Batalla de L'Aiguillon
Revolta de La Vendée ![]() | |
---|---|
Tipus | batalla ![]() |
Data | 19 maig 1815 ![]() |
Coordenades | 46° 40′ 16″ N, 1° 49′ 40″ O / 46.6711111°N,1.8277778°O |
Lloc | L'Aiguillon-sur-Mer ![]() |
Estat | França ![]() |
La batalla de l'Aiguillon va tenir lloc el 19 de maig, 1815 durant la guerra de Vendée de 1815.
Preludi
[modifica]El 9 de maig de 1815, la fragata britànica L'Astrée, comandada pel capità Kitoë, va arribar a la vista de la costa de Vendée, amb Louis de La Rochejaquelein a bord i una càrrega d'armes i municions destinada als insurrectes.[1] El 14 de maig 800 Vendeans sota les ordres de Robert, cap de la divisió dels pantans, atacaren les localitats costaneres per tal d'afavorir el desembarcament.[1] El 14 de maig van capturar Saint-Jean-de-Monts, on van desarmar 50 gendarmes i agents de duanes.[1] L'endemà, van prendre el control de Notre-Dame-de-Monts, mentre 300 insurgents es van alinear a les platges de Croix-de-Vie i Saint-Gilles-sur-Vie.[1]
El 16 de maig, 200 duaners dirigits pel cap de batalló Bauchon, del 26è regiment de línia, van atacar els reialistes a Saint-Gilles-sur-Vie.[2] Segons el relat del general Jean-Pierre Travot, van aconseguir apoderar-se de la ciutat i fer retrocedir els Vendéans a l'altra banda del riu, a la Croix-de-Vie.[2][1] Havent estat endutes totes les barques pels revoltats, els agents de duanes s'embarcaren en una barcassa per tal de travessar el riu, però va topar amb un banc de sorra i es va trobar immobilitzat.[1][2] Atrapats pel foc dels reialistes, els imperialistes no van tenir més remei que llançar-se al riu per tornar a Saint-Gilles-sur-Vie.[2] Quedant-se sense municions, després es van retirar a les Sables-d'Olonne.[2][1] Les seves pèrdues van ser cinc homes morts, ofegats o ferits.[2] Pel costat reialista, dos oficials i cinc pagesos van resultar ferits.[3]
El desembarcament té lloc del 14 al 16 de maig.[1] No obstant això, mentre La Rochejaquelein, Fourcaud i Saint-André van anunciar entre 14.000 i 30.000 fusells, nou milions de cartutxos i un cos de 300 artillers,[4][1] només 2.000 fusells, entre 800.000 i un milió de cartutxos i 30 a 40 barrils de pólvora,[1][4] són aterrats.[4][3] Els britànics no van portar peces d'artilleria.[4] Per als Vendéans, la decepció va ser gran, sobretot perquè les desigualtats en la distribució van despertar ressentiments, ja que els insurgents del Marais s'havien servit primer.[4] Tanmateix, La Rochejaquelein promet l'arribada imminent d'un altre comboi.[1][5]
El 17 o 18 de maig[6][7][5] La Rochejaquelein es va unir a Croix-de-Vie pel seu cosí, Pierre Constant de Suzannet, al capdavant del seu exèrcit.[6][5] La munició i els barrils de pólvora es carreguen després en carros per ser portats al camp.[5][6] Tanmateix, a La Roche-sur-Yon, el general Jean-Pierre Travot va ser informat del desembarcament i es va desplaçar cap a la costa per tal d'interceptar els Vendéens.[6][5]
Forces presents
[modifica]Al costat imperial, el general de divisió Jean-Pierre Travot, ajudat pel general de brigada Étienne Estève, està al capdavant de 800 infants i 80 de cavalleria.[2][6] Les seves tropes estan formades per companyies dels regiments d'infanteria 15è, 26è i 65è, gendarmes, artillers navals i una esquadra de caçadors de Vendée.[6][2]
En el seu informe, Travot afirma haver-se enfrontat a tot l'exèrcit de La Rochejaquelein i Suzannet, que comptava entre 4.000 i 5.000 homes.[2] Tanmateix, només es va trobar amb l'escorta del comboi, comandada per Pierre Nicollon des Abbayes, un oficial de Suzannet.[6][7][8] Segons les memòries de l'oficial reialista Simon Canuel, les seves forces eren inferiors a les dels imperialistes.[7]
Procés
[modifica]La batalla va començar el 19 de maig,[2][9] al migdia,[2] pels voltants de l'Aiguillon-sur-Vie.[6][9][8][7]
Els Vendéans es despleguen en tres columnes a la carretera de Challans.[2] Segons Travot, “vorejaven un altiplà força gran i d'accés molt difícil”.[2] Travot s'enfronta aleshores als fusellers de la brigada del general Estève.[2] Després de dues hores de lluita, els insurgents van ser posats en fuga.[2]
Tanmateix, els Vendéans van aconseguir resistir el temps suficient per permetre la fugida del comboi.[6][8] Només es van confiscar dos carros i uns quants barrils de pólvora.[8][7] Després de la lluita, els imperialistes van arribar a Saint-Gilles-sur-Vie, mentre que Rochejaquelein i Suzannet es van unir als altres generals reialistes a Palluau.[2]
Pèrdues
[modifica]En el seu informe{nota a.} datat el 20 de maig al matí i adreçat al general Delaborde, Travot indica que les seves pèrdues són 14 morts i uns 40 ferits.[2] Porta les pèrdues reialistes a 200 morts,[2] cosa que sembla exagerada per a l'historiador Aurélien Lignereux.[10] També van ser fets presoners una vintena d'insurgents,[2] després alliberats per ordre de Travot.[2][11]
En les seves memòries, Simon Canuel afirma que els imperialistes van perdre “molta gent”, mentre que els reialistes només van tenir “uns quants homes morts i uns quants ferits, entre d'altres, entre aquests últims, MM. Demarans i de Puytesson, ambdós antics emigrants”.[7]
Notes
[modifica]« | "Havia deixat el general Grosbon amb l'ordre d'esperar que arribés el batalló del 43 de Luçon, de deixar-lo reposar quatre hores i de marxar en la meva direcció. Com que aquesta segona brigada estava molt cansada, hi havia una mica de lentitud en el meu moviment. No obstant això, el dia 19 a les 11 del matí, les meves dues brigades estaven prou a prop per donar-se suport mutu, ocupaven la carretera principal de Sables a Challans i estaven a una llegua i mitja de Saint-Gilles. Al mateix temps m'informaven que els insurrectes de tots els voltants i de les parròquies a una distància de 4 a 5 llegües es reunien a Saint-Gilles en nombre de 4 a 5 000 sota les ordres dels senyors de La Rochejaquelein i Suzannet, i que es preparaven per venir a conèixer-me. De fet, van aparèixer al migdia, marxant en tres columnes i posant-se en condicions de defensar el pas de la carretera principal a Challans. Vorejaven un altiplà força gran de molt difícil accés. Vaig portar endavant la brigada del general Estève. Els seus escaramuzadors es van acostar a l'enemic amb un vigor inusual, i tots van trobar una resistència d'una obstinació de la qual no els creia susceptibles. Finalment, a les dues, l'enemic es va posar en completa derrota. Va deixar més de 200 morts a terra i devia tenir un gran nombre de ferits. Vaig recomanar que es fessin presos. Se'm van portar una vintena. Després de fer-los sentir com de generosos érem amb ells, els vaig enviar a casa. Espero que el seu retorn debiliti les impressions desfavorables que el poble va rebre de les tropes de l'emperador. He de lamentar 14 morts i uns 40 ferits. Entre aquest nombre hi ha molts joves de la Vendée que havia organitzat en caçadors muntats."[2] | » |
Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Gabory 2009, p. 812-813.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 Bony de Lavergne 2010, p. 575-576.
- ↑ 3,0 3,1 Canuel 1817, p. 57-58.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Lignereux 2015, p. 138.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Berthre de Bourniseaux t. III, 1819, p. 40.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Gabory 2009, p. 813.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Canuel 1817, p. 58-60.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Berthre de Bourniseaux t. III, 1819, p. 41.
- ↑ 9,0 9,1 Lignereux 2015, p. 143.
- ↑ Lignereux 2015, p. 168.
- ↑ Lignereux 2015, p. 216.
Bibliografia
[modifica]- Jean-Albéric de Bony de Lavergne, "L'aixecament de Vendée durant els Cent Dies: victòria o derrota de la Vendée?", En Hervé Coutau-Bégarie et Charles Doré-Graslin (dir.), Histoire militaire des guerres de Vendée, Economica, 2010, 656 p.
- Simon Canuel, Mémoires sur la guerre de Vendée en 1815, par M. le baron Canuel, Lieutenant-général des armées du Roi, chevalier de l'ordre royal et militaire de St.-Louis, officier de l'Ordre royal de la Légion d'honneur. Accompagnés de la carte du théâtre de cette guerre, et du portrait du marquis de La Rochejaquelein, J.G Dentu, Imprimeur-Libraire, 1817, 423 p. (llegir en línia [arxiu]).
- Aurélien Lignereux, Chouans et Vendéens contre l'Empire, 1815. L'autre Guerre des Cent-Jours, París, Éditions Vendémiaire, 2015, 384 p. (ISBN 978-2363581877).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1504 p. (ISBN 978-2-221-11309-7).
- Pierre Victor Berthre de Bourniseaux, Histoire des guerres de la Vendée et des Chouans, depuis l'année 1792 jusqu'en 1815, t. III, Brunot-Labbe, 1819, 469 p. (llegir en línia [arxiu]).