Aticisme
L'aticisme fou un moviment literari retòric que buscava imitar l'estil de la prosa àtica. Va començar a principis del segle i aC com a reacció a l'asianisme,[1] autors del qual acostumaven a introduir el grec àtic –dialecte de major prestigi, parlat a Àtica— paraules del grec jònic, parlat a l'Àsia Menor, regió d'on eren originaris, raó per la qual van ser anomenats "asiàtics" pels aticistes.
Es va difondre per tot el món hel·lènic, establint connexions culturals a través del Mediterrani i més, motiu pel qual va sobreviure almenys fins al segle xvi.[2]
Segons Massaud Moisés, el terme designa l'estil precís, simple, impecable, elegant, polit, exempt d'ornaments innecessaris i d'excés de paraules, en què la lucidesa del pensament es revesteix d'una forma cristal·lina i succinta. Es va convertir en el model de llenguatge polític i literari del període d'expansió de Grècia, en part per reacció a l'estil inflat que es va posar de moda, a conseqüència del contacte amb els idiomes orientals. Amb la decadència del poble hel·lènic al segle ii aC, els escriptors d'Atenes (la capital de l'Àtica) dels segles v i iv aC van passar a ser vists, nostàlgicament, com els mestres de la sobrietat lingüística, digna de preservació i de culte. L'aticisme es va transferir cap a Roma i va arribar al cim al segle ii de l'era cristiana.[3] Va ser cultivat per escriptors com Llucià,[4] per retòrics de relleu com Dionís d'Halicarnàs,[5] i per gramàtics com Eli Herodià i Frínic l'Aticista (segle ii).[6] Aquest últim va ser autor d'una selecció de substantius i verbs àtics (Ἐκλογή Ἀττικῶν ῥημάτων καὶ ὀνομάτων), en la qual va registrar les variacions de l'àtic estàndard.[7] La historiadora romana d'orient Anna Comnena va escriure la seva obra en aquest estil.
Es va anomenar també "aticisme" a un estil de pintura que va sorgir a França, entre els anys 1647 i 1660, que es va constituir com a corrent artístic dins del classicisme francès.[8][9]
Referències[modifica]
- ↑ Massaud Moisés Dicionário de termos literários[Enllaç no actiu]. Editora Cultrix, 1997. p. 42
- ↑ (anglès) Croll, Morris W. "‘Attic prose’ in the Seventeenth Century". Studies in Philology, 28 (2), abril de 1921, p. 79-128.
- ↑ Sinkevisque, Eduardo. Notas sobre a polêmica dos estilos no gênero histórico: o debate ático x asiático no Dell'Arte Historica (1636), de Agostino Mascardi, apud TIN, Emerson. "Introdução". In: A Arte de Escrever Cartas: Anônimo de Bolonha, Erasmo de Roterdam, Justo Lípsio. Campinas: Unicamp, 2005, p. 71, nº 79. MOISÉS, Massaud. Dicionário de termos literários. São Paulo: Cultrix, 1992, p. 46-47.
- ↑ (castellà) Espinosa, Germán. Ensayos Completos 1968-1988[Enllaç no actiu]. Universidad Eafit, 2002, p. 377.
- ↑ De Compositione Verborum: Apontamentos para uma reavaliação do tratado de Dionísio de Halicarnasso. Per Giuliana Ragusa. Letras Clássicas, nº 4, p. 137-154, 2000.
- ↑ (castellà) Artés Hernández, José Antonio. Estudios sobre la lengua de los Hechos Apócrifos de Pedro y Pablo[Enllaç no actiu]. Editum, 1999, p. 54-55.
- ↑ (anglès) Atticist Lexica and Atticistic Pronunciation. Por Carlo Vessella. Society for Classical Studies.
- ↑ (francès) J. Thuillier. "Du 'maniérisme romain' à l' 'atticisme' parisien". Études de la Revue du Louvre. Paris, 1980, 1
- ↑ (francès) Alain Mérot (org.) et al., "L'atticisme parisien : réflexions sur un style ". In Eloge de la clarté : un courant artistique au temps de Mazarin, 1640-1660. Paris: Réunion des Musées nationaux, 1998, pp. 13-40.