Ataúlfo Argenta

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Ataulfo Argenta)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAtaúlfo Argenta
Castro Urdiales, Cantabria.jpg
Port de Castro Urdiales, vila on va néixer Ataúlfo Argenta
Biografia
Naixement 19 de novembre de 1913
Castro Urdiales, Cantabria
Mort 21 de gener de 1958(1958-01-21) (als 44 anys)
Los Molinos, Madrid, Castella
Causa de mort Accident de trànsit
Lloc d'enterrament Cementiri de l'Almudena
Nacionalitat Espanya Espanya
Educació Conservatori de Madrid
Activitat
Ocupació Director d'orquestra i pianista
Instrument Piano
Orquestra Orquestra Nacional d'Espanya
Família
Fills Fernando Argenta
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Ataúlfo Argenta (Castro Urdiales, Cantabria, 19 de novembre de 1913 - Los Molinos, Madrid, Castella, 21 de gener de 1958) fou un director d'orquestra espanyol.

En el Conservatori de Madrid cursà els estudis de piano amb Manuel Fernández Alberdi i aconseguí un premi extraordinari, passant més tard a Bèlgica, on amplià els seus estudis musicals. En iniciar-se la guerra civil espanyola fou mobilitzat i el destinaren a un batalló de Transmissions que operava en el front Segòvia.

Entre combat i combat al jove músic li quedava temps per alegrar als seus camarades combatents i a un públic de circumstàncies amb les seves improvisacions musicals. En plena guerra encara va contraure matrimoni amb Juana Pallarés Guisasola, una antiga companya del conservatori madrileny.

Acabada la guerra, es va veure obligat a ocupar places subalternes de pianista en teatres i orquestres de poca munta, per poder atendre a la seva família fins que aconseguí una beca per ampliar estudis a Alemanya. Allà travà coneixement amb el mestre Carl Schuricht, el qual l'animà a prosseguir en la seva carrera. Per oposició assolí una càtedra en el Conservatori de Kassel, però la segona guerra mundial l'obliga a retornar a Espanya, on no li restà altra alternativa que la de començar de bell nou, encara que amb un ric cabal artístic, grans coneixements de la tècnica musical, molta il·lusió i un nom ja prestigiós en els cercles musicals d'Alemanya.

A Espanya optà per la plaça de piano, celesta i timbres de l'Orquestra Nacional d'España, plaça que va obtindre amb un rotund èxit. Després debutà com a director en lOrquestra de Radio Nacional de España. El triomf obtingut davant la crítica i el públic, el consolidaren en el lloc de director d'aquella orquestra, amb la portà fi multitud de concerts. Era un jove conductor que s'obria pas de forma segura i magistral. El 1949 fundà l'Orquestra de Cambra de Madrid. Al seu front aconseguí nous èxits, i com a conseqüència d'aquests li oferiren un concert de prova, per la direcció de l'Orquestra Nacional. El seu indiscutible talent i el domini del conjunt el situaren com a definitiu titular d'aquesta gran agrupació. Amb ella recorregué Espanya i oferí inoblidables festivals i concerts setmanals en el madrileny Palacio de la Música.

Ensems que el seu nom cobrava fama en l'àmbit nacional, les seves sortides a l'estranger li conquistaren una aura internacional. Ja el 1948, convidat i patrocinat pel pianista Josep Iturbi, en l'auditori londinenc Harringay Arena dirigí a l'Orquestra Simfònica de Londres amb Iturbi de solista, en el Concert nº. 2 de Txaikovski. Més tard al front de l'Orquestra Nacional, es presentà a París, on es repetí l'èxit de Londres. Aquells triomfs es veieren ampliats més tard quan, en morir el mestre Charles Múnch, el qual havia de dirigir un concert de l'Orquestra Nacional Francesa a Bordeus, Argenta rebé l'oferiment de portar la direcció d'aquell concert, si bé amb la condició que el programa seria variable. Una de les obres que devia dirigir no l'havia ni llegit tan sols, però un únic assaig li'n fou suficient, i els mateixos professors que dirigí se sumaren a les grans ovacions que li tributà el públic en concloure el concert.

De triomf en triomf recorregué Europa i es constituí en l'ànima dels festivals musicals espanyols que trenar-en un lluminós camí arreu de la Península. El triomf en plena joventut, d'Argenta, fou admirable. Els crítics més exigents reconegueren el seu extraordinari talent. Rebé infinitat de creus i distincions i fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Morí per intoxicació de monòxid de carboni, en el garatge de la casa on era a Los Molinos (Madrid). Pocs dies abans de la seva mort havia dirigit el Messies, de Händel, en el cinema Monumental de Madrid, assolint un dels més grans triomfs de la seva brillant carrera musical.[1]

Discografia seleccionada[modifica]

  • Francisco Asenjo Barbieri: Jugar con fuego amb Lorengar, Ausensi, Munguía; Cor de Cambra de l'Orfeó Donostiarra i Orquestra Simfònica
  • Tomás Bretón: La verbena de la Paloma amb Iriarte, Bermejo, Rivadeneira, Ausensi, Ligero, Portillo, Campos; Cors de Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Ruperto Chapí: La revoltosa amb Iriarte, Rivadeneira, Pérez Carpio, Ausensi, Ligero; Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Federico Chueca: El chaleco blanco amb Iriarte, Monreal, Portillo: Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Manuel Fernández Caballero: Gigantes y cabezudos amb Iriarte, Erdozain, Munguía, Aldenondo; Cors de Cambra de l'Orfeó Donostiarra i Orquestra Simfònica
  • Jacinto Guerrero: Los gavilanes amb Rosado, Berganza, Ausensi, Munguía; Cor de Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Jesús Guridi: El caserio amb Lorengar, Munguía, Ausensi, Monreal, Portillo, Campo; Cor Donostiarra i Orquestra Simfònica
  • Pablo Luna: El niño judio amb Iriarte, Huarte, Ausensi, Monreal, Portillo, Campo; Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Vicent Lleó: La corte de Faraón amb Iriarte, Cava, Ligero, Portillo, Campos; Cors Cantors de Madrid
  • Federico Moreno Torroba: Luisa fernanda amb Ausensi, Munguía; Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Josep Serrano: La dolorosa amb Iriarte, Ausensi, Munguía, Bemejo, Urreta, Gil; Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Amadeu Vives: Bohemios amb Berganza, Ausensi, Munguía; Cors Cantors de Madrid i Orquestra Simfònica
  • Isaac Albéniz: España, amb el pianista Gonzalo Soriano i Simó
  • Isaac Albéniz: Suite española, núm. 2. amb el pianista Gonzalo Soriano i Simó
  • Enric Granados: 12 danzas españolas, amb el pianista Gonzalo Soriano i Simó, aquests tres últims enregistraments els hi valgueren el Gran Premi del Disc de París.[2]

Referències[modifica]

  1. Suplement anys 1957-1958, pàg. 183 de l'Enciclopèdia Espasa (ISBN 84-239-4593-6)
  2. La Discoteca Ideal de Intérpretes, pàgs. 25-26 d'Enciclopedias Planeta (ISBN 84-08-02160-5)