Atuell d'enterrament

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Enterrament “argàric” en atuell, Museu Arqueològic Nacional (Madrid). El cadàver es col·loca en un atuell de fang gran que després s'enterrava

Un atuell d'enterrament és un recipient de ceràmica usat per a guardar les restes d'un difunt després d'incinerar-lo.[1] Es descriu com a gran atuell de boca ampla, coll curt o sense coll, ventre esfèric ampli (segellat amb tapadora). S'utilitzaren en soterrars cerimonials de diverses cultures prehistòriques,[2] i poden associar-se o complementar-se amb processos funeraris com els anomenats camps d'urnes, el desenvolupament dels quals se situa a Europa entre el final de l'edat del bronze i l'inici de l'edat del ferro.[2] Morfològicament presenten l'aspecte d'una tenalla o les antigues pitos de la cultura mediterrània,[5][6] tot i que els seus usos funeraris són comuns en molt diverses cultures i llocs del planeta.[a][3][4]

Cronologia, tipologia i localitzacions[modifica]

Els enterraments en atuell més antics s'han datat del 900 ae, i els més recents entre els s. XV i XVII. N'apareixen en jaciments arqueològics de Cambodja, Egipte, estat espanyol, Filipines, l'Índia, Indonèsia, Iran, Japó, Líban, Malàisia, Palestina, Síria, Sumatra, Taiwan, Tailàndia, Vanuatu i Vietnam.[5][6]

Els enterraments s'han classificat segons la metodologia, procés i possible jerarquització del mort, des d'un model primari o «primer enterrament», fins a altres més historiats, en funció de la quantitat i el tipus d'ofrenes (eines de bronze o ferro, armes i adorns de bronze, argent, or, fusta, pedra, argila, i vidre) dins o al voltant de l'enterrament, a més dels possibles privilegis segons la ubicació de la tomba, o de la col·locació dels atuells. La classificació dels enterraments ha suggerit la idea que –en certes cultures– el període de temps que es deixava entre el primer enterrament i el segon (que sol coincidir amb la durada de la descomposició del cos humà), venia imposat per una interpretació de la mort com a lent procés de canvi: el pas de la societat visible dels vius a la invisible dels morts. Així, s'ha observat que durant el període de descomposició, el cadàver era atés com si encara estigués viu, i li deixaven sovint menjar i beguda, i li feien companyia. A Europa, i en concret a la península Ibèrica, la catalogació se'n complementa amb les classificacions d'altres tipus d'enterrament, com els genèrics de la cultura dels camps d'urnes.[7][8][9][10][b][11]

El model més elemental o «primer enterrament» se'n limita a la descripció dels ritus immediatament després de la mort. Per exemple, a Creta, el cadàver s'embalava fortament perquè quedara ben encaixat en la tenalla (un procés que es pensava al principi que només s'aplicava a cossos de nounats o xiquets, però que també s'ha documentat en adults (amb atuells més grans i més profunditat a les tombes). A voltes, als soterrars egipcis per exemple, el cos, col·locat en vertical, determinava la capacitat i grandària de l'atuell. Tant a Egipte com en altres diverses cultures, els atuells incloïen una tapadora que no necessàriament havia de ser també de terrissa, hi valdria una simple pedra plana o fins i tot un altre atuell superposat tapant la boca de la més gran. En el segon model d'enterrament s'inclouen les cerimònies fetes amb el cos enterrat al llarg del temps de descomposició, la cura del cadàver, neteja d'ossos i trofeus, i finalment el seu trasllat a una urna funerària.[6][7][8][9][10]

Un altre capítol important és l'anàlisi dels aixovars funeraris continguts als atuells o que acompanyen després les urnes en els soterrars successius. Així, en sobreïxen les talles o estatuetes que representen déus o criatures divines, com ocorre a Egipte, a manera de companys de viatge o intercessores en els processos més enllà de la mort. Altres accessoris freqüents en l'aixovar del difunt són joies, armes, espills i ossos d'animals, tot i que no queda clar si són regals funeraris o «eines per al més enllà».[4][5][8][11]

Alguns exemples arqueològics[modifica]

  • En el context de la cultura minoica i de l'antiga Grècia, es pot destacar el tradicional enterrament en les tenalles d'emmagatzematge conegudes com pitos (amb anses redones verticals ovalades).[12]
  • El Algar, jaciment arqueològic situat al municipi d'Antas, Almeria, corresponent al bronze del sud de la península Ibèrica.[13]
  • El jaciment de Yoshinogari, al Japó, amb més de 2.000 tenalles funeràries datades d'entre el s. IV ae i el s. III de.[14][15]
  • El conjunt arqueològic conegut com a "Erm de les tenalles", amb localitzacions de milers d'atuells de pedra en forma de tenalla escampats per l'altiplà de Xieng Khouang, a les terres altes del nord de Laos, a la serralada Annam.[16]
  • A Cambodja (a la zona oriental de les Muntanyes Cardamom i Elefant o Krâvanh), es descobrí al 2006 una colònia funerària usada només durant un període de quinze anys i datada entre 1395 i 1650 ae, que a més de les restes humanes de més de 152 individus, incloïa ossos d'animals domèstics. L'anàlisi del material arqueològic permeté deduir dos tipus d'atuells diferents, uns arribats pel comerç marítim i altres produïts pels terrissers locals.[17]
  • A Filipines s'han trobat jaciments en coves amb enterraments en tenalles d'argila o de pedra aLuzon, Marinduque, Masbate, Sorsogon, Palawan, Sarangani i Mindanao datats del neolític tardà, l'exemplar més antic n'és la tenalla de Manunggul de la cova de Tabon, data del 890 al 710 ae.[18][19]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Situada entre 1300 i 750 ae, pren el nom dels ritus d'incineració i arribà a la península Ibèrica pels Pirineus baixant per les valls lleidatanes dels rius Segre i Cinca; els aixovars són semblants als trobats en jaciments del Baix Aragó i la vall de l'Ebre. En són representatives les ceràmiques «acanalades» amb franges de solcs estriats.
  2. En alguns enterraments de l'illa de Borneo, per exemple, la importància mística del procés de descomposició fa que a vegades es repleguen i eliminen curosament els líquids produïts per la descomposició.

Referències[modifica]

  1. Fatás; Borrás, 1993, p. 66.
  2. Blasco, 1993, p. 30-32.
  3. Sempere Ferrándiz (2006) p.84
  4. 4,0 4,1 López Alonso, Sergio. «Cremació i enterraments en atuell». Museu Nacional d'Arqueologia de Mèxic, 1973. [Consulta: 12 desembre 2018]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «López» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  5. 5,0 5,1 Birney, Kathleen; Doak, Brian R. «Funerary Iconography on an Infant Burial Jar from Ashkelon». Palestine Exploration Journal, 61, 1, 2011, pàg. 32–53. JSTOR: 23214220. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Birney» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  6. 6,0 6,1 Carter, A. K.; Dussubieux, L.; Beavan, N. «Glass Beads from 15th-17th CenturyCEJar Burial Sites in Cambodia's Cardamom Mountains». Archaeometry, 58, 3, l'1 juny 2016, pàg. 401–412. DOI: 10.1111/arcm.12183. ISSN: 1475-4754. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Carter» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  7. 7,0 7,1 Mina, María; Triantaphyllou, Sevi, Papadatos, Giannēs, 1972-. An Archaeology of Prehistoric Bodies and Embodied Identities in the Eastern Mediterranean. Havertown: Oxbow Books, 2016. ISBN 9781785702914. OCLC 960760548. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Wood, W. H. «Jar-Burial Customs and the Question of Infant Sacrifice in Palestine». The Biblical World, 36, 3, 1910, pàg. 166–175. JSTOR: 3141677.
  9. 9,0 9,1 Mizoguchi, Koji «Genealogy in the ground: observations of jar burials of the Yayoi period, northern Kyushu, Japan». Antiquity, 79, 304, juny 2005, pàg. 316–326. DOI: 10.1017/s0003598x00114115. ISSN: 0003-598X.
  10. 10,0 10,1 Beauclair, Inez «Jar Burial on Botel Tobago Island». Asian Perspectives, 15, 2, 1972, pàg. 167–176. JSTOR: 42927787.
  11. 11,0 11,1 Almagro-Gorbea, Martín. «Els camps d'urnes a l'Altiplà». Universitat de Salamanca. [Consulta: 8 desembre 2018]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Almagro» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  12. Mochlos IIC : period IV, the Mycenaean settlement and cemetery : the human remains and other finds. Philadelphia, Pa.: INSTAP Academic Press, 2011. ISBN 9781931534604. OCLC 852160173. 
  13. «Tombes». elargar.com (Regió de Múrcia - Universitat Autònoma de Barcelona, 2009. [Consulta: 12 desembre 2018].
  14. Bahn, Paul. The Penguin Archaeology Guide: Yoshinogari article (en anglés). Londres: Penguin, 2001, p. 482. ISBN 0-14-051448-1. 
  15. Mizoguchi, Koji «The centre of their life-world: the archaeology of experience at the Middle Yayoi cemetery of Tateiwa-Hotta, Japan». Antiquity, 88, 341, setembre 2014, pàg. 836–850. DOI: 10.1017/s0003598x00050729. ISSN: 0003-598X.
  16. Thepsimuong, Bounmy. The Plain of Jars. A Guide Book (en eN). Vientiane, 2004. 
  17. Beavan, Nancy; Halcrow, Sian; McFadgen, Bruce; Hamilton, Derek; Buckley, Brendan «Radiocarbon Dates from Jar and Coffin Burials of the Cardamom Mountains Reveal a Unique Mortuary Ritual in Cambodia's Late- to Post-Angkor Period (15th–17th Centuries AD)». Radiocarbon, 54, 1, 2012/ed, pàg. 1–22. DOI: 10.2458/azu_js_rc.v54i1.15828. ISSN: 0033-8222.
  18. «2.000-year-old artifacts, cave found in Mindanao». GMA News Online. [Consulta: 21 juny 2018].
  19. «Jar burial tradition in Southeast Asia». Museum Anthropology. Hanoi National University. [Consulta: 21 juny 2018].

Bibliografia de termes[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atuell d'enterrament Modifica l'enllaç a Wikidata
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atuell d'enterrament Modifica l'enllaç a Wikidata