Barri del Carme (Picanya)
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Casa  | |||
| Construcció | Primer terç del s. XX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Picanya (Horta Sud) | |||
| ||||
El barri del Carme és la denominació de la zona de Picanya que es va desenvolupar a partir de la «Cooperativa de Casas Baratas», creada l'any 1928 i amb seu al carrer del Baró, núm. 15, per iniciativa del rector Vicent Serrador i Alejos. L'objectiu de l'entitat era promoure la construcció d'habitatges pels seus socis, d'acord amb un reglament adaptat a la legislació vigent sobre les anomenades «cases barates». Els estatuts foren signats el 28 d'octubre de 1928 pel president de la Comissió Organitzadora, Joaquim Alòs i Rosselló.[1] El projecte inicial contemplava la construcció de cinquanta habitatges, però la baixa d’una part significativa dels socis en reduí el nombre definitiu a vint-i-nou.[2]
Cap a l’any 1930, Picanya tenia una població censada de 2.288 habitants, la major part dels quals es dedicava al treball agrícola o a activitats directament vinculades al camp. Els cultius predominants eren el forment, la dacsa, els fesols, la vinya, l'olivera, els garrofers i la producció de seda, atès que en quasi totes les llars es criaven cucs de seda. Al mateix temps, les plantacions de tarongers anaven adquirint un pes creixent, cada vegada més esteses, i contribuïen no sols a l’enriquiment agrícola, sinó també al desenvolupament del comerç de cítrics. Aquesta activitat generava ocupació per a una part significativa de la població femenina del municipi. Durant les campanyes de la taronja, entre collidors, cabassers, encaixadores, carreters, fusters, empaperadores i altres oficis relacionats, pràcticament tota la població activa de Picanya trobava faena.[2]
Els habitatges
[modifica]Es tractava d'habitatges de nova construcció, majoritàriament unifamiliars o cases de poble, distribuïts en dues plantes dedicades a l'ús domèstic, amb espais annexos com la quadra i el corral. Aquestes construccions s'agrupaven en blocs independents que, amb el pas dels anys, donarien lloc al barri del Carme de Picanya.[3]
Cada habitatge comptava amb una superfície aproximada de cent quaranta-cinc metres quadrats, dels quals setanta-un corresponien a la part coberta de la planta baixa i una superfície similar a la planta alta. La resta de l’espai, al voltant de huitanta-quatre metres quadrats, es destinava a zones descobertes.
A la planta baixa s’accedia directament des del carrer i es distribuïa en vestíbul, dormitori, menjador, cuina, llavador, vàter, quadra i corral. Aquest últim disposava d’un accés independent de l’habitatge, que permetia l’entrada del carro i dels animals.
La planta alta, a la qual s’arribava mitjançant una escala interior, estava formada per tres dormitoris, una cambra de bany i una terrassa. Totes les estances gaudien d'il·luminació i ventilació directa des de l'exterior.[4]
- Pous i sanejament
Els pous cecs, també anomenats negres, constituïen el sistema de desaiguament de les cases. Tenien un diàmetre aproximat d’un metre i una profunditat d’uns cinc metres, si bé aquestes dimensions podien variar segons el nivell de les aigües freàtiques i la localització del pou.[5]
- Estructura
L’estructura estava formada per murs de càrrega construïts amb pedra i morter bastard de calç i arena. Els pilars eren de rajola massissa ceràmica, i les jàsseres o bigues mestres de fusta es recolzaven sobre els murs o els pilars. La cara inferior del sostre es rematava amb lluït d’algeps.
Les façanes es dissenyaven amb rajoles de cara vista de mig peu, amb arrebossat interior. Les parets tenien una espessor aproximada de cinc centímetres.
- Els murs
Dins d’aquesta classificació es distingeixen murs i parets, arcs i voltes.
El terme mur s’aplica a tot el massís de rajola que envolta un espai i suporta càrregues estructurals. Les parets, en canvi, tenen la funció de tancar espais i es classifiquen en façanes, mitgeres i envans o barandats, que no suporten cap càrrega.[6]
- El sòl
El sòl de les cases era de rajola hidràulica de 20×20 cm. Les parets de la cuina i dels banys no estaven enrajolades fins al sostre. Al bany, l’alçària del taulell ceràmic era d’1,20 m, amb rajoles de 20×20 cm en color blau, i la resta de la paret estava emblanquinada. A la cuina, el paviment també era de rajola hidràulica, però de color roig, i l’enrajolat de les parets només protegia el front de la pica i del banc amb taulells blancs coneguts com a «manisetes blanques», ja que eren fabricats a Manises.
L’any 1930, a Picanya, per cuinar s’utilitzava fusta, petroli, carbó, molinada i serradures. Cada cuina disposava d’un fumeral al terra destinat a la cocció dels aliments.[7]
- Fusteria d'obra
La fusta utilitzada a les cases, especialment en les bigues de l’estructura del sostre, era de pi (Pinus palustris), conegut col·loquialment com a «mobila», ja que aquesta fusta arribava al port de València des del port de Mobile.
La fusta utilitzada en les portes de l'interior i exterior, finestres, balcó i porta d'entrada al corral és de pi de Suècia (Pinus sylvestris).
La porta d'entrada la corral es realitzava en forma d'espiga.[8]
- Les reixes
Les baranes d'ampits en balcons, terrassa, escala i les reixes del carrer són de ferro de forja catalana.
- Sanejament
La instal·lació de la xarxa d'aigua, s'ajustà a les normes del pou de la Mare de Déu de Montserrat. Una clau de pas permetia deixar fora de servici tota la xarxa interior. La instal·lació interior es feu amb tub de plom.
L'aixovar sanitari de la casa es reduïa a un sol inodor. A la cuina, hi havia una pica feta d'un banc de pedra artificial de tonalitat verdosa, un material que es va implantar per substituir la pedra natural amb l'objectiu d'abaixar els costos.[9]
- Instal·lació elèctrica
La instal·lació elèctrica es va realitzar amb cable exterior recobert de tela, una solució que facilitava tant el traçat com les possibles reparacions de la línia. La tensió nominal era de 125 V i la potència contractada per a les llars estava limitada a 1500 W. Tant els interruptors com els endolls es fixaven a la paret mitjançant un sòcol de fusta, subjectat amb cargols.[10]
- Vidriera
El vidre usat es completament pla i talla sense presentar aspreses ni vetes.
- Cobertes
La coberta general de l'edifici és inclinada. La seua armadura la formes les bigues de fusta i teula plana, anomenada teula plana d'encaix o alacantina, destinada a cobrir l'edifici. Les aigües pluvials eren recollides en el anomenats canalons d'aleta, que no eren imprescindibles.[11]
- Pintures
La pintura de la casa es realitzava tota al temple. Als estables, cuina , bany, corral i exterior s'emblanquinava.[12]
Origen i impulsors
[modifica]La Cooperativa de Cases Barates de Picanya va néixer per iniciativa de Vicent Serrador i Alejos, rector de la localitat, amb el propòsit de que les famílies més humils pogueren accedir a un habitatge propi. El mossén va comptar per a aquest projecte amb el suport i la col·laboració d'un grup de veïns compromesos: Joaquim Alòs i Rosselló, Francesc Baixauli, Vicent Jardí, Vicent Escrivà i Martínez i la mestra Victòria Soda i Sodita.[13]
- Desenvolupament i finalització del procés
El procés es va concretar el 2 de març de 1934, data en què una junta general extraordinària va atorgar a cada soci la seva casa assignada. Les quotes, iniciades al maig de 1931, es van anar satisfent fins al desembre de 1960. Un cop completat el pagament, la cooperativa va quedar obligada a formalitzar la venda. Les escriptures inicials d'arrendament i compromís de venda les va autoritzar el notari de Torrent Jesús Gómez Veiga el 8 d'abril de 1934.
Finalment, en una junta del 6 de juny de 1960 es va confirmar que tots els socis havien complert els seus compromisos. Això va permetre que el 13 de juny de 1960 el notari de Torrent Jesús Cadasbía Cicuéndez atorgués les escriptures de propietat definitives als cooperativistes.[14]
- Homenatge al fundador
En reconeixement a la seva tasca fonamental, el 18 de juliol de 1961 —dos dies després de la festivitat de la Mare de Déu del Carme— es va realitzar un acte d'homenatge a Mossén Vicent Serrador, en el qual es va descobrir una placa commemorativa en el seu honor.[13]
El Barri del Carme
[modifica]El Barri del Carme inclou cases als següents carrers:[15]
Cançó popular
[modifica]Arran de les obres de la construcció del Barri es va compondre popularment, una cançó:
| « |
|
» |
Bibliografia
[modifica]- Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina. Ajuntament de Picanya. El naixement d'un barri. Moviment de Cases Barates a Picanya. número 16, 2025 (Pont Vell - Estudis Locals). ISBN 978-84-09-73227-2.
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ El «caimán» al que fa referència la cançó era el trenet d’aquella època, al que anomenaven aixı́ perquè era de color verd.
Referències
[modifica]- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 57.
- 1 2 Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 63.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 63, 64.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 70, 71.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 78.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 79.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 79-81.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 86.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 87.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 88.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 89.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 90.
- 1 2 Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 97.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 91, 92.
- ↑ Garcés Cubells, Fina; Garcés Lorca, Sabina, 2025, p. 93, 94.