Bé nacional

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Bé d'interès nacional.
Exemple de venda de béns nacionals d'acord amb les lleis del 28 de Ventós i 6 de Floreal de l'any IV. L'acte es va realitzar en la ciutat de Pouilly-sur-Marne pel notari de Carignan

Els béns nacionals (en francés, biens nationaux) o dominis nacionals (en francés, domaines nationaux) són els dominis i les possessions de l'Església (edificis, objectes, terres de conreu i boscos) que van ser confiscats durant la Revolució Francesa, en virtut del decret de 2 de novembre de 1789. Aquests es van vendre per a resoldre la crisi financera que va provocar la Revolució. Els dominis de la Corona i les propietats d'alguns nobles van patir la mateixa sort amb les confiscacions revolucionàries.

La noció de bé nacional es va estendre ràpidament a les propietats dels emigrants i dels sospitosos, que van ser confiscades a partir del 30 de març de 1792 i posteriorment van ser venudes després de l'aprovació del decret de 27 de juliol.

Un dels objectius va ser constituir una seguretat per als assignats.

Concepte[modifica]

Aquesta confiscació dels béns pertanyents a l'Església, i posteriorment els dels emigrants nobles, va permetre retornar els préstecs contractats per l'Estat quan la negociació estava severament reglamentada a la Borsa.[Nota 1] D'altra banda, tal decisió va satisfer als que volien debilitar l'Església privant-la de poder sobre les seves terres i al partit jansenista, que volia veure-la en la pobresa evangèlica.

La venda dels béns nacionals va donar lloc a una transferència massiva de les propietats de la noblesa cap a la burgesia. Tot i que en cap moment les lleis i decrets votats van posar en pràctica la reforma agrària, de vegades es va aplicar a nivell local, més enllà de les disposicions de la llei.

De fet, tot i les declaracions d'intencions, no estava previst una redistribució a la gent, i mai es va pretendre donar a aquells que estaven censats com agricultors, parcers o jornalers dels camps o dels béns immobles confiscats a les ordes religioses, a les comunitats urbanes o rurals, o als emigrats. Aquests béns van ser adquirits per especuladors i per individus, molts de l'Assemblea Nacional, que tenien una demanda contra l'Estat.

Cronologia[modifica]

Assignat de 5 lliures (1791)
  • 19 de desembre de 1789 : Creació de l'assignat, que actuarà com a obligació sobre els béns nacionals.
  • 21 de desembre de 1789 : També s'inclouen en els «béns nacionals» els béns de la Corona (dominis grans i petits) i les fàbriques reials; es va afegir les propietats dels gremis, de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, de les confraries (excepte clubs i maçons), dels centres de formació (1792), de les cases i hospitals de caritat, i de les fàbriques parroquial (1795).
  • 14 de maig de 1790 : Decret que estableix les condicions de venda dels béns nacionals. Es venen als individus a través de subhastes celebrades en les capital de districte. El preu de la venda es pot pagar en 12 anys. Es recomana la divisió de la propietat.
  • 25 de juny de 1790 : Decret que estén la venda dels béns nacionals més enllà dels 400 milions de lliures previstes inicialment.
  • 15 d'agost de 1790 : Claude-Pierre Dellay d'Agier, diputat de la noblesa de la província de Dauphiné, va fer un decret per accelerar la venda de béns nacionals.
  • 26 de maig de 1791 : L'Assemblea estableix la llista de cases que el rei pot conservar en la llista civil: Palau del Louvre, les Tuileries i els castells de Versalles, Saint-Cloud, Sant-Germain-en-Laye, Rambouillet, Fontainebleau, Compiègne i de Pau, i així com els camps i boscos que en depenen. Aquestes dependències produeixen un ingrés anual d'un milió de lliures.
  • 2 i 17 de novembre de 1791 : Decrets que canvien les condicions de venda dels «béns nacionals»: els béns poder ser venuts sencers o en petites parcel·les. Aquests decrets afavoreixen a la burgesia en l'adquisició dels béns nacionals.
  • 30 de març de 1792 : Decret de confiscació de la propietat d'emigrants que van abandonar França a partir de l'1 de juliol de 1789.
  • 27 de juliol de 1792 : Decret de vendes de les propietats dels emigrants. Les condicions de venda són diferents: el decret de 14 d'agost, proposat per François de Neufchâteau, fixa els lots entre dos i quatre arpents, i el pagament amb una renda perpètua. No obstant això, es prefereix que el comprador pugui redimir aquesta renda, un avantatge per als nou als rics. Finalment, el límit de 4 arpents és abandonat pel decret del 2 de setembre.
  • 11 de novembre de 1792 : Decret de suspensió de la venda de béns nacionals
  • 8 de març de 1793 : Decret que també declara com a béns nacionals les escoles i universitats de les ciutats, de les parròquies i de les comunitats religioses.
  • 24 d'abril de 1793 : Es prohibeixen les agrupacions de compradors, que permitien als camperols poc afortunats adquirir els béns i compartir-los.
  • 3 i 10 de juny de 1793 : Decrets que imposen la subdivisió de la propietat dels emigrants, que seran distribuïts en lots d'un arpent als caps de les llars amb menys d'un arpent de terra, amb una renda del 5% del valor del bé. Aquest embrió de reforma agrària es va modificar per la Llei de 13 de setembre, que substitueix l'assignació de bons de 500 lliures als patriotes indigents i als defensors de la pàtria.
  • 25 de juliol de 1793 : Decret que estableix el procediment per a la venda de la propietat dels emigrants, en virtut del que disposa el decret de maig de 1790.
  • 22 de novembre de 1793 : Decret que imposa la fragmentació dels béns nacionals.
  • 28 de desembre de 1793 : Llei que fica a disposició de la Nació dels béns mobles i immobles confiscats als individus considerats enemics de la Revolució, és a dir, els immigrants, fugitius, sacerdots refractaris, deportats, presoners, condemnats a mort i els estrangers de països enemics.

Compensacions[modifica]

No hi va haver cap «compensació» com a tal. Es van fer intents per a compensar al clergat en forma de salari, però no van tenir èxit:

La reconversió en la indústria tèxtil[modifica]

Una part de les propietats confiscades als nobles i a l'església, incloent diversos monestirs de l'ordre cistercenc, van ser transformades en fàbriques de cotó, que ràpidament van convertir França en el primer fabricant de tèxtils d'Europa, amb el cotó que rebia de Brasil a través de Portugal. Aquestes inversions var ajudar a resistir la competència britànica causada per l'èxit dels primers empresaris britànics de cotó,[2] ja que la invenció de la spinning mule havia multiplicat per 140 la productivitat.

Les guerres de la Revolució Francesa i Napoleòniques van generar paral·lelament una necessitat de tèxtils per a vestir les tropes. Per desgràcia, l'emigració al Brasil de la família reial portuguesa en 1807 per a escapar dels exèrcits francesos va provocar mesures d'ofegament contra França, privant-la del cotó brasiler, que va causar la més terrible escassetat de la història de la cultura del cotó. Aquesta escassetat acabat després de la febre d'Alabama de 1816 i el desenvolupament en Egipte del cotó Makó que va aparèixer al mercat mundial en 1821. La matèria primera va tornar a ser assequible en la dècada de 1820, i diversos llocs convertits en béns nacionals van tornar a la producció cotó.

Entre les propietats confiscades i convertides en fàbriques tèxtils, moltes es trobaven en els departaments que van viure una industrialització tèxtil al segle xix:

Altres departaments, menys marcats per la indústria tèxtil, també van comptar amb molts béns nacionals:

Notes[modifica]

  1. Durant la Revolució Francesa, el Parlament va deplorar que la Borsa no era més que un «joc de primes», on tothom anava a vendre el que no tenia i comprava el que no volia, o «el lloc on havia comerciants per tot arreu però no havia comerç enlloc». En cas de delicte, al culpable se li confiscava les seves propietats, se'l condemnava a dos anys de presó i se'l exposava públicament amb un cartell al pit que ficava «especulador». La societat de corredors de borsa es va dissoldre per la Llei Dallarde de 1791.[1] Aquesta activitat es va obrir a tothom, amb l'única condició de que tingués només una funció. La Llei de 30 agost 1795 va limitar la durada de les sessions de la Borsa a una hora, realitzades entre 25 corredors de borsa; cinc d'ells eren els responsables de publicar la sessió a la premsa o amb cartells. El decret de 21 febrer 1796 va requerir que les transaccions es proclamessin en veu alta, amb el nom i l'adreça del venedor i el dipositari. Els assignats, obligacions sobre els béns nacionals, van ser abandonats el 19 de febrer de 1796, i el Directori van imposar un «deute perpetu del 5%», per la llei del 30 de setembre de 1797. L'Autoritat va reduir 2/3 el deute públic, part que només era pagat amb Lletres del Tresor.
  2. El concepte de llista civil va aparèixer en França al 1790 sota el regnat de Lluís XVI, seguint el model del Regne Unit. Es componia de dos elements:
    • un pressupost anual assignat per l'Estat al sobirà per les seves despeses de la seva Casa, permetent de distingir les despeses de la Corona dins del pressupost de l'Estat;
    • una dotació immobiliària i mobiliària, que consistia en un conjunt de béns identificats dins dels béns de l'Estat. Consistia principalment dels habitatges residencials per al sobirà, que proporcionava el seu manteniment.
    Sota el regnat de Lluís Felip, es va decidir que les obres d'art adquirides per la llista civil i col·locades en els edificis de la dotació s'unirien als béns de la Corona. Amb el concepte de llista civil va aparèixer sota la Restauració, desconegut per l'antic règim, el concepte de patrimoni del sobirà, separat del patrimoni de l'Estat: el sobirà podia constituir així un patrimoni privat, transferible o no als seus hereus segons les situacions.

Referències[modifica]

  1. Lagneau-Ymonet; Riva, 2010, p. 19.
  2. Braudel, 1997, p. 474.
  3. Palluel-Guillard, 1999, p. 403.
  4. 4,0 4,1 Batou, 1990.
  5. Regat, 1999, p. 86.
  6. Le patrimoine des communes du Val-d’Oise: Asnières-sur-Oise (op. cit.) p.935.
  7. Duclos, 1867, p. 626.
  8. Peigné-Delacourt, 1876, p. 296.
  9. Histoire du collège Jean Racine (francès).
  10. Les Castels disparus, de Tony Legendre; communicat presentat per la societat històrica de Château-Thierry en el diari L'Union en 1990.
  11. Perchenet, 1931, p. 570.
  12. 12,0 12,1 12,2 Jonas, 1994, p. 82.
  13. François Marie Philibert CHAVERONDIER (francès)
  14. Les Germanois notoires (francès).
  15. Société d'agriculture, industrie, sciences, arts et belles-lettres du département de la Loire, 1883.
  16. Lévêque, 1983.
  17. Web de la família Thénard (francès).
  18. Niepce, 2014.
  19. Lemercier, 2006.
  20. Un prisionner français, le capitaine Auguste Lefaivre, du 46ème regiment d'infanterie de ligne, décédé à l'hôpital temporaire de l'abbaye de la Cambre le 3 de julliet 1815 (francès).
  21. Louis Benet, de la web del Museu de La Ciotat (francès).
  22. Les congrégations religieuses, de la web del Museu de La Ciotat (francès).
  23. Monuments historiques et immeubles protégés sur La Lucerne-D'outremer (francès).
  24. Mouton, 2013.
  25. Renaud-Henneresse; Gaud, 2008, p. 176.
  26. Fallue, 2012, p. 105.
  27. Histoire de la filature Levasseur (francès).

Bibliografia[modifica]

  • Batou, Jean. Cent ans de résistance au sous-développement : l'industrialisation de l'Amérique latine et du Moyen-Orient face au défi européen, 1770-1870 (en francès). DROZ, 1990. ISBN 978-2600042901. 
  • Braudel, Fernand. Civilisation matérielle, économie et capitalisme (en francès). Armand Colin, 1997. ISBN 978-2200371029. 
  • Fallue, Léon. Histoire du château de Radepont et de l’abbaye de Fontaine-Guérard (en francès). Rouen: Alfred Péron, 2012. ISBN 978-1277736359. 
  • Lagneau-Ymonet, Paul; Riva, Angelo. Histoire de la Bourse (en francès). La Découverte, 2015.  ASIN: B0186FO0RO
  • Lévêque, Pierre. Une société provinciale: la Bourgogne sous la Monarchie de Juillet (en francès). Paris: J. Touzot, 1983. ISBN 978-2713207921. 
  • Mouton, Louis Bergeron. Banquiers, négociants et manufacturiers parisiens du Directoire à l'Empire (en francès). Éditions de l'École des hautes études en sciences sociales, 2013.  ASIN B00H4HMETW
  • Niepce, Léopold. Histoire du canton de Sennecey-le-Grand (Saône-et-Loire) et de ses dix-huit communes (en francès). Chalon-sur-Saons: Bertrand, 2014. ISBN 978-1295507665. 
  • Palluel-Guillard, André. L'aigle et la croix (en francès). Éditions Cabedita, 1999. ISBN 978-2-8829-5260-8. 
  • Peigné-Delacourt, Achille. Histoire de l'abbaye de Notre-Dame d'Ourscamp (en francès). Amiens: Impr. amienoise A. Denillet et cie, 1876.  ASIN: B001AZLLCU
  • Renaud-Henneresse, Florence; Gaud, Henri. Les Plus Belles Abbayes de France (en francès). Paris: Éditions Déclics, 2008. ISBN 978-2-8476-8158-1. 
  • Schulin, Ernst. Die Französische Revolution (en alemany). München: C. H. Beck, 2004. ISBN 978-3-406-51262-9. 
  • Soboul, Albert. Die Große Französische Revolution (en alemany). Frankfurt: DVA, 1973. ISBN 3-434-00271-5. 

Vegeu també[modifica]