Banu Mardanix
Els Banu Mardanix o Mardànix (àrab: بنو مردنيش, Banū Mardanīx) foren una família aristocràtica muladí del Xarq al-Àndalus, d'origen tagarí, autòcton hispanogot convertida a l'Islam. Les fonts medievals i els estudis moderns coincideixen a situar el seu origen a la Marca Superior d'al-Àndalus (fronterera amb la Marca Hispànica), a la zona de Nájera, Fraga i Saragossa, des d'on migraren cap al sud-est peninsular després de l'avenç cristià del segle XII.[1][2]
Origen i etimologia
[modifica]La genealogia més completa conservada és: Muhàmmad ibn Saʿd ibn Muhàmmad ibn Aḥmad ibn Mardanix. El primer avantpassat conegut, anomenat Mardanix, devia ser un hispanoromà cristià convertit a l'islam al segle X. El pare d'Ibn Mardanix, Saʿd, va ser governador de Fraga sota domini almoràvit, i defensà la ciutat el 1134 contra el rei d'Aragó, Alfons el Bataller.[3]
Alguns autors antics, inicialment, van identificar el cognom de Mardanix amb el patronímic cristià Martínez,[4] la hipòtesi més acceptada actualment, però, vincula Mardanix amb l'hidrònim Merdanix que fa referència al riu Merdancho, un afluent interior del riu Douro, documentat en el segle XI.[1] En qualsevol cas, les fonts àrabs coincideixen que els Banu Mardanix no eren d'origen àrab sinó tagarins de frontera de la Marca Superior, que adoptaren nisbes àrabs (al-ʿUdāmī, al-Tuŷībī) per guanyar prestigi.[2]
Poder polític
[modifica]
Després de la desintegració de l'Imperi almoràvit en 1145, els Banu Mardanix esdevingueren protagonistes de la política al Xarq l'Andalús. Un oncle de Muhàmmad ibn Mardanix, ʿAbd Allāh ibn Muḥammad, va participar amb Ibn Iyad en la revolta de Múrcia i València de 1144. Mort l'oncle, Muhàmmad li succeí i en 1147 s'autoproclamà emir independent dels emirats de Múrsiya i Balànsiya.[5]
Amb capital a Múrcia, Muhàmmad ibn Mardanix —conegut pels cristians com a "Rei Llop"— dominà un ampli territori que incloïa quasi tot el Xarq l'Andalús, sota el domini dels amírides, i arribà a amenaçar Califat de Còrdova i l'Emirat d'Ixbíliya (Sevilla). La política dels Mardanix es basava en aliances amb els principats cristians (pàries i pactes comercials amb Aragó, Catalunya, Castella i Pisa-Gènova) per resistir l'expansió dels Almohades.[2]
Cronologia
[modifica]- (1145-1146) Abd-Al·lah ibn Sad ibn Mardanix, valí almoràvit de València en nom d'Ibn Iyad, valí de Múrcia.
- (1146-1172) Muhàmmad ibn Mardanix, emir de Múrcia i València i malik del Xarq l'Andalús amb el domini dels amírides.
- (1171-1186) Abu-l-Hajjaj Yússuf, germà de l'anterior, valí de València en nom seu. Posteriorment fou reconegut valí de València sota autoritat almohade.
- (1186-1238) Zayyan ibn Mardanix, nét de Yússuf, valí i després emir de València en oposició als almohades. Va resistir fins a la conquesta cristiana de 1238 i fou l'últim sobirà musulmà de la ciutat.[6] També exercí autoritat com a arraix d'Alacant fins a la seua caiguda el 1247.
Llegat
[modifica]Els Banu Mardanix representen un dels exemples més notables de dinastia muladí a al-Àndalus. Procedents de la frontera de l'Ebre, aconseguiren establir un efímer estat independent a Múrcia i València durant el segle XII. La figura del "Rei Llop" encarna la resistència andalusina contra els almohades mitjançant pactes amb els regnes cristians, mentre que el seu descendent Zayyān ibn Mardanix simbolitza la fi de l'Islam polític a València i Alacant amb la conquesta de Jaume I.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Viguera, María Jesús «Sobre el nombre de Ibn Mardanīš». Al-Qanṭara, XVII, 1996, pàg. 231-238. DOI: 10.3989/alqantara.1996.v17.i1.547.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Guichard, Pierre. Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe–XIIIe siècles). I. Damasc: Institut Français de Damas, 1990, p. 116-124.
- ↑ Bosch Vila, Jacinto «Ibn Mardanīš». Encyclopédie de l'Islam, III, 1971, pàg. 889–890.
- ↑ Dozy, Reinhart. Recherches sur l'histoire et la littérature de l'Espagne. I. Leiden: Brill, 1881, p. 365.
- ↑ Reyes García, Antonio de los «Los reyes musulmanes de Murcia». Murgetana, 2020, pàg. 51-60.
- ↑ Epalza, Mikel de. «Islamic Social Structures in Muslim and Christian Valencia». A: Iberia & the Mediterranean World of the Middle Ages. 2. Leiden: Brill, 1996, p. 180-181.