Banc de Pagaments Internacionals

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióBanc de Pagaments Internacionals
Basel - Bank für internationalen Zahlungsausgleich3.jpg
Dades base
Tipus entitat organització internacional
Història
Fundació 1930
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Presidència Agustín Carstens

Web Lloc web oficial

Modifica dades a Wikidata
Estats membres del BPI.
Seu del BPI a Basilea.
Edifici del BPI en Basilea, del arquitecte Mario Botta.

El Banc de Pagaments Internacionals (BPI; en anglès Bank for International Settlements o BIS) és el banc central dels bancs centrals amb seu a Basilea (Suïssa). És una organització internacional que «fomenta la cooperació financera i monetària internacional i serveix de banc per als bancs centrals».[1] No ret compte davant de cap govern. El BPI porta a terme el seu treball a través dels comitès, de les secretaries que té i a través de l'Assemblea General de tots els seus membres. També dóna serveis bancaris, però solament a bancs centrals o a organitzacions internacionals. Té la seva seu a Basilea. Va ser fundat pels Acords de la Haia de 1930. El seu nom oficial en alemany és Bank für Internationalen Zahlungsausgleich (BIZ), en francès és Banque des Reglements Internationaux (BRI) i en italià és Banca dei Regolamenti Internazionali (BRI). Té dues oficines de representació, una a Hong-Kong i una altra a Ciutat de Mèxic.

Christian Noyer, Governador del Banc de França, és el President del Consell d'Administració del BPI des de març de 2010.

Història[modifica]

El BPI va ser fundat el 1930. Els principals actors a la constitució del BPI van ser el Governador del Banc d'Anglaterra, Montagu Norman i el seu col·lega alemany Hjalmar Schacht, últim ministre de finances d'Adolf Hitler. El banc va ser inicialment creat amb la intenció de facilitar transferències pecuniàries que poguessin sorgir en el marc de les obligacions de compensació que apareguessin a propòsit dels tractats de pau. Després de la Primera Guerra Mundial, la necessitat de tenir un banc especialitzat en aquests temes va ser suggerida pel Comitè Young del Pla Young, com un medi de transferir els pagaments de les reparacions alemanyes (vid. Tractat de Versalles). El pla va ser acordat a l'agost d'aquell any en una conferència a La Haia. Així mateix, es va fer un esborrany d'estatuts per al banc a la Conferència de Banquers Internacional de Baden Baden al novembre. Els estatuts van ser aprovats a la Segona Conferència de La Haia, de 20 de juny de 1930. El Consell d'Administració original del BPI incloïa a diversos representants de l'Alemanya nazi: el Ministre d'Economia Walther Funk, un oficial de les SS anomenat Oswald Pohl, Herman Schmitz, conseller de IG Farben i el Baró Von Schröder, el propietari del banc J.H.Stein Bank, on es dipositaven els fons de la Gestapo.

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1944, a la Conferència de Bretton Woods, el BPI va arribar a ésser la clau en una lluita entre la delegació dels Estats Units, formada per Harry Dexter White i per Henry Morgenthau, i la delegació britànica, encapçalada per John Maynard Keynes i Dean Atchison, representant de Chase Bank. Aquests últims van intentar vetar la dissolució del banc.

Com a resultat de les al·legacions sobre que el BPI havia ajudat els alemanys a espoliar els actius dels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial, la Conferència Monetària i Financera de Nacions Unides va recomanar la liquidació del BPI «com més aviat millor»'.[2] Aquesta tasca, que va ser originalment proposta per Noruega i recolzada per altres delegats europeus i per Morgenthau i White mai no va ser adoptada.[3]

El juliol de 1944, Archison va interrompre a Keynes en una reunió perquè temia que el BPI fos dissolt pel President dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt. Keynes va recórrer a Henry Morgenthau per evitar la dissolució del BPI o, almenys posposar-la. Tanmateix, l'endemà es va aprovar la mencionada dissolució. La delegació britànica no es va rendir i la dissolució del banc va ser suspesa fins després de la mort de Rooselvelt. A l'abril de 1945, els britànics i el nou president dels Estats Units, Harry S. Truman, van parar la dissolució del BPI.

Consell d'Administració[modifica]

El Consell d'Administració del BPI, que consta d'un màxim de 21 membres, escull un President entre els seus membres. Hi ha tres tipus de membres del Consell d'Administració: ex officio, nomenats i escollits.[4]

Els membres ex officio són els Governadors dels bancs centrals d'Alemanya, Bèlgica, els Estats Units, França, Itàlia i Gran Bretanya; cadascun d'ells pot nomenar un altre membre de la seva mateixa nacionalitat. Els consellers nomenats, que són d'aquests sis països, romanen en el càrrec durant tres anys i poden ser escollits novament pel mateix període. Els consellers elegits són un màxim de nou Governadors d'altres bancs centrals membres.

Composició del capital[modifica]

El capital del BPI està compost per accions pertanyents a diversos bancs centrals. Les institucions i persones privades van quedar excloses com a accionistes a partir de l'any 2000. Els bancs centrals tenen un sol dret de vot.

El capital està dividit en 600.000 accions, de les quals la majoria pertanyen als bancs centrals d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Estats Units i Gran Bretanya. Són els sis països que es reparteixen la gestió del BPI.

El 2013, el BPI tenia 60 bancs centrals accionistes de tot el món. A 31 de març de 2013, el balanç total del BPI es va situar en 212.000 milions de DEG (Dret Especial de Giro). El passiu total del Banc està constituït fonamentalment per dipòsits de clients, dels quals aproximadament un 90% es denominen en monedes i la resta, en or. En la mencionada data, les posicions dels clients (exclosos contractes amb pacte de «recompra») valien 183 700 milions de DEG. l'actiu del BPI consta a la seva majoria de títols de deute públic o semipública i inversions (inclosos [pactes de recompra) a bancs comercials internacionals amb elevada qualificació. A més a més, a 31 de març de 2013, el Banc comptabilitzava 115 tones d'or fi a la seva cartera d'inversió.

En un principi, les accions del BPI estaven admeses a negociació en mercats secundaris, el que va convertir el BPI en una entitat única: una organització internacional, en el sentit del dret internacional públic que, tanmateix, tenia accionistes privats. Molts bancs centrals havien començat també com a institucions dividides en accions, com el Banc d'Anglaterra, que va ser de propietat privada fins al 1946, o el Banc d'Espanya.[5]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Banc de Pagaments Internacionals Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «BPI». [Consulta: 26 novembre 2013].
  2. Conferència Monetària i Financera de Nacions Unides, Llei Final' (Londres et al., 1944), Article IV.
  3. R.F. Mikesell. The Bretton Woods Debates: A Memoir. Essays in International Finance 192. Princeton: International Finance Section, Dept. of Economics, Princeton University, 1994, p. 42. ISBN 0881650994. 
  4. «Banco de Pagos Internacionales. Consejo de Administración» (en castellà). [Consulta: 26 novembre 2013].
  5. «Política monetaria» (en castellà). Banco de España. [Consulta: 26 novembre 2013].