Vés al contingut

Aura (parapsicologia)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
Representació d'una aura humana, segons un diagrama de Walter John Kilner (1847-1920)

L'Aura en les creences espirituals i a l'àmbit de la parapsicologia, es creu que una aura o camp d'energia humana és una emanació de color que embolica o rodetja el cos humà, així com a qualsevol animal o objecte,[1] la qual és invisible per a la gran majoria dels éssers humans. En algunes variants esotèriques, l'aura es descriu com un cos subtil.[2] Els psíquics i els practicants de la medicina holística solen afirmar poder veure la grandària, color i el tipus de vibració d'una aura.[3]

Alguns llocs l'aura és nomenada com l'arc de Sant Martí humà,[4] i per això, des de la perspectiva religiosa, estaria en relació amb la deessa grega Iris o el Bifrost dels cultes nòrdics.

En la medicina alternativa espiritual, l'aura és part d'una anatomia oculta que reflecteix l'estat de l'ésser i la salut d'un subjecte, i sovint es proposa que incorpora centres de força vital anomenats chakras,[5] una creença espiritual famosa a xina.[5] Aquesta creença de les aures no està demostrada científicament i, per tant, són considerades pseudociencia.[6] Quan s'han realitzat experiments científics controlats sobre això, ha estat impossible demostrar que hi hagi la capacitat de veure aures.[7]

Etimologia

[modifica]

En llatí i grec antic, aura significa vent, brisa o alè. A finals del segle xix, la paraula es va començar a usar en alguns cercles espiritualistes per descriure aquest fenomen que ja coneixem actualment com a aura.[8][9]

Xerris Webster Leadbeater, a qui se li atribueix el desenvolupament i la popularització del concepte d'aures.

Història

[modifica]

Charles Webster Leadbeater, va donar veu al tema de les aures. Va ser un exsacerdot de l'Església d'Anglaterra i membre de la Societat Teosófica mística.[10] Leadbeater havia estudiat teosofia a l'Índia i creia que tenia la capacitat d'usar poders de clarividència per a realitzar recerques científiques.[11] Afirmava haver descobert que la majoria dels homes provenen de Mart, però que els homes més avançats provenien de la Lluna. També que els àtoms d'hidrogen estan formats per sis cossos continguts en forma d'ou.[12] En el seu llibre "Man Visible and Invisible" publicat en 1903, Leadbeater va il·lustrar l'aura de l'home en diverses etapes de la seva "evolució moral", des del "salvatge" fins al sant.[13][14]

El 1910, Leadbeater va introduir la concepció moderna de les aures incorporant la noció tàntrica dels chakras en el seu llibre "The Inner Life". Leadbeater no només va presentar les creences tàntriques a Occident, sinó que també les va reconstruir i reinterpretar barrejant-les amb les seves pròpies idees. Algunes de les innovacions de Leadbeater descriuen els txakres com a vòrtexs d'energia i cadascun està associat a una glàndula, un òrgan i diferents parts del cos.[15]

Les creences de Leadbeater sobre les aures i els chakras van ser adoptades i reinterpretades per uns altres teòsofes com Rudolf Steiner[16] i Edgar Cayce, però la seva anatomia oculta va continuar sent de menor interès dins de la contracultura esotèrica fins a la dècada de 1980, quan va ser represa pel moviment de la Nova Era.[17]

Fotografia d'aures

[modifica]
Fotografia presa per Hippolyte Baraduc en 1896 que mostra la suposada "força vital" que envolta a un nen.
Una fotografia Kirlian que mostra una representació artística d'un home en la posició del lotus, envoltat per una resplendor blava.

S'han fet molts d'intents de capturar una aura al voltant del cos humà un exemple en són les fotografies del metge francès Hippolyte Baraduc a la dècada del 1890.[18] La fotografia d'aparents "aures" és possible a causa de la calor que desprèn el cos d'un organisme, el qual és observable en forma de radiació infraroja. En 1939, Semyon Kirlian va descobrir que en col·locar un objecte o part del cos directament sobre paper fotogràfic i després fer passar un corrent elèctric d'alt voltatge a través de l'objecte, s'obtenia la imatge d'un contorn brillant que envolta a l'objecte. Aquest procés va passar a conèixer-se com a fotografia Kirlian.[19]

Famosos parapsicòlegs, com Thelma Moss de UCLA, han proposat que aquestes imatges mostren nivells de poders psíquics i bioenergies. Però els estudis científics han trobat que l'efecte Kirlian és només un fenomen causat per la presència d'humitat en l'objecte fotografiat. L'electricitat produeix una àrea de ionització de gas al voltant de l'objecte si està humit, i això provoca una alternança del patró de càrregues elèctriques en la pel·lícula fotogràfica.[20] En absència d'electricitat o aire (o qualsevol element gasós) no es produeix cap efecte corona. Per tant, l'efecte no és inherent a l'ésser humà, i no mostra cap característica d'aquest ni altres atribucions que s'han fet des de diferents sectors del paranormal, succeint el mateix amb altres organismes vius i éssers inerts.Per a provar l'anterior, es van prendre fotografies Kirlian en el buit. En cap de les fotografies va aparèixer cap aura.[21][22]

Després de rigoroses experimentacions, no s'ha descobert cap “procés misteriós” o esotèric en relació amb la fotografia kirlian.[23]

El més recent sobre capturar aures inclou les cambres i el programari "Aura Imaging" introduït per Guy Coggins en 1992. Coggins afirma que el seu programari utilitza dades de biorretroalimentación per a acolorir la imatge del subjecte. La tècnica no ha donat resultats reproduïbles.[24]

Proves

[modifica]

Les proves d'habilitats psíquiques per observar suposades emanacions d'aura han fracassat repetidament.[25]


Una prova consistia a col·locar persones en una habitació fosca i demanar a la vident que digués quantes aures podia observar. Només es van obtenir resultats aleatoris.[26]

El reconeixement d'aures s'ha provat ocasionalment a la televisió. Una prova consistia en una lectora d'aures que es trobava dreta a un costat d'una habitació amb una partició opaca que la separava d'una sèrie de ranures que podrien contenir persones reals o maniquins. La lectora d'aures no va identificar les ranures que contenien persones, afirmant incorrectament que totes contenien persones.[27]

En una altra prova televisada, es va col·locar un altre lector d'aures davant d'una partició on hi havia cinc persones. Va afirmar que podia veure les seves aures des de darrere de la partició. A mesura que cada persona marxava, es demanava al lector que identifiqués on era aquesta persona darrere de la ranura. Va identificar dues de les cinc correctament.[28]

Els intents de demostrar científicament l'existència de les aures han fracassat repetidament; per exemple, les persones no poden veure les aures en la foscor completa, i les aures mai s'han utilitzat amb èxit per identificar persones quan els seus trets identificatius estan ocults en proves controlades.[29][30][27][28] Un estudi de 1999 va concloure que els senyals sensorials convencionals, com ara la calor corporal irradiada, es podrien confondre amb l'evidència d'un fenomen metafísic.[31]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Glossary of key words frequently used in parapsychology» Arxivat 2010-11-20 a Wayback Machine., artículo en inglés en el sitio web de la Parapsychological Association, consultado el 24 de enero de 2006.
  2. ↑ Hammer, 2001, p. 55.
  3. ↑ Hines, 2002, p. 427.
  4. ↑ AURA EL ARCO IRIS HUMANO UNA MANERA DE VER Y SENTIR A LAS PERSONAS PARA RECONOCER SU VERDADERA PERSONALIDAD. Casa del Libro, 2010. ISBN 9789876102476. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Hanegraaff, 2006, p. 857.
  6. ↑ Hines, 2002, p. 362–70.
  7. ↑ Therapeutic Touch. Amherst, New York: Prometheus Books, 2000. ISBN 1573928046. 
  8. ↑ «Online Etymology Dictionary». Etymonline.com. [Consulta: 21 maig 2017].
  9. ↑ Marques, A. The Human Aura: A Study (en anglès). Office of Mercury, 1896, p. 1–2 and preface. 
  10. ↑ Hanegraaff, 2006, p. 686.
  11. ↑ Tillett, 1986, p. 193.
  12. ↑ Tillett, 1986, p. 220–22.
  13. ↑ Tillett, 1986, p. 235.
  14. ↑ Leadbeater, Charles Webster. Man Visible and Invisible: Examples of Different Types of Men as Seen by Means of Trained Clairvoyance (en anglès). New Theosophical Press, 2012, p. 8. ISBN 9781471747038. 
  15. ↑ Hammer, 2001, p. 184–87.
  16. ↑ Steiner, Rudolf; Creeger. Theosophy: An Introduction to the Spiritual Processes in Human Life and in the Cosmos. 3rd. Hudson, New York: Anthroposophic Press, 1994, p. 159. ISBN 0880103736. 
  17. ↑ Hammer, 2001, p. 187.
  18. ↑ L'ame humaine: ses mouvements, ses lumières et l'iconographie de l'invisible fluidique. G. Carré, 1896. 
  19. ↑ Baraduc, Hippolyte. L'ame humaine: ses mouvements, ses lumières et l'iconographie de l'invisible fluidique (en francès). G. Carré, 1896, p. 61. 
  20. ↑ «Image modulation in corona discharge photography». Science, 194, 4262, 15-10-1976, pàg. 263–70. 10.1126/science.9684809684801976Sci...194..263P.
  21. ↑ Hines, 2002, p. 427–28.
  22. ↑ Pehek, JO; Kyler, HJ; Faust, DL «Image modulation in corona discharge photography». Science, 194, 4262, 15-10-1976, pàg. 263–70. Bibcode: 1976Sci...194..263P. DOI: 10.1126/science.968480. PMID: 968480.
  23. ↑ The Hundredth monkey and other paradigms of the paranormal : a Skeptical inquirer collection. Buffalo, New York: Prometheus Books, 1991, p. 209–21. ISBN 0879756551. 
  24. ↑ Joe Nickell. «Aura Photography: A Candid Shot». The Committee for Skeptical Inquiry, 01-05-2000. [Consulta: 21 octubre 2016].
  25. ↑ Joe Nickell. «Aura Photography: A Candid Shot». The Committee for Skeptical Inquiry, 01-05-2000. [Consulta: 21 octubre 2016].
  26. ↑ Loftin, Robert W. «Auras: Searching for the Light». The Skeptical Inquirer. Committee for the Scientific Investigation of Claims of the Paranormal, vol. 24, 1990, pàg. 403–09.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Auras». The Skeptic's Dictionary. Arxivat de l'original el 5 December 2006. [Consulta: 15 desembre 2006].
  28. ↑ 28,0 28,1 «James Randi tests an aura reader». YouTube, 28-12-2007. Arxivat de l'original el 2021-12-21. [Consulta: 14 gener 2008].
  29. ↑ Joe Nickell. «Aura Photography: A Candid Shot». The Committee for Skeptical Inquiry, 01-05-2000. [Consulta: 21 octubre 2016].
  30. ↑ Loftin, Robert W. «Auras: Searching for the Light». The Skeptical Inquirer. Committee for the Scientific Investigation of Claims of the Paranormal, vol. 24, 1990, pàg. 403–09.
  31. ↑ «Perception of Conventional Sensory Cues as an Alternative to the Postulated'Human Energy Field'of Therapeutic Touch (PDF Download Available)». The Scientific Review of Alternative Medicine, Fall/Winter, 1999.

Bibliografia

[modifica]
  • Hanegraaff, Wouter J. Dictionary of Gnosis & Western Esotericism. Leiden: Brill, 2006. ISBN 9789004152311. 
  • Hammer, Olav. Claiming Knowledge: Strategies of Epistemology from Theosophy to the New Age. Leiden: Brill, 2001. ISBN 900413638X. 
  • Hines, Terence. Pseudoscience and the Paranormal. 2nd. Amherst, New York: Prometheus Books, 2002. ISBN 1573929794. 
  • Alfred, Jay: Our invisible bodies: scientific evidence for subtle bodies. Trafford Publishing, 2006. ISBN 1-4120-6326-4.
  • Baltz, Jennifer, i Carl Edwin Lindgren (eds.): Aura awareness: what your aura says about you. Nevada City (Califòrnia): Blue Dolphin Publishing, 1997. (ISBN 0-9652490-5-0).
  • Brennan, Bàrbara Ann: Hands of light: A Guide to Healing Through the Human Energy Field, Bantam, 1988, ISBN 0-553-34539-7.
  • Brennan, Bàrbara Ann: Light emerging: the journey of personal healing. Bantam, 1993. ISBN 0-553-35456-6.
  • Cayce, Edgar (1877-1945): Aures. LLAURI Press, 2002. ISBN 0-87604-012-1.
  • Kilner, Walter J.: The human aura. Citadel Press, 1965. ISBN 0-8065-0545-1.
  • Krippner, Stanley, i Daniel Rubin: The kirlian aura: photographing the galaxies of life. Anchor Press/Doubleday, 1974. ISBN 0-385-06574-4.
  • Larson, Cynthia Sue: Aura advantage. Adams Media, 2004. ISBN 1-58062-945-8.
  • Leadbeater, Charles Webster: The chakras, Theosophical Publishing House, 1987, ISBN 0-8356-0422-5.
  • Lindgren, Carl Edwin (ed.): Capturing your aura: integrating science, technology, and science. Nevada City (Califòrnia): Blue Dolphin Publishing, 1999. ISBN 0-9652490-6-9.
  • Lindgren, Carl Edwin: A review of aura imaging photography by Johannes Fisslinger», en Journal of Religion and Psychical Research, volum 18, número 1, págs. 49-50, 1995.
  • Lindgren, Carl Edwin: «Capturing your aura on film», en Fate, 48 (1), págs. 32-35, gener de 1995.
  • Moss, Thelma: The bodi electric: a personal journey into the mysteries of parapsychological research, bioenergy, and kirlian photography. Los Angeles (Califòrnia): J. P. Tarcher, 1979. ISBN 0-87477-109-9.
  • Panchadasi, S. (1912). The Human Aura: Astral Colors and Thought Forms. Yogi Publication Society. Consultat el 13/12/23.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aura_(parapsicologia)&oldid=36469370»