Bàndols a Mallorca

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Els bàndols o banderies són els enfrontaments civils que se succeïren a Mallorca des del segle XIV fins al segle XVIII i enfrontaren diferents faccions nobiliàries, amb la participació de sectors populars lligats de manera clientel·lar a cada una d'elles.

Cal tenir en compte els enfrontaments a Catalunya entre nyerros i cadells, que tengueren els seus orígens en el segle XIII i persistiren fins als segles XVI i XVII, quan tengueren el seu moment àlgid. Els orígens dels bàndols mallorquins i catalans són diversos. No és estrany trobar abans de l'esclat dels enfrontaments armats una fase de litigis als tribunals. Els fideïcomissos podien ser una bona raó per a la disputa. Altres vegades la tensió començava amb petites qüestions que anaven pujant de to fins a dur a l'enfrontament obert dels bàndols.

Les banderies solien estar capitanejades per una sola persona, universalment reconeguda, que solia estar al darrere de les accions violentes. Quan aquest cap desapareixia hi podia haver una reestructuració que anava acompanyada d'un canvi de denominació. Pel que sembla, les banderies s'autoperpetuaven. Els llinatges, i fins i tot les persones, passaven sovint a ser membres naturals d'una facció per herència familiar.

Aragonesos i Mallorquins[modifica]

Una de les primeres banderies conegudes a Mallorca varen ser les que enfrontaren el partit dels Aragonesos i el dels Mallorquins, que lluitaren pel control polític del Regne de Mallorca a finals del segle XIV i principis del segle XV. El 1359 els diferents partits nobiliaris es disputaren el control del govern i diferents concessions com la Gabella de la Sal o la Seca.

Almudaina i Call[modifica]

En desaparèixer els capdavanters dels Aragonesos i Mallorquins, els dos bàndols mudaren en el de l'Almudaina i el del Call (després Born), que perduraren fins a les Germanies. El 1403 hi va haver un intent de concòrdia, aleshores els llinatges enfrontats eren Sureda i Catlar, després foren Sanglada i Pacs, més tard Tomàs i Sala. El 1440, potser inspirats en les lluites catalanes entre la Biga i la Busca hi hagué fortes lluites pel control del govern de l'illa. A la segona meitat del segle XV el bàndol de l'Almudaina estava integrat per les famílies Sureda i Dameto, i el del Call pels Catlar, Albertí i Puigdorfila. El 1473 hi hagué la darrera gran brega entre les dues parcialitats al carrer de Sant Jaume.[1]

Espanyols i Armadans[modifica]

Aquests dos bàndols nobiliaris s'enfrontaren a finals del segle XV. El 1489, durant les festes de Carnaval, d'acord amb el costum de l'època, una criada de Perot Espanyol tirà una gerra d'aigua sobre Jaume Armadans, que passava pel carrer. L'ofès pujà a la casa i maltractà la criada i la senyora. Per venjar-se Perot Espanyol i 50 persones més atacaren Can Armadans, en mataren el senyor i feriren la seva muller i el cosí Francesc Armadans. Aquest fou el detonant d'una nova guerra de bàndols. Part dels assaltants aconseguiren fugir i participaren en la Guerra de Granada, on guanyaren el perdó. El 2 de novembre de 1492 a l'inici d'una festa que es feia al convent de Sant Francesc, Espanyols i Armadans començaren una brega que deixà l'església coberta de morts i ferits. Fins a 1495 no es pot donar per acabat l'enfrontament entre els dos partits.

Torrelles i Puigdorfiles[modifica]

A principis del segle XV havia aparegut una disputa entre els Torrella i els Puigdorfila que durà molt al llarg del temps. El seu inici data del 1460 i durà fins al 1580. El virrei Gurrea, amb motiu de les Germanies, obligà els bàndols a signar una sèrie de treves que donen la mesura de fins on havia arribat la lluita. El 4 de gener de 1533 es va signar una pau entre els membres d'un i altre llinatge. Tot el segle XVI va estar marcat per la lluita entre els dos partits que, a partir de 1540, ja no estaven dirigits per membres d'aquests llinatges. La lluita entre Torrelles i Puigdorfiles derivà en la lluita entre Canamunt i Canavall. Els Puigdorfila sembla que derivaren cap al bàndol de Canamunt, i els Torrella ho feren cap a Canavall.[2]

Canamunt i Canavall[modifica]

Article principal: Canamunt i Canavall

L'enfrontament entre Canamunt i Canavall perdurà més de 60 anys i la seva pacificació sols va ser momentània. Sembla que l'adscripció durant la Guerra de Successió a un partit o l'altre tendí a reproduir els esquemes anteriors. De fet, una part dels nobles de Canamunt formaren la noblesa proborbònica, mentre que els de Canavall formaren l'austriacista.[3]

Membres destacats dels bàndols de Mallorca[modifica]

  • Bàndol dels Torrella
    • La Colla de Sóller (Antoni Puigderós, Francesc Aixeló, Damià Estada Micó, Antoni Amengual lo Tort, Benet Cristià lo Bord d'Alfàbia).
  • Bàndol dels Puigdorfila
    • Arnau de Santacília.
    • Macià Vicens Marratxo (Sóller).
    • Joan Angelats (Sóller).
  • Bàndol dels Canamunt
    • Arnau de Santacília i Pacs (nét del cap dels Puigdorfila).
    • Pere de Santacília i Pacs (germà de l'anterior).
    • Agustí Albanell (jutge de la Reial Audiència).
    • Pere Fortesa de Tagamanent.
    • Jeroni Pau de la Cavalleria.
    • La Colla de Selva (Mateu Ferragut Boda, Bernat Ferragut Boda, Jaume Gamundí Fembra, lo Bord Gater, Antoni Cànoves de Menut, Joan Gúells).
    • Jordi Sureda de Calbet, Nicolau Togores de Montanyans, Antoni Ferrer de Sant Jordi
  • Bàndol dels Canavall
    • Pau Sureda de Sant Martí i Campfullós.
    • Joan Miquel Serralta.
    • Nicolau i Francesc Truyols.
    • Joan de Puigdorfila.
    • Miquel i Baptista Brondo.

Referències[modifica]

  1. «Call-Almudaina». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 2. Palma: Promomallorca, p. 389. ISBN 84-8661702-2. 
  2. Serra i Barceló, Jaume Els bandolers a Mallorca (s. XVI-XVII) El tall editorial: Palma, 1997. (Conèixer Mallorca; 2)
  3. «Canamunt-Canavall». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 3. Palma: Promomallorca, p. 59-60. ISBN 84-8661702-2.