Batalla de Benavente

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla de Benavente
Guerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Batalla de Benavente situat respecte Espanya2
Batalla de Benavente
Batalla de Benavente
Charge des hussards britanniques à Benavente, le 29 décembre 1808.jpg
British hussars at the battle of Benavente, 29 December 1808, per William Barnes Wollen Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data29 desembre 1808 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades42° 00′ N, 5° 40′ O / 42°N,5.67°O / 42; -5.67
LlocBenavente Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria britànica
Bàndols
Regne Unit Regne Unit França Primer Imperi Francès
Comandants en cap
Regne Unit Henry William Paget França Charles Lefebvre-Desnouettes
Forces
600 550
Baixes
50 morts i ferits 55 morts i ferits
73 presoners

La Batalla de Benavente fou una batalla de la guerra del francès.

Antecedents[modifica]

Campanyes franceses

A finals de 1807, Napoleó va decidir que la monarquia de Carles IV, aliada però independent, era ja de molt escassa utilitat i que seria molt més convenient per als seus designis la creació d'un Estat satèl·lit, i el Tractat de Fontainebleau de 1807, que van firmar autoritzava les tropes napoleòniques a creuar Espanya per tal d'envair Portugal.

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 10 de febrer de 1808, van prendre Pamplona el 16 de febrer, i el general Joachim Murat va arribar a Burgos el 13 de març de 1808 camí de Madrid per obtenir la seva adhesió.[1] L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.[2]

Iniciada la revolta amb l'aixecament del 2 de maig de 1808 i les renúncies successives de Carles IV i el seu fill Ferran al tron d'Espanya en favor de Napoleó, amb la derrota de les tropes napoleòniques el juliol a la Batalla de Bailèn, l'arribada dels anglesos i la reorganització dels exèrcits espanyols que planejaven l'atac de Madrid va forçar el rei Josep I Bonaparte a abandonar Madrid i retirar tot l'exèrcit més enllà de l'Ebre.[3]

Napoleó va haver de tornar a Espanya de nou amb un nombrós exèrcit per consolidar el seu domini i ordenà al mariscal Claude Victor Perrin, i al general François Joseph Lefebvre que bloquegessin Blake mentre ell avançava cap a Burgos[4] Napoleó es dirigí de Vitòria a Madrid,[5] derrotant als espanyols a Gamonal. Els espanyols van ser incapaços d'expulsar els francesos per la seva derrota a la batalla de Tudela el 23 de novembre i els francesos avançaren de nou sobre Madrid. Derrotaren pocs dies després els espanyols a la batalla de Somosierra, i entraren a la capital el 4 de desembre,[6] mentre Saragossa era assetjada.[6]

John Moore va prendre el comandament de les forces britàniques a la península Ibèrica després que Harry Burrard, Hew Whitefoord Dalrymple i Arthur Wellesley haguessin de tornar a Londres per fer front a una investigació sobre la Convenció de Sintra. Després de prendre Madrid, Moore va atreure Napoleó, que va anar en la seva persecució cap al nord tot retirant-se cap als ports d'embarcament de La Corunya i Vigo. En novembre, les unitats de Moore arriben a Salamanca i poc després es reforcen a Mayorga amb dos batallons dirigits por el general Baird que havien desembarcat l'octubre en La Corunya, en total 25.000 homes d'infanteria, 2.450 de cavalleria, 1.297 d'artilleria i 66 canons.[7] Abans de començar la retirada, volia atacar Soult i envià la cavalleria de Henry William Paget de reconeixement per davant de la infanteria[8] i en 21 de desembre vencé una força superior a la batalla de Sahagún.[9]

La batalla[modifica]

La cavalleria britànica va estacionar diversos piquets al llarg de la riba occidental del riu Esla a l'alçada de Benavente, que havia crescut per la pluja i el pont de Castrogonzalo havia estat enderrocat pels enginyers britànics el 29 de desembre de matinada, i a les nou del matí Charles Lefebvre-Desnouettes va travessar el riu amb tres esquadrons de caçadors a cavall i un petit destacament de mamelucs.[10] Els francesos van obligar els piquets exteriors de la cavalleria britànica a tornar al piquet interior, del 18è d'hússars comandat per Loftus William Otway. Otway va carregar però va haver de retirar-se a Benavente amb els flancs coberts per murs. Reforçats per un esquadró del 3r d'hússars de la King's German Legion comandats pel general de brigada Stewart, van contraatacar i es va produir un cos a cos confús, del que els francesos, es van retirar temporalment, però en van tenir números superiors van obligar els hussars britànics a retirar-se una vegada més, gairebé de nou a Benavente. Stewart sabia que estava dirigint els francesos cap a la reserva de Henry Paget.

Els francesos havien guanyat la iniciativa i es disposaven a fer la càrrega final quan Lord Paget va dirigir el 10è d'hússars i el suport d'esquadrons del 18è al sud de Benavente, ocults fins caure al seu costat esquerre.[10] Els caçadors es van veure forçats a entrar al riu i creuar mentre els britànics disparaven contra ells amb les seves carrabines i pistoles,[11] i els que van quedar a la riba occidental van ser morts o fets presoners. El cavall de Lefebvre-Desnouettes va resultar ferit i no va poder travessar el riu i va ser fet presoner. La cavalleria francesa va tornar a formar al seu costat del riu i va obrir foc de carrabina contra els britànics, tot i que posteriorment van ser dispersats pel foc de l'artilleria.[12]

Conseqüències[modifica]

Napoleó va seguir perseguint John Moore fins Astorga l'1 de gener[13] i va ordenar a Soult que continués la persecució de Moore, que va arribar a Lugo el 6 de gener[14] i va decidir descansar uns dies mentre decidia a quin port havia de dirigir-se entre Vigo, la Corunya i Ferrol. En decidir-se per la Corunya l'avantguarda, que anava cap a Vigo havia de canviar de direcció i anar cap a Lugo, on fou atrapada per l'avanguarda de Soult, que fou rebutjat.[15] A La Corunya, el foc de cobertura dels vaixells de guerra va mantenir a Soult a distància i els successius atacs francesos van ser rebutjats, permetent l'embarcament de 2.872 soldats de cavalleria, 2.686 artillers, conductors i conductors, i 19.599 soldats d'infanteria[16] que van retornar sans i estalvis al Regne Unit.

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener[17] i va ordenar al mariscal Soult que envaís Portugal des del nord però l'hivern va fer impracticable el Miño, travessant la forntera al mar´i prenent Porto. Els britànics van tornar a Portugal l'abril amb tropes de refresc, nous aprovisionaments i un nou comandant, Sir Arthur Wellesley, futur Duc de Wellington i que, anys més tard, derrotaria definitivament a Napoleó en la batalla de Waterloo.

Referències[modifica]

  1. Luengo, Manuel. Diario de 1808: el año de la conspiración (en castellà). Universidad de Alicante, 2010, p. 163. ISBN 8497170911. 
  2. «Catalunya i la Revolució Francesa. La guerra del Francès». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  3. Robinson, 1871, p. 9.
  4. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. Macmillan, 1811, p. 11. 
  5. Maldonado Macanaz, Joaquín. Crónica de la provincia de Burgos (en castellà). Maxtor, 2002, p. 91. ISBN 8495636980. 
  6. 6,0 6,1 Robinson, 1871, p. 10.
  7. Jiménez, José Luis. «Cuando La Coruña fue Dunkerque: 210 años de la Batalla de Elviña». ABC, 16-01-2019.
  8. Hibbert, 1961, p. 57-60.
  9. Fletcher, 1999, p. 95.
  10. 10,0 10,1 Anglesey, 1861, p. 85.
  11. Hibbert, 1961, p. 78.
  12. Anglesey, 1861, p. 86-87.
  13. Fernández, Georgino. «Astorga recupera el Cuartel Imperial de Napoleón para recordar cuando la historia de Europa se escribía en su suelo». Diario de León, 18-09-2027. [Consulta: 30 novembre 2019].
  14. Summerville, Christopher. March Of Death: Sir John Moore's Retreat to Corunna, 1808-1809. Frontline Books, 2004, p. 149. ISBN 1853675644. 
  15. Chambers, Robert. A Biographical Dictionary of Eminent Scotsmen. vol.4,Part 2. Blackie & Son, 1837, p. 513-514. 
  16. Guimerá Ravina, Agustín. Guerra naval en la Revolución y el Imperio: bloqueos y operaciones anfibias, 1793-1815. Agustín Guimerá Ravina, 2008, p. 385. 
  17. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 

Bibliografia[modifica]