Bassegoda (poble)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaBassegoda
Sant Miquel de Bassegoda.JPG

Localització
Localització d'Albanyà respecte de l'Alt Empordà.svg
42° 18′ 42″ N, 2° 38′ 43″ E / 42.311616°N,2.64535°E / 42.311616; 2.64535
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaComarques gironines
ComarcaAlt Empordà
MunicipiAlbanyà
Població
Total 7 hab. (2011)
Modifica les dades a Wikidata

Bassegoda (És un petit nucli (7 h. el 2011) de població muntanyenc de l'antic municipi fronterer del mateix nom, al qual pertanyia també Lliurona, el qual va ésser desagregat de la comarca de La Garrotxa per a ser agregat al municipi d'Albanyà i, per consegüent, va canviar de comarca administrativa a l'Alt Empordà, sense tenir en compte la divisió administrativa de la Generalitat (1936) que era més respectuosa amb la seva vinculació històrica, ja que Bassegoda i els altres petits nuclis que integren el seu terme tenen l'origen en el monestir benedictí de Sant Aniol d'Aguja.

El seu territori, molt muntanyós, és accidentat per les serres interiors dels Prepirineus a la divisòria d'aigües de les de la Muga i del Fluvià (a través de la riera de Borró), amb els característics cims del puig de Bassegoda, que es destaca a 1.376 m d'altitud, i la Mare de Déu del Mont (1.115 m alt). La població és disseminada en un 100% i la centren una sèrie de petites antigues parròquies rurals: Bassegoda, Lliurona, Sous, Ribelles, Pincaró, Corsavell, Sant Joan de Bossols i el santuari de la Mare de Déu del Mont. Es troba al límit amb el Vallespir (La Menera, Serrallonga i Costoja), i, per tant, a la frontera estatal franco-espanyola, i limita també amb l'Alt Empordà (Albanyà, al qual ha estat agregat, i Cabanelles), al nord i a llevant, respectivament, i dins la Garrotxa confronta amb els termes de Beuda, Sales de Llierca i Oix.

La manca de comunicacions, especialment amb la Garrotxa. Ha contribuït, sens dubte, al seu despoblament i a la pèrdua de la seva autonomia municipal. Des d'Albanyà hi arriba una petita carretera local fins a Corsavell i Bassegoda i hom accedeix a Sous i a la Mare de Déu del Mont per una altra carretera que surt de la comarcal de Roses a Olot, a l'indret de l'Hostal del Vilar (Cabanelles), i passa per Sant Martí Sesserres, amb un recorregut de 19 km. La resta són només pistes de muntanya. Grans extensions de boscs de pins, roures i alzines cobreixen el territori, amb alguns claps de faigs, i els conreus es troben en regressió pel despoblament i el caràcter aspre del terreny (al secà hom conreava blat, patates i llegums) i havien estat explotats els jaciments de plom del puig de Bassegoda. La població ha estat tradicionalment escassa: al fogatjament del 1553 tenia 3 focs, Corsavell 2, Sous 8 i Lliurona 10 (aquest darrer nucli fou el real cap del municipi). A la fi del segle XVIII (1787) tenia 496 h i el 1860 n'aconseguí 657, però des d'aleshores la tendència a baixar fou constant i decidida, especialment els darrers anys (138 h el 1960, 72 h el 1965, 31 h el 1970) i 7 h el 2011.

El poble de Bassegoda (840 m alt) és centrat per l'antiga església parroquial de Sant Miquel de Bassegoda, que es troba als vessant orientals del puig del seu nom, a la capçalera de la riera del Borró; és un edifici originàriament romànic que conserva l'absis semicircular i té campanar d'espadanya (depèn de la parròquia de Sadernes). Formà part, des de l'inici, del patrimoni del veí monestir de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), com ja consta a l'acta del 872. des del segle XI és esmentat també el castell de Bassegoda, que era situat probablement a la collada que domina el veïnat, i torna a constar en el document de compra de Jaume el Conqueridor a Bernat de Llers el 1225 d'aquest castell i del vilar de la Menera amb els seus meners de plata, coure, ferro, estany i plom.

Església de Sant Joan de Bossols

Efectivament, als vessants del puig de Bassegoda hi ha diverses mines, ara abandonades, entre les quals el conjunt de la Menera ric en galena, que fou utilitzada de cara a l'explotació del ferro. A la fi del segle XVIII havia nata lligada a les mines de Rocabruna: Juan Francisco Ruiz de Ubago invertí en la Menera per tal que el plom vernís servís de revoltura als metalls obtinguts al coll de Vernedell. Encara hi ha en aquest indret el gran casal de la Menera. També depèn de Bassegoda la gran masia de Can Sala.

Als vessants nord-occidentals del puig de Bassegoda hi ha les ruïnes de l'antiga parròquia de Sant Vicenç de Principi, edifici romànic del segle XI.

El petit agrupament de Lliurona, que fins a l'anexió a Albanyà fou el centre real de municipi, es troba a 766 m d'altitud, als vessants sud-orientals de la serra de Lliurona (840 m alt) i encara és el nucli més vital. L'església parròquia de Sant Andreu, esmentada ja el 1019 quan fou cedida pel bisbe Pere de Carcassona a la canònica de Girona, és un edifici d'origen romànic (segle XI) que conserva la interessant portada (porta amb arquivoltes), però fou modificada posteriorment. Prop seu hi ha l'antic Hostal de l'Arç i el Carig, masia abandonada, i fins a temps recents era viva l'activitat del carboneig.

Enlairada a la serra de Bossols, contrafort oriental del puig de Bassegoda, en un cingle a 902 m d'altitud, hi ha, arruïnada, l'església de Sant Joan de Bossols (o de Bussols, dit popularment també Mussols), en la qual perduren formes romàniques, però que fou molt refeta al segle XIV. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu dita dels Corbs que fou traslladada, a l'inici del segle XX, a Lliurona, on fou cremada el 1936, s'hi celebrava un aplec per Sant Joan.

Entre Bossols i Bassegoda, en una vall de capçalera de la Muga, hi l'antiga església de Sant Martí de Corsavell, romànica amb una bella façana del segle XII, amb porta amb arquivoltes i tres arcs en degradació. Aquesta església és esmentada ja el 878 i el 1019 passà a ser possessió de la canònica gironina. A finals del segle XX hom pretenia traslladar aquesta esglesiola a una àrea de servei de l'autopista, però la mobilització de la gent de la comarca contra aquesta iniciativa deturà la feta. Tocant a Corsavell hi ha la casa de la Torre, amb restes de les seves fortificacions, d'origen romànic.

També a la vall de la Muga, a l'extrem nord-est del terme i a la riba dreta d'aquest riu, hi ha l'església de Sant Bartomeu de Pincaró, també romànica, abandonada fins a finals del segle XX en què fou recuperada, obra del segle XII, també esmentada ja el 878, que fou possessió del monestir de Santa Maria d'Arles.

Monestir de Sant Llorenç del Mont

Al sector nord-occidental, en un replà encinglerat damunt la vall de Sant Aniol (de la conca del Fluvià), a 850 m d'altitud, hi ha l'antiga parròquia de Sant Julià de Ribelles, consagrada el 947, pel bisbe Gotmar de Girona. També era anomenada Sant Julià de Pruna (o Prunera o Brema) i pertangué a Santa Maria de Besalú segons una permuta feta l'any 1000 entre l'abat Adalbert. Després passà a sufragània d'Oix, i modernament havia servit de corral. El caràcter fronterer i poc accessible del lloc el féu lloc predilecte de contrabandistes i escenari de fets bèl·lics, com la derrota dels francesos pels sometents de la comarca el 1794, durant la Guerra Gran. Sembla que s'hi refugiaren aristòcrates francesos a la Revolució i C. A. Torras diu que a la propera ermita de Sant Corneli de Ribelles o de la Muga, de la qual només en resten uns vestigis coberts de vegetació, els catòlics del sector francès portaven a batejar els fills durant el Terror. Prop també de Sant Julià hi ha la bauma de l'Ermità i la font del Sant, llocs de devoció popular. Entre els antics masos de Ribelles cal destacar el mas Sobirà i Can Principi, ambdós abandonats.

A l'extrem del terme, al peu de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (1115 m alt), hi ha l'antiga parròquia de Sous i les reses del monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont (o de Sous). Aquest ja és citat el 872 en el famós privilegi de Carles el Calb al monestir veí de Sant Aniol d'Aguja com a basilica in honore sancti Laurentii, quan era una cel·la monàstica dependent de Sant Aniol. Els monjos de Sant Aniol s'hi traslladaren vers el 1003 i els seus abats tingueren influència en la vida del comtat de Besalú, de manera que el segle XI Sant Llorenç del Mont era un dels monestirs importants en la diòcesi gironina. Perdurà, encara que decadent, fins al 1592, que fou incorporat a Sant Pere de Besalú (la unió real es féu el 1605, a la mort del darrer abat Jaume Coll). L'església romànica, de tres naus (segles XI i XII), fou abandonada el segle XVIII en construir-se la nova parròquia rural de Sous. Avui (2016) encara que lentament està reconstruint-se; el 1967 van ser robades tres arcades que restaven de l'antic claustre. A Besalú es guarden alguns dels seus capitells.

El santuari de la Mare de Déu del Mont, que s'alça al cim de la muntanya del seu nom, damunt un espadat, és un dels centres més vius de devoció no solament a la Garrotxa sinó també de les veïnes comarques de l'Alt Empordà i el Gironès. Durant el segle XVI hom substituí la primitiva imatge per l'actual, notable exemplar d'alabastre (de les pedreres de Beuda) en estil gòtic tardà (fou restaurada després del 1936), i també d'aquest segle és la fundació de la ?Confraria del Mont (1557), i la construcció del magnífic retaule de Damià Mates, de Girona, conservat en part al Museu Diocesà de Girona. Entre els anys 1949 i 1957 s'establí en aquest santuari una comunitat de caputxins. Els aplecs més concorreguts són el que se celebra per Pasqua i el del 8 de setembre.

Bibliografia[modifica]