Vés al contingut

Bíblia

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llibreBíblia
(en) The Holy Bible
(es) Santa Biblia
(eu) Biblia
(pt) Bíblia Sagrada
(sr) Света Библија
(it) Bibbia
(fr) La Bible
(eo) la Biblio
(sl) Biblija
(el) Αγία Γραφή
(el) Βίβλος
(ar) الكتاب المقدس Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipustext sagrat, col·lecció d'obres literàries i objecte religiós Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Autordiversos autors
col·lectiu d'escriptors Modifica el valor a Wikidata
Llenguahebreu, arameu i grec koiné
EdicióBíblia Valenciana, Bíblia Catalana Interconfessional, Bíblia Valenciana Interconfessional
Format perAntic Testament
Nou Testament
Bíblia hebrea Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
TemaAntic Testament, Nou Testament, cristianisme i judaisme Modifica el valor a Wikidata
Gènereliteratura religiosa i text sagrat Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióOrient Mitjà Modifica el valor a Wikidata
Altres
Sistema de classificació Dewey (DDC)220 Modifica el valor a Wikidata
Identificador Library of Congress ClassificationBS1-BS2970 Modifica el valor a Wikidata
Fitxer d'àudio parlat (neerlandès) Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz (obra): a0ec6de5-4d52-492d-b25c-2ecf78ac9864 Goodreads (obra): 91568355 Modifica el valor a Wikidata

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, (els) llibres, plural de βιβλιον, biblion, llibre, originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa papir, de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l'any 1478, la quarta llengua del món a tenir una bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n'encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al segle xix.[1]

Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.[2] Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

Etimologia

[modifica]

El terme Bíblia pot referir-se a la Bíblia hebrea, que correspon a l’Antic Testament cristià, o a la Bíblia cristiana, que a més de l'Antic Testament conté el Nou Testament.[3]

La paraula Biblia deriva del grec koiné: τὰ βιβλία, romanitzat: ta biblia , que significa 'els llibres' (singular βιβλίον, biblion). [ 2 ] La paraula βιβλίον en si mateix significa literalment pergamí i va arribar a ser utilitzat com la paraula ordinària per a llibre.[4] És el diminutiu de βύβλος byblos, 'papir egipci', possiblement anomenat així pel nom del port marítim fenici Biblos (també conegut com a Gebal), des d'on s'exportaven els papirs egipcis a Grècia.[5]

La grega ta biblia era «una expressió que els jueus hel·lenístics utilitzaven per descriure els seus llibres sagrats».[6] L'erudit bíblic F. F. Bruce assenyala que Joan Crisòstom sembla ser el primer escriptor (a les seves Homilies sobre Mateu, pronunciades entre el 386 i el 388 dC) que utilitza la frase grega ta biblia («els llibres») per descriure l'Antic i el Nou Testament junts.[7]

El llatí biblia sacra ('llibres sagrats') és una traducció del grec τὰ βιβλία τὰ ἅγια (tà bibliía tà hágia), que també significa 'els llibres sagrats'.[8] biblia llatina medieval és l'abreviatura de biblia sacra, 'llibre sagrat'. Gradualment va arribar a ser considerat com un substantiu femení singular (biblia, bibliae genèriques) en llatí medieval, i per això la paraula va ser manllevada com a singular a les llengües vernacles de l'Europa occidental.[9]

Desenvolupament i història

[modifica]
El Llibre del Gènesi en un Bíblia hebrea del 1300
El Gran Rotlle d'Isaïes (1QIsa a), un dels manuscrits de la mar Morta, és la còpia completa més antiga del Llibre d'Isaïes.

La Bíblia no és un sol llibre; és una col·lecció de llibres o textos el desenvolupament complex dels quals no s'entén completament. Els llibres més antics van començar com a cançons i històries transmeses oralment de generació en generació. Els estudiosos del segle xxi només es troben en les etapes inicials d'exploració de la interfície entre l'escriptura, la interpretació, la memorització i la dimensió auditiva dels textos. Els indicis actuals són que l'escriptura i l'oralitat no estaven tan separades com que l'escriptura antiga s'aprenia en la interpretació oral comunitària. La Bíblia va ser escrita i compilada per moltes persones, que molts estudiosos diuen que són majoritàriament desconegudes, d'una varietat de cultures i orígens dispars.[10]

L'erudit bíblic britànic John K. Riches va escriure: [11]

« Els textos bíblics es van produir durant un període en què les condicions de vida dels escriptors –polítiques, culturals, econòmiques i ecològiques– variaven enormement. Hi ha textos que reflecteixen una existència nòmada, textos de persones amb una monarquia establerta i un culte al Temple, textos de l'exili, textos nascuts de l'opressió ferotge per part de governants estrangers, textos cortesans, textos de predicadors carismàtics errants, textos d'aquells que es donen els aires d'escriptors hel·lenístics sofisticats. És un període que abasta les composicions d'Homer, Plató, Aristòtil, Tucídides, Sòfocles, Cèsar, Ciceró i Catul. És un període que veu l'auge i la caiguda de l'Imperi Assiri (segle XII al VII) i de l'Imperi Persa (segle VI al IV), les campanyes d'Alexandre el Gran (336–326), l'auge de Roma i el seu domini de la Mediterrània (segle IV fins a la fundació del Principat, 27 aC), la destrucció del Temple de Jerusalem (70 dC) i l'extensió del domini romà a parts d'Escòcia (84 dC). »

Els llibres de la Bíblia van ser inicialment escrits i copiats a mà en rotlles de papir.[12] No se n'ha conservat cap original. Per tant, l'edat de la composició original dels textos és difícil de determinar i molt debatuda. Utilitzant un enfocament lingüístic i historiogràfic combinat, Hendel i Joosten daten les parts més antigues de la Bíblia hebrea (el Càntic de Dèbora a Jutges 5 i la història de Samsó de Jutges 16 i 1 Samuel) com a compostes a principis de l’Edat del ferro premonàrquica (c. 1200 aC).[13] Els manuscrits de la mar Morta, descoberts a les coves de Qumran el 1947, són còpies que es poden datar entre el 250 aC i el 100 dC. Són les còpies més antigues existents dels llibres de la Bíblia hebrea de qualsevol extensió que no siguin fragments.[14]

Els primers manuscrits probablement estaven escrits en paleohebreu, una mena de pictograma cuneïforme similar a altres pictogrames del mateix període.[15] L’exili a Babilònia probablement va impulsar el canvi a l'escriptura quadrada (arameu) entre els segles V i III aC.[16] Des de l'època dels manuscrits del Mar Mort, la Bíblia hebrea es va escriure amb espais entre les paraules per ajudar a la lectura.[17] Al segle VIII dC, els massoretes van afegir signes vocàlics.[18] Els levites o escribes mantenien els textos, i alguns textos sempre es tractaven com a més autoritzats que d'altres.[19] Els escribes conservaven i canviaven els textos canviant l'escriptura, actualitzant formes arcaiques i fent correccions. Aquests textos hebreus es copiaven amb molta cura.[20]

Considerats com a escriptures (textos religiosos sagrats i autoritzats), els llibres van ser compilats per diferents comunitats religioses en diversos cànons bíblics (col·leccions oficials d'escriptures).[21] La primera compilació, que contenia els primers cinc llibres de la Bíblia i anomenada Torà (que significa llei, instrucció o ensenyament) o Pentateuc (cinc llibres), va ser acceptada com a cànon jueu al segle V aC. Una segona col·lecció d'històries narratives i profecies, anomenada Neviïm ('profetes'), va ser canonitzada al segle III aC. Una tercera col·lecció anomenada Ketuvim ('escrits'), que contenia salms, proverbis i històries narratives, va ser canonitzada en algun moment entre el segle II aC i el segle II dC.[22] Aquestes tres col·leccions van ser escrites principalment en hebreu bíblic, amb algunes parts en arameu, que juntes formen la Bíblia hebrea o TaNaKh (una abreviatura de Torà, Nevi'im i Ketuvim).[23]

Redacció

[modifica]
Pàgina de l'Apocalipsi de la Bíblia Valenciana, la primera Bíblia impresa en català, entre el 1477 i el 1478

Segons la tradició, la Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de seixanta generacions, per més de quaranta autors diferents,[24] en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües: hebreu, grec i arameu (en alguns passatges molt concrets de la Bíblia hebrea original).

Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels quals es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles iii i i aC. Amb tot, hi ha relats com el del Diluvi Universal que també són presents en cultures molt més antigues com la mesopotàmica, les primeres versions del qual daten del 2700 aC.

En el cas del Nou Testament, els principals autors són els dels evangelis atribuïts a Sant Marc, Lluc Evangelista, Sant Mateu, Joan l'Apòstol i Sant Pau de Tars.

Contingut

[modifica]

El contingut de la Bíblia, conegut com a Cànon, va ser establert per les autoritats de l'Església el segle iv i es compon de dues parts:

Antic Testament

[modifica]

Les autoritats van acceptar el Tanakh jueu, que és el que van anomenar Antic Testament, en referència a l'antic pacte entre Déu i la humanitat, principalment amb la nació d'Israel, de la qual vindria el Salvador de la Humanitat. L'Antic Testament està format per 39 llibres que corresponen als 24 llibres del Tanakh. Aquest va ser escrit sobretot en hebreu, però hi ha certes seccions en arameu. Els estudiosos anomenats masoretes van intentar establir un text definitiu comparant les versions existents a partir de l'any 800, traient moltes addicions que la versió dels Setanta havia afegit (probablement per interpretar que comentaris al marge eren línies de text).

Després de la Reforma Protestant del segle xvi, els catòlics i els ortodoxos a més d'aquests 39 llibres hi van afegir altres llibres coneguts com a deuterocanònics, paraula grega que vol dir Segon Cànon.

Nou Testament

[modifica]

Les autoritats van acceptar alguns escrits judeocristians que van fer referència a Jesucrist, a qui consideraven el Salvador profetitzat a l'Antic Testament. Aquests escrits van ser anomenats Nou Testament, fent referència al nou pacte entre Déu i la humanitat, per mitjà del sacrifici de Jesucrist per a redimir la humanitat dels seus pecats.

El Nou Testament està format per 27 llibres que van ser escrits en grec, llavors la lingua franca del continent europeu i de l'Orient Mitjà. No es conserven els textos originals, sinó els derivats, que els estudiosos han agrupat en tres grans famílies: l'alexandrina (la més minimalista), la bizantina (maximalista) i l'occidental. Les primeres edicions que tenien en compte aquest aparell crític daten del Renaixement.

Altres llibres

[modifica]

Els llibres que versen sobre la mateixa història però que no han estat acceptats per les autoritats cristianes s'anomenen llibres apòcrifs (en contrast amb els canònics o deuterocanònics) i molts d'ells contenen doctrina que ha estat declarada heretgia. Els mormons també afegeixen a la Bíblia d'altres llibres com el Llibre del Mormó, anomenat Un altre evangeli de Jesucrist. Aquests llibres no són acceptats per cap altra confessió cristiana.

Bíblia de família

[modifica]

Una Bíblia de família és una bíblia transmesa per una família, amb cada generació successiva registrant informació sobre la història de la família en el seu interior. En general, aquesta informació inclou naixements, defuncions, baptismes, confirmacions i matrimonis. Altres coses, com cartes, retalls de premsa, i fotografies, també es poden trobar en una bíblia familiar. En el Regne Unit van ser comuns durant l'època victoriana, i també ho van ser en els Estats Units, Austràlia, i Nova Zelanda. Sovint es fan servir com a fonts de recerca genealògica.[25]

Divisions en capítols i versicles

[modifica]

Les divisions actuals de la Bíblia en capítols i versicles numerats no provenen de tradicions antigues textuals, sinó que van ser creades a l'edat mitjana pels cristians, i van ser adoptats posteriorment pels jueus com a referències tècniques pel Tanakh. Aquestes referències van ser crucials per als rabins medievals en els debats obligats amb el clergat cristià (que ja feia servir la divisió en capítols i versicles), especialment a Espanya. La puntuació també és obra d'escribes posteriors.

Gèneres literaris en la Bíblia

[modifica]

Les diferents maneres d'escriure que tenien els autors que van escriure la Bíblia:[26]

Traduccions

[modifica]
Bíblia Antiga

Com que els textos estaven escrits en hebreu i molts creients parlaven arameu, de seguida es van difondre traduccions orals i de fragments concrets per al seu ús a la sinagoga, a través dels meturgeman[27] o intèrprets especialitzats.

La primera traducció íntegra de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va fer al grec l'any 250 aC, per als jueus de la Diàspora que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven grec, la lingua franca de llavors. Aquesta traducció és coneguda com la Versió dels Setanta o Septuaginta i és la versió que més ha estat utilitzada com a referència per a altres traduccions i per fer comparacions amb la versió hebrea, ja que es considera la més fidel. La segona traducció, i potser la més important perquè va conformar la versió de referència del text durant més de mil cinc-cents anys, va ser la versió en llatí que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni al segle vi, coneguda com la Vulgata Latina. Aquesta és la traducció oficial de l'Església Catòlica Romana des del concili de Trento[28] (1546), on va ser reconeguda com a tal degut als llargs anys de tradició i reconeixement institucional i al fet que estigués escrita en llatí, llengua culta de l'època i oficial de l'Església cristiana.

Durant l'edat mitjana se'n van fer algunes traduccions a diverses llengües europees; no obstant això van ser prohibides pel Vaticà, que només en permetia la versió en llatí, raó per la qual van tenir una difusió relativa.

La primera traducció sencera de la Bíblia a la llengua catalana manuscrita coneguda data del segle xiv i es conserva en un manuscrit de París més tardà, de l'any 1465. Tanmateix, se sap que el rei Alfons el Franc havia encarregat ja una primera traducció al català l'any 1287, tot i que no es va arribar a acabar.

El català va ser la quarta llengua del món a tenir una traducció impresa de la Bíblia, després del llatí, l'alemany i l'italià, amb l'anomenada Bíblia Valenciana, l'any 1478, de la qual es conserven només alguns fulls solts. Aquesta versió va ser perseguida i prohibida per la Inquisició castellano-aragonesa fins pràcticament destruir-ne tots els exemplars.[29]

El 1968 la Fundació Bíblica Catalana, sota el paraigües de l'Institut Cambó, va publicar a l'Editorial Alpha de Barcelona una esplèndida traducció al català modern directament dels textes originals, feta per especialistes de renom. Carles Riba, Josep Maria Millàs, Josep O'Callaghan, Joan Vergés,[30] Manuel Balasch, i fins a un total de 38 col·laboradors de primer nivell van treballar-hi des d'abans del 1928, data en què va aparèixer el primer volum. El 1948 es va publicar el darrer volum, però l'edició del 1968 és una revisió profunda, lingüística, exegètica i teològica, a la vista de l'evolució dels estudis bíblics i del català modern.[31]

Després de la Reforma Protestant, i amb la invenció de la impremta, se'n van fer moltes més traduccions amb ràpida difusió. Una de les més importants va ser la de Luter, que va estandarditzar la llengua alemanya i va fomentar que tots els membres de la societat (i no només els sacerdots) llegissin els textos bíblics.

Influència

[modifica]

Amb una tradició literària que abasta dos mil·lennis, la Bíblia és una de les obres més influents mai escrites. Des de les pràctiques d'higiene personal fins a la filosofia i l'ètica, la Bíblia ha influït directament i indirectament en la política i el dret, la guerra i la pau, la moral sexual, el matrimoni i la vida familiar, les lletres i l'aprenentatge, les arts, l'economia, la justícia social, l'atenció mèdica i més.[32]

La Bíblia cristiana és el llibre més publicat del món, amb unes vendes totals estimades de més de cinc mil milions d'exemplars.[33] Com a tal, la Bíblia ha tingut una profunda influència, especialment al món occidental,[34][35] on la Bíblia de Gutenberg va ser el primer llibre imprès a Europa amb tipus mòbils.[36] Ha contribuït a la formació del dret, l'art, la literatura i l'educació occidentals.[37]

Política i dret

[modifica]

La Bíblia s'ha utilitzat per donar suport i oposar-se al poder polític. Ha inspirat una revolució i una inversió del pod perquè Déu es retrata tan sovint com escollint allò que és feble i humil... (el Moisès tartamudejant, el Samuel infant, Saül d'una família insignificant, David enfrontant-se a Goliat, etc.)... per confondre els poderosos.[38] Els textos bíblics han estat el catalitzador de conceptes polítics com la democràcia, la tolerància religiosa i la llibertat religiosa.[39] :3 Aquests, al seu torn, han inspirat moviments que van des de l'abolicionisme dels segles XVIII i XIX fins al moviment pels drets civils, el moviment anti-apartheid i la teologia de l'alliberament a l'Amèrica Llatina. La Bíblia ha estat la font de molts moviments pacifistes i esforços de reconciliació arreu del món.

Les arrels de moltes lleis modernes es poden trobar en els ensenyaments de la Bíblia sobre el degut procés, la justícia en els procediments penals i l'equitat en l'aplicació de la llei. Es diu als jutges que no acceptin suborns (Deuteronomi 16:19), se'ls exigeix que siguin imparcials tant amb els nadius com amb els estrangers (Levític 24:22; Deuteronomi 27:19), tant amb els necessitats com amb els poderosos (Levític 19:15), i tant amb els rics com amb els pobres (Deuteronomi 1:16, 17; Èxode 23:2-6). El dret a un judici just i a un càstig just també es troba a la Bíblia (Deuteronomi 19:15; Èxode 21:23-25). Els més vulnerables en una societat patriarcal – nens, dones i desconeguts – són esmentats a la Bíblia per a una protecció especial (Salm 72:2, 4).[40] :47–48

Els estudiosos han destacat que la Bíblia va tenir una influència significativa en el desenvolupament de la nacionalitat i el nacionalisme, primer entre els jueus antics i més tard en les societats cristianes. Per als jueus antics, servia com a història nacional i font de dret,[41] proporcionant un marc que establia una ascendència compartida, una història comuna, codis legals i marcadors culturals que definien la identitat col·lectiva jueva.[41][42] S'ha suggerit que la pràctica de lectures públiques regulars de textos bíblics durant el període del Segon Temple va facilitar la transmissió d'aquestes narratives formadores d'identitat a través del públic jueu en general.[42] Diversos estudiosos argumenten que parts substancials de la Bíblia hebrea, en particular la Història Deuteronòmica i el Tetrateuc, van ser compostes específicament per establir i reforçar una identitat ètnica i nacional israelita distinta.[42] Alguns estudiosos del nacionalisme, com Adrian Hastings, sostenen que el model de l'antic Israel presentat a la Bíblia hebrea va proporcionar al món el concepte original de nacionalitat, influint en el desenvolupament del nacionalisme i dels estats nació europeus.[43]

Responsabilitat social

[modifica]

El fonament filosòfic dels drets humans es troba en els ensenyaments de la Bíblia sobre la llei natural.[44][45] Els profetes de la Bíblia hebrea amonesten repetidament la gent a practicar la justícia, la caritat i la responsabilitat social. H.A. Lockton escriu a The Poverty and Justice Bible (The Bible Society (Regne Unit), 2008) que hi ha més de 2000 versos a la Bíblia que tracten els problemes de justícia de les relacions entre rics i pobres, l'explotació i l'opressió. El judaisme practicava la caritat i curava els malalts, però tendia a limitar aquestes pràctiques al seu propi poble.[46] Per als cristians, les afirmacions de l'Antic Testament es veuen reforçades per múltiples versos com Mateu 10:8, Lluc 10:9 i 9:2, i Actes 5:16 que diuen "cura els malalts". Els autors Vern i Bonnie Bullough escriuen a The care of the sick: the emergence of modern nursing, que això es veu com un aspecte de seguir l'exemple de Jesús, ja que gran part del seu ministeri públic es va centrar en la curació.

En el procés de seguir aquest manament, el monaquisme del segle III va transformar l'atenció sanitària.[47] Això va produir el primer hospital per a pobres a Cesarea al segle IV. El Sistema d'assistència sanitària monàstica va ser innovador en els seus mètodes, permetent que els malalts romanguessin dins del monestir com una classe especial que oferia beneficis especials; va desestigmatitzar la malaltia, va legitimar la desviació de la norma que inclou la malaltia i va formar la base per als futurs conceptes moderns d'atenció sanitària pública.[48] Les pràctiques bíbliques d'alimentar i vestir els pobres, visitar els presoners, donar suport a les vídues i els nens orfes han tingut un impacte radical.[49][50][51]

L'èmfasi de la Bíblia en l'aprenentatge ha tingut una influència formidable en els creients i la societat occidental. Durant segles després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, totes les escoles d'Europa eren escoles eclesiàstiques basades en la Bíblia, i fora dels assentaments monàstics, gairebé ningú sabia llegir ni escriure. Aquestes escoles finalment van conduir a les primeres universitats d'Occident (creades per l'església) a l'edat mitjana, que s'han estès per tot el món en l'actualitat. Els reformadors protestants volien que tots els membres de l'església poguessin llegir la Bíblia, per la qual cosa es va introduir l'educació obligatòria tant per a nens com per a nenes. Les traduccions de la Bíblia a les llengües vernacles locals han donat suport al desenvolupament de les literatures nacionals i a la invenció d'alfabets.[52]

Els ensenyaments bíblics sobre la moralitat sexual van canviar l'Imperi Romà, el mil·lenni que va seguir, i han continuat influint en la societat.[53] El concepte de moralitat sexual de Roma es centrava en l'estatus social i polític, el poder i la reproducció social (la transmissió de la desigualtat social a la següent generació). L'estàndard bíblic era una noció radical de llibertat individual centrada en un paradigma llibertari d'agència sexual completa.[54] :10, 38 El classicista Kyle Harper descriu el canvi que evoca l'ensenyament bíblic com «una revolució en les normes de comportament, però també en la imatge mateixa de l'ésser humà».[55]:14–18R

Criticisme textual

[modifica]

Diversos corrents dels estudis bíblics s'han apropat al text emprant les eines de la filologia, és a dir, analitzant-lo des del punt de vista literari i lingüístic i no pas religiós. Aquesta visió va sorgir al segle xvii però va desenvolupar-se plenament als segles XIX i XX.

Aquest criticisme pot tenir diverses variants: la que empra les fonts del mateix text i compara passatges de diferents llibres bíblics per traçar la història dels autors i dels escrits (criticisme baix) o la que analitza la història de la transmissió dels documents i variants lingüístiques per reconstruir els discursos originals i datar-los, usant els mètodes de la crítica textual clàssica (alt criticisme).

En paral·lel, els estudiosos busquen textos de la mateixa època o que tractin temes similars (com els diferents mites de la Creació) per estudiar si pot haver-hi influència entre ells, és a dir, per determinar quines són les fonts de la Bíblia, tant orals com escrites.

Literatura i arts

[modifica]
Salomé, d’Henri Regnault (1870)

La Bíblia ha influït directament i indirectament en la literatura: les Confessions de Sant Agustí es consideren àmpliament la primera autobiografia de la literatura occidental.[56] La Summa Teològica, escrita entre 1265 i 1274, és un dels clàssics de la història de la filosofia i una de les obres més influents de la literatura occidental. Ambdues van influir en els escrits de la poesia èpica de Dante i la seva Divina Comèdia, i al seu torn, la creació i la teologia sacramental de Dante han contribuït a influir en escriptors com J. R. Tolkien[57] i William Shakespeare.[58]

Moltes obres mestres de l'art occidental es van inspirar en temes bíblics: des de les escultures de David i Pietat de Miquel Àngel fins a El Sant Sopar de Leonardo da Vinci i les diverses pintures de Madonna de Rafael. Hi ha centenars d'exemples. Eva, la temptadora que desobeeix el manament de Déu, és probablement la figura més representada en l'art.[59] El Renaixement preferia el nu femení sensual, mentre que la femme fatale Dalila a partir del segle xix demostra com la Bíblia i l'art configuren i reflecteixen les opinions sobre les dones.[60][61]

La Bíblia té molts rituals de purificació que parlen de net i impur tant en termes literals com metafòrics.[62] L'etiqueta bíblica del lavabo anima a rentar-se després de tots els casos de defecació, d'aquí la invenció del bidet.[63][64]

Crítica

[modifica]

Els crítics consideren que certs textos bíblics són moralment problemàtics. La Bíblia no demana ni condemna l'esclavitud directament, però hi ha versos que aborden com afrontar-la, i aquests versos s'han utilitzat per donar-li suport, tot i que la Bíblia també s'ha utilitzat per donar suport a l'abolicionisme. Alguns han escrit que el supersessionisme comença al llibre dels Hebreus, mentre que altres situen els seus inicis en la cultura de l'Imperi Romà del segle IV.[65]:1 La Bíblia s'ha utilitzat per donar suport a la pena de mort, el patriarcat, la intolerància sexual, la violència de la guerra total i el colonialisme.

A la Bíblia cristiana, la violència de la guerra s'aborda de quatre maneres: pacifisme, no-resistència, guerra justa i guerra preventiva, de vegades s'anomena croada.[66]:13–37 A la Bíblia hebrea, hi ha una guerra justa i una guerra preventiva que inclou els amalequites, els cananeus, els moabites i el registre de l'Èxode, el Deuteronomi, Josuè i els dos llibres dels Reis.[67] John J. Collins, erudit bíblic, escriu que la gent al llarg de la història ha utilitzat aquests textos bíblics per justificar la violència contra els seus enemics.[68] L'antropòleg Leonard B. Glick ofereix l'exemple modern dels fonamentalistes jueus a Israel, com ara Shlomo Aviner, un rabí i destacat teòric del moviment Gush Emunim, que considera que els palestins són com els cananeus bíblics, i per tant suggereix que Israel ha d'estar preparat per destruir els palestins si els palestins no abandonen la terra.

L'historiador Nur Masalha argumenta que el genocidi és inherent a aquests manaments i que han servit com a exemples inspiradors del suport diví per a la massacre d'oponents nacionals. Tanmateix, els sociòlegs Frank Robert Chalk i Kurt Jonassohn qüestionen l'aplicabilitat del terme [genocidi] a períodes anteriors de la història.[69] Com que la majoria de les societats del passat van patir i practicar el genocidi, en aquell moment es va acceptar com a forma de la vida a causa de la crueltat i brutalitat de la vida; la condemna moral associada a termes com genocidi són productes de la moralitat moderna.[69]:27 La definició del que constitueix violència s'ha ampliat considerablement amb el temps.[70] :1–2 La Bíblia reflecteix com van canviar les percepcions de la violència per als seus autors.[70] :261

L'erudita bíblica feminista Phyllis Trible, al seu llibre Textos de terror, explica quatre històries bíbliques sobre el sofriment a l'antic Israel on les dones són les víctimes. Tribble descriu la Bíblia com un mirall que reflecteix els humans i la vida humana en tota la seva santedat i horror.[71]

John Riches, professor de teologia i crítica bíblica a la Universitat de Glasgow, ofereix la següent visió de les diverses influències històriques de la Bíblia:

« Ha inspirat alguns dels grans monuments del pensament humà, la literatura i l'art; ha alimentat igualment alguns dels pitjors excessos de la salvatgia humana, l'interès propi i la tanca de mires. Ha inspirat homes i dones a actes de gran servei i valentia, a lluitar per l'alliberament i el desenvolupament humà; i ha proporcionat el combustible ideològic per a societats que han esclavitzat els seus congèneres i els han reduït a una pobresa abjecta.... Potser sobretot, ha proporcionat una font de normes religioses i morals que han permès a les comunitats mantenir-se unides, cuidar-se i protegir-se mútuament; però precisament aquest fort sentiment de pertinença ha alimentat al seu torn la tensió i els conflictes ètnics, racials i internacionals. És a dir, ha estat la font de gran veritat, bondat i bellesa alhora que ha inspirat mentides, maldat i lletjor.[72] »

Dades curioses

[modifica]
Monument a la Biblia
  • El nombre de paraules de la Bíblia varia segons la versió i l'idioma, i està entre 773.692[73] i 783.137.[74]
  • La Bíblia cristiana ortodoxa consta de 1.347 capítols; la catòlica romana de 1.329, i la protestant de 1.189, 260 dels quals constitueixen el Nou testament.
  • El llibre que apareix com a últim a la Bíblia és el de l'Apocalipsi però, en realitat, l'últim a ser escrit va ser l'Evangeli segons Joan.
  • El llibre més curt de la Bíblia és la Segona Epístola de Joan (2 Joan, 13 versicles), seguit per la Tercera Epístola de Joan (3 Joan, 15 versicles), el Llibre d'Abdies (21 versicles) i l'Epístola de Judes (25 versicles).
  • El capítol més curt de la Bíblia és el «Salm 117» (solament 2 versicles), i el capítol més llarg és el «Salm 119» (176 versicles).
  • El versicle més curt de la Bíblia és el de l'Evangeli segons Joan 11,35 («Jesús començà a plorar.»[75]) i el més llarg és el Llibre d'Ester 8,9.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Carod-Rovira, Josep Lluís «La darrera Bíblia». El Punt Avui, 10-12-2017.
  2. ↑ «Societat Bíblica Unida (2008) - Resum estadístic de les traduccions de les Escriptures (anglès)». Arxivat de l'original el 2008-03-08. [Consulta: 17 setembre 2008].
  3. ↑ «Definition of Bible | Dictionary.com» (en anglès). www.dictionary.com. Arxivat de l'original el 15 octubre 2006.
  4. ↑ Beekes, 2009, p. 246–247.
  5. ↑ Brake, 2008, p. 29.
  6. ↑ Hamilton, Mark. «From Hebrew Bible To Christian Bible | From Jesus To Christ – The First Christians | Frontline». www.pbs.org. Arxivat de l'original el 14 juny 2018.
  7. ↑ Bruce, 1988, p. 214.
  8. ↑ Liddell, Henry George. «A Greek-English Lexicon, βιβλίον». www.perseus.tufts.edu. Arxivat de l'original el 18 novembre 2019.
  9. ↑ «The Catholic Encyclopedia». Newadvent.org. Arxivat de l'original el 13 juny 2010. [Consulta: 23 abril 2010].
  10. ↑ Swenson 2021, p. 12 ; Rogerson 2005, p. 21; Riches 2000, ch. 2.
  11. ↑ Riches, 2000, p. 9.
  12. ↑ Lim, 2017, p. 7; 47.
  13. ↑ Hendel i Joosten, 2018, p. ix, 98–99, 101, 104, 106.
  14. ↑ Lim 2017 ; Ulrich 2013; Brown 2010.
  15. ↑ Wegner, 2006, p. 59.
  16. ↑ Wegner, 2006, p. 60.
  17. ↑ Wegner, 2006, p. 61.
  18. ↑ VanderKam i Flint, 2013, p. 88–90.
  19. ↑ Wegner, 2006, p. 62–63.
  20. ↑ Wegner, 2006, p. 64–65.
  21. ↑ Hayes, 2012, p. 9.
  22. ↑ Hayes, 2012, p. 9–10.
  23. ↑ Lim, 2017, p. 40.
  24. ↑ MacArthur, John. John 12-21 (en anglès). Moody Publishers, 2001, p.201. ISBN 0802408249.
  25. ↑ www.exploregenealogy.co.uk /
  26. ↑ Aula de Biblia
  27. ↑ Úbeda, Caterina «Els misteris de la Bíblia». Sàpiens, 252, 3-2023, p. 62 [Consulta: 13 març 2023].
  28. ↑ Sacrosanto, Ecuménico y General Concilio de Trento en línia Arxivat 2011-08-13 a Wayback Machine.
  29. ↑ Ventura, Jordi. La Bíblia Valenciana. Barcelona: Curial, 1993.
  30. ↑ Casanellas, Pere «Les traduccions catalanes de la Bíblia». Dades.
  31. ↑ Fundació Bíblica Catalana. Bíblia. Barcelona: Alpha SA, Barcelona, 1968, p. 2340. ISBN DL B-39.794/68.
  32. ↑ Riches, 2000, ch. 1.
  33. ↑ «Best-selling book». Guinness World Records, 2021. Arxivat de l'original el 15 març 2015. [Consulta: 10 maig 2025].
  34. ↑ Burnside, Jonathan. God, Justice, and Society: Aspects of Law and Legality in the Bible. Oxford University Press, 2011, p. XXVI. ISBN 978-0-19-975921-7.
  35. ↑ V. Reid, Patrick. Readings in Western Religious Thought: The ancient world. Paulist Press, 1987, p. 43. ISBN 978-0-8091-2850-1.
  36. ↑ Riches, 2000, chs. 1 and 4.
  37. ↑ G. Koenig, Harold. Religion and Spirituality in Psychiatry. Cambridge University Press, 2009, p. 31. ISBN 978-0-521-88952-0.
  38. ↑ Ellul, Jacques. The Subversion of Christianity. Wipf and Stock Publishers, 2 juny 2011. ISBN 978-1-60608-974-3.
  39. ↑ Scribner. Tolerance and Intolerance in the European Reformation. United Kingdom: Cambridge University Press, 2002. ISBN 978-0-521-89412-8.
  40. ↑ Marshall, Christopher. «"A Little lower than the Angels" Human rights in the biblical tradition». A: Atkin. Human Rights and the Common Good: Christian Perspectives. Wellington, New Zealand: Victoria University Press, 1999. ISBN 978-0-86473-362-7.
  41. 1 2 Millar, Fergus Journal of Jewish Studies, 38, 2, 1987, p. 147–148. DOI: 10.18647/1337/JJS-1987.
  42. 1 2 3 Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«». DOI: 10.1017/cbo9780511499067.003. [Consulta: 8 octubre 2024].
  43. ↑ Hastings, Adrian. The Construction of Nationhood: Ethnicity, Religion and Nationalism. Cambridge: Cambridge University Press, 1997, p. 186–187. ISBN 0-521-59391-3.
  44. ↑ Gönenç, Levent. Prospects for Constitutionalism in Post-Communist Countries. The Netherlands: Kluwer Law International, 2002, p. 218. ISBN 978-90-411-1836-3.
  45. ↑ Kim. Imagining Human Rights. Berlin: de Gruyter, 2015, p. 13–17. ISBN 978-3-11-037619-7.
  46. ↑ Bullough, Vern L.; Bullough, Bonnie. The Care of the Sick: The Emergence of Modern Nursing (en anglès). Routledge, 2021-06-23, p. 28. ISBN 978-1-000-21592-2.
  47. ↑ Crislip, 2005, p. 3.
  48. ↑ Crislip, 2005, p. 68–69, 99.
  49. ↑ Schmidt, Charles. «Chapter Five: The Poor and Unfortunate». A: The Social Results of Early Christianity. Londres: William Isbister Ltd., 1889, p. 245–256. ISBN 978-0-7905-3105-2.
  50. ↑ Models for Christian Higher Education: Strategies for Survival and Success in the Twenty-First Century. William B. Eerdmans Publishing Company, 1997, p. 290. ISBN 978-0-8028-4121-6.
  51. ↑ Teasdale, Mark R. Methodist Evangelism, American Salvation: The Home Missions of the Methodist Episcopal Church, 1860–1920. Wipf and Stock Publishers, 2014, p. 203. ISBN 978-1-62032-916-0.
  52. ↑ Sanneh i McClymond, 2016, p. 279.
  53. ↑ Harper, 2013, p. 14–18.
  54. ↑ Langlands, Rebecca. Sexual Morality in Ancient Rome. Cambridge: Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-85943-1.
  55. ↑ Harper, Kyle (2013). From Shame to Sin: The Christian Transformation of Sexual Morality in Late Antiquity. Cambridge, MA: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-07277-0
  56. ↑ Wilken, Robert L. The Spirit of Early Christian Thought. New Haven: Yale University Press, 2003, p. 291. ISBN 978-0-300-10598-8.
  57. ↑ Boffetti, Jason. «Tolkien's Catholic Imagination». Crisis Magazine. Morley Publishing Group, 01-11-2001. Arxivat de l'original el 21 agost 2006.
  58. ↑ Voss, Paul J. «Assurances of faith: How Catholic Was Shakespeare? How Catholic Are His Plays?». Crisis Magazine. Morley Publishing Group, 01-07-2002. Arxivat de l'original el 22 febrer 2011. [Consulta: 19 maig 2022].
  59. ↑ Meyer, Mati. «Art: Representation of Biblical Women». Jewish Women's Archive. Arxivat de l'original el 16 octubre 2020. [Consulta: 19 maig 2022].
  60. ↑ «Art: Representation of Biblical Women | Jewish Women's Archive». Arxivat de l'original el 16 octubre 2020. [Consulta: 19 maig 2022].
  61. ↑ Apostolos-Cappadona, Diane Oxford Research Encyclopedia of Religion, 1, 7-2016. DOI: 10.1093/acrefore/9780199340378.013.208.
  62. ↑ Warsh, Cheryl Krasnick; Veronica Strong-Boag. Children's Health Issues in Historical Perspective. Wilfrid Laurier Univ. Press, 2006, p. 315. ISBN 978-0-88920-912-1.
  63. ↑ E. Clark, Mary. Contemporary Biology: Concepts and Implications. University of Michigan Press, 2006. ISBN 978-0-7216-2597-3.
  64. ↑ «A hose: the strange device next to every Finnish toilet». Big in Finland. Curiosities, 08-07-2014. Arxivat de l'original el 10 maig 2022. [Consulta: 21 maig 2022].
  65. ↑ Vlach, Michael J. Has the Church Replaced Israel? A Theological Evaluation. B&H Publishing Group, 2010. ISBN 978-0-8054-4972-3.
  66. ↑ Clouse, Robert G. War: Four Christian Views. Winona Lake, Indiana: BMH Books, 1986.
  67. ↑ Hunter, A. G.. Bekkencamp. Denominating Amalek: Racist stereotyping in the Bible and the Justification of Discrimination", in Sanctified aggression: legacies of biblical and post biblical vocabularies of violence. Continuum Internatio Publishing Group, 2003, p. 92–108.
  68. ↑ Collins, John J. Does the Bible justify violence?. Fortress Press, 2004. ISBN 978-0-8006-3689-0.
  69. 1 2 Chalk, Frank Robert. The History and Sociology of Genocide: Analyses and Case Studies. New Haven, Connecticut: Yale University Press, 1990, p. 3, 23–27. ISBN 978-0-300-04445-4.
  70. 1 2 Lynch, Matthew. Portraying Violence in the Hebrew Bible: A Literary and Cultural Study. Cambridge University Press, 2020. ISBN 978-1-108-49435-9.
  71. ↑ Trible, Phyllis. Texts of Terror: Literary-feminist Readings of Biblical Narratives. Fortress Press, 1984, p. 1–2. ISBN 978-1-4514-1618-3.
  72. ↑ Riches, 2000, p. 134.
  73. ↑ Nombre de paraules a la Bíblia en versió desconeguda, segons un analista anònim citat a Introduction to the literary history of the Bible del Dr. James Townley, citat a WorldInvisible.com
  74. ↑ Nombre de paraules a la Bíblia en anglès, versió del rei Jacob, segons «The Amazing Bible World History Timeline» (en anglès). Agards-Bible-Timeline.com, 27-12-1997. [Consulta: 11 novembre 2010].
  75. ↑ «Joan 11 La mort de Llàtzer». La Bíblia a Internet - Biblija.net. Societat Bíblica, 17-12-2009. [Consulta: 11 novembre 2010].

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bíblia&oldid=37251891»