Baori
 | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Escala |  | ||
Un baori, baoli o baodi (en hindi: बावड़ी bāwṛī/ बावली bāwlī; es tradueix a vegades com a 'cisterna esglaonada'), a l'Índia, és una deu o pou en què qual es pot accedir a l'aigua amb una sèrie de graderies o escales. Poden ser coberts i protegits; malgrat que la seua construcció era utilitària, sovint incorporaven adorns significatius arquitectònics. Eren comuns a l'oest de l'Índia, i s'estengueren al Pakistan i a altres regions àrides del sud d'Àsia.
El 2014, un d'ells, el Rani-ki-Vav ('El pou esglaonat de la reina') de Patan, Gujarat, fou inclòs en la llista del Patrimoni de la Humanitat (núm. ref. 922).[1]
Noms
[modifica]Hi ha diferents noms, a voltes locals, que designen aquestes cisternes esglaonades. A on es parla hindi, són vocables basats en baudi (com bawdi, bawri, baoli, bavadi, bavdi). En gujarati i marwari, es diuen vav o vaav (en gujarati: વાવ). Altres noms usats en són en kanarés, kalyani o puskarani: bawdi (en rajasthani, बावड़ी), baoli (en hindi: बावली) i barav (en marati: ''बारव'').
Descripció
[modifica]
Totes les formes de baoris són exemples dels molts tipus de cisternes i sistemes de reg que hi ha a l'Índia per a evitar les fluctuacions estacionals en la disponibilitat d'aigua. Una diferència bàsica entre els baoris, d'una banda, i les cisternes i pous de l'altra, és que els esglaons faciliten que totes les persones aconseguisquen aigua durant el període de sequera, i que puguen participar en el manteniment del pou. Podien tenir més d'una planta, i la força d'un animal que giràs la roda (rehat) per a pujar l'aigua del pou a la primera o segona plantes.
En alguns tipus d'edificació semblants (johara, 'pous'), es feren rampes per a permetre que els animals poguessen abeurar-hi.
Els constructors excavaren trinxeres en la terra seguint les aigües subterrànies fiables durant tot l'any. Van alinear els murs d'aquestes trinxeres amb blocs de pedra, sense morter, i disposaren escales que baixaven fins a l'aigua. La majoria dels baoris que sobreviuen també eren un espai d'oci, pel fet que la base del pou proporciona alleujament de la calor del dia, i encara més si el pou estava cobert. Els baoris també servien com a llocs d'aplecs socials i de cerimònies religioses, en general, associats més amb les dones, que eren les que recollien l'aigua i resaven i oferien els regals a la dea de la salut. Aquest ús d'esbarjo va portar a adornar-los i a disposar-hi detalls tan elaborats com els dels temples hindús, la qual cosa els assegurava en el futur la seua supervivència com a monuments. Es van emprar en el seu disseny proporcions en relació amb el cos humà, com es feia en moltes altres edificacions en l'arquitectura índia.[2][3][4]
Els baoris consten normalment de dues parts: un buit vertical, per on s'extrau l'aigua, i els voltants inclinats, sempre per sota del nivell del terreny, amb corredors, cambres i graons que donen accés al pou. Les galeries i cambres que envolten els pous solien estar tallades amb elaborats detalls.[5]
Història
[modifica]
Els baoris es crearen per a garantir l'accés a l'aigua durant les sequeres. L'aigua era considerada sagrada des del temps dels Vedes i s'han trobat graons per a arribar al nivell d'aigua en preses artificials ja en llocs de la Civilització de la vall de l'Indus, com ara a Dholavira i a Mohenjo-Daro, al darrer aparegueren pous cilíndrics revestits de rajola que podrien ser precursors dels baoris. Els primers baoris excavats en roca de l'Índia daten dels anys 200-400.[6][7][8]
A les coves d'Uperkot de Junagadh els safareigs daten del segle IV. Navghan Kuvo, a la rodalia, té un pou circular amb escales que n'és un altre bon exemple. Degueren construir-lo en el període sàtrapa occidental (200-400) o maitreka (600-700), tot i que alguns el daten com a més tard del segle XI. El proper Adi Kadi ni Vav es construiria en la segona meitat del segle X o en el XV.[9]
Els baoris de Dhank, al districte de Rajkot, estan datats dels 550-625. Els de Bhinmal (850-950) els segueixen. Els de l'àrea sud-oest del Gujarat s'haurien començat a construir al voltant del 600, i se n'estendrien al nord de Rajasthan i al nord i oest de l'Índia. Utilitzats com a forma d'art inicialment pels hindús, arribarien al punt àlgid durant el domini musulmà, del segle XI al XVI.[5]
A l'Índia
[modifica]Molts baoris es poden trobar al nord de Karnataka, Gujarat, Rajasthan, Delhi, Madhya Pradesh i Maharashtra. Els més destacats són:
- Agrasen ki Baoli i Rajon ki Baoli, a Nova Delhi
- Chand Baori a Abhaneri, a prop de Jaipur, Rayastan
- Jachcha Ki Baori, Hindaun City a Hindaun Block, Rayastan
- Charthana Barav, districte de Parbhani, Maharashtra
- Rani ki vav a Patan (Gujarat)
- Adalaj Stepwell a Adalaj, Gandhinagar, Gujarat
- Dada Harir Stepwell, Ahmedabad
- Toor Ji Ki Baori, Birkha Bawari, Bhoot Baori, a Jodhpur
- Shahi Baoli, Lucknow
- Raniji ki Baori a Bundi, Rajasthan; Bundi té més de 60 "baoris" a la ciutat i rodalia.
A Karnataka
[modifica]- Baori o Pushkarani prop de Mahanavami dibba Hampi o Vijayanagara, Karnakata Nord
- Baori en el temple Manikesvara Lakkundi, Karnataka Nord
- Nagakunda Sudi, Karnataka Nord
- Bany real Venkatappa Naik Kanakagiri, Karnataka Nord
- Baori en el complex del temple Mallikarjuna i Stepwell, Aihole, Karnataka Nord
A Pakistan
[modifica]A Pakistan, es conserven baoris de l'època dels mogols, alguns de ben conservats i molts altres ja no:
- Fort Rohtes, a prop de Jhelum
- Wan Bhachran, a prop de Mianwali
- Losar Baoli, a prop d'Islamabad
- Sher Shah Park Wah Cantt
- Baori Makli, a prop de Thatta
Cisternes esglaonades
[modifica]
Les cisternes o estanys esglaonats tenen un objectiu molt semblant al dels baoris, però cal diferenciar-los: els estanys esglaonats es van construir sempre al costat d'un temple, mentre que els baoris es van disposar lluny dels indrets sorollosos.[10]
Els baoris són foscos i a penes es veuen des de la superfície, mentre que els estanys esglaonats eren a la llum del sol. Els baoris són prou lineals en disseny en comparança amb la forma rectangular dels estanys esglaonats.[11]
Influència
[modifica]
Els baoris són una de les contribucions arquitectòniques més inusuals, però poc conegudes, de l'Índia. Influïren en altres edificacions índies, sobretot en les que incorporaren l'aigua.[5]
El primer emperador mogol, Baber, va construir al Fort d'Agra el primer jardí mogol de l'Índia, Ram Bagh, que reflectia la seua idea del Paradís amb l'aigua i el paisatge. Restà fascinat amb els baoris i en feu un en aquest jardí. Molts altres jardins mogols tenen piscines reflectores per embellir el paisatge o a l'entrada. Alguns jardins famosos que contenen aigua són:[11]
- Tomba de Humayun, Nizamuddin East, Delhi
- Taj Mahal, Agra
- Mehtab Bagh, Agra
- Tomba de Safdarjung
- Shalimar Bagh (Srinagar, Territori de Jammu i Caixmira
- Jardins Nishat, Jammu i Caixmira
- Jardins Pinjore (Jardins Yadvindra)
- Khusro Bagh, Prayagraj
- Roshanara Bagh
- Jardins Brindavan, Mysore, Karnataka (1927-1932)
- Rashtrapati Bhavan, Nova Delhi (1911-1931)
Galeria d'imatges
[modifica]- Exemples de baoris
-
Rani-ki-Vav de Patan, Gujarat -
Baori del Temple de Surya de Modhera, Gujarat -
Chand Baori d'Abhaneri, Rajasthan -
Tanij ki Bâoli de Bundi
Referències
[modifica]- ↑ Vegeu l'entrada «Rani-ki-Vav (the Queen’s Stepwell) at Patan, Gujarat», disponible en línia en el lloc oficial de la UNESCO: consultat el 21 d'agost de 2016.
- ↑ Shekhawat, Abhilash. «Stepwells of Gujarat». India's Invitation. [Consulta: 30 març 2012].
- ↑ Tadgell, Christopher. The History of Architecture in India. London: Phaidon Press, 1990. ISBN 0-7148-2960-9.
- ↑ Livingston, Morna. Steps to Water: The Ancient Stepwells of India. Nova York: Princeton Architectural, 2002. ISBN 1-56898-324-7.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Davies, Philip. The Penguin guide to the monuments of India. London: Viking, 1989. ISBN 0-14-008425-8.
- ↑ Takezawa, Suichi. «Stepwells -Cosmology of Subterranean Architecture as seen in Adalaj» (pdf). [Consulta: 18 novembre 2009].
- ↑ Livingston & Beach, pàg. 19.
- ↑ Livingston & Beach, pàg. xxiii.
- ↑ Jutta Jain-Neubauer. The Stepwells of Gujarat: In Art-historical Perspective. Abhinav Publications, 1981, p. 19–25. ISBN 978-0-391-02284-3.
- ↑ Jain-Neubauer, Jutta. The Stepwells of Gujarat: In Art-historical Perspective. New Delhi: Abhinav, 1981. ISBN 0-391-02284-9.
- ↑ 11,0 11,1 Livingston, Morna. Steps to Water: The Ancient Stepwells of India. New York: Princeton Architectural, 2002. ISBN 1-56898-324-7.
Vegeu també
[modifica]