Banu Hud

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióBanu Hud
Dades bàsiques
Tipus entitat dinastia
Organització i govern
Seu central 
Modifica les dades a Wikidata

Els Banu Hud o húdides (en àrab بنو هودBanū Hūd, que significa descendents de Hud) fou una dinastia local d'emirs que durant un segle va governar l'emirat de Làrida, l'emirat de Saraqusta i altres llocs de la frontera nord de l'Àndalus entre el 1039 i el 1139. Originalment la família provenia del Iemen.[1]

Història de la família[modifica]

El fundador fou Sulayman ibn Muhàmmad al-Mustaín, governador independent de Lleida (totalment des del 1037), qui trobant-se a Tudela i assabentat de l'assassinat d'Al-Múndhir II pel seu cosí Abd-Al·lah ibn Hàkam es va dirigir a Saraqusta i prengué el poder de tot l'emirat proclamant-se emir l'octubre de 1039.[1] Quan va morir el 1046 els seus dominis van ser dividits entre els seus fills: Àhmad al-Múqtadir es quedà Saragossa, Yússuf al-Muzzafar es quedà Lleida (1046-1079), Muhàmmad al-Mondir obtingué Tudela[2] Calataiud va quedar per un fill de nom també Muhàmmad, i Osca per a un tal Lubb.[1] De totes maneres el primer germà va desposseir tots els altres de mica en mica fins a reunir altre cop les possessions que havia tingut el pare, a les quals hi va sumar noves conquestes com ara l'emirat de Tortosa el 1061 i el de Dénia el 1076.[1] Àhmad va morir el 1082.

Llavors el patrimoni es va dividir altre cop entre els dos fills: La part oriental de Lleida (que agrupava també Tortosa i Dénia) fou per Al Múndir Imad-ad-Dawla (1081-1090) (pare de Sulayman Sayyid-ad-Dawla 1090-1102, qui el 1092 va perdre Dénia envaïda pels almoràvits[1] i que fou l'últim Hud de Lleida); i l'occidental de Saragossa per a Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman (1081-1085).[3] Descontents amb la partició, els dos germans també s'enfrontaren com havia fet la generació anterior fet que va debilitar el poder d'ambdós mentre els cristians (aragonesos i catalans) avançaven des del nord.[1] En aquestes lluites hi va participar el Cid.[1]

A Saragossa, Yússuf va ser succeït pel seu fill Al-Mustaín II (1085-1110) qui va pactar amb els almoràvits per tal de poder seguir la guerra contra el seu oncle Mundir de Lleida; però que finalment va morir a la batalla de Valtierra mentre defensava l'emirat de l'atac aragonès liderat per Alfons el Bataller.[1] El seu fill Abd-al-Màlik ibn Àhmad Imad-ad-Dawla (1110-1129) encara va governar Saragossa per poc temps fins que es va haver de refugiar a Rueda de Jalón.[1] Finalment, l'últim representant dels Hud fou el fill d'aquest, Àhmad "el Safadola", qui va governar uns anys a Rueda de Jalón sota la protecció castellana,[1] fins que el 1139 va cedir el poc territori que li quedava a Castella i se'n va anar cap al sud. El 1145 governava Còrdova, Granada, Jaén i Múrcia i el 1146 València, a on va morir en combat a la Batalla d'al-Lujj.

Molts anys després, una dinastia suposadament húdida va governar Granada el 1228.

Els Banu Hud, emirs de Saraqusta[modifica]

Article principal: Emirat de Saraqusta

als almoràvits 1110

Saragossa és ocupada pel rei Alfons I el 1118.

Els Banu Hud, emirs de Làrida[modifica]

Article principal: Emirat de Làrida

a l'Emirat de Saraqusta 1079

Els Banu Hud, emirs de Rueda de Jalón[modifica]

Article principal: Emirat de Rueda de Jalón

Els Banu Hud, emirs de Tudela[modifica]

Article principal: Emirat de Tudela

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6. 

Enllaços externs[modifica]