Auca

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
L'Auca de Montserrat (1923) de Joan Junceda

Una auca és una història pictòrica pròpia de la cultura catalana que sol representar un esdeveniment històric, una biografia, una llegenda, una institució, o altres temes. A vegades de manera humorística o satírica. Tradicionalment consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per versos de dues línies al peu de cada vinyeta fent un rodolí.[1][2] A diferència dels còmics, les auques es presenten sempre en una sola pàgina,[2] tot i que la similitud artística és evident. Són una forma d'expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, semblant a la literatura de canya i cordill.

En general els versos es fan heptasíl·labs i de rima consonant, però a la pràctica la mètrica per fer una auca es pot relaxar (es poden fer tercets o quartets de rima assonant i amb diferent nombre de síl·labes, per exemple).[3] És recomanable evitar la rima fàcil de gerundis o infinitius.


Història[modifica]

Auca arcaica del Sol i de la Lluna . És muda i enumerativa, característiques comunes de les primeres auques, fins que el segle XIX comença a predominar la forma actual d'historieta.[1]

Arcaiques[modifica]

L'auca és una expressió artística catalana que es remunta almenys fins al segle XVII. L'exemplar més antic que es conserva és una auca feta per un tal Pere Abadal a Moià vers el 1670.[1][2] Segurament el seu origen és l'antic joc de l'auca, una antiga partida d'apostes molt popular els segles XVII i XVIII.[1][2] També llavors aparegueren les auques d'arts i oficis que es feien amb imatges similars a les de les tradicionals rajoles d'oficis.[2] Tant les unes com les altres han estat classificades com a arcaiques.[2]

Hom també ha sostingut que originalment l'auca era un joc de naips.[cal citació]

Primitives[modifica]

Ja a finals del XVIII es va ampliar la temàtica de les auques: animals, jocs d'infantesa, "del món al revés", de joves baladrers, festes de l'any, soldats, processons religioses... Hom categoritza aquestes de primitives.[2] Les vinyetes comencen a numerar-se i fins i tot a portar cada una un nom (generalment en català).[2]

Cal destacar un exemplar de tombants de segle Baladrers de França, sobre la Guerra del Francès, que era bilingüe.[2]

Boom editorial el s. XIX[modifica]

Al segle XIX les auques van prendre un tarannà plenament pedagògic i va enriquir les seves temàtiques: faules morals, biografies, històries o fins i tot el resum d'obres de teatre i altres espectacles.[1] Aquest fet va significar el floriment de tot un fenomen literari i editorial tant a Barcelona com a València, difonent-se fins i tot a Madrid i Castella en general amb el nom d'aleluya,[1] (era un derivat de les nombroses estampetes religioses que llavors es repartien a les esglésies, com ara els goigs).[2] Els adults les llegien als seus fills, i aquests hi jugaven.[2] Les vinyetes s'acompanyaven d'alguna frase en prosa, que amb el temps es va acabar convertint en un rodolí de dos versos, o fins i tot de tercets.[2]

Les auques es difonien a través de fulls de format gran foli que fins a mitjan segle XIX s'il·lustraven amb xilografies i a partir d'aleshores també amb litografies. A les acaballes del segle s'hi imposà el fotogravat.

Segle XX[modifica]

Amb el canvi de segle la producció va disminuir molt, i sovint tan sols es reproduïen les auques arcaiques i primitives per a una distribució popular, sovint amb la col·laboració dels dibuixants del moment i algunes famílies de gravadors.[2] Durant aquest segle el gènere ha estat usat de manera molt puntual, però es poden destacar obres transcendentals per llur difusió o qualitat: l'Auca del noi català, antifeixista i humà (Josep Obiols, 1937), l'Auca de les festes de l'entronització (amb motiu de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947) o l'Auca d'en Pompeu Fabra (feta el 1969 a partir d'un concurs entre escoles d'arreu dels Països Catalans).[2] Actualment les escoles usen aquest gènere de tant en tant en llurs activitats o celebracions.

Constitueixen un precedent molt clar del modern gènere del còmic. Un notable col·leccionista d'auques va ser l'escriptor costumista Joan Pons i Massaveu, la col·lecció del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya. N'hi ha una bona col·lecció també a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El 1907, Santiago Rusiñol va escriure una novel·la amb el títol de L'auca del senyor Esteve, que ha esdevingut tot un clàssic.

Autors famosos d'auques[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Auca Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Mestre, 1998: p. 75, entrada: "auca"
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 L'Enciclopèdia.cat
  3. Collelldemont, Eulàlia; Vilanou, Conrad. Noves reflexions a l'entorn de l'educació estètica. Edicions Universitat Barcelona, 1998, p.88. ISBN Edicions Universitat Barcelona. 

Bibliografia referenciada[modifica]