Batalla d'Astorga

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Astorga
Batalla d'Astorga situat respecte Espanya2
Batalla d'Astorga
Batalla d'Astorga
TipusGuerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Data9 octubre 1809 Modifica el valor a Wikidata
LlocAstorga (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria espanyola
Bàndols
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Regne d'Espanya França Primer Imperi Francès
Comandants en cap
Badera de guerra espanyola (1785-1931) José María de Santocildes França Pierre Belon Lapisse
Forces
1.200 infants
2 peces
2.200 infants
800 genets
8 peces d'artilleria
Baixes
3 morts
4 ferits[1]
400[1]

La Batalla d'Astorga fou una batalla de la guerra del francès.

Antecedents[modifica]

Campanyes franceses

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener.[2] El I Cos del mariscal Claude-Victor Perrin va ser el responsable de la conquesta amb tres divisions d'infanteria sota els generals de la divisió François Amable Ruffin, Eugène-Casimir Villatte i Jean François Leval, dues divisions de cavalleria comandades per Antoine Charles Louis de Lasalle i Victor de Fay de La Tour-Maubourg, així com de l'artilleria del general de la divisió Alexandre-Antoine Hureau de Sénarmont. En total, hi havia 20.000 homes i 50 canons.[3]

Sabedor el mariscal Ney de les diferències entre la Junta d'Astúries i la Romana, va envair Astúries amb 6.000 homes des de Galícia fins a Oviedo, mentre des de Valladolid amb una força semblant travessava el port de Pajares el general François Étienne de Kellermann. Ney va entrar a Oviedo el 19 de Maig, Kellermann va quedar-se a Oviedo, i a Villaviciosa al general Jean Pierre François Bonet, que havia arribat des de Santander, i Ney va tornar a Galícia. El mes de juny, Soult decideix abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[4]

Després de la frustrada invasió de Portugal de Nicolas Jean de Dieu Soult, Wellesley va avançar cap a Espanya per unir-se als espanyols de general Cuesta, combatent a la batalla de Talavera contra sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani,[5] i Wellesley immediatament es va retirar a Portugal atès que Soult pretenia tallar la seva retirada a Portugal.[6]

La campanya espanyola de la tardor de 1809 va pressionar en direcció a Madrid tant del nord com del sud. Els espanyols van demanar ajuda d'Arthur Wellesley de Wellington,[4] però després de la falta de cooperació durant la campanya de l'agost, el general britànic es va negar, restant a Badajoz per defensar la frontera de Portugal.[7]

La batalla[modifica]

A l'octubre de 1809 els francesos van tornar a les riberes de l'Esla i de l'Órbigo i el dia 9, el general Carrier, amb 2200 infants i 800 genets, va intentar apoderar-se d'Astorga, defensada per José María de Santocildes, prenent el raval de Reitibia, i va posar en bateria un canó de vuit i un obús[8] contra la Puerta del Obispo, mentre amenaçava assaltar per altres punts de la muralla, però els 30 artillers amb dos canons de vuit polzades, tres de quatre i dos de tres[8] dirigides per César Tournelle, van fer retrocedir les tropes franceses, havent sofert 400 baixes entre morts i ferits, enfront de les nou dels defensors.[9]

Conseqüències[modifica]

Vicente de Cañas y Portocarrero va derrotar Jean Gabriel Marchand a la batalla de Tamames i va prendre viles fins a arribar a Salamanca, que va alliberar el dia 25. A finals del mes la Junta Central va dissenyar un pla d'aproximació cap a Madrid, ordenant a l'Exèrcit de Centre, que cobria el front a Sierra Morena, que avancés fins al riu Tajo i mantenir-se en la riba esquerra d'aquest riu entre Aranjuez i Toledo, per envair Castella.[7] Els francesos es van veure sorpresos per l'empenta sud, doncs el 9 de novembre, l'exèrcit del sud es trobava a 35 quilòmetres de Madrid, amb només 7.000 soldats francesos que els bloquejaven. Llavors, Juan Carlos de Aréizaga va perdre els nervis i es va aturar tres dies abans de continuar cap a Madrid, però es va topar amb dues divisions franceses i es va retirar. En retornar dies després van trobar els francesos alertats i concentrats per interceptar l'exèrcit espanyol, que fou derrotat a la catàstrofica batalla d'Ocaña[10] i juntament amb la de exèrcit espanyol del nord una setmana després a la batalla d'Alba de Tormes van deixar Espanya oberta a la dominació francesa, el camí estava obert a la conquesta francesa d'Andalusia.[11]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 de Santocildes, 1815, p. 18.
  2. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 
  3. Hourtoulle i Girbal, 1979, p. 209-215 i 218.
  4. 4,0 4,1 Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
  5. Pagnet, 2005, p. 93.
  6. Wellesley, Richard. The Despatches and Correspondence of the Marquess Wellesley, K. G.: During His Lordship's Mission to Spain as Ambassador Extraordinary to the Supreme Junta in 1809. John Murray, 1838, p. 152. 
  7. 7,0 7,1 Acción de Ontígola**(Batalla de Ocaña). Guerras con Historia [Consulta: 11 desembre 2019]. 
  8. 8,0 8,1 de Santocildes, 1815, p. 17.
  9. Sánchez de Toca, José María. Los desastres de la guerra. Astorga en la Guerra de la Independencia. Astorga. Akrón, 2009, p. 179-180. ISBN 978-84-92814-01-5. 
  10. Glover, Michael. The Peninsular War 1807-1814. Penguin, 2001, p. 115. ISBN 0-14-139041-7. 
  11. S. de Aldama, Dionisio; García González, Manuel. Historia general de España desde los tiempos primitivos hasta fines del año 1860: inclusa la gloriosa guerra de Africa (en castellà). vol.18. M. Tello, 1862, p.101. 

Bibliografia[modifica]