Artilleria costanera

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula unitat militarArtilleria costanera
Иллюстрация к статье «Береговые батареи» № 1. Военная энциклопедия Сытина (Санкт-Петербург, 1911-1915).jpg
Modifica les dades a Wikidata
Canó d'artilleria costanera del segle XIX a Hèlsinki, Finlàndia.
Bateria fixa d'artilleria costanera del segle XX a Setúbal, Portugal.
Una bateria mòbil de defensa costanera montada sobre un camió militar, i equipada amb míssils antivaixell RBS-15 de l'Armada Croata.

L'Artilleria costanera és una branca de les Forces Armades que està dedicada a operar les peçes de l'Artilleria antivaixell o les bateries fixes de metralladores en les fortificacions costaneres.[1]

Història[modifica]

L'artilleria costanera va aparèixer a Europa gairebé al mateix temps en què es van introduir els canons durant el segle XVI. Quan un poder colonial conquistava territoris d'ultramar, una de les primeres tasques a realitzar era construir fortaleses costaneres per dissuadir a potències rivals i per sotmetre als nadius. Durant el segle XIX, Xina va construir centenars de fortaleses costaneres en un intent de contrarestar l'amenaça naval que suposava Occident.

L'artilleria costanera va poder formar part d'algunes armades (com les dels països escandinaus, Alemanya durant les guerres mundials, i també l'antiga Unió Soviètica) o com a part de l'Exèrcit, com va succeir en els països de parla anglesa. En el Regne Unit, per exemple, l'artilleria de costa depenia de la Royal Artillery.

Als Estats Units, l'artilleria costanera es va establir en 1794 com una branca de l'Exèrcit de Terra i van començar una sèrie de programes per a la construcció de defenses costaneres: el primer sistema defensiu en 1794, el segon sistema en 1804, el tercer sistema, o el sistema permanent en 1816, i el sistema d'Endicott en 1890, tots ells destinats a la construcció d'aquestes fortificacions. Durant la Segona Guerra Mundial el paper de l'artilleria costanera dels Estats Units va deixar de ser antivaixell, per esdevenir artilleria antiaèria, ja que durant aquests temps l'aviació militar va cobrar una importància fonamental.

S'ha determinat que una peça d'artilleria costanera fixa equival a tres peces d'artilleria naval del mateix calibre. Atès que la primera és notòriament més estable, i per tant més precisa que la seva contrapart marina.

Després de la Segona Guerra Mundial, el gran avanç a la tecnologia aeronàutica i dels míssils guiats va reduir la importància de l'artilleria costanera en la defensa d'un país. Aquests avanços igualment van augmentar la vulnerabilitat de les bateries d'artilleria fixes davant dels atacs enemics. És per això que en els països a on l'artilleria costanera no s'ha dissolt, aquesta ha adquirit capacitats amfíbies semblants a la Infanteria de Marina. En aigües limitades, les bateries de defensa costanera mòbils, estan armades amb míssils antivaixell guiats, i poden ser útils per impedir l'ús de les vies marítimes a un enemic modern.

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. Peter Doyle, Matthew R. Bennett. Fields of Battle: Terrain in Military History, 2002. ISBN 1-4020-0433-8.