Bartomeu Xiberta i Roqueta

(S'ha redirigit des de: Baldiri Xiberta i Roqueta)
De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaservent de Déu Bartomeu Fanti Xiberta
Catalonia SantaColomaDeFarners Esglesia.jpg
Església de Santa Coloma de Farners, lloc de naixement de Xiberta
Dades biogràfiques
Naixement Baldiri Xiberta i Roqueta
4 d'abril de 1897
Santa Coloma de Farners (la Selva, Catalunya)
Mort 26 de juliol de 1967
Terrassa (Vallès Occidental)
Activitat professional
Ocupació Historiador i pedagog
Orde Carmelites
prevere
Beatificació Proclamat servent de Déu, 1997; obert el procés de beatificació
Fets destacables Teòleg i historiador
Altres dades
Membre de
Modifica dades a Wikidata

Baldiri Xiberta i Roqueta, en religió Bartomeu Fanti Xiberta (Santa Coloma de Farners, Selva, 4 d'abril de 1897 - Terrassa, Vallès Occidental, 26 de juliol de 1967) fou un teòleg i medievalista de l'Orde del Carmel. Ha estat declarat servent de Déu per l'Església catòlica, i n'està obert el procés de beatificació.

Biografia[modifica]

Baldiri Xiberta havia nascut a Santa Coloma de Farners, als deu anys començà a estudiar al seminari menor dels Carmelites de l'Antiga Observança d'Olot. Tres anys més tard marxà a Onda, on continuà estudiant al convent i ingressà a l'Orde del Carmel calçat; professà en 1913, canviant el seu nom pel de Bartomeu Fanti. Va cursar filosofia i, al convent de Caudete, teologia, ordenant-s'hi diaca. Continuà estudiant a Roma, on fou ordenat sacerdot el 20 de desembre de 1919 i fou deixeble de Maurice de la Taille i Franz Ehrbe, que dirigí la seva tesi doctoral Clavis Ecclesiae (1922), que tingué ressò a tot Europa i anticipà el pensament eclesiològic de la constitució Lumen gentium del Concili Vaticà II, quaranta anys posterior. Es dedicà a la docència en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma fins que el 1937 fou expulsat d'Itàlia per Mussolini, anant a viure als Països Baixos i, del 1939 al 1947, a Olot.

Va redescobrir i revaloritzar els mestres carmelitans medievals, sobre els que publicà De scriptoribus scholasticis s. XIV ex Ordine Carmelitarum (Lovaina 1932) i Guiu de Terrena carmelita de Perpinyà (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1932), important contribució a la història de la filosofia catalana medieval. Com a teòleg, havia estat influït per Matthias Joseph Scheeben i, després, pels sants pares grecs; tanmateix, el seu pensament fou eminentment personal. En destaquen els estudis sobre la Penitència, exposats a la tesi Clavis Ecclesiae, i sobre les doctrines cristològiques: Tractatus de verbo incarnato (Madrid, 1954), El yo de Jesucristo (1954), Conflicto entre dos cristologias (Barcelona, 1954). Va compilar un recull de fonts per a l'estudi de la cristologia a Enchiridion de verbo incarnato (Madrid, 1957). Va escriure un tractat general de teologia: Introductio in sacram theologiam (Madrid, 1949). La seva última obra fou La tradición y su problemática actual (Barcelona, 1964), dedicada a la Revelació.

Va ésser un dels grans restauradors de la intel·lectualitat catalana catòlica dels anys vint i trenta del segle XX, com Carles Cardó, Ignasi Casanoves o Miquel d'Esplugues. Era membre de l'Acadèmia Romana de Sant Tomàs i d'altre entitats acadèmiques, com l'Institut d'Estudis Catalans, la Societat Filosòfica de Catalunya, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o l'Estudi General Lul·lià de Mallorca. Consultor de la Sagrada Congregació de Sagraments i membre de la Comissió Preparatòria del Concili Vaticà II, en el que fou perit i participà activament.

A l'orde carmelità fou comissari general de Catalunya i assistent general. El 1964 va patir un ictus apoplètic i va morir tres anys després, paraplègic i amb demència, a Terrassa en 1967.

Veneració[modifica]

El 30 de gener de 1997, la diòcesi de Barcelona, a petició dels Carmelites de l'Antiga Observança de Catalunya, començà el procés de beatificació del prevere a causa de les seves virtuts heroiques, declarant-lo servent de Déu. L'enquesta diocesana acabà el 13 de gener de 2006.

Bibliografia[modifica]