Batalla d'Ajnadayn

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla d'Ajnadayn
Guerres arabobizantines
Conquesta musulmana de Síria
HaElaFortressDSCN2167.JPG
Data 30 de juliol del 634
Localitat Ajnadayn
Resultat victòria musulmana
Batalla d'Ajnadayn (Orient Proper)
Batalla d'Ajnadayn
Batalla d'Ajnadayn
Batalla d'Ajnadayn
Coord.: 31° 41′ 0″ N, 34° 57′ 0″ E / 31.68333°N,34.95000°E / 31.68333; 34.95000
Bàndols
imperi bizantí primer califat
Comandants en cap
Teodor
Artabun
Khalid ibn al-Walid
Forces
8.000 a 9.000 15.000 a 18000

La batalla d'Ajnadayn (en àrab معركة أجنادينmaʿrakat Ajnādayn) fou una batalla lliurada entre juliol i agost del 634 entre els àrabs musulmans del primer califat (califat dels raixidun) que havien envaït Palestina i l'imperi bizantí. Segons les fonts àrabs, el lloc de la batalla estava situat entre Ramla i Bayt Jibrin. S'ha identificat com un lloc proper al Wadi-l-Samt.

Antecedents[modifica]

El governant persa Cosroes II va esclafar una perillosa rebel·lió dins del seu propi imperi, la de Bahram VI. Amb posterioritat, va enfocar les seves energies cap als seus enemics tradicionals bizantins, amb la qual cosa va donar lloc a la Guerra bizantino-sassànida de 602-628. Durant uns pocs anys, va aconseguir importants èxits. Entre 612-622, va ampliar les fronteres perses gairebé en la mateixa mesura que estaven sota la Dinastia Aquemènida (550-330 aC), va conquerir els estats occidentals com ara Egipte, Terra Santa i més.

Els bizantins es van reagrupar i van retrocedir en l'any 622 sota el govern de l'emperador Heracli. Cosroes va ser derrotat en la batalla de Nínive en 627[1] i els bizantins van recapturar tota Síria i van penetrar profundament en les províncies perses de Mesopotàmia. En 629, el general de Cosroes Xahrbaraz signà la pau, i la frontera entre els dos imperis va tornar a ser la mateixa que era en el 602.

Pacificat el territori després de les guerres de la Ridda que van seguir a la mort de Mahoma, el califa Abu-Bakr as-Siddiq va enviar els seus tres cossos d'exèrcit de tres mil homes cada un,[2] comandats per Amr ibn al-As, Xurahbil ibn Hàssan i Yazid bin Abu Sufyan,[2] que van rebre l'ordre de capturar diferents districtes de Síria al sud del Yarmuk[3] i en cas d'haver de runir-se ho havien de fer al comandament d'Amr ibn al-As.[2]

L'emperador, a Emesa, va enviar un exèrcit a Caesarea Maritima, la principal fortalesa de Palestina, incloent una flota de suport, on es va reunir amb les tropes locals,[4] i es van dirigir al Golan, protegint el camí de Damasc a Egipte.[4] Després de la conquesta musulmana de la ciutat de Bosra, un espia de Xurahbil ibn Hàssan tornà d'Ajnadayn amb notícies de la concentració de les forces bizantines en la ciutat, on es concentraven per conquerir una a una totes les viles preses pels musulmans.[5] En aquell moment Yazid estava encara al sud del riu Yarmuk, Amr ibn al-As a la vall d'Arabà, i diversos destacaments dels cossos de Xurahbil i Abu Ubaidah ibn al-Jarrah, que va arribar de reforç,[2] estaven repartits pel Districte de Hauran.

Després de dos mesos sense progressos, els comandants musulmans van demanar reforços a Abu-Bakr as-Siddiq, qui va cridar Khalid ibn al-Walid, que acabava de conquerir l'Iraq, i el va posar al comandant de l'exèrcit musulmà per la conquesta de Síria,[6] on es va dirigir immediatament amb 500 a 800 reforços, infants muntats a camell.[7] Khalid ibn al-Walid va escriure a tots els caps per marxar al mateix temps i concentrar-se en Ajnadayn. Els àrabs havien de prendre Ajnadayn a Heracli si volien romandre a Síria.

La tercera setmana de juliol del 634, Khalid ibn al-Walid es va trobar amb l'exèrcit de Xurahbil ibn Hàssan que assetjava Bosra, a la rereguarda bizantina,[4] que van prendre,[8] i es van reunir amb les tropes d'Abu Ubaidah ibn al-Jarrah, Yazid bin Abu Sufyan, i Amr ibn al-As,[9] i van trigar una setmana a concentrar el seu exèrcit en Ajnadayn.

La batalla[modifica]

L'exèrcit àrab consistia de 15.000 a 18000 homes, mentre que l'exèrcit romà bizantí, de 8.000 a 9.000 homes reclutats entre la població local.[7]

Els bizantins, disposats en formació única, anaven comandats per Teodor, germà de l'emperador Heracli[10] i per un general anomenat pels àrabs Artabun; els àrabs, comandats per Khàlid ibn al-Walid, es van disposar en trenta-sis o quaranta regiments de cavalleria repartits en tres cossos, amb Abu Ubaidah ibn al-Jarrah al centre, Amr ibn al-As comandant la dreta amb Xurahbil ibn Hàssan de segon al comandament, i Yazid bin Abu Sufyan a l'esquerra.[11]

L'atac va començar amb atacs de foners i arquers bizantins per desmoralitzar als musulmans, que es van mantenir ferms tot i les baixes, però no van retornar el foc, doncs no podien abastar la distància.[12]

Els campions musulmans van reptar als oficials bizantins, que van acceptar el repte, i la majoria dels bizantins van caure, escapçant el lideratge dels bizantins, i Khalid ibn al-Walid va llençar un atac general, però els bizantins van aguantar.[13] El segon dia de batalla, els bizantins van emboscar el campament musulmà, però foren descoberts, i Teodor va morir intentant acabar amb el mateix Khalid ibn al-Walid,[13] que va enviar les tropes en una càrrega contra els bizantins, que van aguantar fins que al-Walid va enviar les reserves, que van poder trencar les línies bizantines.[14]

Conseqüències[modifica]

Els bizantins es van replegar cap a Jerusalem, i els musulmans no van interposar-se.[15]

Khalid l'endemà al matí es va dirigir a Damasc, i els musulmans van arribar a temps per participar en un festival dels gassànides, aliats dels bizantins a Marj ar-Ràhit, netejant de el camí a Damasc,[16] que van assetjar i prendre.[17]

Referències[modifica]

  1. Kaegi, Walter E. Heraclius, Emperor of Byzantium (en anglès). Cambridge University Press, 2003, p.160. ISBN 0521814596. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Hitti (2002):p.411
  3. Lock (1920):p.67
  4. 4,0 4,1 4,2 Nicolle (1994):p.46
  5. McAllister, Stuart E. The Sword and Shield of God: Byzantine Strategy and Tactics Under Heraclius During the Last Persian War and First Arab War (en anglès). ProQuest, 2007, p.38. ISBN 0549469702. 
  6. Lock (1920):p.68
  7. 7,0 7,1 Nicolle (1994):p.43
  8. Blankinship i Tabari (1993): p.126
  9. Unesco (2012):p.188
  10. Kaegi (1995):p.99
  11. Unesco (2012):p.189
  12. Kaegi (1995):p.38
  13. 13,0 13,1 Kaegi (1995):p.39
  14. Kaegi (1995):p.40
  15. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad. The Battle of Al-Qādisiyyah and the Conquest of Syria and Palestine (en anglès). SUNY Press, 1992, p.187. ISBN 0791407349. 
  16. Bowersock, Glen Warren; Brown, Peter Robert Lamont; Grabar, Oleg. Late Antiquity: A Guide to the Postclassical World (en anglès). Harvard University Press, 1999, p.469. ISBN 0674511735. 
  17. Nicolle (1994):p.56

Bibliografia[modifica]