At-Tawbah

At-Tawbah

(ar) سورة التوبة (ar) سورة براءة
Tipus	sura
Llengua	àrab alcorànic
Format per	At-Tawba 5 (en) At-Tawba 122 (en) At-Tawba 119 (en) At-Tawba 29 (en) At-Tawba 128–129 (en)
Personatges	ʿUzayr Mahoma Nuh Ibrahim
Sèrie
Part de	Alcorà
Fitxer d'àudio parlat (àrab alcorànic)

At-Tauba (àrab: ٱلتوبة, At-tawba, lit. ‘El penediment’) o El penediment és la novena sura de l'Alcorà, amb 129 aleies. És una de les darreres sures revelades a Medina. També es coneix com a Al-Baraa o La declaració (àrab: البراءة, Al-barāʾa, lit. ‘La declaració’). El primer títol li ve del fet que s'hi tracta el penediment (tawba, en àrab) i es donen indicacions sobre com cal acceptar-lo (aleies 9:102, 9:118). L'altre títol prové de la primera paraula de la sura: «Declaració de Déu, Al·là, i del Seu enviat».^{[Alcorà 9:1]}

Els musulmans creuen que va ser revelada a Medina durant l'expedició de Tabuk, l'any 9 de l'Hègira.

A més de la versió estàndard, se'n conserven unes quantes aleies en el manuscrit de Sanà, un palimpsest que conté una versió primerenca de l'Alcorà. Els pergamins del manuscrit s'han datat amb radiocarboni entre el 578 dC (44 abans de l'Hègira) i el 669 dC (49 dH).

Resum

La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir:

• 1: Déu fa una declaració de dissociació dels politeistes.
• 2: Els politeistes poden viatjar lliurement durant 4 mesos
• 3: Seria millor que els politeistes es penedissin
• 4: Els politeistes que no han trencat cap tractat han de ser perdonats i tractats amb respecte fins que el temps del tractat acabi
• 5: Un cop passats els mesos sagrats, els politeistes han de ser assassinats, excepte si es penedeixen
• 6: Tot politeista que demani protecció la rebrà per tal que pugui escoltar les paraules de Déu
• 7: Els politeistes que han signat un tractat no seran perjudicats
• 8: Quan els politeistes aconsegueixen algun avantatge, menyspreen allò pactat
• 9: Els politeistes menyspreen els senyals de Déu
• 10: Els que hagin infringit els tractats són transgressors
• 11: Si els que han trencat els tractats es converteixen en musulmans, seran considerats germans dels creients
• 12: S'anima els musulmans a lluitar contra els líders de la incredulitat
• 13-16: S'exhorta els musulmans a lluitar contra els que trenquen les treves
• 17-18: Els que no són musulmans són exclosos de la cura dels temples sagrats.
• 19: Abbàs és reprès per la seva vanaglòria.
• 20-22: S'assigna als muhajirun el primer rang entre els musulmans i la seva recompensa.
• 23-24: Els veritables creients han de rebutjar l'amistat amb els parents més pròxims si són infidels
• 25-27: La victòria a la batalla de Hunayn es deu a l'ajuda de Déu
• 28: Els idòlatres són exclosos de la Kaba
• 29: Jueus i cristians seran atacats si es neguen a pagar la jizya
• 30: Jueus i cristians són criticats per aplicar l'epítet «fill de Déu» a Uzayr i a Jesús
• 31-32: Tenen sacerdots i monjos i prenen Jesús com a Senyor a part de Déu
• 33: L'islam és superior a totes les altres religions
• 34-35: Els musulmans gasius s'assemblaven als monjos cobejosos, i quin és el seu càstig
• 36: Els infidels poden ser atacats durant mesos sagrats
• 37: Els mesos sagrats queden fixats
• 38–41: Els musulmans són encoratjats a anar en expedició a Tabuk amb esment a l'ajuda de Déu a Mahoma i Abu-Bakr en la cova — Abu-Bakr hi és esmentat com thàniya al-ithnayn, ‘segon dels dos’
• 42: Els musulmans tebis són represos per voler-se quedar a casa
• 43: Mahoma és reprès per haver permès a alguns excusar-se d'anar-hi
• 44-46: Disposició a lluitar per Muhammad, com una prova de fe
• 47-50: Els musulmans sediciosos són represos
• 51-52: Recompensa segura als fidels
• 53-55: Déu rebutja les ofrenes dels infidels i dels hipòcrites
• 55: La riquesa i la prosperitat dels infidels és senyal de la seva reprovació
• 56-57: Els musulmans desanimats són represos.
• 58-59: Els que havien difós notícies calumnioses sobre l'ús de l'almoina per part de Mahoma són represos
• 60: Com s'ha d'emprar l'almoina
• 61-69: Rondinaires i hipòcrites són amenaçats
• 70: I són advertits amb l'exemple dels malvats d'èpoques passades
• 71-72: Es descriuen les recompenses per als fidels
• 73-74: Els hipòcrites són denunciats i amenaçats
• 76-78: La prosperitat dels infidels és el preludi de la seva destrucció
• 79: Déu es burlarà dels burladors
• 80: Els difamadors dels fidels mai seran perdonats
• 81-83: Càstig per als que es queden a casa
• 84: Mahoma prohibeix pregar a les tombes dels incrèduls i dels hipòcrites
• 85-87: El Profeta no es pregunta per la prosperitat dels malvats
• 88-89: Recompensa dels que ajuden l'Apòstol en les seves guerres
• 90: Els àrabs hipòcrites del desert són represos
• 91-92: Qui pot romandre legalment a casa seva en temps de guerra
• 93-96: Altres hipòcrites són represos
• 97-98: El beduí, el pitjor dels hipòcrites
• 99: Alguns d'ells són veritables creients
• 100: Recompensa per als ansar i els muhajjirun
• 101: Els àrabs del desert i alguns dels habitants de Medina són represos
• 102-105: Els pastors penitents de Medina són perdonats
• 106: Altres esperen la decisió de Déu, si és el cas
• 107-110: Denúncia contra els que van construir una mesquita en oposició a Mahoma i els seus fidels
• 111-112: Els veritables creients es donen a Déu
• 113: Els musulmans no resen pels parents idòlatres
• 114: Per què Ibrahim (Abraham) va orar pels seus pares idòlatres?
• 115-117: Déu és misericordiós amb els fidels
• 118: Tres ansar endarrerits són perdonats
• 119-121: El poble de Medina és reprès pel desig de lleialtat a Mahoma
• 122: Alguns creients es van excusar d'anar a la guerra
• 123: Els veritables creients van a la guerra contra els veïns infidels i hipòcrites
• 124-127: Reprensió d'aquells que dubten de les revelacions de Déu a Mahoma
• 128-129: L'Apòstol confia en l'ajuda de Déu

Omissió de bàsmala

De les 114 sures de l'Alcorà, aquesta és l'única que no va precedida per la bàsmala. S'han donat diverses explicacions a aquest fet, però la més acceptada, segons Ünal, és que, com que aquesta sura comença amb un ultimàtum a alguns politeistes d'Àrabia, no té sentit precedir aquesta declaració amb una fórmula com la bàsmala que és, de fet, una imprecació que dona seguretat i treva als qui la pronuncien. De fet, tota la sura tracta, en la seva major part, d'una reavaluació de les relacions amb els politeistes, que sovint trencaven els acords pactats amb els musulmans, a través de diversos episodis com la campanya a Tabuk o la revelació de les intrigues dels hipòcrites a Medina^{[9:64–67][9:101]}, a més de recalcar la importància del jihad en la causa de Déu^[9:24] i de fixar les relacions amb la Gent del Llibre.

Manuscrit de Sanà

Les aleies 122-129 es conserven al foli 22 del manuscrit de Sanà. La seqüència de sures del manuscrit núm. 1 de Sanà no segueix l'ordre alcorànic estàndard i el foli 22 del manuscrit conté també part de la sura 19, Màriam. Experts saudites en història alcorànica emfatitzen que mentre Mahoma era viu, el text alcorànic no seguia la seqüència estàndard de sures actual.

Una altra singularitat del manuscrit de Sanà és que presenta diferències importants en el text alcorànic en relació amb la versió actualment considerada estàndard. En la següent taula es recull el text tal com apareix al manuscrit, sense signes diacrítics, com era habitual a l'època, i una proposta de reconstrucció del text (amb diacrítics), acompanyada del text tal com apareix a la versió estàndard de l'Alcorà, la qual cosa permet copsar les diferències entre els dos textos.

Aleia	Ms. Sanà 1, f. 22r	Rastres visibles	Reconstrucció	Text estandard
Alcorà 9:122	Línia 3	ما [كـ]ﺎ ﮞ	مَا كَانَ	وَمَا كَانَ
Alcorà 9:122	Línia 4	مں كل ا ﻣﻪ	مِن كُلِّ أُمَّةٍ	مِن كُلِّ فِرْقَةٍ
Alcorà 9:124	Línia 9	و ا د ا ا ٮر لٮ	وَإِذَا أُنزِلَتْ	وَإِذَا مَا أُنزِلَتْ
Alcorà 9:125	Línia 12	ڡی ٯلو ٮهم ر حس	فِى قُلُوبِهِم رِجْسٌ	فِى قُلُوبِهِم مَرَضٌ
Alcorà 9:125	Línia 13	ر حر ا ا لی ر ﺣﺴ[ﻬ]ـﻢ	رِجزاً إِلَىٰ رِجْسِهِمْ	رِجساً إِلَىٰ رِجْسِهِمْ
Alcorà 9:125	Línia 13	و ما ٮو ا و هم ڡـ(ـﺴٯـ)[ـﻮ] ﮞ	وَمَاتُوا۟ وَهُمْ فَـٰسِقُونَ	وَمَاتُوا۟ وَهُمْ كَـٰفِرُونَ
Alcorà 9:126	Línia 13	ا [و] / / ٮر و	أَوَلَا يَرَوْ	أَوَلَا يَرَوْنَ
Alcorà 9:126	Línia 15	و لا ٮـ(ـٮـ)ـﺪ كر و ﮞ	وَلَا يَتَذَكَّرُونَ	وَلَا هُمْ يَذَّكَّرُونَ
Alcorà 9:127	Línia 15	و ا د ا ا [ٮـ]ـﺮ (ﻟ)ـٮ	وَإِذَا أُنزِلَتْ	وَإِذَا مَا أُنزِلَتْ
Alcorà 9:127	Línia 16	هل ٮر ٮٮا	هَلْ يَرَىٰنَا	هَلْ يَرَىٰكُم
Alcorà 9:127	Línia 17	ڡا ٮـ[ـﺼ](ـﺮ) ڡـ(ـﻮ) ا	فَـﭑنصَرَفُوا	ثُمَّ انصَرَفُوا
Alcorà 9:127	Línia 17	ڡصر ڡ ا ﻟـﻠـﻪ	فَــصَرَفَ اللهُ	صَرَفَ ٱللَّـهُ
Alcorà 9:127	Línia 17	د لک ٮـ(ﺎ ٮـ)//[ـﻢ] (ٯـ)ـﻮ م لا ٮڡٯهو ﮞ	ذَٰلِكَ بِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَ	بِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَ
Alcorà 9:128	Línia 18	و لٯد حا کم	وَلَقَدْ جَاءَكُمْ	لَقَدْ جَاءَكُمْ
Alcorà 9:128	Línia 18	ر سو ل ﻣٮـ(ﮑ)ـﻢ	رَسولٌ مِنْكُمْ	رَسُولٌ مِنْ أَنْفُسِکُمْ
Alcorà 9:128	Línia 19	عر ٮر (ﻋ)ﻠ[ـٮـ](ﻪ) ما عٮٮکم	عَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا عَنَّتَكُمْ	عَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا عَنِتُّمْ
Alcorà 9:129	Línia 20	ڡا / / (ٮـ)ـﻮ لو ا [ﻋ](ـٮـ)ـﮏ	فَإن تَوَلَّوْا عَنْكَ	فَإن تَوَلَّوْا
Alcorà 9:129	Línia 21	ا لد ی لا ا ﻟ[ﻪ] ا لا ﻫﻮ	الَّذي لَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَ	لَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَ

Tres discursos

Des de l'inici fins l'aleà 37, la xerrada inicial es va descobrir a Zil-Qa'adah AH 9. Com que la importància del tema de la xerrada requeria la seva afirmació sobre l'esdeveniment del Hajj, Muhammad va enviar Ali a seguir Abu Bakr, que acabava de marxar cap a la Meca per guiar els pelegrins a la Kaaba. Va entrenar Ali per transmetre la xerrada davant dels representants dels diversos clans d'Aràbia per tal d'assessorar-los sobre les noves directrius polítiques pertinents als musulmans.

Des de l'alea 38 fins a l'alea 72, la xerrada següent va ser revelada durant el Rajab 9 de l'any 19 de l'Èxit o una mica abans, quan Mahoma estava ocupat preparant-se per a la Campanya de Tabuk. Es va animar els creients a prendre part dinàmica en la Jihad, i es va retret seriosament als il·legals per mantenir les seves riqueses i per dubtar a perdre les seves vides en el camí d'Al·là a causa de la seva hipocresia, la seva fe impotent (iman) o la seva imprudència.

La secció final de l'alea 73, penúltima va ser descoberta al seu retorn de la Campanya de Tabuk. Hi ha algunes parts revelades en diferents esdeveniments durant el mateix període de temps i que van ser incorporades per Mahoma a la Sura segons les instruccions d'Al·là. Aquest discurs adverteix els hipòcrites de les seves accions malèvoles i censura els creients que s'havien quedat enrere a la Campanya de Tabuk. En aquest punt, després de renyar-los, Al·là exculpa els genuïns creients que no havien participat en la Jihad en el Camí d'Al·là per una explicació o una altra.

Enmig de l'ayat 97 En altres paraules, a part de la hipocresia, un dels seus defectes és que ni tan sols es van mantenir en contacte amb els musulmans de Medina a través dels quals haurien conegut les regles de la xaria.

És a dir, aquesta gent vol que els musulmans caiguin en un cicle de problemes tal que s'alliberin del tipus d'ordres que troben molt difícils de seguir. Especialment amb motiu de la batalla de Tabuk, aquesta gent tenia l'esperança que aquesta vegada els musulmans s'enfrontaven al gran poder de Roma, així que potser aquesta vegada perdrien tot el seu poder després de ser derrotats pels romans. A més, Allah Ta'ala va dir que, en realitat, aquesta gent està mentint en el cicle de l'autohipocresia, que els farà ser deshonrats tant en aquest món com en el més enllà.

Exegesi

Batalla de Badr

Es creu que algunes parts del capítol parlen de l'ajuda d'Al·là enviant l'exèrcit invisible de guerra, en particular esmentant la batalla de Badr. Segons Muhammad Sulaiman al-Ashqar de la Universitat Islàmica de Medina, que va citar uns quants estudiosos contemporanis i clàssics, l'exèrcit invisible aquí eren els àngels formats per Gabriel, Miquel, Rafael i milers dels millors àngels del tercer nivell del cel, tots van venir a la batalla de Badr fent-se passar per Zubayr ibn al-Awwam, company de Mahoma. es consideren com la seva altra virtut personal i estatus venerable segons la creença islàmica. Mentrestant, Mahdi Rizqullah ha recopilat comentaris d'erudits islàmics clàssics, que indiquen que la narració en versos sobre l'assistència dels àngels a la batalla també tenia el suport de hadits de la col·lecció de hadits del Múslim ibn al-Hajjaj, Ahmad ibn Hanbal, i també de la historiografia alcorànica d'Ibn Kathir. Muhammad Nasiruddin al-Albani va comentar una altra narració de suport d'al-Baihaqi i Ibn Ishaq, a través de diverses cadenes de narracions de hadits sobre el testimoni d'uns quants Sahaba diferents. Això incloïa la narració d'Abbas ibn Abd al-Muttalib, que en aquell moment lluitava al costat del politeista quraixita, que va declarar que havia estat fet captiu després de la batalla per un genet a qui no reconeixia gens del rang musulmà. Segons l'autoritat hadith d'Ahmad ibn Hanbal, el captor d'Abbas va ser confirmat per Mahoma com un dels àngels que van ajudar els musulmans durant aquesta batalla.

Versicles 9:2 - 9:6

L'Alcorà, capítol 9 (At-Tawba), versos 2–6:

«	*9:2 «Vosaltres, ˹politeistes˺, podeu viatjar lliurement per la terra durant quatre mesos, però sapigueu que no tindreu escapatòria d'Al·là, i que Al·là deshonrarà els infidels.» 9:3 Al·là i el Seu Missatger [es fan] a tothom el dia del pelegrinatge major que Al·là i el Seu Missatger estan lliures dels politeistes. Així doncs, si us penediu, ˹pagans˺, serà millor per a vosaltres. Però si us en alleugereu, sapigueu que no tindreu escapatòria d'Al·là. I doneu bones notícies ˹Oh Profeta˺ als infidels d'un càstig dolorós. 9:4 Pel que fa als politeistes que han respectat tots els termes del seu tractat amb vosaltres i no han donat suport a un enemic contra vosaltres, honoreu el vostre tractat amb ells fins al final del seu termini. Certament, Al·là estima els qui són conscients ˹d'Ell˺. 9:5 Però un cop passats els mesos sagrats, mateu els politeistes ˹que van violar els seus tractats˺ allà on els trobeu, captureu-los, assetgeu-los i espereu-los per tot arreu. Però si es penedeixen, fan les oracions i paguen l'impost d'almoina, allibereu-los. Certament, Al·là és Perdonador, el Més Misericordiós. 9:6 I si algú dels politeistes demana la teva protecció ˹Oh Profeta˺, concedeix-la-hi perquè puguin escoltar la Paraula d'Al·là, i després acompanya'ls a un lloc segur, perquè són un poble que no té coneixement.	»
— alcorà,9:2-6

9:5 s'anomena el Vers de l'Espasa. El periodista Arun Shourie ha criticat aquest i molts altres versos de l'Alcorà, sostenint que la Sunnah i el Hadith són igualment evocadors en el seu suport a la Jihad.[1] Molts erudits islàmics convencionals, però, afirmen que aquest vers es relaciona amb un esdeveniment molt específic de la història islàmica primerenca, és a dir, el pacte que van fer i trencar consecutivament les tribus politeistes de la Meca:74-91. Alguns pensen que fàcilment passen per alt el fet que els erudits islàmics sovint citen l'Alcorà com el llibre perfecte per a tots els temps, tots els llocs i tots els humans, i si és així, els seus versos no necessiten mai un context històric. D'altra banda, fins i tot si no se suposa que l'Alcorà tingui una explicació contextual històrica, el context proporcionat (com ara la infidelitat en pactes i tractats) s'esmenta als versos anteriors, per tant, forma part del mateix Alcorà en lloc de relacions contextuals d'un altre món. Segons Asma Afsaruddin, citant diverses opinions d'exegetes primerencs sobre els politeistes àrabs, el consens entre els primers comentaristes ha estat que això no es tradueix en assassinats indiscriminats.^:88-89

«	Mujāhid va dir que aquest vers garanteix la seguretat de les persones en general (insān) que van venir a escoltar el Profeta recitar l'Alcorà fins que van tornar al lloc de refugi d'on van venir. El Tanwīr al-miqbās diu que el vers mana al Profeta que concedeixi un salvaconducte a qualsevol d'entre els politeistes que ho demani, perquè pugui escoltar la recitació de la paraula de Déu. Si no creu (s. abraça l'islam), se li ha de concedir un passatge segur de tornada a la seva terra (waṭanahu). Això és així perquè són persones que ignoren els manaments de Déu i la seva unitat.	»
— Asma Afsaruddin 'Lluitant pel camí de Déu: Jihad i martiri en el pensament islàmic, 2013, pàg. 88-89

De la mateixa manera, l'erudit de l'islam occidental Rudolph F. Peters també afirma que aquest vers no recolza l'assassinat indiscriminat.

Versicle 9:29

At-Tawbah també conté: cita|Lluiteu contra aquells que no creuen en Al·là, ni en l'Últim Dia, ni prohibeixen allò que ha estat prohibit per Al·là i el Seu Missatger, i aquells que no reconeixen la religió de la veritat entre la gent de l'Escriptura, fins que paguin la Jizya amb submissió voluntària i se sentin sotmesos.}}

Al-Rāzī (m. 606/1210), en aquesta ocasió va citar una autoritat exegètica primerenca, Abū Rawq (m. 140/757), que va explicar que aquest vers no era una condemna unilateral de tots els jueus i cristians, sinó d'aquells que no segueixen les prescripcions contingudes a la Torà i l'Evangeli, respectivament. De la mateixa manera, Al-Qurṭubī (m. 671/1273) no va llegir a l'Alcorà 9:29 una denúncia general de la Gent del Llibre com una col·lectivitat indiferenciada. Els erudits musulmans moderns com Muhàmmad Àbduh compartien punts de vista similars, coincidint que aquest vers va ser revelat amb motiu de la campanya militar a Tabuk, i aquest vers tracta específicament de la Gent del Llibre, i també que l'únic tipus de guerra legítima sobre la qual hi ha unanimitat entre els erudits musulmans és la Guerra defensiva quan la proclama l'imam en cas d'atac a territori musulmà. El Gran Imam d'al-Azhar de 1935 a 1945, Mustafa Al-Maraghi, assenyala que 9:29 significa: «lluiteu contra els esmentats quan es donen les condicions que fan necessari lluitar, és a dir, agressió contra vosaltres o el vostre país, opressió i persecució contra vosaltres per la vostra fe, o amenaça de la vostra seguretat, tal com van cometre contra vosaltres els bizantins, que va ser el que va conduir a Tabuk».

Versicle 9:103

Al Kitab al-Kafi, Jàfar as-Sàdiq ha narrat que els imams no necessiten el que la gent posseeix, sinó que cobren impostos religiosos d'acord amb Al·là: «Preneu de la seva riquesa (impostos religiosos) i caritat amb la qual els purifiqueu i feu que augmentin i invoqueu benediccions sobre ells». Per tant, és la gent que necessita que l'imam accepta d'ells.

Col·locació i coherència amb altres sures

La idea de la relació textual entre els versos d'un capítol s'ha discutit sota diversos títols com ara nazm i munasabah en la literatura no anglesa i coherència, relacions textuals, intertextualitat i unitat en la literatura anglesa. Hamiduddin Farahi, un erudit islàmic del subcontinent indi, és conegut pel seu treball sobre el concepte de nazm, o coherència, a l'Alcorà. Fakhruddin al-Razi (mort el 1209 dC), Zarkashi (mort el 1392) i uns quants altres erudits alcorànics clàssics i contemporanis han contribuït als estudis. Tot l'Alcorà emergeix així com un llibre ben connectat i sistemàtic. Cada divisió té un tema diferent. Els temes dins d'una divisió estan més o menys en l'ordre de la revelació. Dins de cada divisió, cada membre de la parella complementa l'altre de diverses maneres.

Bibliografia

• Abasoomar, Moulana Muhammad. «Virtue of Sayyiduna Zubayr (radiyallahu 'anhu)». Hadith Answers. Darul Hadith, 2016. [Consulta: 9 novembre 2021].
• Bin Al-Hassan, Abi Al-Qasim Ali. تاريخ مدينة دمشق 1-37 ج10. Dar Al Kotob Al Ilmiyah دار الكتب العلمية, 2012. 
• Rizqullah, Ahmad Mahdi. A Biography of the Prophet of islam In the Light of the Original Sources, an Analytical Study · Volume 1. Darussalam Publishers, 2005, p. 410. ISBN 9789960969022. 
• Sadeghi, Behnam; Goudarzi, Mohsen Der islam [Berlin], 87, 1–2, 2012, p. 1–129. DOI: 10.1515/islam-2011-0025.
• Muir, William. The Life of Muhammad from Original Sources. Princeton University, 1878.