Batalla d'Arausio

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgBatalla d'Arausio
Guerres romano-germàniques
Cimbrians and Teutons invasions.svg
Migracions dels teutons i els cimbres i les seves batalles.
Data 6 d'octubre[1] del 105 aC
Localitat L'actual Ais de Provença, França.
Resultat Victòria romana
Bàndols
Teutons
Cimbres
República Romana
Comandants en cap
Teutobodus
Boiorix
Gneu Mal·li Màxim
Quint Servili Cepió el vell
Forces
Uns 200.000 homes 80.000 homes (10-12 legions),
40.000 auxiliars i personal no combatent
Baixes
15.000 morts 80.000 morts[1][2][3] o 120.000 morts si comptem els auxiliars i el personal no combatent[4][5]
Cronologia
Batalla de Noreia Batalla d'Aquae Sextae

La batalla d'Arausio va tenir lloc el 6 d'octubre[1] del 105 aC en algun lloc entre el poblat d'Arausio, l'actual Aurenja i el riu Roine. Roma va enviar dos exèrcits per a interceptar les tribus migratòries de cimbres i teutons dirigides per Boiorix i Teutobodus respectivament. Un dels exèrcits era comandat pel cònsol Gneu Mal·li Màxim i l'altre pel procònsol Quint Servili Cepió el vell.

No obstant això, les diferències entre els comandants van impedir una bona cooperació i van acabar provocant uns resultats devastadors. Les pèrdues romanes s'elevaren a 80.000 legionaris (entre 10 i 12 legions) i pràcticament la totalitat de tropes auxiliars i personal no combatent (al voltant de 40.000 homes). Aquesta derrota va succeir la batalla de Cannes (amb unes 80.000 baixes) com a pitjor desastre militar de la història de Roma.

Preludi[modifica]

Les migracions de les tribus cimbres i teutones per territori gal, després de la batalla de Noreia va alterar l'equilibri de forces a la zona, absorbint a tribus menors, i incitant o provocant a altres tribus com els helvecis a un conflicte contra Roma. Una emboscada a un petit contingent de tropes romans i una revolta temporal a Tolosa va fer que el Senat mobilitzés tropes al lloc. Els teutons segons els historiadors romans eren aproximadament 800.000 homes només 200.000 eren guerrers tot i que aquesta xifra ha de ser una exageració.

Després de recuperar Tolosa partint des de la Gàl·lia Narbonense, el procònsol Quint Servili Cepió va adoptar una estratègia defensiva, esperant a veure si els cimbres anaven a irrompre en territori romà, fet que va ocórrer l'octubre de 105 aC. D'altra banda, el senat va enviar al cònsol Mal·li Màxim amb el seu exèrcit a unir-se amb Cepió a les ribes del Roine per acabar amb l'amenaça cimbre i teutona.

Una escaramussa i dues derrotes[modifica]

Cepió era un patrici d'antiga nissaga, i Mal·li era un "home nou" sense avantpassats. Cepió havia de subordinar-se a Mal·li per ser aquest el cònsol amb el comandament, però el seu orgull li ho impedia fins al punt d'acampar a la riba oposada del riu per tal de no estar sota el seu comandament.

Mentrestant, Mal·li va enviar la seva cavalleria d'uns 5.000 genets, sota les ordres de Marc Aureli Escaure, que acampava uns 56 kilòmetres al nord, amb el doble objectiu de vigilar i desanimar els germànics però va aconseguir l'efecte contrari. Els germans van envoltar el camp, van penetrar en ell, i van acabar amb la resistència romana. Escaure va ser capturat viu i portat davant Boiorix, rei dels cimbres, a qui de manera arrogant li va dir que donés la volta si no volia veure el seu poble vençut i aniquilat per Roma. En resposta, va ser cremat viu en una gàbia de vímet.

Mentrestant, uns representants del senat romà havien arribat per intentar unir els dos exèrcits, però quan semblava que Cepió havia de cedir, aquest va creuar el riu i va acampar a uns 32 kilòmetres de Mal·li, deixant als teutons entre els dos exèrcits romans.

Boiorix, en veure's envoltat de dos exèrcits, es va replantejar la situació i va començar unes negociacions amb Mal·li. Cepió, temorós que Mal·li obtingués l'èxit en les negociacions i tornés a Roma com un heroi, va llançar un atac unilateral contra el campament cimbre el 6 d'octubre. No obstant això, la naturalesa precipitada de l'assalt unit a la tenaç resistència cimbres va causar l'aniquilació de l'exèrcit de Cepió. A més, els cimbres també van arrasar el campament del procònsol, que havia quedat pràcticament desprotegit.

Els cimbres, davant la perspectiva d'una victòria fàcil, es van abalançar contra les legions del cònsol Mal·li, moralment enfonsades després de presenciar la massacre de Cepió i els seus homes. Mal·li va desplegar les seves legions contra el campament recolzant el seu flanc esquerre al riu, però no va poder protegir la seva part dreta al no tenir cavalleria per a maniobrar en aquesta àrea per evitar un flanqueig, de manera que el seu exèrcit va ser desbordat per la dreta, portat contra el riu i massacrat, produint-se una gran mortaldat entre els legionaris en no poder fugir nedant pel riu (el pes de les armadures els arrossegava fins al fons).

Tit Livi va estimar un total de 80.000 baixes romanes en aquesta contesa, i Theodor Mommsen suma a aquests uns 40.000 més entre tropes auxiliars i personal no combatent. Tant el cònsol Mal·li com el procònsol Cepió van sobreviure. Tots dos van ser jutjats a Roma sota els càrrecs de "pèrdua de l'exèrcit", i deshonrats i desposseïts de tots els seus honors. Cepió a més va ser condemnat a l'exili.

Mentrestant, els cimbres van iniciar una guerra contra una tribu arverna, i després de guanyar, inexplicablement es van dirigir als Pirineus, endinsant-se en Hispània, en comptes d'entrar en Itàlia.

Això va donar temps als romans a reorganitzar l'exèrcit i a trobar un heroi que els salvés dels bàrbars, tots dos reptes superats per un mateix home, Gai Mari.

Conseqüències[modifica]

Roma era un poble guerrer no obstant això, la recent cadena de desastres militars (a les catàstrofes de Noreia i Arausio se sumaven a derrotes menors contra tribus gal·les) que van causar una gran alarma social a Roma. La derrota els va deixar gairebé sense exèrcit, i amb un temible enemic a l'altre costat dels Alps. A més, l'opinió generalitzada era que la culpa del fracàs militar la tenia Cepió, i no les mancances de l'exèrcit romà. El descontentament popular amb les classes predominants va créixer.

Mentrestant, els cimbres van iniciar una guerra contra una tribu arverna i després de guanyar, inexplicablement es van dirigir als Pirineus, endinsant-se en Hispània, en comptes d'entrar en Itàlia.

Això va donar temps als romans a reorganitzar l'exèrcit i a trobar un heroi que els salvés dels bàrbars, tots dos reptes superats per un mateix home, Gai Mari.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Vides Lucullus Plutarc: Vides Lucullus 27,7 (anglès)
  2. Albert A. Howard (1906). "Valerius Antias and Livy", Harvard Studies in Classical Philology 17, p. 161-182.
  3. Canon Rawlinson (1877). "On the Ethnography of the Cimbri", The Journal of the Anthropological Institute of Great Britain and Ireland 6, p. 150-158.
  4. Mommsen, Theodor; The History of Rome, Book IV
  5. Segons Publi Rutili Ruf (citat per Grani Licinià, page 12), la xifra de tropes auxiliars era de 70.000. Quint Valeri Ànties inclou 40.000 proveïdors.

Bibliografia[modifica]