Batalla de Pemaneo (1224)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla de Pemaneo
Formació dels estats llatins
Batalla de Pemaneo (1224) (Turquia)
Batalla de Pemaneo (1224)
Pemaneo
Coord.: 37° 53′ 33″ N, 35° 59′ 59″ E / 37.89250°N,35.99972°E / 37.89250; 35.99972
John III Doukas Vatatzes.jpg
Tipus batalla
Data 1224
Escenari Pemaneo
Resultat Victòria de l'Imperi de Nicea
Bàndols
Imperi llatí de Constantinoble Imperi Llatí de Constantinoble Palaiologos flag Imperi de Nicea
Comandants
Imperi llatí de Constantinoble Aleix Làscaris
Isaac Làscaris
Palaiologos flag Joan III Ducas Vatatzes
Modifica les dades a Wikidata

La segona batalla de Pemaneo fou un enfrontament armat entre l'exèrcit de l'Imperi Llatí de Constantinoble i l'Imperi de Nicea que disputaven el domini per la regió de Bitínia. La victòria dels nicens seria l'inici de la reconquesta del desaparegut Imperi Romà d'Orient.

Antecedents[modifica]

La segona batalla de Pemaneno és narrada per dos historiadors bizantins: Giorgios Acropolita i Nicèfor Gregoràs. S'anomena així per diferenciar-la de la primera esdevinguda el 1204, en la qual els llatins van estendre el seu domini pel nord-oest d'Àsia menor. Els motius d'aquesta nova batalla es poden trobar en part en els conflictes interns que l'Imperi de Nicea tingué després de la mort del seu primer governant, Teodor I Làscaris, però també en la contínua hostilitat entre Nicea i l'Imperi Llatí de Constantinoble.

Els nous estats i els seus veïns:
1-Sèrbia
  • 2-Bulgària
  • 3-Despotat de l'Epir
  • 4-Imperi Llatí
  • *Principat d'Acaia (8) *Ducat d'Atenes (9) *Regne de Salònica (10) *Ducat de Nassos (11)
  • 5-Imperi de Nicea
  • 6-Imperi de Trebisonda
  • 7-Soldanat de Rüm:
    *Regne de Xipre (12) *Regne d'Armènia (13) *Principat d'Antioquia (14) *Comtat de Trípoli (15) Ciutats: 1-Constantinoble, 2-Nicea, 3-Adrianòpolis, 4-Tessalònica

    Teodor I Làscaris, fundador de l'Imperi de Nicea després de la desaparició de l'Imperi Romà d'Orient quan els caps de la quarta croada s'apoderaren de la capital el 1204, havia mort el 1222. El seu gendre, Joan III Ducas Vatatzes el succeí, fet que causà ofensa en els germans del difunt.[1] Aleix i Isaac Làscaris, sentint que no havien confiat prou en ells, marxaren a viure amb els francs i Robert I de Courtenay els proporcionà un exèrcit per lluitar contra l'emperador de Nicea. La frontera entre Nicea i l'Imperi Llatí de Constantinoble, s'estenia pel nord-oest d'Anatòlia fins a la ciutat d'Adramítium, que fou acordada amb un tractat de pau el 1214 a Nimphaion després d'una batalla entre els dos estats. F. Uspenskiy defineix aquest territori com una àrea autònoma governada per arconts grecs de la Mèsia i la Tròade, regulada per l'emperador Enric.

    La batalla[modifica]

    Pemaneno era una petita ciutat fortificada al sud del mar de Màrmara (a prop de l'actual Eskimantaş) i a prop del llac Manyas. El mateix lloc havia estat l'escenari d'una altra batalla el desembre del 1204, també entre els exèrcits nicè i llatí. La victòria havia estat aconseguida pels cavallers de Constantinoble, que conqueriren a més l'interior del país fins a la ciutat de Prusa.[2]

    Els dos germans Làscaris aparegueren amb un esquadró franc davant del temple de l'Arcàngel Miquel, al sud de Pemaneno. Els cronistes bizantins no esmenten qui comandava l'exèrcit llatí. Manel i Miquel foren foren capturats per Joan III i després cegats.[3] Molts soldats foren passats per l'espasa, i la restà es rendí horroritzats. Joan III Ducas Vatatzès comandava personalment el seu exèrcit i, segons la crònica d'Acropolita, el coratge d'aquest emperdor fou decisiva per la victòria.[4]

    Conseqüències[modifica]

    Aquesta victoria posà fi al domini croat sobre els antics territoris bizantins d'Àsia Menor. La derrota dels croats presagiava el fracàs del que seguiria en un altre front que l'Imperi Llatí tenia obert, el Despotat de l'Epir. El setge que havien muntat a la ciutat de Serres fou abandonat i aquell mateix any el dèspota Teodor I Àngel-Comnè Ducas aconseguí prendre Tessalònica. Després de la victòria, Juan III Ducas Vatatzes continuà l'ofensiva fins a restablir l'autoritat bizantina de mica en mica, recuperant les fortaleses que havien estat ocupades pels llatins i continuà cap a l'oest. Jordi Acropolita esmenta les següents fortaleses: Lentiana (Λεντιανά), Charioros (Χαρίορος) i Berbeniakon (Βαρβενίακον).[4]

    Referències[modifica]

    1. Abulafia, 1995, p. 547.
    2. Setton, 1976, p. 52.
    3. Norwich, 1988, p. 193-194.
    4. 4,0 4,1 Macrides, 2007, p. 165–169.

    Bibliografia[modifica]

    • Abulafia, David. The New Cambridge Medieval History: C.1198-c.1300. 5. Cambridge University Press, 1995. ISBN  052136289X. 
    • Macrides, Ruth. George Akropolites: The History - Introduction, translation and commentary. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-921067-1. 
    • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
    • Rakova, Snezhana. «Battle of Poimanenon, 1224». A: Encyclopaedia of the Hellenic World, Asia Minor. Foundation of the Hellenic World, 2002. 
    • Setton, K.M.. The Papacy and the Levant, 1204–1571: Volume I, The Thirteenth and Fourteenth Centuries. Diane Publishing, 1976. ISBN 0-87169-114-0.