Attilia Radice

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAttilia Radice
Guido Lauri e Attilia Radice.JPG
modifica
Biografia
Naixement1914 modifica
Tàrent (Itàlia) modifica
Mort14 setembre 1980 modifica (65/66 anys)
Capranica (Itàlia) modifica
Activitat
OcupacióBallarina de ballet i coreògrafa modifica

Attilia Radice (Tàrent, 1914 modifica Capranica, 14 de setembre de 1980 modifica) va ser una ballarina italiana a La Scala de Milà. Es recorda sobretot pels papers que va crear a l'òpera de Roma.

Des de la més tendra infantesa ingressà en l'Escola de Dansa de La Scala de Milà, on estudià amb A. Gini i després amb el mestre E. Cecchetti, sent fins a la mort d'aquest (ocorreguda el 1928) la més devot de les seves alumnes. Completà els seus estudis amb Lucia Fornaroli. Aconseguí el seu diploma el 1932, any en el qual debutà a La Scala amb el ballet Belkis, reina de Saba d'O. Respighi, muntat pel coreògraf Léonide Massine. Passà a primera ballarina i en els anys següents s'aciençà artísticament en ballets adscrits als esquemes tradicionals (Vecchio Milano de Franco Vittadini, Siva de Romualdo Marenco, Il carillon magico de R. Pick-Mangiagalli, etc.), si bé cultivà així mateix l'estil de renovació que imposà Diàguilev en els seus Ballets Russos: El sombrero de tres picos de Manuel de Falla, segons coreografia de Lizzie Maudrik (1934).

El 1935 intervingué en la representació del cèlebre L'espectre de la rosa de Weber, amb coreografia de Mikhaïl Fokin, al costat de Serge Lifar, en el teatre Argentina de Roma. Aquest mateix any fou designada primera ballarina absoluta del principal teatre de la capital italiana, càrrec que ocupà fins al 1957, en que assumí la direcció de l'Escola de Dansa. A més, realitzà, moltes gires amb la companyia del Teatre de l'Òpera de Roma per Àustria, Alemanya, Iugoslàvia, Espanya i Sud-amèrica, i actuà en altres teatres italians (Bolonya, Venècia i Torí). El seu ample repertori comprenia, junt als clàssics de repertori (La Bella Dorment (Txaikovski), amb la coreografia de Petipà revisada el 1954 per Borís Gueórguievitx Romànov, darrere creacions renovadores, especialment les coreografies d'Aurel Milloss, de les que en fou una intèrpret substanciosa i expressiva.

Entre aquelles cal recordar el Boléro de Ravel, Petruixka Ígor Stravinski, Les criatures de Prometeu (Beethoven), La consagració de la primavera de Stravinski, El fill pròdig de S. Prokófiev, Orpheus d'Stravinski, Daphnis et Chloé de Ravel, Hungarica de Béla Bartók, Tarannà bromista de Prokófiev, El amor brujo de Falla i Mirandolina de V. Bucchi.

En vint-i-cinc anys, de 1932 fins a 1957, la Radice s'imposà com a una de les millors ballarines italianes, dotada d'un temperament poc comú i d'una gran qualitat expressiva. Amb Milloss, sobre tot, donà el millor de si, perquè aquest coreògraf va saber aprofundir en les dots pròpies de l'artista: musicalitat, expressivitat, força i elegància, condides per un fort caràcter.

En la seva activitat docent aprofità al màxim la herència del seu mestre Cecchetti, que seguí sent durant tota la seva vida la base de la seva formació acadèmica (el <<legato>> en els adagis i el virtuosisme dels allegros). El 1972 rebé a Positano (premi per el art de la dansa) el guardó especial <<Una vita per la danza>>, amb la que es premià una carrera de molts anys d'entrega al treball i a la lluita per el ballet.

Bibliografia[modifica]