revisió del món natural, inspirant la convivència amb altres espècies.[47] o pot oferir una estètica viva i relacional, implicant existències de permacultura sostenibles, fora de la xarxa.[48] Altres manifestacions empren elements naturals com l'aigua, el clima, la llum del sol o les plantes,[49] o bé comparteixen informació sobre injustícies ambientals i problemes ecològics com ara la contaminació de l'aigua i del sòl i els riscos per a la salut, de manera que a través de l'educació esdevenen obres didàctiques o pedagògiques.[50]

Orientacions[modifica]

Maya Lin, Memorial de la Guerra del Vietnam, 1981. Disseny ambiental.
Artistes de Houston en el Project Row House, un projecte d'art públic en 22 houses de l'historic Third Ward de Houston. Ecologia de la restauració.

L'art ecològic contemporani s'ha articulat en grups interdisciplinaris i acadèmics en termes de temes centrats en la vida, participació de la comunitat, diàleg públic i sostenibilitat ecològica. L'any 1996 l'educador i activista Don Krug va identificar conceptes freqüentment abordats per artistes ecològics que poden ser utilitzats per interpretar perspectives i pràctiques ecològiques.[51] Es van identificar les quatre orientacions següents: disseny ambiental, disseny ecològic o ecodisseny, restauració social i restauració ecològica o ecologia de la restauració.

En el que s'anomena disseny ambiental o disseny sostenible els artistes treballen amb la natura com a recurs per a esforços estètics particulars. Són creadors interessats en aconseguir efectes estètics formals particulars. Als anys vuitanta i noranta, artistes, arquitectes, dissenyadors i enginyers civils van explorar formes de vincular art, estètica, ecologia i cultura.[52]

Per contra, els artistes que treballen en l'àrea del disseny ecològic creen obres que depenen d'experiències directes i interaccions amb un lloc determinat on es crea l'art. Aquesta visió ecològica del disseny considera l'obra d'art en contextos que van més enllà del fet de com les persones, plantes i animals estan interconnectades entre si, el lloc i/o la terra.[53]

Altres artistes intenten alertar els espectadors sobre qüestions i problemes mediambientals mitjançant l'exploració científica i la documentació educativa. Busquen restaurar llocs fràgils i educar el públic en el caràcter sistèmic de les bioregions i per a fer-ho utilitzen la comunicació, el ritual i el rendiment. Alguns artistes ecologistes involucren directament la gent en activitats o accions confrontant pràctiques ambientals poc saludables amb preocupacions ecològiques socials, ètiques i morals.[54]

Finalment, la restauració social comporta una ètica ecològica on els humans viuen en relació amb les comunitats de la vida més grans per catalitzar obres d'art socialment responsables. Els artistes socioecològics examinen críticament les experiències de la vida quotidiana i les relacions de poder que produeixen tensions de la comunitat sobre qüestions ecològiques.[55]

Art ecològic a Catalunya[modifica]

A Catalunya es considera el naturalista Josep Gelabert com un dels primers precedents d'artista ecològic perquè va ser pioner a dibuixar la zona volcànica de la Garrotxa i reclamar-ne protecció el 1917. Als anys noranta, l'empenta de l'obra de Joseph Beuys va motivar que es constituís l'associació internacional Artists United for Nature, a la Cimera de la Terra de 1992 que es va fer a Rio de Janeiro. A aquesta agrupació s'hi van adherir l'escultor Eduardo Chillida i el pintor Antoni Tàpies.[21]

Referències[modifica]

  1. Weintraub, Linda.. To life! : eco art in pursuit of a sustainable planet. ISBN 978-0-520-95423-6. 
  2. Strelow, Heike. Natural Reality: Artistic Positions Between Nature and Culture/Kunstlerische Positionen Swischen Natur und Kultur (en anglès i alemany). Stuttgart: Ludwig Forum fur Internationale Kunst, 1999. 
  3. Bower, Sam. «A Profusion of Terms» (en anglès). GreenMuseum. [Consulta: 6 juny 2020].
  4. Carruthers, Beth. «Mapping the Terrain of Contemporary EcoArt Practice and Collaboration» (en anglès). Green Museum. [Consulta: 6 juny 2020].
  5. Kagan, Sacha. «The practice of ecological art» (en anglès). PLASTIK: art & science. [Consulta: 6 juny 2020].
  6. 6,0 6,1 The new earthwork : art, action, agency. 1st ed. Hamilton, NJ: ISC Press, 2011. ISBN 978-0-295-99164-1. 
  7. Weintraub, Linda.. ECOcentric topics : pioneering themes for eco-art. 1st ed. Rhinebeck, NY: Artnow Publications, 2006. ISBN 0-9777421-4-8. 
  8. Spaid, Sue.. Ecovention : current art to transform ecologies. [Place of publication not identified]: Greenmuseum.org, 2002. ISBN 0-917562-74-7. 
  9. Trans plant : living vegetation in contemporary art. Ostfildern: Hatje Cantz, 2000. ISBN 3-89322-971-X. 
  10. «Land Use Database. "Earth Mound"» (en anglès). Center for Land Use Interpretation. [Consulta: 6 juny 2020].
  11. Spaid, Sue. «Ecoventions: qua an Arendtian Account of Freedom, Action and Miracles» (en anglès). Land Views. Online Journal of Landscape, Art and Design. [Consulta: 6 juny 2020].
  12. Homer, Nicola. «Agnes Denes Interview. A Visionary Artist. Work 1967-2013» (en anglès). Studio International: Visual Arts, Design and Architecture, 03-10-2014. [Consulta: 6 juny 2020].
  13. 13,0 13,1 Guasch, Ana María.. El arte último del siglo XX : del posminimalismo a lo multicultural. Madrid: Alianza Editorial, 2000. ISBN 84-206-4445-5. 
  14. «Installation view of the Ecologic art exhibition at John Gibson Gallery, 1969» (en anglès). Archives of American Art, Research Collections. [Consulta: 6 juny 2020].
  15. Kepes, Gyorgy, 1906-2001.. Arts of the environment.. New York,: G. Braziller, [1972]. ISBN 0-8076-0620-0. 
  16. Matilsky, Barbara C.. Fragile ecologies : contemporary artists' interpretations and solutions. Nova York: Rizzoli International, 1992. ISBN 0-8478-1592-7. 
  17. The Routledge companion to landscape studies. Nova York: Routledge, 2013. ISBN 978-0-415-68460-6. 
  18. Carruthers, Beth «Mapping the terrain of contemporary ecoart practice and collaboration» (en anglès). Art in Ecology - A Think Tank on Arts and Sustainability, Commissioned by the Canada Council for the Arts; the Canadian Commission for UNESCO, the Vancouver Foundation, and the Royal Society for the Encouragement of the Arts. London UK and Vancouver, British Columbia, 27-04-2006.
  19. Naidus, Beverly, 1953-. ARTS FOR CHANGE;TEACHING OUTSIDE THE FRAME. OAKLAND: NEW VILLAGE Press, 2009. ISBN 1-61332-064-7. 
  20. «EcoArt Network» (en anglès). EcoArt Network. [Consulta: 6 juny 2020].
  21. 21,0 21,1 Vilanova, Santiago. «Art i ecologia - 16 ago 2016». [Consulta: 8 juny 2020].
  22. Ecological aesthetics : art in environmental design : theory and practice. Basel: Birkhäuser, 2004. ISBN 3-7643-2424-4. 
  23. 23,0 23,1 Kagan, Sacha.. Toward global (environ)mental change transformative art and cultures of sustainability. Berlín: Heinrich Böll Foundation, 2012. ISBN 978-3-86928-076-9. 
  24. «Green Arts Web - Reference». [Consulta: 8 juny 2020].
  25. 25,0 25,1 «Green Arts Web - Reference». [Consulta: 8 juny 2020].
  26. 26,0 26,1 «Deep Nature (16 article special section)"» (en anglès). Studio Potter, núm. 19, desembre 1990, p. 18–75.
  27. 27,0 27,1 Macy, Joanna; Fleming, Pat. The Council of All Beings in Alan Drengson & Yuichi Inoue, The Deep Ecology Movement: An Introductory Anthology. Berkeley: North Atlantic Books, 1995. 
  28. 28,0 28,1 Naess, Arne «Deep Ecology and the Potters in (sic) Our Planet». Studio Potter, núm. 20, juny 1992, p. 39.
  29. 29,0 29,1 Diamond, Irene (ed.); Orenstein, Gloria Ferman (ed.). Reweaving the World: The Emergence of Ecofeminism (en anglès). San Francisco: Sierra Club Books, 1990. 
  30. Warren, Karen J. «Feminism and Ecology: Making Connections» (en anglès). Environmental Ethics, núm. 9, 1987, p. 3–20.
  31. Lippard, Lucy R.. The lure of the local : senses of place in a multicentered society. Nova York: New Press, 1997. ISBN 1-56584-247-2. 
  32. Burnham, Jack, 1931-. Great western salt works; essays on the meaning of post-formalist art.. New York,: G. Braziller, [1974]. ISBN 0-8076-0740-1. 
  33. «ABOUT» (en anglès). [Consulta: 8 juny 2020].
  34. Fournier, Anik; Lim, Michelle; Parmer, Amanda; Wuilfe, Robert. Undercurrents: Experimental Ecosystems in Recent Art (en anglès). Nova York: New Haven: Whitney Museum of American Art and Yale University Press, 2010. 
  35. Lippard, Lucy. Weather Report: Art and Climate Change (en anglès). Boulder, Colorado: Boulder Museum of Contemporary Arts in collaboration with EcoArts, 2007. 
  36. Gaynor, Andrea; McLean, Ian «The Limits of Art History: Towards an Ecological History of Landscape Art» (en anglès). Landscape Review, 11 (1), 1998, p. 4–14.
  37. «Collections: Revival Field» (en anglès). Walker Art Center Museum. [Consulta: 8 juny 2020].
  38. Dederer, Claire «Looking for Inspiration in the Melting Ice». New York Times, 23-09-2007.
  39. Hanor, Stephanie; Sanromán, Lucía; Barnes, Lucinda. Human/Nature: Artists Respond to a Changing Planet (en anglès). San Diego i Berkeley: Museum of Contemporary Art; University of California, Berkeley Art Museum and Pacific Film Archive, Museum of Contemporary Art San Diego, 2008. 
  40. Blandy, Doug; Gongdon, Kristin G.; Krug, Don H. «Art, Ecological Restoration, and Art Education». Studies in Art Education, núm. 39 (3), 1998, p. 230–243.
  41. Doan, Abigail «HighWaterLine: Visualizing Climate Change with Artist Eve Moser». The Wild Magazine.
  42. Lampert, Nicolas, 1969-. A people's art history of the United States : 250 years of activist art and artists working in social justice movements. ISBN 978-1-59558-931-6. 
  43. Rahmani, Aviva; Schroeder, Paul C.; Boudreau, Paul R.; Brehme, Chris E.W.; Boyce, Andrew M. «The Gulf of Maine Environmental Information Exchange:participation, observation, conversation». Environment and Planning B: Planning and Design, núm. 28 (6), 2001, p. 285–887.
  44. Stringfellow, Kim «Safe As Mother's Milk: The Hanford Project (2003)». ACM DL. ACM Digital Library. Siggraph '03 Proceedings, 2003.
  45. Bonacossa, Ilaria. Greenwashing: Environment, Perils, Promises and Perplexities. Tornino: The Bookmakers, Fondazione Sandretto Re Rebaudengo per l'Arte, 2008. 
  46. Gevers, Ine. Yes Naturally: How Art Saves the World. The Hague (en anglès). Amsterdam: Niet Normaal Foundation in collaboration with the Gerneentemusuem Den Haag, 2013. 
  47. Irland, Basia, 1946-. Water library. Albuquerque: University of New Mexico Press, 2007. ISBN 978-0-8263-3675-0. 
  48. Spaid, Sue.. Green acres : artists farming fields, greenhouses and abandoned lots. ISBN 978-0-917562-82-2. 
  49. «Particle Falls» (en anglès), 22-07-2016. [Consulta: 8 juny 2020].
  50. Edge of life : forest pathology, art. 1st edition. ISBN 978-1-936205-31-8. 
  51. «Don Krug | Department of Curriculum & Pedagogy. Rechearch Interests» (en anglès). University of British Columbia, Department of Curriculum & Pedagogy. [Consulta: 8 juny 2020].
  52. Neperud, Ronald W.; Hochman, Maria. «Environmental Design» (en anglès). Greenmuseum.org, Art & Ecology: Perspectives and Issues. [Consulta: 8 juny 2020].
  53. Krug, Don. «Ecological Design» (en anglès). Greenmuseum.org. Art & Ecology: Perspectives and Issues. [Consulta: 8 juny 2020].
  54. Krug, Don. «Ecological Restoration» (en anglès). Greenmuseum.org. Art & Ecology: Perspectives and Issues. [Consulta: 8 juny 2020].
  55. Garber, Elizabeth. «Social Restoration» (en anglès). Greenmuseum.org. Art & Ecology: Perspectives and Issues. [Consulta: 8 juny 2020].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Adams, Clive. Environmental Art: A Brief Introduction (en anglès). Centre for Contemporary Art and the Natural World, 2002. 
  • Andrews, Max. Land Art: A Cultural Ecology Handbook (en anglès). RSA Arts & Ecology, 2006. 
  • Beardsley, John. Earthworks and Beyond: Contemporary Art in the Landscape (en anglès). Abbeville Press, 1989 i 2008. 
  • Berleant, Arnold, ed.. Environment and the Arts (en anglès). Ashgate, 2002. 
  • Braddock, Alan C. A Keener Perception: Ecocritical Studies in American Art History (en anglès). University of Alabama Press, 2009. 
  • Boetzkes, Amanda. The Ethics of Earth Art. Minneapolis (en anglès). Londres: University of Minnesota Press, 2010. 
  • Brown, Andrew. Art & Ecology Now (en anglès). Londres: Thames & Hudson, 2014. 
  • Cheetham, Mark A. Landscape into Eco Art: Articulations of Nature since the '60s. (en anglès). Penn State UP, 2018. 
  • Demos, T.J.; Manacorda, Francesco. Radical Nature: Art and Architecture for a Changing Planet. Walter Koenig, 2010. 
  • Giannachi, Gabriella; Stewart, Nigel. Performing Nature: Explorations in Ecology and the Arts (en anglès). Peter Lang, 2005. 
  • Grande, John K. Art Space Ecology; Two Views, Twenty Interviews (en anglès). Black Rose/ U. Chicago, 2018. 
  • Kagan, Sasha; Kirchberg, Volker. Sustainability: A New Frontier For The Arts And Cultures (en anglès). Verlag Fur Akademisch, 2008. 
  • Kastner, Jeffrey, ed.. Nature (en anglès). Whitechapel: Documents of Contemporary Art, 2012. 
  • Kwon, Miwon. One Place After Another: Site-Specific Art and Locational Identity (en anglès). MIT Press, 2002. 
  • Lippard, Lucy. Undermining a Wild Ride Through Land Use, Politics, and Art in the Changing West (en anglès). The New Press, 2014. 
  • Marsching, Jane; Polli, Andrea. Far Field: Digital Culture, Climate Change and the Poles (en anglès). Intellect, 2012. 
  • Miles, Malcolm. Eco-Aesthetics: Art, Literature and Architecture in a Period of Climate Change (en anglès). Radical Aesthetics, Radical Art, 2014. 
  • Moyer, Twylene; Harper, Glenn. The New Earthwork: Art Action Agency (en anglès). vol. 4. Perspectives on Contemporary Sculpture. *ISC Press, 2011. 
  • Nemitz, Barbara. Living Contemporary Art (en anglès). Hatje Cantz, 2000. 
  • Selz, Peter; Grande, John K. Eco-Art. Pori: Pori Art Museum, 2011. 
  • Smith, Stephanie; Margolin, Victor. Beyond Green (en anglès). Chicago: Smart Museum of Art, 2007. 
  • Solnit, Rebecca. As Eve Said to the Serpent: On Landscape, Gender and Art (en anglès). Athens: University of Georgia Press, 2003. 
  • Sonfist, Alan. Nature, the End of Art: Environmental Landscapes (en anglès). Pistoia: Gli Ori, 2004. ISBN 9780615125336. 
  • Spaid, Sue; Lipton, Amy. Ecovention: Current Art To Transform Ecologies (en anglès). Contemporary Arts Center, 2002. ISBN 978-0917562747. 
  • Strelow, Heike. Ecological Aesthetics: Art in Environmental Design: Theory and Practice. Initiated by Herman Prigann (en anglès). Boston: Birkhäuser, 2004. ISBN 9783764324247. 
  • Szerszyski. Nature Performed: Environment, Culture and Performance (en anglès). Blackwell, 2003. 
  • Weintraub, Linda. To Life: Eco Art in Pursuit of a Sustainable Planet (en anglès). Oakland: University of California Press, 2012. ISBN University of California Press. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art ecològic