Associació de fidels

Una associació de fidels, abans anomenada pia unió, és, en el si de l'Església Catòlica, un grup de persones, laiques o no, que s'agrupen per a promoure o afavorir una causa espiritual o doctrinal aprovada per l'Església, ja sigui per al seu progrés espritiual o el bé d'altres, o per a consagrar-se a una obra apostòlica o caritativa. La major part dels membres d'aquestes associacions són laics i no emeten cap tipus de vot religiós: no són, doncs, instituts de vida consagrada. Pot tenir, tot i que no és imprescindible, una aprovació oficial de les autoritats eclesiàstiques; l'aprovació internacional la dóna el Consell Pontifici per als Laics de la Santa Seu.

Història

Les associacions de fidels remunten els orígens a diversos tipus de comunitats que agrupaven laics amb finalitats pietoses. En l'Edat mitjana eren nombroses les confraries o companyies, de penitents, de caritat, de la bona mort, etc., constituïdes sovint en les parròquies per a ajudar-ne els necessitats o prestar-hi algun tipus de servei. Entre les primeres hi ha les confraries dominiques per a la difusió del rosari o les Filles de Maria dels servites. Igualment, poden considerar-se associacions laiques de fidels els tercers ordes d'alguns ordes mendicants, que agrupaven els laics que volien viure compartint el carisma i l'espiritualitat de l'orde.

Amb el temps, l'Església Catòlica anà limitant la participació dels laics en la vida eclesiàstica i no afavorí aquest tipus d'associació laica, especialment al segle XIX, on sorgeixen, però, les societats de socors mutu per a ajudar els membres en cas de malaltia o indigència. En el codi de dret canònic de 1917 es reconeixien les pies unions (piae uniones). A partir del Concili Vaticà II (1962-1965), l'Església tornà a donar més importància als laics, que esdevingueren un dels pilars de la vida religiosa.

El reconeixement del paper dels laics en la missió de l'Església es dóna en la constitució Gaudium et Spes, que encoratja els seglars a participar-hi activament. El decret Apostolicam Actuositatem donava directrius concretes per a aconseguir aquesta participació. Això va fer que apareguessin un gran nombre de moviments, comunitats i associacions de laics.

Regulació

El codi de dret canònic de 1983 tracta les associacions de fidels en el títol V (Associacions de fidels de Crist) i al segon llibre (El poble de Déu), als cànons 298-329.

Es distingeixen clarament dels instituts de vida consagrada i el cànon 298 dóna tres objectius per a la creació d'una d'elles:

el suport mutu en la cerca de la santedat personal,
la promoció del culte públic i d'aspectes doctrinals de l'Església,
la consecució d'objectius d'apostolat: iniciatives d'evangelització, religioses o caritatives en el món seglar o la gesió de béns temporals amb perspectiva evangèlica.

S'hi fa una distinció entre:

associació privada de fidels on els membres, majoritàriament laics, assumeixen objectius o promesses privades; a diferència de les associacions públiques, no poden tenir entre els objectius la transmissió de la doctrina cristiana en nom de l'Església ni promoure el culte públic;
associació pública de fidels on els membres, que poden ésser laics o religiosos, han fet vots de promesses públiques (diferents als vots religiosos)

L'autoritat diocesana pot reconèixer una associació privada de fidels; després pot convertir-se en associació pública si el bisbat comprova que l'associació ha complert els seus objectius primers. Passat un temps, es pot obtenir una aprovació a escala universal, pel Consell Pontifici per als Laics. Els bisbes i la Santa Seu són els encarregats de supervisar les accions de les associacions de fidels perquè compleixin la fe i la moral catòliques.

De vegades, l'associació de fidels de dret diocesà és un primer pas per a la consecució de l'aprovació d'un institut de vida consagrada.

Algunes associacions laiques de fidels, per les seves particularitats, han acabat convertint-se en tipus específics d'organitzacions.

la prelatura personal: tipus creat per a encabir l'Opus Dei
la fundació autònoma de béns espirituals: on s'inclou el Camí Neocatecumenal.

Fonts