Vés al contingut

Batalla d'Astorga

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Astorga
Batalla d'Astorga està situat en Espanya
Batalla d'Astorga
Batalla d'Astorga
Batalla d'Astorga
TipusGuerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Data9 octubre 1809 Modifica el valor a Wikidata
LlocAstorga (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria espanyola
Bàndols
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Regne d'Espanya França Primer Imperi Francès
Comandants
Badera de guerra espanyola (1785-1931) José María de Santocildes França Pierre Belon Lapisse
Forces
1.200 infants
2 peces
2.200 infants
800 genets
8 peces d'artilleria
Baixes
3 morts
4 ferits[1]
400[1]

La Batalla d'Astorga fou una batalla de la guerra del francès.

Antecedents

[modifica]
Campanyes franceses

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener.[2] El I Cos del mariscal Claude-Victor Perrin va ser el responsable de la conquesta amb tres divisions d'infanteria sota els generals de la divisió François Amable Ruffin, Eugène-Casimir Villatte i Jean François Leval, dues divisions de cavalleria comandades per Antoine Charles Louis de Lasalle i Victor de Fay de La Tour-Maubourg, així com de l'artilleria del general de la divisió Alexandre-Antoine Hureau de Sénarmont. En total, hi havia 20.000 homes i 50 canons.[3]

Sabedor el mariscal Ney de les diferències entre la Junta d'Astúries i la Romana, va envair Astúries amb 6.000 homes des de Galícia fins a Oviedo, mentre des de Valladolid amb una força semblant travessava el port de Pajares el general François Étienne de Kellermann. Ney va entrar a Oviedo el 19 de Maig, Kellermann va quedar-se a Oviedo, i a Villaviciosa al general Jean Pierre François Bonet, que havia arribat des de Santander, i Ney va tornar a Galícia. El mes de juny, Soult decideix abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[4]

Després de la frustrada invasió de Portugal de Nicolas Jean de Dieu Soult, Wellesley va avançar cap a Espanya per unir-se als espanyols de general Cuesta, combatent a la batalla de Talavera contra sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani,[5] i Wellesley immediatament es va retirar a Portugal atès que Soult pretenia tallar la seva retirada a Portugal.[6]

La campanya espanyola de la tardor de 1809 va pressionar en direcció a Madrid tant del nord com del sud. Els espanyols van demanar ajuda d'Arthur Wellesley de Wellington,[4] però després de la falta de cooperació durant la campanya de l'agost, el general britànic es va negar, restant a Badajoz per defensar la frontera de Portugal.[7]

Batalla

[modifica]

A l'octubre de 1809 els francesos van tornar a les riberes de l'Esla i de l'Órbigo i el dia 9, el general Carrier, amb 2200 infants i 800 genets, va intentar apoderar-se d'Astorga, defensada per José María de Santocildes, prenent el raval de Reitibia, i va posar en bateria un canó de vuit i un obús[8] contra la Puerta del Obispo, mentre amenaçava assaltar per altres punts de la muralla, però els 30 artillers amb dos canons de vuit polzades, tres de quatre i dos de tres[8] dirigides per César Tournelle, van fer retrocedir les tropes franceses, havent sofert 400 baixes entre morts i ferits, enfront de les nou dels defensors.[9]

Conseqüències

[modifica]

Vicente de Cañas y Portocarrero va derrotar Jean Gabriel Marchand a la batalla de Tamames i va prendre viles fins a arribar a Salamanca, que va alliberar el dia 25. A finals del mes la Junta Central va dissenyar un pla d'aproximació cap a Madrid, ordenant a l'Exèrcit de Centre, que cobria el front a Sierra Morena, que avancés fins al riu Tajo i mantenir-se en la riba esquerra d'aquest riu entre Aranjuez i Toledo, per envair Castella.[7] Els francesos es van veure sorpresos per l'empenta sud, perquè el 9 de novembre l'exèrcit del sud es trobava a 35 quilòmetres de Madrid, amb només 7.000 soldats francesos que els bloquejaven. Llavors, Juan Carlos de Aréizaga va perdre els nervis i es va aturar tres dies abans de continuar cap a Madrid, però es va topar amb dues divisions franceses i es va retirar. En retornar dies després van trobar els francesos alertats i concentrats per interceptar l'exèrcit espanyol, que fou derrotat a la catàstrofica batalla d'Ocaña[10] i juntament amb la de exèrcit espanyol del nord una setmana després a la batalla d'Alba de Tormes van deixar Espanya oberta a la dominació francesa, el camí estava obert a la conquesta francesa d'Andalusia.[11]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 de Santocildes, 1815, p. 18.
  2. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 
  3. Hourtoulle i Girbal, 1979, p. 209-215 i 218.
  4. 4,0 4,1 Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
  5. Pagnet, 2005, p. 93.
  6. Wellesley, Richard. The Despatches and Correspondence of the Marquess Wellesley, K. G.: During His Lordship's Mission to Spain as Ambassador Extraordinary to the Supreme Junta in 1809. John Murray, 1838, p. 152. 
  7. 7,0 7,1 Acción de Ontígola**(Batalla de Ocaña). Guerras con Historia [Consulta: 11 desembre 2019]. 
  8. 8,0 8,1 de Santocildes, 1815, p. 17.
  9. Sánchez de Toca, José María. Los desastres de la guerra. Astorga en la Guerra de la Independencia. Astorga. Akrón, 2009, p. 179-180. ISBN 978-84-92814-01-5. 
  10. Glover, Michael. The Peninsular War 1807-1814. Penguin, 2001, p. 115. ISBN 0-14-139041-7. 
  11. S. de Aldama, Dionisio; García González, Manuel. Historia general de España desde los tiempos primitivos hasta fines del año 1860: inclusa la gloriosa guerra de Africa (en castellà). vol.18. M. Tello, 1862, p.101. 

Bibliografia

[modifica]