Artesania del ferro
L'artesania del ferro prové de períodes històrics antiquíssims: el treball més o menys artístic del metall del ferro podem trobar-lo en les restes arqueològiques. La civilització egípcia coneixia el ferro abans de les famoses dinasties, com ho proven els grans de collaret trobats en algun sepulcre; va fer d'aquest material un ús més útil des de la primeria dels seus temps històrics, segons ho manifesten els fragments de ferro trobats al massís de la piràmide de Kheops i en altres de posteriors. Els antics sepulcres de les ciutats mesopotàmiques d'Uruk i Ur, datats d'almenys del s. XVI ae, han conservat diferents i petits objectes de ferro juntament amb diverses eines, que arriben a pesar unes 160 tones, troballa que es va repetir tot i que en menor escala a Nimrud i en altres pobles assiris.
D'Àsia aplegà a Europa el coneixement del ferro abans dels temps llegendaris de Grècia, car s'ha descobert en ruïnes de Creta i de Micenes que es remunten a XIII ae i la seua divulgació i ús es degué a la rapidesa del progrés material humà en aquella època.
El coneixement del metall en qüestió i de la seua indústria arribà a la península Ibèrica amb els fenicis; la seua divulgació, però, s'atribueix als celtes al s. VI ae, com ho proven les troballes d'armes d'estil celta. L'edat del bronze a Europa no és una època d'absolut desconeixement del ferro, sinó que és un període de més o menys durada, segons les zones, en què estava poc estés l'ús d'aquest metall, ja per ser de més difícil extracció que el coure, o perquè s'altera amb més facilitat que el bronze per l'acció de l'atmosfera i de la terra humida, i a això es deu la desaparició de moltes eines que, sens dubte, ens llegaren les edats prehistòriques.
De la combinació del ferro amb una petita quantitat de carboni i amb un convenient tremp s'obté l'acer conegut en data remota, car se n'han trobat fragments de cadenetes en sepultures egípcies que s'atribueixen al s. XVI ae, i consta per les històries antigues la fama que tenien els celtibers a temperar bé l'acer sobretot amb les aigües de Bílbilis (actual Calataiud). La fosa de ferro pròpiament dita o reducció del ferro a estat líquid no es conegué fins al començament del s. XIX amb la invenció dels alts forns, tot i que ja en l'edat antiga s'obtingué ferro semifós.
Història[modifica]
L'evolució històrica de la indústria del ferro des del punt de vista artístic es pot dividir en tres èpoques molt desiguals:
- Època de labor utilitària, en què té poc d'interés el vessant artístic i es busca sobretot la utilitat de les eines. És un llarg període que abasta fins al segle xiv. El ferro s'elabora amb el procediment rudimentari del forn i les manxes de corrent discontinu.
- Època de labors decoratives, en què sobre la utilitat preval l'art o la decoració; arriba fins a l'edat contemporània. En aquesta època preval la forja de corrent continu que aviva la combustió.
- Època d'obra industrial, que és l'actual, en què l'art esdevé una indústria per efecte de la gran i potent maquinària que supleix la mà de l'artista. En aquest període s'imposen els alts forns perfeccionats de corrent més intens.
Cadascuna d'aquestes èpoques, almenys les dues primeres, poden subdividir-se en períodes d'estils diferents.
Protohistòria[modifica]
Les peces de ferro més importants creades en l'època que porta el seu nom i forma la protohistòria europea es concreten en diferents armes de mà, sobretot espases i dagues de variades formes, i en diferents classes de bocades o frens de cavall. Les espases revelen en la forma tres distintes influències de sengles civilitzacions:
- Les celtes de Hallstatt. Es diuen d'antenes perquè el pom remata en dos apèndixs que acaben en esferetes o espirals, i és una espasa curta (d'uns 40 cm), ampla i amb estries o nervadures al llarg.
- La Tene. Són espases més llargues sense nervadures i amb un espigó en comptes de pom, que era defusta. Corresponen al s. IV ae i següent.
- L'oriental o grega. Es diuen falcates perquè tenen el tall encorbat (de falç) i l'empunyadura, que sol incorporar artístiques incrustacions i relleus, té forma especial per agafar-la amb fermesa. Les d'aquest grup sovintejaren al sud de la península des del s. IV ae.
- Les de tipus celtiber propi de la península Ibèrica, que tenen el pom globular o esferoïdal. Són curtes i amples com llargs punyals i porten un nervi de reforç a la part mitjana del tall. Són molt notables les beines d'algunes espases curtes o punyals acabades en una virolla ampla i singular ornada sovint amb incrustacions geomètriques d'argent i coure, i també apareixen aquests adorns al pom d'altres espases.
Els frens de cavall i semblants, tot i que de variades formes, es componen de barretes de ferro, articulades a manera de cadena curta i robusta. A aquests objectes s'afigen, entre d'altres menys importants, els ganivets, les javelines o dards llancívols, les fletxes, llances, tisores d'una peça encorbada i ferradures de cavall, semblants aquestes últimes a les de l'edat moderna, tot i que extretes de sepultures ibèriques del s. V ae: fins a deu segles més tard no consta que foren conegudes en els altres pobles, segons els historiadors.
Estil romànic[modifica]
A part de les armes i dels pocs objectes d'època visigoda, a penes si es troba algun dels temps medievals que pogués adjudicar-se'n als segles anteriors a l'XI, quan comença l'estil romànic pròpiament dit. Fins al xiv, campa en els ferros artístics l'estil romànic, que es caracteritza per l'ús repetit de l'espiral com a reforç i motiu d'ornamentació i la senzillesa de les formes. N'hi ha:
- reixes i reixats per a tancar una capella o una finestra o aïllar un recinte qualsevol: es formen amb barrots de secció quadrada units amb varetes amb forma de volutes, adornades al segle xiii;
- les ferradures per a reforç de portes i baguls;
- els canelobres en forma de trípode amb un plançó cilíndric o prismàtic quadrat que remata en punta per clavar-hi el ciri o torxa, al qual se solia afegir, des de finals del segle xiii, un gran plat de ferro per replegar-hi la cera;
- els brasers de forma rectangular, adornats amb volutes, sostinguts per un bastidor o muntant que es recolza en petites rodes;
- altres objectes menors com claus i creus de factura senzilla.
Estil àrab[modifica]
Coincidint amb l'estil romànic i el seu immediat successor, el gòtic, se'n desenvoluparen l'àrab i el mudèjar en objectes de ferro. Se'n coneixen algunes frontisses, ferradures, claus de cap gruixut i diferents claus. En els ferros artístics àrabs predomina la forma de mitja lluna, que en l'època gòtica es perllonga en els seus extrems, i tendeixen a ajuntar-se com formant una llança: es decoren en general amb labors geomètriques incises. Els caps de clau per a ornament i reforç de portes tenen forma cònica o semiesfèrica i s'adornen amb treballs lineals.
Estil gòtic[modifica]
Pertanyen als segle xiv, xv i primeria del XVI els ferros artístics d'estil gòtic; se'n distingeixen per les formes anguloses sovint calades i repussades i per la seva esveltesa i bon gust imitant l'escultura de l'època. N'hi ha:
- reixes i reixats que des de finals del segle xiv es conformen per prims barrots de secció quadrada i sovint retorçats, dividits horitzontalment en dues o més cossos mitjançant un fris o sanefa gòtics que els separa i coronats per pinacles i escuts.
- les ferradures, amb el mateix objecte que en l'època romànica però amb més adorns ramificats que solen presentar variants de la flor de lis;
- els caps de clau provinents de l'art àrab, amb el mateix fi de les ferradures, amb forma semiesfèrica o puntejada que després es converteixen en una flor oberta i que al final de l'època formen peces retallades i sobreposades amb gran varietat.
- les baldes que des de l'època romànica tenen la forma d'argolla o anella gruixuda, i en el gòtic pren, de vegades, el d'animal fantàstic i gira sobre una gran placa;
- les frontisses i els panys que solen ramificar-se o estendre's en plaques d'ornamentació;
- les creus processionals i de terme amb figures senzilles;
- els canelobres, que segueixen les formes de l'estil romànic però més estilitzades, l'arbre en té una forma poligonal o quadrada i retorçada amb nusos de tros en tros i amb un plat superior adornat de cresteria, sobre el qual descansa el cilindre buit que ha de rebre el ciri;
- les corones de llum o aranyes que es formen amb grans cèrcols o braços radiants i suspesos amb l'ornamentació pròpia de l'estil i amb encenedors o candeletes al voltant de l'aparell;
- els brasers de forma redona i muntats sobre un trípode o un cèrcol amb diversos peus;
- les arques amb ferradures calades i plaques repussades o amb randa;
- altres utensilis menors com faristols, tamborets, estreps, claus, etc.
Són bons exemples de ferros artístics d'estil gòtic les reixes del cor i d'algunes capelles de les Seus de Barcelona, Pamplona, Terol, etc.
Edat Moderna[modifica]
L'apogeu al qual arribaren els ferros artístics al s. XV es completa ja entrat el XVI amb l'estil plateresc. Es constitueixen les reixes d'una manera semblant a les del període anterior, però es converteixen en sèries d'esvelts balustres, de barrots cilíndrics o quadrats i s'adornen els frisos amb repussats al gust del Renaixement, igual que la rematada o cresteria del conjunt. Solen decorar-se i preservar-se del rovell aquests i altres artefactes de ferro (com es feia sovint en el gòtic) amb una capa daurada, argentada, de paó (color negre atzur) i pintura de bon gust.
Referències[modifica]
- El contingut d'aquest article incorpora material d'Arqueologia i belles arts, de 1922, de Francisco Naval i Ayerbe, que es troba en el domini públic.