Bartomeu Soler Rabassó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBartomeu Soler Rabassó
Biografia
Naixement1894
Sabadell,
(Vallès Occidental)
Mort20 d'abril, 1975
Palau-solità i Plegamans
(Vallès Occidental)
Lloc d'enterramentCementiri de Palau de Plegamans 41° 35′ 21″ N, 2° 10′ 56″ E / 41.58917°N,2.18222°E / 41.58917; 2.18222
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
OcupacióEscriptor

Bartomeu Soler Rabassó (Sabadell, Vallès Occidental, 1894 - Palau-solità i Plegamans, Vallès Occidental, 20 d'abril, 1975) fou un escriptor català que va escriure en castellà.

Biografia[modifica]

D'origen humil, passà la infantesa a Palau-solità, prop de Sabadell i lloc de naixement de la seva mare. El 1909 hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques i des de llavors inicià una vida de rodamón, que, entre l'aventura i la necessitat física de supervivència, el portà a diverses poblacions de Catalunya, al sud de França i, als 18 anys d'edat, a l'Argentina, l'Uruguai, el Paraguai i Xile, després d'haver fet diversos oficis. A Xile s'inicià com a actor teatral i després fou empresari d'una troupe de còmics amb la qual va recórrer tota la Patagònia. A la Terra del Foc, segons confessió pròpia, s'aficionà a la lectura i nasqué el que seria la seva verdadera vocació: la d'escriptor.

El 1918 retornà a Espanya, concretament a Madrid, on tornà al teatre com a actor en la companyia de Carmen Cobeña. El 1920 era el primer actor en el Romea de Barcelona amb l'estrena de la peça Dijous Sant, de Josep Maria de Sagarra. Poc temps després, formà la seva pròpia companyia, amb la qual va recórrer tot el nord d'Espanya, abans que el grup es dissolgués i passes a dirigir el de Loreto Prado i Enrique Chicote.

Insospitada fou l'aparició del seu primer llibre, Marc Villarí, el 1925 –que es traduí al català–;[1] també fou inesperat l'èxit que acompanya la seva aparició, en el moment en què el realisme dominant semblava seguir les directrius d'un Vicent Blasco Ibáñez, per exemple, segons el mateix Soler, abundant en fullaraca. A aquesta novel·la seguiren Germán Padilla (1930) i, entre altres, Karu-Kinka, ambientada en les terres de la Patagònia, paisatge natural i humà que deixà fonda petjada en l'educació sentimental de Soler. L'èxit que havia acompanyat les seves primeres novel·les li permeté, parcialment, superar les dificultats materials de tota la seva vida. El 1945 havia publicat La vida encadenada, i és justament en aquesta dècada quan la seva producció narrativa assolí les cotes més altes de popularitat.

El 1947 vingué La llanura muerta. Encara que Soler es declara allunyat, per exemple, de l'empenyorament realista de Felipe Trigo, no seria desencertat establir una cert parentiu entre els dos autors, al marge de l'exacerbada sexualitat que es troben en els relats de Trigo. El realisme, en qualsevol cas, sortia rejovenit, despullat d'excessos decoratius, més directe, si es vol.

Lector de Prudenci Bertrana, Raimon Casellas i altres predecessors catalans, a més de la gran Víctor Català, Soler fugí sempre d'un intel·lectualisme incompatible amb la seva formació d'autodidacte i la seva aventura vital. Amb Patapalo aconseguí el 1949 el Premi Ciutat de Barcelona. Entre altres novel·les, publicà en anys següents Los muertos no se cuentan (1961), per a alguns crítics –i dit per ell mateix–, resposta a Un millón de muertos, de Gironella.

També cultivà el teatre; destaquen en aquest gènere les obres:

  • Tierra de Fuego
  • Ana Maria
  • Batalla de rufianes
  • Al sol de Castilla
  • El honor de los hombres
  • El ángel negro

També estrenà teatre en català: Anna Maria (1952) i El marquès i la seva filla, i publicà Cataluña en España( 1935), sobre el Sis d’Octubre de 1934.[1]

En la seva autobiografia Mis primeros caminos, deixà constància de la seva aventura humana i dels innombrables llocs que donaren alè i tema a la seva obra, com La selva humillada (1958), representativa del realisme rural tant que encara en la immediata postguerra seguí sent matèria principal de la narrativa hispànica.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Bartomeu Soler Rabassó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica]