Badia de Hudson
| (en) Hudson Bay (fr) baie d'Hudson (iu) ᑲᖏᖅᓱᐊᓗᒃ ᐃᓗᐊ (mis) ᐐᓂᐹᒄ  | ||||
| ||||
| Tipus | Mar epicontinental i Mare epicontinentale (en)  | |||
|---|---|---|---|---|
| Epònim | Henry Hudson | |||
| Part de | oceà Àrtic | |||
| Inici | ||||
| Entitat territorial administrativa | Ontàrio (Canadà) | |||
| Final | ||||
| Entitat territorial administrativa | Quebec (Canadà) | |||
| Localització | estret de Hudson | |||
| ||||
| Format per | ||||
| Conca hidràulica | conca de la Badia de Hudson i Arctic Ocean drainage basin (en) | |||
| Dades i xifres | ||||
| Profunditat | 257 m | |||
| Mida | 1.050 ( ) km | |||
| Superfície | 1.230.000 km² | |||
| Superfície de conca hidrogràfica | 3.861.400 km² | |||
La badia de Hudson (en anglès Hudson Bay, en francès Baie d'Hudson, en inuktitut Kangiqsualuk Ilua,[1] en cree Wînipekw o Wînipâkw) és una gran cos d'aigua que es troba al nord-est del Canadà. Banya el nord de les províncies d'Ontàrio, Quebec i Manitoba i el sud-est de Nunavut. La badia de Hudson forma part de l'oceà Atlàntic, amb el qual connecta per l'est a través de l'estret de Hudson. Pel nord connecta amb oceà Àrtic a través del canal de Foxe, que no es considera part de la badia. A l'extrem sud-oriental s'hi obre la badia de James. Totes les illes de la badia de Hudson formen part de Nunavut.
La badia és poc profunda i a causa de la seva alta latitud es congela totalment durant almenys sis mesos a l'any. A les seves costes, principalment a Manitoba, habita l'ós blanc, que es dedica a la cacera sobre la superfície gelada; quan el gel es fon cap al mes de juny, els ossos tornen a la costa i esperen la nova temporada hivernal.
Geografia[modifica]
La badia de Hudson s'estén sobre més d'1.230.000 km², cosa que la converteix en la segona badia més gran del món rere la badia de Bengala). La seva amplada és d'uns 1.300 km en direcció E-W i de quasi 1.000 km N-S.[2] La seva conca és poc profunda, amb una mitjana de 125 metres de profunditat, i una de màxima de tan sols 257 metres. El fons és poc accidentat, amb algunes depressions i bancs poc profunds, perquè durant la darrera glaciació fou raspallat l'escut canadenc precambrià per les glaceres. L'arc circular gairebé perfecte de la riba sud-oriental de la badia de Hudson és l'arc de Nastapoka.
Són nombroses les illes que hi ha a la badia, la majoria properes a la costa est. Totes elles formen part del territori de Nunavut. Destaquen el grup de les illes Belcher i el de les illes Ottawa.
Per l'est es troba connectada amb l'oceà Atlàntic per l'estret de Hudson; pel nord, amb l'oceà Àrtic per la conca de Foxe, que no es considera part de la badia, i per l'estret Fury and Hecla. El flux de les aigües de l'Àrtic del nord de la badia i de les aigües dolces procedents dels molts rius que hi desguassen, com el riu Churchill i el riu Nelson, mantenen un nivell de salinitat molt més baix que el nivell mitjà dels mars. L'aigua comença a congelar-se a primers de novembre i ho acaba fent durant el desembre. El gel es manté fins a juny, tot i que es formen polínies al gel pel vent, fins i tot durant els mesos més freds.
La badia de Hudson forma part de l'oceà Atlàntic.[3][4][5][6] Algunes vegades les conques de la badia de Hudson Bay i l'estret de Hudson han estat considerades part de l'oceà Àrtic tot i que les seves aigües van a parar majoritàriament a l'Atlàntic.[7] Algunes fonts descriuen la badia de Hudson com un mar marginal de l'oceà Atlàntic[8] o l'oceà Àrtic.[9]
Flora i fauna[modifica]
Les terres riberenques de la badia cobreixen 324.000 km², són relativament planes i cobertes de pantàs àcids. La badia de Hudson se situa en general al nord del límit arbori. La vegetació al sud és de tipus muskeg, una barreja de torba amb alguns arbres. Els indis Cree en diuen wiinipekw, aigua fangosa, el mateix nom que donen al llac Winnipeg. Avançant cap al nord de la badia es troba la tundra i el permafrost on la temperatura està la major part de l'any bastant per sota del punt de congelació.
Les espècies de peixos més abundants són la truita alpina (Salvelinus alpinus), el Mallotus villosus, el bacallà polar (Boreogadus saida) i el bacallà de Groenlàndia (Gadus ogac). A banda, prop de 20.000 belugues (Delphinapterus leucas) passen l'estiu a la costa oest de la badia.
L'ós blanc és un altre habitant de la badia. L'estiu el passen en terra ferma criant els seus petits a l'espera de tornar cap a la badia una vegada el gel sigui bastant sòlid per suportar-los.
Les maresmes de la badia de Hudson són freqüentades per algunes poblacions d'aus aquàtiques. En destaquen l'oca del Canadà (Branta canadensis i el Falcó pelegrí (Falco peregrinus).
Història[modifica]
La badia fou anomenada així en honor de Henry Hudson, que el 1610 la va explorar a bord del vaixell Discovery i que un any abans havia donat nom també al riu Hudson de l'estat de Nova York. En el seu quart viatge Hudson va partir a la recerca del pas del Nord-oest. Vorejant la costa occidental de Groenlàndia i després de creuar l'estret que ara porta el seu nom, es va endinsar a la badia. Allà va passar tres mesos explorant i cartografiant gran part de la seva costa oriental.
Creient que es trobava al Pacífic va navegar cap al sud fins a trobar-se a la badia de James. Al novembre el Discovery va quedar atrapat pel gel, i la tripulació va sobreviure a terra, passant molt de fred i amb escassetat d'aliments. Quan amb l'arribada de la primavera el gel va alliberar el vaixell, Hudson volia explorar la resta de la zona, però el 22 de juny de 1611 la tripulació es va amotinar. Hudson, el seu fill i altres set membres de la tripulació van ser abandonats a la seva sort en un petit bot i mai més es va saber d'ells. Els pocs amotinats que van sobreviure van arribar a Anglaterra gràcies a l'habilitat del pilot Robert Bylot, on van ser empresonats temporalment. En ser alliberat Bylot, el 1612 va tornar a la badia de Hudson acompanyat per Sir Thomas Button. A la desembocadura del riu Nelson van passar l'hivern. A la primavera de 1613 van seguir cap al nord fins a una latitud de 65°, abans de tornar a Anglaterra.
El maig de 1631 fou Thomas James, a bord de l'Henrietta Maria, el que va explorar la badia, especialment la part meridional que ara porta el seu nom.[10] Aquell mateix mes de maig Luke Foxe va emprendre un viatge de reconeixement de la badia de Hudson, en el sentit contrari de les agulles del rellotge. Allà es va creuar amb James, abans de ser el primer navegant a endinsar-se a la conca de Foxe i recórrer la costa occidental de l'illa de Baffin.
La badia de Hudson està associada amb la lluita franco-britànica per Amèrica del Nord durant els segles xvii XVIII, ja que donava accés als extensos territoris de comerç de pells en els quals cada país volia tenir l'exclusivitat. Els francesos, establerts a la vall del riu Sant Llorenç van enviar sovint expedicions per desallotjar els centres comercials de pells que els anglesos havien erigit allà sota la protecció de la Companyia de la Badia de Hudson. Els anglesos feien el mateix amb els centres francesos. La situació no es va solucionar fins després de la cessió d'aquest territori a l'Imperi Britànic el 1713 pel Tractat d'Utrecht.[11]
Poblament[modifica]
La costa de la badia de Hudson està molt poc habitada, amb només una dotzena de petites comunitats. Algunes d'elles van ser fundades durant els segles xvii i xviii per la Companyia de la Badia de Hudson com a centres d'operacions, sent alguns dels assentaments més antics a l'oest del Canadà. Amb el tancament dels centres i de les botigues per part de la Companyia de la Badia de Hudson durant la segona meitat del segle xx, molts pobles de la costa estan poblades gairebé exclusivament per indis creu i inuit. Els principals centres comercials de la costa eren York Factory i Prince of Wales Fort.
Referències[modifica]
Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Wissenladen.de
- ↑ «Hudson Bay» (en anglès). Infoplease. [Consulta: 24 desembre 2020].
- ↑ McColl, R.W.. Encyclopedia of World Geography. Infobase Publishing, 2005, p. 57. ISBN 978-0-8160-5786-3 [Consulta: 26 novembre 2010].
- ↑ Earle, Sylvia A.; Glover, Linda K.. Ocean: An Illustrated Atlas. National Geographic Books, 2008, p. 112. ISBN 978-1-4262-0319-0 [Consulta: 26 novembre 2010].
- ↑ Reddy, M. P. M.. Descriptive Physical Oceanography. Taylor & Francis, 2001, p. 8. ISBN 978-90-5410-706-4 [Consulta: 26 novembre 2010].
- ↑ Day, Trevor; Garratt, Richard. Oceans. Infobase Publishing, 2006, p. 21. ISBN 978-0-8160-5327-8 [Consulta: 26 novembre 2010].
- ↑ Lewis, Edward Lyn; Jones, E. Peter. The Freshwater Budget of the Arctic Ocean. Springer, 2000, p. 101, 282–283. ISBN 978-0-7923-6439-9 [Consulta: 26 novembre 2010].
- ↑ Peter Calow. Blackwell's concise encyclopedia of environmental management. Wiley-Blackwell, 12 juliol 1999, p. 7. ISBN 978-0-632-04951-6 [Consulta: 29 novembre 2010].
- ↑ John Wright. The New York Times Almanac 2002. Psychology Press, 30 novembre 2001, p. 459. ISBN 978-1-57958-348-4 [Consulta: 29 novembre 2010].
- ↑ Mowat, Farley. McClelland and Stewart Ltd. Ordeal by ice; the search for the Northwest Passage, 1973, p. 118. OCLC 1391959.
- ↑ Alcoberro, Agustí «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Badia de Hudson |