Batalla d'Aquae Sextiae

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Aquae Sextae
Guerres romano-germàniques
Guerra Cimbria
Batalla d'Aquae Sextiae (França)
Batalla d'Aquae Sextiae
Batalla d'Aquae Sextiae
Coord.: 43° 31′ 52″ N, 5° 27′ 14″ E / 43.53111°N,5.45389°E / 43.53111; 5.45389
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
EpònimAquae Sextiae Modifica el valor a Wikidata
Data102 aC
Coordenades43° 32′ N, 5° 27′ E / 43.53°N,5.45°E / 43.53; 5.45
LlocL'actual Ais de Provença, França.
ResultatVictòria romana
Bàndols
Teutons
Ambrons
República Romana
Comandants en cap
Teutobodus Gai Mari
Forces
100.000-130.000 homes incloent-hi els no combatents. 40.000 homes (6 legions amb cavalleria i auxiliars)
Baixes
90.000 morts
20.000 capturats
Probablement, menys de 1.000
Cronologia

La batalla de Aquae Sextiae va succeir l'any 102 aC, entre les legions romanes del cònsol Gai Mari i les tribus germàniques dels teutons i els seus aliats els Ambrons.

La batalla va tenir lloc en una vall dominada per costeruts i boscosos turons, a les proximitats del poblat de Aquae Sextiae, que bloquejava el pas pels Alps. En aquest lloc Gai Mari amb uns quaranta mil legionaris va vèncer a un nombre de germànics que s'estima superior a cent deu mil.[1]

Preludi[modifica]

L'any 122 aC, el procònsol Gai Sexti Calví després de derrotar els sal·luvis, va fundar la colònia d'Aquae Sextiae, donat-li el seu nom. Més endavant, quan va succeir el desastre de la Batalla d'Arausio, Mari tornava a Roma amb les seves veteranes legions de la Guerra de Jugurta. Va ser elegit cònsol de nou, després d'això va partir a enfrontar-se a les hordes Cimbres. Mari va decidir acampar en una magnífica posició a prop d'Aquae Sextiae, amb la intenció d'esperar que fossin els Cimbres els qui ataquessin. Aquesta posició va ser escollida perquè des d'Aquae Sextiae es podia controlar el pas dels Alps, camí que havien d'agafar els germànics per entrar en territori romà.[2]

Van passar gairebé tres anys fins que els germànics van irrompre a la zona, anys en els quals Mari va utilitzar l'exèrcit en tasques de construcció civil com crear noves carreteres, arreglar ponts, aixecar obres hidràuliques, etc., i per descomptat, entrenar. També va millorar l'arma llancívola de la legió, el pilum, aportant-li una unió dèbil entre l'asta metàl·lica i el mànec de fusta. Aquesta unió es trencava després de l'impacte, de manera que, una vegada llançada, cap enemic podia capturar-la i llançar-la contra els mateixos romans. A més, després de la batalla, els soldats podien recollir un pilum "partit" i reparar-lo fàcilment.[3]

D'altra banda, Boiorix, després de vagar per la Hispània i la Gàl·lia des de la Batalla d'Arausio, va decidir dividir en tres grups al seu seguici, que ja superaven el milió de persones, i per fi, envair Itàlia. Els teutons serien els encarregats d'entrar a Itàlia per l'oest, a través d'un pas als Alps a prop d'Aquae Sextiae.

Desenvolupament de la batalla[modifica]

Es diu que Gai Mari va comptar amb diversos soldats que coneixien la llengua celta. Va escollir a uns pocs, entre ells Quint Sertori, i els va manar infiltrar-se en territori teutó per conèixer la data de l'atac i les intencions que portaven.

Quan Mari va rebre l'avís de perill imminent d'atac, va ordenar a Claudi Marcel que s'ocultés amb 3000 legionaris als turons properes per realitzar una emboscada. A més, va instruir la resta dels seus legionaris perquè deixessin els germànics carregar contra ells costa amunt.

La batalla va començar quan l'avançada germana, els Ambrons, va atacar la posició romana sense esperar reforços. Els germànics van carregar turó amunt, però va quedar trencada la seva formació pel pendent i el terreny rocós, i a més delmada a causa de la pluja de pila (pilum en singular). Va seguir un combat a cops i punyalades, en què els romans, amb el gladius i millor entrenats i situats, van tenir un avantatge decisiu. Els germànics van ser rebutjats cap a la plana, on van intentar formar un mur d'escuts, a l'espera del gruix de les tropes germanes.[4]

Quan la força principal (els teutons) va arribar, van atacar immediatament als romans, però les cohorts de Marcel van aparèixer des dels turons i van carregar contra els teutons caient per la seva rereguarda, mentre Mari les atacava de cara. La rereguarda germana va cedir, les primeres files es van dispersar i tot l'exèrcit va quedar desfet. Pel que sembla hi va haver una veritable massacre. Van morir uns noranta mil germànics, i altres vint mil més van ser fets presoners, incloent el seu rei Teutobodus. Aquest rei va ser conduït a Roma, per celebrar el triomf, on finalment va ser executat. Plutarc explica que els pagesos de les rodalies van fer servir els ossos dels germànics difunts per construir tanques a les seves finques, i que la terra impregnada de tanta sang va donar unes collites inusuals.[5][6]

Conseqüències[modifica]

El desastrós resultat d'aquesta batalla va fer que el tercer grup d'invasió germànic es desanimés i tornés a Jutlàndia.

El Senat romà va oferir a Mari celebrar el triomf de la victòria, però aquest adonant-se del perill que encara significaven els Cimbres es va negar i es va unir a Gai Valeri Catul per enfrontar-los. Un any després els Cimbres serien igualment derrotats a la Batalla de Campi Raudii, la qual cosa suposaria el fracàs dels plans d'envair Roma per part de les tribus germàniques.[7]

Fonts documentals[modifica]

Les úniques referències que ens han arribat d'aquesta batalla provenen exclusivament de fonts romanes, especialment Plutarc, el que pot portar a qüestionar les xifres tant de combatents com la de baixes.[8]

Referències[modifica]

  1. Plutarc. Vides paral·leles: Mari, XV, 4
  2. Kildahl, Phillip Andrew. Caius Marius. Nova York: Twayne Publishers, 1968, p. 118. 
  3. Halls, W.D. The Romans on the Riviera and the Rhone. Chicago: Ares, 1974, p. 109-110. 
  4. Plutarc. Vides paral·leles: Mari, XVIII, 1
  5. Plutarc. Vides paral·leles: Mari, XVIII, 8
  6. Luci Anneu Flor. Epitome de Gestis Romanorum, III,3
  7. Plutarc. Vides paral·leles: Mari, XXII, 1-2; XV, 2
  8. Plutarc. Vides paral·leles: Mari